CAPÍTOL 54
Jabitha
va creuar la pista de descens cap a les dues figures amagades, l’una al costat
de l'altra. La seva lluita, sí lluita havia estat, només va durar uns segons,
però tot i així havien acabat quedant sota l'ombra d'un enorme penyal, on la
jove amb prou feines podia distingir els seus perfils. Jabitha es va aproximar
lentament, temorosa del que podia trobar. No volia tornar a sentir la llança
del tallador de sang, i tampoc desitjava descobrir que el noi era mort. Però hi
havia una altra cosa que li donava gairebé tanta por.
Perquè
l’aterria pensar que aquell noi pogués haver sobreviscut a l'enfrontament amb
un oponent tan formidable.
–Ànakin?
–va cridar quan es trobava a uns quants passos de la roca.
El
tallador de sang va emergir de les ombres, els braços d’articulació triple
penjant flàccidament al costat dels seus costats. Semblava exhaust. La seva
pell relluïa amb un fosc color ataronjat sota les últimes resplendors del dia,
i Jabitha va sentir que li donava un salt el cor. Encara vivia. El noi no
s'havia mogut de sota el sortint rocós.
–
Ànakin! –va tornar a cridar amb veu tremolosa.
Ke Daiv
va anar cap a ella i va aixecar una mà. Jabitha estava tan espantada que no
s'atrevia a mirar-lo a la cara, però quan per fi ho va fer, va cridar. Els ulls
del tallador de sang s'havien tornat blancs, i la carn s'havia esquerdat al
voltant del seu coll i el seu cap. Sagnava profusament, i la seva fosca sang
ataronjada degotava de les seves espatlles. Estava intentant dir alguna cosa.
Jabitha
va retrocedir, emmudida pel terror.
–Vaig intentar
controlar-ho –va dir Ànakin, i va sortir al crepuscle.
La
glòria purpúria de la roda de foc els va il·luminar amb l’esvaïment de l'ocàs.
El tallador de sang va anar trontollant pas a pas cap al límit del camp,
allunyant-se de la nau sekotana.
–Atura’l
–va dir Ànakin–. Ajuda’m a detenir-lo, si us plau.
Jabitha
va començar a caminar al costat del noi mentre aquest anava cap a la patètica
figura del seu enemic.
–S'està
morint? –va preguntar.
–Espero que
no –va dir Ànakin, com si se sentís molt avergonyit–. Per la Força, espero que
no.
–Anava a
matar-te –va dir ella.
–Això no
importa –va dir Ànakin–. No hauria d’haver-la deixat en llibertat d'aquesta
manera. Ho vaig fer tot malament.
–Deixar
en llibertat què?
El noi
va bellugar el cap, intentant dissipar un malson, i va agafar el tallador de
sang pel braç. Ke Daiv va girar com si estigués damunt d'una taula rotatòria i
va caure de genolls. La sang gotejava de la seva boca.
Jabitha
es va aturar davant d'ells, el noi de curts cabells castanys i l'alt tallador
de sang daurat que potser estigués agonitzant.
–Ens vas
salvar, Ànakin–va dir, sacsejant el cap en desesperada confusió.
–Així no
–va dir–. Estava sent valent de l'única manera en què sabia ser-ho. Ell és com
jo, però mai va tenir als Jedi perquè li ajudessin. –I a Ke Daiv li va dir–:
Sigues fort, si us plau. No et moris.
Jabitha
no ho va poder suportar més.
–He de
trobar al meu pare –va dir i, girant sobre els seus talons, va tornar cap a les
ruïnes.
Ànakin
va agafar el braç d’en Ke Daiv i va mirar el cel. Els espantosos glifs escrits
per les mines s'estaven esvaint i les esteles apuntaven en direcció est, surant
a la deriva i esfumant-se entre els vents que bufaven per sobre dels núvols.
Ke Daiv
va parlar en la seva llengua nativa. Cada so li va costar una agonia. A jutjar
per la cadència, estava repetint alguna cosa familiar, un poema o un cant.
Desplomant-se sobre una mà, el tallador de sang es va anar inclinant lentament
cap a terra.
Ànakin
va romandre al costat d'ell, sostenint el braç fins que va morir. Després el
noi es va aixecar i, tornant-se un cop més, va cridar, escoltat únicament per
la muntanya, el cel, les pedres trencades i calcinades, les ruïnes
esbaldregades del palau del Magíster.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada