El Planeta Misteriós (XXIV)

Anterior

CAPÍTOL 24

–Sento un gran respecte per la cultura dels talladors de sang –va dir Raith Sienar a l'alta figura daurada que esperava en silenci en l'avantsala dels allotjaments del comandant.

Podia sentir la lenta i suau respiració d’en Ke Daiv i els rítmics espetecs de les llargues ungles negres d'una mà que pujava i baixava rítmicament, xocant unes amb les altres com campanetes de fusta sacsejades per una brisa.

–Per què m'has portat aquí? –va preguntar Ke Daiv passats uns moments–. És aviat en la missió.

–Quanta insolència!

–És la meva manera de ser. Serveixo i obeeixo, també a la meva manera.

–Comprenc. Posa't còmode, si us plau –va dir Raith, retrocedint i assenyalant-li la sala d'estar.

Ke Daiv va donar mig pas endavant, i després va titubejar i es va inclinar lleugerament.

–No sóc digne.

–Si jo dic que ets digne, llavors ets digne –va dir Sienar al jove tallador de sang, parlant amb la dosi de fermesa justa per ser obeït.

Ke Daiv va tornar a inclinar-se davant seu i va entrar a la sala d'estar. Els protectors dels finestrals encara estaven tancats. L'androide navegacional havia predit que encara passarien altres quatre o cinc hores dins l’hiperespai abans que emergissin a l'espai real.

–Seu, si us plau –va insistir Sienar.

Volia mantenir en reserva la seva veu de comandament. Pressentia que Ke Daiv es mostraria més susceptible en el moment oportú, després que hagués estat informat d'unes quantes coses sobre la seva situació... i de la d’en Raith Sienar.

Ke Daiv va doblegar delicadament les seves tres articulacions i s’agenollà al costat de la taula de vidre, en comptes de seure al divan.

–Se t'ha tractat bé a bord de l'Almirall Korvin? –va preguntar Sienar.

Ke Daiv no va dir res.

–Em preocupa el teu benestar –va dir Sienar.

–Se m'alimenta i puc estar a soles en un petit allotjament reservat per a mi. Com no formo part de la tripulació, els humans es mantenen allunyats de mi, i això és bo.

–Comprenc. Es podria dir que hi ha una mena de mur, hmmm?

–No més que a Coruscant. El meu poble és escàs en aquesta part de la galàxia. Encara no hem deixat la nostra empremta.

–Per descomptat. Personalment, admiro el teu poble i espero que puguem intercanviar informació útil per a tots dos –va dir Sienar.

Ke Daiv va girar el cap, i el seu rostre va formar aquella desconcertant espècie de fulla tallant quan els seus faldons nasals es van unir. Després es va tornar lentament cap a l’androide E-5 immòbil en un racó. L'androide va dirigir el seu gruixut cap aplanat cap a ells, els ulls vermellosos relluint com brases, i va alterar la seva postura per quedar encarat cap al tallador de sang.

–Creus tot el que se t'ha dit sobre aquesta missió? –preguntà Sienar.

Ke Daiv va tornar un ull cap a ell, però va mantenir l'altre fix en l'E-5.

–Se m'ha dit molt poc. Sé que no confies en mi.

–En aquest aspecte estem iguals –va dir Sienar–. I en cap altre, és clar. Segueixo sent el comandant. Sóc el teu cap.

–Si tan segur estàs, per què recordar-m'ho? –va preguntar Ke Daiv secament.

Sienar va somriure i va estendre les mans cap a ell en un gest ple d'admiració.

–Potser siguem iguals en altres aspectes. Tu tens dubtes, i jo tinc dubtes. Saps poc o gens sobre mi, o sobre el que m'estic guardant.

Les articulacions d’en Ke Daiv van cruixir suaument, i va apartar la mirada de l'E-5. L'androide no li feia por en el més mínim.

–Què és el que vols saber?

–Tinc entès que tens un contracte amb Tarkin.

–No pots entendre allò que no saps, i no pots saber això.

–Un poquet de respecte, si us plau –li va suggerir Sienar amb un suau grunyit.

–Comandant –va afegir Ke Daiv amb un altre espetec de les articulacions del seu braç.

–Parla’m del teu acord.

–No m'importa morir. He caigut en desgràcia davant la meva família, i la mort no és temuda.

–No tinc intenció de matar-te, ni de permetre que moris –va dir Sienar–. L'androide està aquí per si es dóna el cas que hagis rebut instruccions de matar-me. Es troba totalment sotmès al meu control.

