El Planeta Misteriós (LII)

Anterior

CAPÍTOL 52

–Tenen moltes més naus del que sospitàvem –va observar Tarkin, contemplant amb ulls plens de sorpresa la batalla que tenia lloc al planeta al mateix temps que la suor cobria el seu front.

Sienar, que ja s'havia resignat a acceptar el que passés fos el que fos, es va sentir una mica reconfortat per la preocupació d’en Tarkin.

Escenes ampliades del conflicte anaven desplegant-se al voltant del pont de comandament del Mercader Einem de la Vora. Les mines celestes enviaven senyals als navilis que les havien llançat, i aquests les remetien al centre de comandament.

Caces estel·lars androides s'enfrontaven a incomptables naus que s'enlairaven dels hangars que s'estaven obrint a la jungla, eixams de vehicles com insectes vermells i verds. Aquests defensors semblaven estar lleugerament armats, però eren molt maniobrables. La seva tàctica principal consistia a envoltar als caces estel·lars, atrapar-los en els seus camps tractors i tirar d'ells fins fer-los estavellar a la jungla. Tarkin estava perdent un gran nombre de caces estel·lars d'aquella manera.

–No s'escaparan de les mines celestes –Va dir.

I de fet, moltes mines estaven trobant els seus objectius, destruint als defensors vermells i verds abans que poguessin allunyar-se de les seves bases camuflades.

Però Sienar va veure que estava passant alguna cosa més. Al principi va ser molt subtil. Les masses rectangulars que havien vist abans a la jungla començaven a projectar llargues ombres amb l'aproximació del terminador que separava el dia de la nit. Allò no podia ser més natural, però les ombres s'estaven allargant més de pressa del que hagués pogut explicar l'angle descendent dels raigs solars. Els rectangles estaven pujant.

Sienar va calcular que el més alt d'ells s'elevava més de dos kilòmetres per sobre de la jungla,

Li van recordar unes gegantines trapes que estiguessin obrint-se lentament.

Però Raith Sienar no li va dir res a Tarkin. Aquella no era la seva guerra.

Tarkin murmurà entre dents i va traslladar la seva perspectiva més cap al sud. Milers d'imatges projectades van desfilar davant seu com cartes revelades.

–Allà –Va dir Tarkin, amb una nota de triomf a la veu–. Allà està el nostre premi, Sienar.

Posada en el límit d'un camp cobert de runa de l’única muntanya que s'alçava sobre la capa nuvolosa del sud hi havia una nau sekotana. No hi havia figures visibles en els seus voltants. Semblava haver estat abandonada.

Raith es va inclinar cap endavant per veure-la amb més detall. Era més gran que qualsevol dels models dels que havia sentit parlar, i el disseny també era diferent. En va tenir prou amb veure-la perquè se li fes la boca aigua.

–Vas a destruir-la? –li va preguntar a Tarkin amb amargor–. Per completar la meva humiliació, potser?

Tarkin va sacsejar el cap, afligit per la desconfiança d’en Sienar, i es va tornar cap a la capitana.

–Allunyi les mines celestes de la muntanya –li va dir–. I ocupem-nos d'aquest toca-pebrots YT-1150. Llanci-li a sobre totes les mines d'aquest sector. –Després es va tornar cap a Sienar amb l'expressió d'una bestia de presa que es disposa a saltar sobre la seva víctima–. Anem a capturar aquesta nau i la portarem a Coruscant. Vull ser just, Raith, així que t’atribuiré el mèrit..., o almenys una part d'ell.

Següent