El Planeta Misteriós (XXXIV)

Anterior

CAPÍTOL 34

Una tènue claredat verdosa traspuava de l'extrem del túnel com espès xarop. El riu havia reduït la velocitat de les seves aigües a un suau flux balla acord s'eixamplava la caverna. Gann guiava l'embarcació amb algun que altre vaivé de la perxa que empunyava amb confiada destresa. Van passar per sota d'una cornisa natural fistonada de circells verds i vermells. Un espai obert havia estat mantingut buit a la part alta de la cornisa, i Gann i els dos ajudants van passar els caps a dos ferroans vestits de negre i gris.

L'embarcació va ser remolcada i va acabar enganxada als protectors del moll com un animal que fregués el seu musell contra una vella amistat.

Obi-Wan va anar cap a la proa i va veure que el seu padawan s'havia quedat adormit. La llarga nit havia acabat podent amb ell. Ànakin dormia profundament, envoltat pels seus companys-llavor, tots ells immòbils. El seu rostre estava deliciosament tranquil i buit de tota expressió, les celles rectes i els llavis entreoberts per una respiració lenta i regular que el convertia en una obra d'art vivent tan senzilla com profunda. Asseguda al costat del seu cap, Jabitha acariciava els sedosos cabells del noi amb la mà i va mirar a Obi-Wan, el llavi inferior pressionat entre les dents.

–És molt maco –va dir–. Per què no li deixem dormir una estona? Hi ha temps de sobres.

Ànakin dormia com un nadó en presència de la noia. Això era significatiu. Obi-Wan sabia que solia tenir malsons. Adormit, Ànakin semblava molt més jove. Obi-Wan no va haver d'esforçar-se massa per portar a la seva memòria al nen de nou anys que s’havia convertit en el seu aprenent, ara dos pams més alt però amb els mateixos trets regulars i agradables i el nas una mica més gran.

Troba a faltar a la femella. Thràcia Cho Leem ho sabia.

Obi-Wan va estendre el braç cap a ell i després va titubejar. Va sentir un intens impuls de no despertar al noi, de permetre que seguís dormint així per sempre, absort en l'espera eterna d'una gran aventura mentre somiava un somni interminable d'alegria i triomf personal. L'emoció contenia massa sentimentalisme i debilitat perquè pogués ser tolerada, però Obi-Wan es va permetre sentir-la. Així és com se sent un pare quan contempla al seu fill adormit i es preocupa pel seu incert futur –va pensar–. No vull veure’l fracassar. Però perdre aquest noi seria moltíssim pitjor. Gairebé prefereixo aturar el temps aquí, i aturar-me a mi mateix amb ell, abans que enfrontar-me en això.

Algú familiar semblava estar immòbil al costat de la seva espatlla i, absort en aquella emoció tan poc pròpia d'un Jedi, dubtant de si mateix i sobtadament ple de desconcert, Obi-Wan murmurà:

–No és més especial que qualsevol altre nen, oi?

–Per a tu ho és –va contestar una veu que semblava parlar en murmuris–, i ara ho saps.

Obi-Wan es va girar i va veure venir a Gann. La veu que acabava de sentir no era la d'en Gann.

–Hora d'anar-se'n –va dir Gann, escrutant la cara perplexa i estranyament empal·lidida d'Obi-Wan–. Passa alguna cosa?

–No.

Reprimint un lleu sotrac, Obi-Wan va posar la mà sobre l'espatlla de l’Ànakin i el va sacsejar suaument. Ànakin, com sempre, va emergir del son profund en un instant per tornar a estar alerta i vigilant. Els seus companys-llavor es van remoure i van tornar a agafar-se a la seva túnica i els seus pantalons.

Les llavors d'Obi-Wan es van enfilar a les seves espatlles i el seu pit, i junts, Mestre i aprenent van baixar de la llarga embarcació. Gann i Jabitha els van seguir.

–He somiat que estava amb Qui-Gon –va dir Ànakin–. M'estava ensenyant alguna cosa... He oblidat el què. –El noi va somriure i va estirar els braços–. Em va dir que et donés records seus. Va dir que sempre costa molt parlar amb tu.

Ànakin va córrer cap a la rampa i va pujar a la cornisa de pedra.

Obi-Wan es va quedar immòbil, com atordit per un cop, i després va estrènyer les mandíbules i va seguir al seu padawan.

Un redoblament de tambors i la música de moltes cordes suaument polsades baixaven pel pou. Darrere d'aquella música moltes greus veus masculines entonaven una laboriosa mena de càntic.

–Ens esperen –va dir Gann ansiosament–. La forja està a punt de començar!

Jabitha va començar a caminar al costat de l’Ànakin.

–Estàs nerviós? –va preguntar.

–Per què anava a estar-ho? –va preguntar Ànakin al seu torn, fent-se el valent.

–Perquè ets el client més jove que hi ha hagut mai –va dir ella–. I perquè si triomfes, la teva nau potser és la millor que s'hagi fet mai.

–Ah, és clar –va dir Ànakin, respirant a fons–. Sí, suposo que és per estar una mica nerviós.

Jabitha va somriure i li va passar el braç per les espatlles. Una ganyota de dignitat juvenil redreçà la cara de l’Ànakin i encara que no hi havia molta llum, Obi-Wan va detectar un tènue rubor a les galtes. Mentre pujaven, van deixar enrere dos cors de ferroans que tocaven petits tambors i allutes de cordes. Els homes cantaven il·luminats per llanternes elèctriques, i les seves veus van seguir als quatre nouvinguts fins al final del conducte.

–Oi que són magnífics? –va preguntar Jabitha.

–Si tu ho dius... –va murmurar Ànakin.

Següent