El Planeta Misteriós (XVIII)

Anterior

CAPÍTOL 18

Hagués hagut de figurar entre els moments més dignes de ser recordats amb orgull de tota la vida d’en Raith Sienar. Se li havia conferit el rang de comandant i havia estat posat al capdavant d'un esquadró, la qual cosa li donaria ocasió de posar en pràctica un ensinistrament que ja creia oblidat. L'esquadró de quatre naus s'estava preparant per entrar en el més fascinant dels llocs, l'hiperespai –fascinant per a un enginyer, ja que no per a un tàctic–, i no obstant això, l'únic que sentia era un fred nus de por que li tenallava les entranyes.

Allò no era el que volia, i per descomptat no era el que s’havia imaginat quan va comprar la nau sekotana feia dos anys.

Fins i tot d'haver esbrinat la situació probable de Zonama Sekot semblava un triomf buit, atès que havia hagut de compartir el coneixement. A Sienar mai li havia agradat compartir res, particularment amb vells amics i sobretot, després del que havia passat en els últims dies, amb Tarkin.

Sienar era un home molt competitiu i n’havia estat conscient des del principi de la seva adolescència, però aquest havia estat un coneixement fràgil perquè, com va tenir ocasió de comprovar una vegada i una altra, la seva naturalesa competitiva tenia certs límits. Hi havia hagut de dedicar tots els seus esforços a guanyar i, amb el pas dels anys, va aprendre a escollir els camps de batalla on els seus talents podien donar el màxim fruit alhora que evitava els que no li convenien.

El més descoratjador de tot era que acabaven de demostrar-li quan havia arribat a sobreestimar la seva cobdícia i alhora que subestimava l'ambició infinita d'altres. De Tarkin, per exemple.

Però Sienar no va disposar de molt temps per lamentar la seva precària posició. Els ajudants, impacients i no molt obsequiosos envers el seu nou comandant, s'havien congregat a la coberta de comandament de l'Almirall Korvin i esperaven rebre instruccions.

Sienar havia de donar-los l'ordre de coordinar l'entrada a l’hiperespai.

Era el compromís final i el que més temia, perquè significaria abandonar el sistema en què havia concentrat la major part del seu blindatge, la majoria dels seus amics i contactes polítics, i tot el seu poder.

Anar-se'n de casa...

Durant les sis hores transcorregudes des que Sienar va acompanyar a Tarkin fins l'escotilla de sortida de la nau, no hi havia hagut ni cinc segons seguits en què hagués tingut llibertat per reflexionar. No havia tingut temps per traçar plans d'emergència o fugida. En comptes d'això, s'havia vist atrapat per les minúcies del comandament: comprovacions de sistemes, revistes de personal, i els inevitables i irritants retards causats per equips amb massa anys a sobre que deixaven de funcionar.

Tarkin li havia empès des del primer moment per un prim tobogan, com si fos un animal portat a l'escorxador.

I tampoc hi havia temps per compadir-se de si mateix. Sienar no mancava de recursos. Però aconseguir que els seus reflexos tornessin a estar en forma anava a requerir cert temps. Sienar havia acumulat una considerable obesitat mental durant l'última dècada a Coruscant, deixant-se portar pel desànim i l'amargor mentre presenciava el declivi de l'economia i la creixent corrupció d'aquella aristocràcia que havia estat la seva mare fins i tot abans que ho fos la seva autèntica mare.

Hi havia convertit el seu rostre en una màscara de duresa i, en fer-ho, va descobrir que l'expressió resultava còmoda, i que no era totalment falsa. Semblava el complement ideal a l'uniforme que havia escollit el dia abans: el d'un oficial de la vella escola del Cos de Defensa del Comerç, gris, negre i vermell amb franges opalescents.

Ara almenys tenia la il·lusió d'exercir el control sobre aquelles naus i aquells homes. I com que disposava d'ella, potser seria millor que la fes servir com un començament, un terreny estable sobre el qual assentar-se per recuperar l'equilibri i esbrinar amb quant poder i independència comptava en realitat.

–Estan sincronitzats els nuclis de l'esquadró, capità? –preguntà.

–Ho estan, comandant –va respondre Kett.

Kett portava un uniforme de comerciant, un romanent de la Federació de Comerç al que sens dubte estaria acostumat i que no era tan impressionant com el d’en Sienar. De fet, estava bastant arrugat.

En realitat no som més que uns pirates, però tots escollim acuradament les nostres imatges, va pensar Sienar.

-llavors traguem-nos la pols estel·lar de les cues –va dir, esperant que la seva manera de parlar no resultés massa antiquada.

–Sí, senyor –va dir Kett amb un lleu somriure.

Sienar va posar les mans sobre la barana de la seva estrada de comandament i va tornar la mirada cap als finestrals davanters. Kett, a mig nivell per sota d'ell, romania en la posició de descans en el pont, amb les mans creuades a l'esquena i els genolls lleugerament doblegades, mentre l'ordre era transmesa al sistema robòtic de navegació interconnectat de l'esquadró.

–Partida, comandant –li va murmurar Kett a Sienar en el mateix instant en què el panorama davanter es retorçava per desplegar-se cap a fora i col·lapsar-se en un punt brillant–. Estem entrant en l'hiperespai.

–Gràcies, capità Kett –va dir Sienar.

–Durada estimada del viatge, tres dies estàndard –va dir Kett.

–Utilitzarem aquest temps per examinar els sistemes defensius i dur a terme més simulacres d'ús –va dir Sienar. Això proporcionaria una bona distracció a la tripulació de la nau insígnia mentre ell s'ocupava d'altres assumptes–. I porti’m els historials de servei de cada oficial de l'esquadró. Vull els llistats complets, capità Kett.

Això sonava millor.

–Prepararé un pla i dins d'una hora els tindrà, senyor –va dir Kett.

Molt millor. Quedava bé, un bon principi per a una missió complicada.

Sienar va alçar les espatlles, va estrènyer la mandíbula i va contemplar amb fèrria determinació el potencialment marejant i deformat panorama que hi havia fora de la nau fins que els protectors dels finestrals van acabar de tancar-se.

Després es va fer a un costat i va baixar de l'estrada. Un esvelt androide de navegació de color blau fosc i estructura tubular va pujar a l’estrada per complir els seus essencials i considerablement avorrits deures.

Següent