El Planeta Misteriós (XXXIX)

Anterior

CAPÍTOL 39

Obi-Wan se sentia marejat i una mica malalt. Mai havia experimentat una alteració tan estranya en la seva consciència de la Força viva. El fet que l'alteració estigués centrada en l’Ànakin no podia ser més evident, però alguna cosa en el lloc on es trobaven –en el mateix planeta– havia dotat a l'efecte d'una intensitat i una nitidesa especials.

Gairebé es podia convèncer a si mateix que si Mace Windu, Yoda o qualsevol altre Mestre Jedi haguessin estat a Zonama Sekot, l'alteració –la forma d'aquella estranya onada del destí– també els hauria sorprès.

I aquelles circumstàncies sense precedents potser expliquessin la seva sobtada percepció de la presència d’en Qui-Gon.

Obi-Wan havia vist com el seu Mestre era empalat per la brunzidora resplendor de l'espasa de llum de Darth Maul, i llavors la Força no havia estat amable o considerada. El cos de Qui-Gon no s'havia esfumat: havia mostrat la veritat de la mort, del brusc tall de totes les connexions amb la carn.

I així era com havia de ser. La Força tenia una forma, i la mort era una part inevitable d'aquesta forma. Obi-Wan potser encara no havia madurat prou per renunciar a tot sentiment i tot amor cap al seu Mestre i dir-li adéu per sempre.

Vagno i la seva quadrilla estaven removent les cendres del perímetre del pou. El cèrcol dependent d'extremitats i eines va descendir una mica més amb el lent apagar de les flames, i una mena de gruixudes pales de rem ennegrides van baixar per ajudar-los a barrejar les brases. Remolins de fum i cendra giraven en la foscor elevant-se fins molt amunt, i els puntets vermells de les brases parpellejaven com ulls de feres.

En un altre lloc per sota de l'enorme dosser, a la vall-factoria, nous focs van aparèixer de sobte. A quilòmetres de distància i mig amagat per les petites elevacions del terreny, Obi-Wan va poder veure que el mateix dosser resplendia amb el foc de fargues molt més grans que les seves. Noves llavors estaven sent forjades, massa per satisfer a uns quants clients arribats d'altres planetes. La vall estava plena de fargues com aquelles, dotzenes, fins i tot centenars d'elles.

Els grans estan sent fets ara davant dels nostres mateixos ulls, va pensar Obi-Wan.

Vagno es va posar unes botes més gruixudes que va protegir amb unes fundes a prova de foc i va saltar al pou. Va llançar a l'aire núvols de cendres calentes i va riure mentre seguia buscant fins a trobar alguna cosa de grans dimensions, potser unes vint vegades més gran que una llavor. Va canviar la seva eina per una pala de fulla plana que va enfonsar en la cendra, traient d'ella un gran disc pla curiosament rivetat, immòbil, gris i ensutjat. Vagno va netejar una part de la cendra i la seva mà va revelar un pam de superfície d'un blanc perlí. La seva quadrilla va agafar el disc pel rivet i, manejant-lo sense cap mirament, el va llançar a l'esquena d'un caràpode. Vagno va investigar, va descobrir i va tornar a riure, va treure un altre disc, i un cop més la quadrilla el va agafar i el va carregar.

Ànakin va mirar a Obi-Wan amb els ulls il·luminats per l'alegria. Les quinze llavors havien estat forjades, i fins a l'última d'elles havia sobreviscut. Cadascuna havia esclatat en la calor, estenent-se cap a fora per formar els discos rivetejats que estaven sent carregats al caràpode que esperava darrere d'ells.

I de sobte el noi va fer cara d'horror.

–No les sento –va dir–. Encara són vives?

Obi-Wan no va poder respondre en aquesta pregunta. L'experiència que acabava de viure era tan intensa que gairebé se li havia pujat al cap. Se sentia com un noi, perdut en el xoc, la sorpresa i un irritant pessigolleig de por.

Per fi coneixes l'esperit de l'aventura!

Obi-Wan va tancar els ulls, com intentant rebutjar la veu. Trobava intensament a faltar al seu Mestre, però no permetria que una fantasia desgavellada embrutés el record d’en Qui-Gon.

–L’aventura... –va dir Ànakin. El noi cavalcava sobre el caràpode al costat d’Obi-Wan. Vagno els estava conduint a través de la vall, guiant-los en una sèrie de voltes al voltant d'alguns enormes pilars esculpits pel riu cap a una esquerda més estreta i fosca que hi havia al costat sud–. L'aventura és el mateix que el perill?

–Sí –va dir Obi-Wan, en un to una mica massa sec–. L'aventura és la manca de planificació, el fracàs de l'ensinistrament.

–Qui-Gon no pensava el mateix. Ell deia que l'aventura és creixement i desenvolupament, i que la sorpresa és el do de ser conscient dels límits.

Per un instant, Obi-Wan va sentir un fugaç desig de creuar-li la cara al noi en càstig a la seva blasfèmia. Això hauria estat la fi de la seva relació com a Mestre i aprenent. Obi-Wan volia que aquesta relació acabés. No desitjava la responsabilitat i, francament, no volia estar a prop d'algú tan sensible, tan capaç de fer-se ressò innocentment de tot el que s'amagava en el més profund del seu ésser.

En una ocasió Qui-Gon li havia dit aquestes mateixes coses, però Obi-Wan les havia oblidat.

Ànakin va clavar els ulls en el seu Mestre.

–Ho sents? –va preguntar.

Obi-Wan va moure el cap.

–No és Qui-Gon –va dir secament.

–Sí que ho és –va dir Ànakin.

–Els Mestres no tornen de la mort.

–Estàs segur? –va preguntar Ànakin.

Obi-Wan va tornar la mirada cap al sud per contemplar les fosques goles de l'esquerda. Allà no hi havia fargues. En comptes de focs, una freda llum blava parpellejava sobre de les humides parets de pedra, i llargs circells reptaven com serps sobre els murs i el sòl sorrenc esquitxat de roques.

–Els clients mai tornen! –els hi va cridar Vagno mentre caminava al costat del caràpode, martellejant el terra amb les seves robustes cames. Va fer un salt i va alçar la seva fulla cap al cel–. No se’n recorden, i si se’n recorden, tenen massa por! Però jo i la meva quadrilla vivim aquí! Som els homes més valents de l'univers!

I en aquell moment, Obi-Wan no podia estar més d'acord amb ell.

Següent