El Planeta Misteriós (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

Sienar va intentar concentrar-se en la seva muntura i ignorar el formiguer de preocupacions que havien estat agitant-se dins de la seva ment des de la seva última trobada amb Tarkin.

L'animal, un dansaire trith gris blavós, trotava sobre sis gràcils potes per la sorra privada d’en Sienar, responent a la més lleu pressió o estirada sobre els omòplats que s'elevaven per sobre de la seva esquena. La gropa d'un dansaire trith formava una cadira de muntar natural, suposant que la manipulació genètica d'un miler de generacions pogués considerar-se com una cosa natural. Els animals d’en Sienar –era propietari de tres dansaires– eren els millors exemplars que es podien comprar amb diners, un altre luxe que no li venia de gust res arriscar. Massa tou, massa lligat a les possessions materials, massa inflexible!

Tot i això, Sienar va seguir cavalcant i va intentar passar-ho el millor possible.

Va administrar un suau estirada, i el trith es va aixecar sobre els seus dos últims parells de potes per fendir elegantment l'aire amb les seves peülles.

L'animal va emetre uns aflautats sorolls musicals que Sienar trobà deliciosos. Hi va haver un temps en què hauria pogut cavalcar per la praderia a lloms d'un trith durant dies sencers sentint-se inefablement feliç..., fins que se li ocorregués algun disseny per a una altra nau espacial, és clar.

Però ara tot indicava que durant uns mesos no podria cavalcar ni dissenyar naus espacials. Tarkin semblava pensar que podia alterar la vida d’en Sienar, ficar-se en els seus negocis, amenaçar-lo i gaudir d'un suculent banquet a la taula dels seus secrets.

El problema era que Tarkin probablement tingués raó: enterrada en aquell embull d'obligacions i coerció hi havia una autèntica oportunitat. Així i tot, Tarkin era qui tenia més oportunitats de seguir la participació d’en Sienar.

Va fer tornar gropes a la seva muntura i va pressionar els flancs amb els turmells perquè iniciés un galop sobre els seus dos últims parells de potes. Era una conducta difícil, i Sienar estava orgullós de com es comportaven els seus animals. Havien guanyat molts premis en competicions celebrades a diversos planetes.

Tot d'una hi hagué una agitació al costat de la gran porta doble de la sorra. Diversos androides de seguretat van entrar en ella, caminant cap enrere mentre feien gestos frenètics. Sienar va desmuntar ràpidament i es va amagar darrera el trith, mirant per sobre del suau pelatge de la seva gropa.

Tarkin va passar per entre els androides sense fer cap cas de les seves advertències. Sorprenentment, empunyava un disruptor iònic de nivell senatorial, el qual tornava inofensius a tots els androides de seguretat.

Sienar va somriure ombrívolament i va sortir de darrere del trith, el qual va acollir l'aparició del desconegut amb un suau esbufec ​​d'alarma. Afortunadament, aquest cop Tarkin havia vingut sense el seu tallador de sang.

–Bon dia, Raith! –el va saludar Tarkin alegrement–. Necessito veure aquesta nau sekotana teva. Ara.

–És clar –va replicar Sienar afablement–. La propera vegada hauries d’advertir-me de la teva visita. No tots els meus androides de seguretat són vulnerables als disruptors, saps? És una sort que previngués la teva falta d'educació... i els programés perquè et reconeguessin. Altrament t'haurien fulminat tan aviat com vas entrar per aquesta porta.

Tarkin va mirar-lo de dalt a baix i va empal·lidir lleument.

–Comprenc –va dir, guardant el disruptor–. Bé, no ha passat res.

–Aquesta vegada no –va remugar Sienar.

Sienar havia conservat dos dels seus vells centres de fabricació en les antigues profunditats de la ciutat capital, molt després que hagués traslladat totes les seves activitats a llocs més elegants. El lloguer era molt baix, i qualsevol intrús curiós podia ser despatxat amb escasses dificultats legals. De fet, allà era on tenia apostats a la majoria dels seus androides de seguretat de màxima confiança procedents d'altres mons, els millors que els diners podien introduir de contraban. Aquells androides només acceptaven ordres d’en Sienar.

Com sentinelles, els androides eren magnífics. La seva ment no podia ser ennuvolada per l'avorriment.

Tarkin li va seguir, visiblement nerviós per primera vegada. Els seus propis androides de seguretat semblaven petits i insignificants junt a les enormes màquines platejades aparatosament blindades que vigilaven les restes de la nau sekotana en el seu fosc, ressec i cavernós hangar.

–Només aquesta closca em va costar cent milions de crèdits –va dir Sienar, prement unes quantes tecles lluminoses dins de l'hangar ple d’ecos–. Com pots veure, no es troba en molt bon estat.

Tarkin va donar la volta a l’escabrosa mola tancada a la seva iridescent camp de refrigeració. Les antany gràcils corbes s'havien desplomat en una massa arrugada, desinflant-se aparatosament malgrat el fred i altres esforços de preservació no tan obvis.

–És biològica –va observar arrugant el nas.

–Pensava que a hores d'ara ja ho sabies.

–No m'imaginava que fos tan..., tan orgànica –va dir Tarkin–. M'havien dit que en cert sentit les naus estaven vives, però.., i un cop mortes no serveixen de gaire, oi?

–Una curiositat, com qualsevol monstruositat dels abismes marins preservada i poques vegades vista –va dir Sienar–. Pel que fa a entendre les seves capacitats, bé, no queda gran cosa que analitzar.

–Disposo d'algunes imatges –va dir Tarkin–. Naus proveint-se en ports de la perifèria.

–I alimentant-se, sens dubte –va dir Sienar, que probablement havia vist les mateixes imatges.

–És una planta o un animal?

–Cap de les dues coses. No pot reproduir-se per si mateixa. No té estructura cel·lular, i està formada per tot un seguit de teixits densos que poden incorporar tant metalls com una àmplia gamma de polímers resistents a la calor i d'una enorme solidesa... Un prodigi. Però sense el seu amo, mor ràpidament i no triga a podrir-se.

–No et recorda una mica a la tecnologia gungan de Naboo? –va suggerir Tarkin.

–Potser –va dir Sienar–. Potser no. Els gungan manufacturen les seves naus a partir de matèria orgànica, però les naus no estan vives. Aquesta... sembla ser molt diferent. Abans de la teva generosa oferta, estava buscant un propietari que estigués disposat a permetre’m accedir a una nau sekotana plenament operacional. Però fins al moment ningú s'ha ofert a fer-ho. Pel que sembla el secret forma part del contracte, i la traïció podria posar fi a la relació d'un amo amb la seva nau. És tot el que he aconseguit esbrinar.

–Comprenc –va dir Tarkin–. He triat l'home adequat per a aquesta missió, Raith. Tenia el pressentiment que ja hauries fet les teves pròpies investigacions.

–I ara que has vist el meu car però decebedor trofeu –va dir Raith–, puc oferir-te alguna cosa per esmorzar? És tard, i no vaig tenir temps de sopar.

–No, gràcies –va dir Tarkin–. Encara em queden moltes visites per fer. No facis massa plans, amic meu. Podria passar una cosa en qualsevol moment.

–És clar –va dir Raith.

El meu temps és teu, Tarkin. Sóc un home pacient.

Següent