El Planeta Misteriós (XXXVI)

Anterior

CAPÍTOL 36

Els caràpodes trotaren fins al lloc en el qual acabaven les columnes de pedra, on van ser detinguts pels modeladors. Allà, més enllà de la calçada de basalt, la vall-factoria s'eixamplava fins a esdevenir una plana coberta de circells atapeïdament entrellaçats que semblaven haver estat disposats sobre el sòl com fitxes en algun joc de tauler. Els caràpodes carregats de combustible es van avançar, passant per entre immensos pilars de roca esculpida per l'aigua, cada un d'ells de diversos centenars de metres de altura, que servien com a suports a la volta verda dels boras.

Era l'espai tancat més gran mai vist per Ànakin. Els núvols s'acumulaven al voltant dels extrems dels pilars, i en la llunyania, a quilòmetres d'allà, una gruixuda capa de boira suspesa sota del dosser entrellaçat començava a condensar-se per caure sota la forma de pluja.

–Aquí tenim els pous de forjar –els va explicar el forjador de rostre enrogit. Va baixar del caràpode i va assenyalar el punt en el qual grans fumeres sorgien de pous il·luminats per fulgors vermellosos prop dels murs de la vall. Després va alçar la mirada per comptar els companys-llavor, movent els llavis mentre assenyalava amb el dit–. Tens un munt d'ells, noi. Què et diuen? Els sents?

Ànakin va assentir.

–I bé? Explica-ho al teu forjador.

–Diuen que tenen moltes ganes de començar.

–Això és el que m'agrada sentir. Dóna-me’ls i segueix-me.

Ànakin va agafar les seves dotze llavors i les va separar delicadament de les seves robes. Cadascuna va emetre un tènue grall, però no va intentar agafar-se a elles. Ànakin les va passar al forjador, qui les va llançar a l'esquena del caràpode.

–Ells cavalquen i tu camines –va anunciar el forjador, i després recollí els tres companys-llavor d'Obi-Wan–. El que més i el que menys –va afegir amb un esbufec–, que siguin com una sola per als clients que ens les confien, això és el que cal fer! És una sort que em tingueu a mi en comptes d’ells. –Va estendre el polze per sobre de l'espatlla per assenyalar als altres forjadors, que es van posar a riure. El seu forjador va esbufegar i els hi va tornar les rialles–. Són uns aficionats comparats amb mi. Jo puc forjar a quinze com si res i persuadir-les que s'uneixin!

–No us cregueu res del que digui el fanfarró! –va cridar un altre forjador.

–Sort tindreu si acabeu amb un carretó!

–Ah, us estan obsequiant amb l'experiència completa –va grunyir el seu forjador–. És igual, és igual. Tots som brots. –Els va contemplar amb els ulls entretancats i es va fregar els braços, desprenent els trossets de closca blanca deixats per molts companys-llavor. Els fragments van surar al seu voltant com flocs de neu i van acabar caient a terra–. El vell Magíster ens divideix en les gents de dalt de la vall i les gents de sota de la vall. Nosaltres estem a baix, i coneixem aquest fi de trajecte millor que ningú. Ens seleccionà un a un i ens va dir que forméssim famílies, els ferroans terra amunt i els langhesis terra avall. Sabem quin és el nostre lloc. El Magíster va fer bé.

Ànakin sabia algunes coses sobre un petit i antic planeta anomenat Langhesa, un dels molts que havia estudiat a la sala de mapes del Temple a Coruscant. Cent anys abans havia estat envaït pels tsinimals, que van esclavitzar als nadius i els van obligar a emigrar en massa a altres parts de la galàxia. Els langhesis s'havien especialitzat en l'agricultura i les arts vitals, aprenent com modelar els elements de la vida per donar-los noves formes mai vistes, i portaven molt de temps subministrant mascotes exòtiques a les famílies riques de tota la galàxia.

Els tsinimals, delicats i intolerants, estaven fermament convençuts que les arts vitals dels langhesis eren un pecat contra seus déus. La pirateria i les conquestes galàctiques, però, deixaven totalment indiferents als déus dels tsinimals.

–Però els detalls no són importants. Tindreu la vostra nau, i després els de les terres de dalt portaran un oblit! Així i tot, gaudireu de l'experiència completa. Us recordareu dels pous de forjar. I per cert... –Va somriure burleta, convertint el seu rostre en una grotesca màscara vermellosa–. Em dic Vagno. Us en recordareu de mi!

Següent