CAPÍTOL 49
Ànakin
va fer que la seva nau sobrevolés el cim de la muntanya en un arc tan bonic com
impecable, controlant a la perfecció cadascuna de les maniobres.
Un
silenci absolut regnava a la cabina. Jabitha s'havia fet un cabdell en la seva
llitera i semblava estar tractant de dormir. Ànakin només pensava en com
protegir-la, però de moment no podia fer res. Qualsevol conducta temerària
suposaria la seva mort immediata, i no era el moment més adequat per deixar-se
portar per les seves impetuoses tendències juvenils.
–El palau
hauria d'estar aquí mateix –va dir. Ke Daiv va guardar silenci, amb la punta de
la seva llança immòbil al costat del coll del noi–. No veig res... Cap pista de
descens, res!
–Has
estat aquí abans? –va preguntar Ke Daiv.
–Fa uns
dies –va dir Ànakin–. El palau era enorme... Ocupava tot el cim de la muntanya.
–I aquesta
és l'única muntanya –va murmurar Ke Daiv amb veu pensativa–. No estaràs
intentant enganyar-me, oi, Jedi?
–No –va dir
Ànakin, ple de frustració–. Ja ho vaig intentar i... no va donar resultat.
Ke Daiv
va emetre una mena de suau cloqueig.
–Traça un
altre cercle.
–Hem
arribat al palau? –va preguntar Jabitha de sobte, i Ànakin no va saber què
respondre.
–Vine aquí
i ensenya'ns on hem d'anar –va ordenar Ke Daiv.
La jove
es va aixecar de la llitera i es va dirigir cautelosament cap a ells.
–No el
veig –va dir amb veu tremolosa, i llavors va obrir molt els ulls–. Espera un
moment... Això és la Cova del Drac, plena de vapor just al costat d'una glacera
subterrània... Fa anys solíem anar d'excursió en aquest lloc. Però què és això?
Mai ho havia vist. –Senyalà un llarg talús detrític, una mena de vessant format
per enormes trossos de roca immòbils en un precari equilibri temporal sobre un
dels costats de la muntanya, allà on els cingles descendien per sota de les
núvols–. Això és nou.
–Abans vas
dir que portaves un any sense venir per aquí –va dir Ànakin–. No havies tornat
a la muntanya després de l'atac?
Jabitha va
enrogir.
–Pare va
dir que mai havíem de parlar de l'atac amb els estrangers.
Ke Daiv
els observava i escoltava amb cautelós interès.
–Sembla com
si la muntanya hagués estat aconseguida per les ràfegues d'un canó làser, o per
alguna cosa encara més poderoses –va observar Ànakin, sabent que allò
probablement no fos el que la noia volia sentir.
–Ridícul!
Pare ens va dir que la muntanya era... –Jabitha va tancar la boca i va sacsejar
el cap en una tossuda negativa–. No revelaré cap secret.
–Ara ja
és massa tard per als secrets –va dir Ke Daiv–. Explica-ho tot.
–No sé
què dir!
–No sap
res –va dir Ànakin–. Jo vaig estar aquí fa poc, i vaig veure un palau.
–Encara figura
en els mapes que hi ha a Distància Mitjana –va dir Ke Daiv, a manera d’assentiment–.
No sabem què va passar, però fos el que fos hem de trobar combustible.
–Hem de
trobar el palau! –va insistir Jabitha–. És aquí. El meu pare és aquí. Han
d'estar aquí!
Ànakin
va virar per inspeccionar la zona des de major altura, i va ser llavors quan va
veure les flors de les mines celestes escampant-se per sobre d'ells. Ke Daiv
les va veure al mateix temps que ell.
–Es diria
que no els importa perdre't –va murmurar Ànakin.
El
tallador de sang mirava pel finestral amb la cara indesxifrable, però la punta
de la llança va baixar lleugerament. Ànakin va comprendre que era el moment de
posar la nau, deixar a Jabitha al cim de la muntanya i tornar a enlairar
emportant-se a Ke Daiv.
Les
mines celestes li proporcionarien l'excusa perfecta. Havien estat dissenyades
per impedir que les naus poguessin abandonar un planeta i molt poques vegades
esclataven en la superfície.
–Hem de
baixar en algun lloc –va dir Ànakin.
–Fes-ho –va
dir Ke Daiv.
Jabitha,
que s'havia enganxat a l’Ànakin per poder mirar pel finestral, va deixar
escapar un sanglot ofegat.
–Aquí! –va
cridar.
Estaven
sobrevolant el centre del cim de la muntanya. Pràcticament enterrades per un
colossal corriment de terra arribat de les elevacions superiors, podien
distingir-se les ruïnes d'un enorme complex d'edificis. L'àrea havia estat
alterat tan dràsticament, i el complex estava tan completament cobert, que les
havien passat per alt durant el seu primer recorregut del cim.
Ànakin
va veure la vora de l'antiga pista de descens amb la seva superfície de lava
negre rogenca.
–Baixaré
allà–va dir.
–On és
el meu pare? –va preguntar Jabitha amb les galtes humitejades pel plor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada