El Planeta Misteriós (LVII)

Anterior

CAPÍTOL 57

Ànakin no es va apartar de la Jabitha, decidit a romandre al costat de la jove tant pel seu bé com pel d'ella. L'atmosfera dins de l'estada estava saturada de pols. Núvols de pols queien del sostre, impulsades des de les estances exteriors a mesura que els sostres s’anaven ensorrant en altres punts de les ruïnes.

Els circells del sòl van anar ràpidament cap a la Jabitha i la rodejaren. Sekot en persona protegiria la filla del Magíster. D’una manera que Ànakin encara no podia entendre, la figura immòbil davant seu considerava als fills del Magíster com a germans i germanes seves.

–Ets l'aprenent Jedi –va dir la imatge.

Ànakin va assentir.

–I el teu Mestre està en un altre lloc, enfrontant-se a la nova invasió.

–Els sento allà fora –va dir Ànakin.

–Ah, com m'agradaria aprendre els secrets dels Jedi! Què pots ensenyar-me?

–Qui ets? –va preguntar Ànakin.

Igual que Obi-Wan, estava descobrint que el misteri i el retard eren altament irritants.

–No estic segur. No sóc molt vell, però els meus records es remunten a milions de rotacions. Parts de mi van veure com el remolí creixia al cel.

Ànakin va pensar en el missatge de la Vergere contingut dins de les llavors.

–Ets la ment que vaig percebre, oi? –preguntà–. La veu que s'ocultava darrere de les veus de les llavors.

–Les llavors són les meves filles –va dir la imatge–. Són cèl·lules del meu cos.

–Llavors realment ets Sekot, no?

Fins i tot sota les circumstàncies actuals, Ànakin no podia evitar sentir-se meravellat i una mica espantat.

–Vaig tractar de ser el Magíster, però no puc seguir sent-ho. Ploro la seva pèrdua. Ell va ser el primer a conèixer-me. El Magíster ho anava a revelar a la seva gent, però llavors van arribar els Estrangers Llunyans. Jo mai havia conegut a éssers com ells. La gent del Magíster eren bones i amables.

–Pots veure per tot Zonama Sekot? Què més està passant fora?

–Veig fins allà on arriben les meves parts, i allà baix estic gairebé cec. Em van cremar. Mai havia conegut tal dolor. El Magíster em va dir que havia de retornar-los-hi, així que el vaig ajudar a crear armes. Però ara no sé què creure.

–Per què?

Ànakin es va agenollar al costat de la Jabitha. Els circells els van envoltar, reptant sobre el sòl amb tènues cruixits.

–Em va dir que jo era el Potèntium, la força que hi ha darrere de tota la vida. Creia que la meva influència arribava a tot arreu, però no és així. Només existeixo aquí. El Magíster va veure el que volia veure, i em va dir el que volia sentir-me dir. Va dir que no hi havia mal en l'univers, només bé. No vaig comprendre com d'equivocat que estava fins que va morir. Llavors vaig empunyar les armes que havíem creat, i vaig matar. El Magíster havia dit que això seria bo, però jo sabia que no era així.

Ànakin va contenir l'alè.

–Igual que jo –va dir.

–Vaig matar sense parar, però encara no n'hi havia prou. Va ser la Vergere qui es va emportar als Estrangers Llunyans. En comptes de matar-los, Vergere els va persuadir que se n'anessin. Voldria que encara fos aquí, però només queda una petita part d'ella: el missatge que us va enviar a tu i al teu Mestre.

–Vergere sabia que el Magíster havia mort?

–Ningú ho sabia, fins ara.

Ànakin va estendre la mà per apartar un circell que anava cap a ells.

La imatge va semblar dolguda per la seva reacció.

–Per què desconfies de mi? Vull protegir-la.

–No desconfio de tu. Però em sembla que cap de nosaltres sap que estem fent. Hauríem de portar-la fora i esperar que arribi el meu Mestre.

–És de tu de qui em sento més proper –va dir la imatge–. La gent del Magíster em van convertir en el seu servent, i tu vas ser esclau. Vaig fer el que em van dir que fes. Tu vas fer el que el teu amo et deia que fessis. Igual que jo, igual que jo! Vaig intentar ser com els altres, però no sóc com ells. La meva ment està composta de moltes seccions disperses per la major part d'aquest planeta. I la teva ment és tan diferent de les altres. Jo no tinc pares, i els teus pares...

Ànakin va interrompre la imatge amb una pregunta nerviosament tartamudejada.

–Què et-et va despertar? Per què vas aparèixer de cop i volta, després de milers de milions d'anys?

