El Planeta Misteriós (XXVII)

Anterior

CAPÍTOL 27

El transport aeri sekotà els va portar al sud sobrevolant alguns dels paisatges més estranys que Obi-Wan Kenobi hagués vist mai. Volant a poc menys de mil metres d'altura, la petita nau aplanada va lliscar amb vertiginosa velocitat per sobre d'enormes boras de gruixuts troncs amb inflades fulles semblants a globus que ondaven i se sacsejaren en sentir la seva estela.

–Crec que els colonitzadors fan servir aquestes fulles per fabricar les seves aeronaus –va dir Ànakin, mirant cap enrere pel parabrisa que es corbava al voltant del transport abastant gairebé tot el seu casc.

Obi-Wan va fer que sí, absort en els seus pensaments. Si els companys-llavor preferien als Jedi, s'imposava dur a terme algunes investigacions. Només els organismes capaços d'entrar en sintonia amb la Força podien detectar els Jedi. Cada vegada resultava més evident que les formes de vida d'aquell món -Sekot, com deia Gann a la totalitat viva– eren molt especials, i que se sentien fortament atretes pel seu padawan.

–Això és realment preciós –va dir Ànakin–. L'aire fa una olor de meravella, i la jungla és màgia total.

–No t'encapritxis massa amb ella –li va advertir Obi-Wan.

–Mai havia estat en un lloc semblant.

–Recorda el primer que vas sentir sobre Sekot.

–No ho he oblidat –va dir Ànakin.

–Vas parlar d'una sola onada, una cosa que estava passant ara o que passaria en el futur.

–Sí –va dir Ànakin, inclinant el cap cap endavant per assenyalar la porta que els ocultava al pilot.

Obi-Wan va alçar la mà.

–No pot sentir el que diem, és important que analitzem el que està passant abans que ens vegem involucrats més profundament en això.

–Aquesta sensació d'una sola onada ve i va. Potser m'hagi equivocat.

–No t'has equivocat. Jo també l'estic percebent en aquest moment. Una cosa ve cap a nosaltres molt de pressa, i és una cosa perillosa.

Ànakin va sacsejar el cap amb expressió afligida.

–Espero que no passi res abans que hàgim pogut fer la nostra nau.

Obi-Wan va aclucar els ulls en senyal de desaprovació.

–Em preocupa que estiguis perdent la perspectiva.

–Hem vingut aquí per obtenir una nau! –Va dir Ànakin, i se li va trencar la veu–. I per esbrinar què ha estat de la Vergere. Ella no va aconseguir la seva nau, així que ara és encara més important per a nosaltres. Això és tot –va concloure, creuant-se de braços.

Obi-Wan va deixar que aquelles paraules suressin entre ells durant uns segons abans de tornar a parlar.

–Què significa la nau per a tu? –va preguntar amb afable dolçor.

–Una nau que és capaç d'adaptar-se a si mateixa a la necessitat de velocitat... Uf! –Va dir Ànakin–. Per a mi seria l'amiga perfecta.

–Això és el que pensava –va dir Obi-Wan.

–Però no farà que m'oblidi del meu aprenentatge –li va assegurar Ànakin.

Un cop més, Obi-Wan va tenir la sensació d'estar perdent el control de la situació. Abans que Ànakin es convertís en el seu aprenent, Qui-Gon havia encoratjat al noi a certes conductes que Obi-Wan no aprovava. I el que el Consell i Thràcia Cho Leem els haguessin enviat en aquell món l’estava tornant a temptar de maneres que Obi-Wan trobava bastant inquietants.

–Anem a on ens envia la Força –va dir Ànakin en veu baixa, anticipant-se a la direcció dels pensaments del seu Mestre–. No sé què més podem fer a part d'observar i acceptar.

–I després actuar –va dir Obi-Wan–. Hem d'estar preparats per al curs que apareix davant nostre i ser receptius en allò inesperat. La Força mai és una mainadera.

–Quan alguna cosa estigui a punt d'ocórrer, ho sabré –va dir Ànakin amb tranquil·la confiança–. M'agrada aquest planeta. I als éssers vius d'aquí els hi agrado. Tu també els agrades. No sents que..., que alguna cosa cuida de nosaltres?

De fet Obi-Wan ho sentia, però la sensació no li semblava molt tranquil·litzadora. No sabia qui o què podia desplegar semblant influencia sobre ells, i especialment sobre el seu padawan.

