El Planeta Misteriós (XXXV)

Anterior

CAPÍTOL 35

–Aquest és el començament de la vall-factoria –va dir Gann quan van arribar al final de l'últim llarg tram d'esglaons.

La càrrega extra de companys-llavor de l’Ànakin s'havia tornat particularment pesada després de la pujada. Jabitha s'havia avançat, arribant a la part alta abans que ells, i va venir a la seva trobada amb el rostre il·luminat per un gran somriure.

Ànakin va alçar els ulls cap a les gruixudes branques arquejades dels boras que s'entrellaçaven en una densa espessor a cent metres per sobre dels seus caps, formant el sostre d'una immensa sala. Els raigs de sol es filtraven a través del gruixut dosser, produint una fantasmagòrica claredat tenyida de verd que es vessava sobre una calçada de pedres. La calçada s'estenia diversos quilòmetres per entre murs rectes formats per llargues columnes octagonals de lava enganxades les unes a les altres.

Molts penyals marrons despresos havien quedat atrapats en aquelles parets abans que se solidifiquessin, interrompent l'estructura regular de pals disposats en estacada. Alguns dels penyals, tan grans com l'habitació de l’Ànakin al Temple, s'havien esquerdat, revelant buits en els quals masses de brillants cristalls verds i ataronjats estaven tan apinyats com les agulles del coixinet de cosir de l’Shmi. Al llarg de les parets, gruixuts circells negres solcats per franges vermelles sorgien entre les lloses octagonals que pavimentaven la calçada, fent-les a un costat i estenent-se durant dotzenes de metres per unir-se amb els troncs dels boras. Circells més petits solcats per franges verdes emanaven de les tiges grans i s'enroscaven dins dels penyals buits, com si estiguessin descansant abans de fer un últim esforç.

L'aire sota el dosser estava saturat d'humitat i es trobava a la temperatura de la sang, pel que costava respirar. Estava ple d'intenses aromes: flors i pastissos, vi i cervesa, i una intensa olor subjacent a terra.

–Les pedres ja eren aquí abans que arribéssim –va dir Jabitha, el rostre solemne entre la penombra tenyida de verd–. I els boras també eren aquí. L'any passat, pare va decretar una nova regla: quan la factoria comença a treballar, els boras amaguen el que estem fent per si algú ens agafa desprevinguts.

–El teu pare és un home brillant –va dir Gann solemnement.

Obi-Wan va tornar a fixar-se en com minvava cada vegada que parlaven del passat recent.

Un sobtat estrèpit com de clarins gegants va descendir per entre els murs de pedra, seguit per fortes ràfegues d'aire encara més humit i carregat. Els enormes troncs dels boras oscil·laren i tremolaren per sobre d'ells, i les branques es van remoure i van cruixir amb un so semblant al de moltes veus sibilants. Fragments de pell de bora es van desprendre d'elles per caure sobre la calçada.

Els seus companys-llavor es van estremir violentament.

–No poden esperar molt més –va dir Gann,

Ànakin no podia creure que realment hi fos. Aquell lloc li semblava tan familiar que es va preguntar si no hauria somiat amb ell. A cada pas que donava tenia la sensació de ser dues persones, una que havia estat allà abans i que coneixia tan bé tot allò, i un noi nascut en un altre món molt, molt allunyat. No estava molt segur de quin ocupava el primer pla en un moment donat, de quin duia a terme tot aquell caminar i pensar. Va mirar a Obi-Wan i per un instant no va poder recordar qui era aquell home vestit amb una túnica ritual sekotana que caminava al costat d’en Gann.

Però Ànakin es va llançar sobre aquells jo i els va obligar a unir-se, usant la disciplina Jedi per aguditzar i unificar la seva consciència, i per unificar els nivells de pensament subconscients alhora que els cridava a l'ordre a tots.

A tots excepte la capa més profunda i privada, la que fregava el no-jo. Era allà on aguaitava aquell altre amb els seus vagues records foscos i independents.

Ànakin va decidir que no era el moment més adequat per comunicar aquella anomalia al seu Mestre, però de sobte es va veure interromput. El que semblaven enormes insectes vermells, verds i negres venien cap a ells per la calçada. Els seus cossos eren amples i una mica aplanats, amb tres potes a cada costat i una setena pota al centre de la part davantera. Dues llargues protuberàncies grises semblants a espines sobresortien al costat de la pota central per elevar-se per sobre del cos. Aquelles criatures semblaven haver nascut per transportar càrregues pesades.

A sobre de cadascuna d'elles, un home robust de pell bruta i ensutjada muntava la criatura assegut a cavall entre les protuberàncies, a les que s'agafava amb mans cobertes per gruixuts guants negres.

–Són jentaris? –va preguntar Ànakin.

–No –va dir ella amb una suau riallada–. Són caràpodes. Els homes que els munten són forjadors.

–I els caràpodes són vius?

–Majorment sí, encara que alguns d'ells són en part màquines –va dir Jabitha, que no apartava els ulls de les criatures de moltes potes que tenien davant.

Gann va abaixar la mirada cap a l’Ànakin.

–Et deixem aquí amb els forjadors. Ells prepararan les teves llavors i et portaran als modeladors i els jentaris. –Se’l veia trist i una mica ressentit–. Mai he anat més enllà d'aquest lloc. Tal és la voluntat del Magíster.

–Bona sort! –Va dir Jabitha–. Em reuniré amb vosaltres a l'altre extrem!

Va tornar als esglaons amb Gann i va llançar una última mirada a l’Ànakin de dalt a baix, els ulls brillants i els llavis fermament premuts. Després va baixar ràpidament.

–Estic començant a cansar-me de tanta cerimònia i tant misteri –va dir Obi-Wan–. I ja estic fart de passar de mà en mà com si fos un munt de roba vella.