–Havia d’adquirir existència per comunicar-me amb els nouvinguts, les gents del Magíster. Tot el meu ésser es va unir i va cobrar forma per parlar amb ells, i llavors...

Un gran fragment de sostre es va desplomar de forma sobtada a fons de l'estada, ruixant-los amb una pluja d'estelles i partícules de pedra.

–Ens hem d’anar! –Va dir Ànakin–. Pots ajudar-me?

La imatge va sortir dels remolins de pols, lluent tènuement en la foscor.

–Sostindré els passadissos. Tu la duràs fora.

Una infinitat de circells va brollar de tiges que es van obrir pas a través de les esquerdes del sòl. Els circells es van desplegar davant de l’Ànakin, formant voltes verdes i vermelles per sobre del seu cap mentre recollia la Jabitha i se la tirava a l'espatlla. Com un pes mort, la jove no resultava gens fàcil de transportar. Ànakin estava començant a lamentar haver-la adormit, però deixar-la inconscient era el millor que podia fer en aquell moment.

Jabitha va sortir del seu tràngol quan estaven creuant l'últim llindar, i es va debatre intentant baixar de la seva espatlla.

–On som? –va panteixar, i després va alçar els ulls cap a la roda de foc que girava al cel nocturn i el mantell d'estrelles que s'estenia més enllà d'ella.

Una ombra va lliscar sobre la pista de descens i la seva nau sekotana. Va ocultar el remolí i després va baixar per caure sobre la nau com un depredador que es disposa a saltar sobre la presa. No era una altra nau sekotana, i tampoc era el Flor del Mar Estel·lar. Ànakin va sentir l'estrident rugit dels motors repulsors colpejant la roca amb les seves emissions d'energia.

Era un sembrador de mines celestes, però en aquells moments estava sent utilitzat com a vehicle de desembarcament.

Un feix de llum va aparèixer en un costat del casc. Un contingent de soldats va baixar per la rampa en atapeïdes i ràpides files i va envoltar a Ànakin i Jabitha. Un escamot va formar un cercle al voltant del cos del tallador de sang.

Dos oficials van baixar per la rampa amb més dignitat, com si disposessin de tot el temps de l'univers. Encara que els seus uniformes eren molt diferents, els dos homes s'assemblaven tant que l'Ànakin va pensar que potser fossin germans. Els dos eren prims i el seu port transmetia seguretat en si mateixos i potser un excessiu orgull. Els dos tenien aspecte de ser arrogants. Amb els instints que havia desenvolupat molt abans d'esdevenir un Jedi, Ànakin de seguida va saber que eren molt perillosos. Els dos homes es van tornar cap al noi i la jove.

En circumstàncies normals, a cap dels dos li hauria importat massa el destí dels dos joves. Un d'ells, el més alt dels dos per un parell de centímetres escassos, va aixecar la mà i li va murmurar alguna cosa a cau d'orella a l'altre.

–Ell –va dir el més baix dels dos homes, assenyalant imperiosament a l’Ànakin–. Deixa a la noia aquí.

Ànakin va intentar quedar-se amb la Jabitha. La jove va estendre la mà cap a ell, i els seus dits es van entrellaçar durant un moment abans que un corpulent soldat que vestia l'uniforme del Cos de Tàctiques Especials de la República se l’emportés a ròssec. Per un instant, la ira del noi va amenaçar amb tornar a inflamar-se, però Ànakin ja havia comprès que no farien mal a la Jabitha, i no podia matar-los a tots.

I encara que pogués fer-ho, no els hauria matat.

–Em dic Tarkin –li va dir el més baix dels dos oficials amb veu greu i ampul·losa–. Tu ets el noi Jedi que col·lecciona androides vells, oi? I meravella de meravelles, ara ets el pilot d'aquesta nau?

Ànakin no va respondre. Tarkin va recompensar el seu silenci amb un somriure i un copet al cap.

–Aprèn una mica d'educació, noi,

Dos soldats se'l van endur per la força cap a les entranyes de la fosca nau.

–I Ke Daiv? –va preguntar Raith Sienar.

–Un fracàs des del primer moment –va dir Tarkin–. Deixa’l aquí perquè es podreixi.

Jabitha va cridar a crits a Ànakin, però la rampa es va tancar amb un xiuxiueig i un estrèpit metàl·lic. Ànakin va sentir que la nau s'enlairava bruscament. Tarkin i Sienar el van escortar immediatament a l'hangar de càrrega en el qual un arnès de subjecció mantenia immobilitzada a la nau sekotana.

–Queda't al costat de la teva nau, noi –li va dir Tarkin–. Mantingues-la viva. Ets molt important per a nosaltres. El Temple Jedi espera el teu retorn.

Següent