El viatge va prosseguir durant una altra hora. Ànakin va mirar cap a l'est i va assenyalar una enorme cicatriu marró en el paisatge que es perdia a l'horitzó. Obi-Wan l'havia vist, o quelcom semblant, durant uns moments des de l'espai, però Charza Kwinn va iniciar el descens abans que haguessin descrit una òrbita completa al voltant de Zonama Sekot. La cicatriu era tan profunda que arribava fins al llit rocós. Una escorça vermellosa rica en ferro es desplegava com les vores d'una ferida oberta sobre fosques mols de basalt.

–Que va fer això? –va preguntar Ànakin.

–A jutjar pel seu aspecte no deu tenir més d'uns quants mesos d'antiguitat –va dir Obi-Wan. Les primes brins blanques de diverses cascades lliscaven sobre els vessants vermells del penya-segat per precipitar-se al fons de la gola–. Sembla una cicatriu de batalla.

L'aeronau va virar per posar rumb cap al sud, volant per entre cims de la coberta de núvols o a través d'ella. Un paisatge aparentment interminable de volutes i núvols va començar a lliscar-hi per sota d'ells.

Ànakin es va tornar al seu seient.

–Mira! –va exclamar amb sobtada excitació, i va assenyalar cap a la seva dreta.

Estaven virant cap al sud-oest cap a una muntanya negra-vermellosa que travessava els núvols, amb els suaus vessants gairebé nus de tota vegetació sekotana i el seu cim cobert de neu. Semblava un vell volcà erosionat pel pas del temps.

–D'aquí a tres minuts estarem a la casa del Magíster –va dir el pilot–. Espero que hagueu gaudit d'una bona migdiada.

Ànakin va mirar a Obi-Wan i va somriure.

–Estem molt descansats! –va dir.

Van tornar a ajupir-se per sortir del transport i es van trobar en un camp de lava mig aixafada. A uns metres d'ells un sender de lloses portava a un magnífic palau amb aparença de fortalesa construït amb blocs amuntegats al voltant d'una gruixuda torre central. Darrere del palau, quatre terrasses volcàniques vessaven aigua tenyida de taronja sobre uns grans precipicis multicolors. L'aire feia olor de les profunditats de Zonama –sulfur d’hidrogen–, alternant-se amb brises fresques que bufaven del sud.

Els blocs que circumdaven la torre mesuraven més de deu metres d'alt per cinquanta d'ample, i les seves parets estaven plenes de finestres que relluïen com l’arc de Sant Martí sota la llum del crepuscle. El promontori només contenia uns quants circells, tot just del gruix d'un braç, escampats entre les roques i al voltant de les terrasses de les aigües minerals com trossos de fil vermell i verd.

–El Magíster viu lluny dels seus súbdits –va observar Obi-Wan, fregant-se les mans amb l'extrem de la túnica per estendre-la després amb els palmells cap amunt alhora que inclinava el mentó. Els seus ulls van escombrar l'horitzó amb una mirada tan sagaç com penetrant–. I se les manega amb molt pocs assistents. –Fent una ullada a les filagarses de núvols que desfilaven sobre els seus caps i les masses més fosques visibles cap al sud, Obi-Wan va calcular que es trobaven a uns mil quilòmetres per sota de l’equador–. Costums peculiars. Semblen preferir que els seus clients disposin de la mínima informació possible i mai sàpiguen a què atenir-se.

–Si més no ens han escorcollat ​​per veure si anem armats –va dir Ànakin.

–Oh, però creuen haver-ho fet –va dir Obi-Wan.

–Vas fer això... sense que jo me n'adonés? –va preguntar Ànakin. Obi-Wan va somriure.

–Ets una contínua font de sorpreses Mestre –va dir Ànakin, visiblement impressionat–, Però això és el que un aprenent hauria d’esperar del seu Mestre.

Obi-Wan va arquejar una cella.

–Formem un gran equip, oi? –va dir el noi amb un sobtat somriure mentre l'expectació de l'aventura li acoloria la cara.

–I tant –va assentir Obi-Wan.

–M'alegro que estiguis aquí. M'alegro que siguis el meu Mestre, Obi-Wan –va dir Ànakin.