–Per què anava ningú a desitjar matar-te? Ets el comandant.

–Quanta insolència! –va exclamar Sienar fent petar la llengua–. Gairebé resulta admirable. Jo preguntaré i tu respondràs, si us plau.

–Mostres debilitat en les teves frases.

–No. Mostro cortesia i aquesta és la meva cultura i la forma en què se m'ha criat, i tu mostres ignorància sobre mi, i això sí que és una autèntica debilitat, Ke Daiv.

Ke Daiv va guardar silenci un cop més i es va tornar cap al finestral tancat.

–Tens altres debilitats. El teu contracte amb Tarkin és com et mereixes, perquè no vas aconseguir matar un Jedi.

–Dos Jedi –li va corregir Ke Daiv.

–Un lapsus comprensible, però tot i així, una humiliació per als teus superiors i, suposo, per al teu clan. Esperes compensar aquesta humiliació triomfant en aquesta missió?

–Sempre espero l'èxit.

Sienar va assentir.

–Matar Jedi és un treball per a rufians, Ke Daiv. Els Jedi són forts i tenen sentit de l'honor, i respecten a tots els pobles i els seus costums. Quina raó pots tenir per voler matar-los?

–No tinc honor en la meva família, i això és el que puc dir –reposà Ke Daiv.

–Abans de marxar vaig fer algunes investigacions a Coruscant i vaig descobrir que en el registre genealògic dels talladors de sang figures com «estès», la qual cosa crec significa una mena de llibertat condicional sotmesa a unes condicions molt rigoroses. Estic en el cert?

–Sí.

–Explica'm com vas arribar a trobar-te en aquesta situació. És una ordre.

–No puc parlar-ne –va dir Ke Daiv.

–Sí desobeeixes la meva ordre, puc fer-te executar... sota les regles de la Federació de Comerç en la qual aquests oficials encara creuen i que encara observen. Això significaria que ja no tindries cap possibilitat de redimir-te i et posaria en la llista d'exclusió permanent de l'Art Més enllà de la Mort. Aquest és el final de la vida dins del sistema de creences dels talladors de sang, una concepció realment magnífica de l'altra vida amb la qual, si vols que et sigui sincer, no m'agradaria gens haver d’interferir.

El cap de Ke Daiv va baixar lleugerament, com si s’inclinés sota algun pes invisible.

–Has contactat amb el meu clan –va dir–. Em cobreixes d'una vergonya tan gran que mai seré capaç d’esborrar-la.

–No, no he contactat amb el teu clan –va dir Sienar–. I no pretenc infligir-te vergonya. Respecto els talladors de sang i els seus costums, i ja tens bastants problemes. Però et demano que escoltis amb molta atenció el que vaig a dir-te.

Ke Daiv va alçar el cap i els seus faldons nasals es van replegar submisos cap a les seves galtes.

–Vas seguir a la teva presa fins al fons del pou de residus de Wicko i, cosa que és realment notable, vas sobreviure als cucs de les escombraries que habiten en ell –va dir Sienar–. Vas aconseguir sortir d'allà tot i que tot estava en contra teva i vas comunicar que havies fracassat. Això demostra una valentia digna de qualsevol guerrer del clan, i una fidelitat al deure que supera tot allò que he sentit explicar de Coruscant des de fa unes quantes dècades. I no obstant això i malgrat això, corren rumors que...

Sienar va fer una pausa melodramàtica i va sacsejar el cap amb incredulitat.

–Corren rumors que potser no hi ha lloc per a la teva gent en el futur de la República. De fet, pot ser que no hi hagi lloc en aquest futur per a cap raça a part de la humana. Personalment, jo mai donaria suport en aquests plans. I tu?

Ke Daiv mirà fixament a Raith Sienar.

–És veritat això?

–És el que em va dir un vell amic i company de classe que semblava saber de què parlava.

–Tarkin?

Sienar va assentir i, usant el seu to més persuasiu, ensinistrat per anys de parlar amb compradors de flotes i armament i agents d'embarcament, va dir:

–Examina els teus records de Tarkin i mostra't en desacord amb mi si ho has de fer.

Ke Daiv va tancar els ulls, els va obrir i no va dir res.

–Ara parlem, i vegem si hi ha plans sobre els quals podem posar-nos d'acord –va dir Sienar.

I, per descomptat, a partir d'aquell moment pràcticament tot ho va dir ell.

Següent