–Doncs jo ho trobo màgic total –va dir Ànakin. I no mentia. Era molt emocionant i a més a més li ajudava d'una manera que no podia expressar amb paraules, perquè li permetia visualitzar la tasca que els esperava. Així i tot, sabia que Obi-Wan sospitava que allà estava passant alguna cosa estranya, i que tenia les seves raons per a això. Ànakin va arrufar les celles–. Estic molt emocionat, i al mateix temps tinc una mica de por. Per què em sento així, Mestre?

–Aquestes llavors ens estan parlant –va dir Obi-Wan–. Algunes d'elles ja han estat aquí abans, pot ser que amb la Vergere.

–És clar –va dir l’Ànakin–. Les llavors! Per què no se m'ha ocorregut pensar en això?

–Perquè portes tantes a sobre que t'estan inundant –va dir Obi-Wan–. Tant de bo disposés de l'equip necessari per a mesurar els seus nivells de midiclorians –va murmurar, i una expressió curiosament introspectiva li va aparèixer a la cara.

–Serien molt alts –va dir Ànakin, empenyent suaument el braç d'Obi-Wan amb un dit, com hauria pogut fer un professor quan un estudiant no li prestava atenció.

Obi-Wan va arquejar una cella.

–Però no tant com els teus, em sembla –va dir, i va sacsejar el cap–. Escolta-les, però controla la teva connexió amb la Força, padawan. No oblidis qui i què ets.

–No –va dir Ànakin, una mica avergonyit de si mateix.

Els caràpodes estaven a unes desenes de metres del lloc en el qual s'havien detingut a esperar, sols, sota el tremolós dosser arquejat dels boras. Ànakin es va treure la pols dels ulls i va ajuntar les mans davant d'ell, com si estigués empunyant una espasa de llum d'ensinistrament. Cada caràpode tenia l'alçada d'un home en l'articulació principal de cada pota. Espurnes metàl·liques brillaven aquí i allà en els seus cossos, com si els organismes vius de Sekot s'haguessin fusionat amb l'acer.

L'expressió que l'Ànakin acabava de veure aparèixer a la cara del seu Mestre anava tornant-se més i més peculiar a cada moment que passava.

–Una cosa t'està distraient, Mestre! –va cridar el noi.

Els caràpodes es van aturar al seu voltant, però Obi-Wan gairebé si els va prestar atenció.

–Vergere –va dir finalment–. En les llavors... Ha deixat un missatge...

Obi-Wan es va aixecar i va recuperar les bones formes en el mateix instant en què un dels genets baixava de la seva muntura i venia cap a ells amb expressió ombrívola i resolta.

–Què ens diu? –va preguntar Ànakin en veu baixa.

–Vergere s'ha anat de Zonama Sekot per seguir la pista d'un misteri encara més gran.

–Què?

–El missatge no està molt clar. Quelcom sobre éssers desconeguts per als Jedi que viuen més enllà dels límits. Va haver d'actuar molt de pressa.

El rostre de gruixuda pell plena d'arrugues del genet semblava haver estat aixafat i recremat pel sol, i els seus ulls eren d'un color avellana vermellós, com si estiguessin plens de foc.

–Clients? –va preguntar al bàsic galàctic amb accent més marcat que havien sentit a Zonama Sekot fins aquell moment.

–Sí –va dir Ànakin, donant un pas endavant i traient el mentó com si volgués protegir a Obi-Wan.

–La gent del Magíster us han deixat aquí?

–Sí.

–Munteu –va ordenar secament el genet, somrient burleta i assenyalant la primera articulació en forma d'esglaó de la pota central del caràpode–. Porteu retard! Estem preparant el nostre últim carregament!

El genet va mirar amunt mentre Ànakin i Obi-Wan pujaven a l'esquena de l’estable muntura, i els seus ulls es van obrir com plats.

–Som els vostres forjadors. Quadrilla, en fila! –va cridar, i els caràpodes i els seus genets es van alinear en una atapeïda filera.

Dotzenes de caràpods sense genet arribar corrent veloçment des de la vora de la vall per baixar per rampes que flanquejaven l’escala de cargol que portava al riu. Havien d'haver vingut del tampasi, i sobre les seves amples esquenes planes transportaven munts de fullatge de boras, tiges trencades, branques, fulles-globus desinflades i restos d'escorça resseca que cruixien mentre eren sostinguts per les seves potes laterals aixecades.

Els caràpodes carregats d'aliment per als focs van passar corrent al costat d'ells entre una cacofonia de trucades semblants a redobles de tambor, empenyent als seus congèneres que esperaven immòbils a la filera.

Alhora, en les altures, altres criatures òbviament emparentades amb els caràpodes però amb diferents sistemes de membres capaços d'aferrar, van baixar per la part inferior del dosser arquejat de boras, transportant més restes en cistelles que penjaven dels seus cossos.

–Combustible per forjar –va dir el forjador mentre ocupava el seu lloc entre els esperons del caràpode–. Aquesta és l'última càrrega! Ara en marxa, i fiquem les nostres llavors abans que comencin amb altres més grans!

Els caràpodes van tornar gropes i van seguir al ramat movent-se amb un galopar notablement fluid i còmode, les seves potes ressonant amb un ritme hipnòtic sobre el sòl de la calçada de pedra.

Ànakin va tornar a mirar a Obi-Wan. El seu Mestre, el rostre ferm i decidit, semblava haver recuperat el control de si mateix. El noi va escoltar les veus de les seves llavors. Amb entusiasme i alegria, li estaven prometent una amistat sense igual i una incomparable bellesa vital.

Però mentre les escoltava, Ànakin va comprendre una altra cosa: No saben què és el que van a fer!.

Següent