Es va estremir i després també es va netejar les palmes a la túnica, va estendre les mans i va mirar al voltant. Obi-Wan ja havia descobert feia anys que quan estava emocionat o se sentia incòmode, Ànakin tant podia ser molt expressiu com imitar el que veia fer als altres.

El noi va alçar la mirada cap al lluent remolí de plasma que emanava del llunyà sistema estel·lar doble, enfosquit per cintes i filagarses de prims núvols alts. El sol de Zonama surava sobre l'horitzó, convertint el cel en un tapís flamejant que no tenia res a envejar a l'espectacle astronòmic que es desenvolupava més enllà d'ell.

–Ara està allà fora. S'està aproximant.

–Veus la seva forma amb més claredat?

–És un temps de prova. Per a mi.

–El tems? –va preguntar Obi-Wan.

Ànakin va sacsejar el cap, però va seguir amb els ulls fixos en el cel vermell i ataronjat.

–Temo la meva reacció. Què passarà si no sóc prou bo?

–Confio en tu.

– I si el Magíster ens rebutja?

–Això... Sembla una altra qüestió, no creus?

–Sí –va dir Ànakin, però va insistir amb juvenil tossuderia, concentrat en el que de moment li semblava el més crucial dels seus molts problemes–. Però i si el Magíster no vol donar-nos una nau?

–Llavors sabrem alguna cosa més del que sabíem en venir aquí –va dir Obi-Wan pacientment.

El títol de «Magíster» implicava una persona de grans èxits, i per molt que escrutés el paisatge, Obi-Wan no estava rebent cap signe d'una personalitat humana realment impressionant.

Hi havia la possibilitat que els zonamans poguessin ocultar-se a si mateixos. Els Mestres Jedi podien escapar a la detecció, fins i tot a curta distància. A vegades Obi-Wan era capaç d'ocultar la seva presència a algú tan perceptiu com Mace Windu, però mai amb una completa seguretat que no seria detectat.

Implicava això que la persona que hi vivia podia enganyar un Jedi durant diversos minuts seguits?

Uns globus lluminosos col·locats al costat del sender es van encendre i van il·luminar el camí fins al bloc més proper i de menor altura de l'estatge del Magíster. Una petita figura va aparèixer al final del camí i va anar cap a ells amb els braços creuats.

Era una noia, més alta que Ànakin però no més gran, i portava una llarga túnica sekotana verda de la classe que començava a resultar-los familiar. La tela embolicava els seus turmells amb la seva pròpia i incessant ondulació.

Ànakin va fer un pas enrere mentre la jove venia cap a ells.

–Benvinguts! Em dic Vent –va dir la nouvinguda.

Els seus llargs cabells eren tan foscos com la pedra de la senda i aproximadament del mateix matís. Les seves pupil·les negres brillaven en l'escleròtica daurada. Va examinar a Obi-Wan amb tènue aprovació, i Obi-Wan li va tornar la seva lleu inclinació de mentó. Ànakin no va semblar ser considerat mereixedor que se li prestés molta atenció. Això va fer que el noi estrenyés els punys, encara que de seguida tornà a obrir-los. A Ànakin mai li agradava que li ignoressin.

–El meu pare està avorrit i agrairà qualsevol distracció –va dir la noia–. Seguiu-me, si us plau.

La filla els va contemplar des de l'entrada al petit despatx del Magíster, on només hi havia un petit escriptori central i un seient.

–Tinc quatre filles i tres fills. Els meus fills i dues de les meves filles s’estan ensinistrant a les rodalies de Zonama. S'ocupen de la defensa. Qui millor per ajudar-nos que un Jedi?

El Magíster era baix i nerviüt, amb un rostre llarg i prim i grans ulls tan negres com els de la seva filla. El gris blavós de les seves cabells, però, era més típic d'un ferroà. No portava vestimentes sekotanes, només uns senzills pantalons fets de tela beix republicana i una folgada camisa blanca.

Hi havia anat a trobar-los a la sala de l'últim dels tres nivells d'aquella part del palau. Els interiors de les tres estances que havien vist fins al moment eren senzills fins al punt de l’austeritat, encara que els mobles, aparentment fabricats fora de Zonama, eren còmodes i estaven ben dissenyats. Obi-Wan no estava familiaritzat amb els estils ferroans, però va tenir la impressió que tots aquells mobles eren del món natal del Magíster i havien estat portats allà pels colonitzadors originals.

–Els meus assistents de Distància Mitjana m'han informat que heu pagat en auròdium –va dir el Magíster–. Això va ser suficient per delatar-vos. I després... la vostra experiència amb els companys-llavor confirmà les meves sospites.

Els últims fulgors del crepuscle van rebotar en els núvols daurats per entrar a l'estança a través d'una lluerna esfèrica, tenyint d'un daurat ataronjat el tauler de l'escriptori i un munt d’extractes i lectors.

L'habitació feia olor de cendres, i també a l'etern sulfur de les deus.

–No preteníem enganyar ningú –va dir Obi-Wan.

–No us vau anunciar com a Jedi –va dir el Magíster. Els seus dits es movien incansablement, refregant-se els uns contra els altres–. Be, mai hi va haver cap necessitat d'enganyar. No tinc res contra els Jedi. De fet, els hi dec molt. No tinc res contra la República a la qual serveixen, i no tinc res a amagar... tret d'un planeta sencer. La meva llar. –Va deixar anar una rialleta–. Això és tot el que estic protegint.

Ànakin romania relaxat i preparat sense donar res per fet, tal com se li havia ensenyat a fer. Quant van veure arribar al Magíster, Obi-Wan havia alertat al seu padawan amb el més imperceptible dels senyals de què a partir d'aquell moment actuarien com a Jedi, representants de l'ordre i del Temple, però en una modalitat discretament defensiva.

Alguna cosa no anava bé. Quelcom estava incomplet.

–Hem vingut aquí per una altra raó –va dir Obi-Wan–. Estem buscant a una...

L'aire va semblar brillar dins de la gran estada. Obi-Wan va moure el cap. Es disposava a fer una pregunta i aquesta havia desaparegut sobtadament de la punta de la seva llengua, esfumant-se sense deixar rastre.

–La nostra forma de vida és preciosa per a mi –va dir el Magíster calmosament–. Com podeu veure, a Zonama Sekot tenim una cosa única. Els clients vénen aquí i després se’n van amb tot just una vaga idea del lloc en el qual han estat. –Va somriure–. Encara que els nostres petits trucs no servirien de res contra els Jedi, és clar. I naturalment, hem de confiar en aquells que ens porten als nostres clients.

Una segona noia va entrar a l'estança per una porta que hi havia a l'altre costat. Era idèntica en aparença a la primera, de la mateixa edat i alçada, i portava la mateixa llarga túnica verda sekotana.

Ànakin va contemplar a la segona noia amb cara de perplexitat. Les facultats crítiques d'Obi-Wan estaven funcionant a plena potència. Quelcom juga amb nosaltres, va pensar. O ens posa a prova. Quelcom amagat.

–Tot i així, em complau que hagueu vingut –va prosseguir el Magíster–. Volia... Necessitava veure-us personalment. I realment sembleu ser el que dieu ser: un Mestre i un aprenent.

–Has estudiat als Jedi?

–No –va dir el magíster, torçant el gest com davant un record desagradable–. Jo era un estudiant prometedor. Va haver-hi dificultats, de totes les quals vaig tenir la culpa jo... Malentesos. Però d'això ja fa cinquanta anys.

Obi-Wan es va dir que l'home assegut davant seu no tindria més de quaranta anys. Però després, venint d'un lloc encara més profund que abans, va arribar una pregunta: Quin home? Les seves expressions facials són tan subtilment falses com les d'una titella.

El Magíster va alçar les mans.

–Sekot sembla haver-vos agafat afecte! Tot ha quedat explicat. Sekot és sensible, i afavoreix els Jedi... Molt bé. Us accepto com a clients. Podeu procedir. I ara us prego que em disculpeu, però tinc moltíssima feina. Confio que el vostre trajecte de tornada a Distància Mitjana sigui el més còmode possible.

El Magíster li va somriure afectuosament a l’Ànakin i tot seguit sortí de l'estada.

–I això és tot? –va preguntar Ànakin arquejant les celles–. No va a fer-nos passar per cap prova? Ho hem aconseguit?

Obi-Wan es va pressionar les temples amb l'índex i el polze, intentant aclarir la ment, però no va aconseguir travessar qualssevol que fossin les il·lusions que els embolicaven.

La segona filla els va escortar fins a la sortida de l'edifici en forma de bloc i pel sender de pedra, que s'havia ennegrit sota la tènue claredat dels últims moments del crepuscle. No va dir res i amb prou feines si els va mirar.

Obi-Wan es va sentir temptat d'allargar el braç i tocar-la, però controlà l'impuls. No hi havia cap necessitat de revelar les seves sospites de moment.

L'estrella doble i el braç més lluminós de l'espiral havien quedat ocults sota de l'horitzó. Estrelles disperses i tènues taques i franges de gas nebular sorgien entre prims vels de núvols que desfilaven ràpidament.

La brisa del vespre els va acariciar amb fresques i perfumades ràfegues mentre la filla del Magíster els deixava al costat del transport. Després la noia es va girar i va anar amb pas ràpid i decidit cap a la silueta enfosquida de l'estatge del Magíster.

Havia estat una de les trobades més estranyes que Obi-Wan hagués experimentat mai. Estrany, insatisfactori i gens revelador. No sabien molt més que quan van arribar. Obi-Wan va intentar recordar amb detall el que havia passat. Ni tan sols s'havia molestat a tractar de persuadir a l'home humilment vestit que els expliqués una mica més sobre ell o sobre la Vergere, perquè no estava segur que la figura que veien pogués dir-los res més.

L'home i les seves filles no eren reals, i no obstant això la il·lusió havia estat poderosa i gairebé completament convincent. Que Obi-Wan sabés, cap ésser viu –ni tan sols un Mestre Jedi– podia enganyar a dos Jedi alhora. Ocultar, sí, i això ho havien fet tant Qui-Gon com altres. Però el Consell sospitava des de feia molt de temps que els Sith sabien com disfressar-se a si mateixos per no ser detectats pels Jedi.

No obstant això, Obi-Wan estava segur que allò no era cap conspiració dels Sith. Fins i tot amb temps per pensar en l'experiència, el que havien presenciat seguia sense estar gens clar.

–Bé, pot ser que ara sapiguem per què en diuen el Magíster –va dir Ànakin en veu baixa mentre pujaven al transport–. Potser en realitat ningú arriba a parlar amb ell, i així és com es protegeix a si mateix.

Obi-Wan va tornar a emportar-se el dit als llavis. No n'hi havia prou amb persuadir al pilot que no escoltés. El transport formava part de Sekot i això volia dir que també havia passat a ser sospitós, i Obi-Wan dubtava que pogués utilitzar de manera efectiva la persuasió i l'engany Jedi sobre el teixit viu, la biosfera, de tot un planeta.

El transport va enlairar del promontori i va tornar a portar-los en direcció nord-est, de tornada a Distància Mitjana.

Per fi hem trobat a algú que està a la nostra alçada –va pensar Obi-Wan ombrívolament–. Potser això va ser el que li va passar a la Vergere i ara està amagada..., totalment amagada als nostres ulls.

Després es va tornar cap al seu padawan, assegut davant d'ell, i va moure els llavis sense produir cap so: «No podem accedir al passat recent del planeta. Observa la ruta del transport: fa bon temps i no hi ha obstacles de cap classe, i no obstant això estem volant en ziga-zaga. Potser estem evitant una altra evidència de la batalla, suposant que hi hagués una batalla. No hem pogut evitar passar per sobre d'aquesta cicatriu, perquè era massa gran.»

Ànakin estava d'acord. «Algú està amagant alguna cosa. Però per què a donar-nos ocasió de veure el senyal?»

«El Magíster pot haver pensat que la vam veure des de l'òrbita, però no vol que les coses resultin massa òbvies. No –murmurà Obi-Wan amb els ulls entornats–. El Magíster creu que no té res a témer dels Jedi. Però potser s'avergonyeixi d'alguna debilitat passada, cosa que va estar a punt de convertir-se en una derrota. Ara estic especulant.»

«I de quina manera! –va dir Ànakin amb un lleu vaivé d'una mà, i es va tornar cap a endavant–. Almenys ens permetran fer la nau.»

Obi-Wan no va trobar consol algun en això. «Els febles menteixen per sobreviure. Què podria fer que un planeta sencer se sentís feble..., aquí fora, aïllat, al límit del no-res?»

Ànakin va bellugar el cap. Allò quedava fora dels límits de la seva experiència. El noi va sospirar. «Aposto a què té molt a veure amb la Vergere i amb el perquè va venir aquí.»

Següent