El Planeta Misteriós (XLVII)

Anterior

CAPÍTOL 47

Ànakin, ja totalment recuperat, va poder sentir la resposta immediata de la nau, les meravelloses onades de potència instantània i la forma en què solcaven l'aire gairebé amb tan poc esforç com si es trobessin en el buit. El casc creava un subtil impuls ascensional i era notablement estable. En qualsevol món amb atmosfera, aquella nau aterraria pràcticament sense vibracions. Pilotar requeria molt poca atenció. La informació arribava en còmodes fluxos a través del seu contacte amb la ment de la nau, un autèntic somni que vivia sota les seves mans.

Però qualsevol plaer que hagués pogut extreure del seu primer vol a bord d'ella estava tacat per la seva preocupació per Obi-Wan. Un ombrívol arrufament de celles li enfosquia la cara.

El tallador de sang contemplava al jove humà amb els seus faldons nasals tancats en una disposició tan esmolada com una navalla.

–No he matat al teu Mestre –va dir Ke Daiv–. Matar-lo no hagués servit de res.

–Però no fa molt m’hauries matat –va remugar Ànakin.

–Obeïa ordres –va dir el tallador de sang.

–Així que ets un assassí. Saps com em dic?

–Ets aquell al que anomenen Skywalker.

–Si vas a matar-me, m'agradaria saber com et dius.

–Ke Daiv.

–Mai havia parlat amb un tallador de sang –va dir Ànakin–. No puc dir que sigui un plaer.

–Limita’t a pilotar. Hem de trobar combustible.

–No sé on aconseguir-lo! –va mentir Ànakin.

Les llavors ho sabien, perquè estaven parlant amb altres parts de Sekot.

I alguna cosa o algú més fluïa pels seus dits quan estaven submergits en els controls. Ànakin no parava d’entreveure fantasmes nebulosos que flotaven per la cabina, com imatges residuals vistes després d'haver mirat el sol, fins a tal punt que li costava concentrar-se en el que l'envoltava.

–He estat molt ocupat en Distància Mitjana –va dir Ke Daiv–. He esbrinat on tenen guardades reserves secretes de combustible. Vola en direcció sud.

–I per què anaven a necessitar reserves secretes? –va preguntar Ànakin mentre feia virar la nau.

–En aquest planeta hi ha molts misteris –va dir Ke Daiv amb un suau xiuxiueig–. No fa gaire hi va haver una gran guerra.

–Vam veure els danys.

–Heu aconseguit descobrir què va causar la guerra?

–Francament, crec que no hauria d'estar parlant amb tu.

Però hauria d’esbrinar fins a quin punt ets susceptible a la compulsió Jedi. El meu ensinistrament encara no ha arribat a la fase dels trucs mentals, però sé que puc fer-ho. Potser fins i tot millor que Obi-Wan...

El noi va bellugar el cap, sobtadament atordit de veure com una imatge nebulosa s'estenia sobre les faccions del tallador de sang. La forma espectral semblava moure’s seguint la direcció de la seva atenció, surant per diferents parts de la cabina.

–Qui ets realment? –va preguntar Ànakin per ocultar la seva confusió.

–Vinc d'un antic clan, d'una nació encara més antiga que va ser engolida per la República, la qual ens va absorbir després que els lontars ens haguessin derrotat.

La concentració s'estava tornant cada vegada més difícil. Ànakin va haver de fer un gran esforç per mantenir la conversa i no pensar en el que realment li preocupava.

–Això va ser fa centenars d'anys. El Senat va obligar els lontars a aturar la seva agressió.

–No abans que el meu poble gairebé hagués estat exterminat –va dir Ke Daiv–. Els pocs supervivents van ser portats a Coruscant i mantinguts en reclusió. Érem guerrers. Ens deien aliats, però no es podia confiar en nosaltres. Pocs ens entenien. Amb el pas del temps, quan els governants de la galàxia van deixar de trobar-nos interessants, vam començar a guanyar-nos la vida venent les nostres habilitats.

–Així que has passat tota la teva vida a Coruscant.

–Vas dir que no hauries de dirigir-me la paraula –li va recordar Ke Daiv.

–És que hi ha res més que fer? Per què no et vas procurar una nau?

L'espectre va cobrar forma: un cap oblong i un tors canviant, encara massa vagues per ser identificables. Però un instant després el noi va poder distingir les plomes i els ulls el·líptics. Ànakin va contenir una exclamació i el front se li va cobrir de suor. No necessito això ara!

–Els companys-llavor no em trobaven atractiu –va dir Ke Daiv.

–Llàstima. Aquestes naus són realment superbes.

–Sempre he anhelat la independència –va dir Ke Daiv.

–Sí, jo també –va dir Ànakin en un to bastant sec–. Recórrer tota la galàxia... Llibertat per veure-ho tot, sense obligacions, sense...

–Sense història, sense futur –va dir Ke Daiv.

–Exacte –va dir Ànakin.

S'està distraient. És feble. Ara és el moment d'actuar contra ell. He de conservar el control. Res de distraccions.

Però no podia deixar de mirar la imatge de la criatura emplomada.

Intentava dir-li alguna cosa, repetint alguna cosa una vegada i una altra, com un enregistrament sense so.

Ànakin va alçar les mans i el panell es va separar d'elles amb un suau so de succió. La imatge es va esvair. El noi va agitar els dits com si tractés d'alleujar la tensió que s'havia acumulat en ells.

–He d’acostumar-me als controls.

Va mirar el tallador de sang mentre els seus dits formaven l’elegant forma de la compulsió.

Ke Daiv no va semblar adonar-se de res.

–Hauries de deixar que et portés de tornada a Coruscant –va dir Ànakin–. Podria ensenyar-te el Temple on visc.

Ke Daiv el va mirar, amb els ulls diminuts i un tant entristits, el seu rostre estranyament bell gairebé indesxifrable.

–No estem destinats a compartir clan.

–No, només seria una visita.

Ànakin va desplaçar la seva mà a una altra posició, una varietat de persuasió no tan intensa, i la seva ment va buscar connexions en la Força.

El Jedi ha d'entendre el que intenta controlar i entrar en un estat d'empatia amb això. Tu i ell no sou tan diferents.

–No som tan diferents.

–Som diferents, Jedi. Tu tens honor. Jo només tinc l’obligació de redimir-me de la ignomínia.

–Parla’m d'això –va dir Ànakin–. Jo he estat esclau.

–Els Jedi et consideren valuós. I aquells que manen em diuen que els Jedi representen un perill.

–Defensem, però mai causem problemes.

–Això són ximpleries de joves –va dir Ke Daiv.

–També som joves.

Ke Daiv va tornar la mirada cap als seus controls. Un entre diversos indicadors es va desplaçar per quedar situat davant d'ell. El tallador de sang s’encarcarà en el seu seient, que no li permetia adoptar una postura còmoda.

–Una nau ens persegueix. És la nau que us va portar aquí. I... hi ha una altra. Vés més de pressa.

Ànakin el va observar amb els ulls aclucats.

Ke Daiv va dirigir el seu flexible braç cap enrere, i la fulla de la llança va estar a punt d'enfonsar-se a la cara de la Jabitha. La jove va cridar.

–Més ràpid, a la muntanya del Magíster –va insistir el tallador de sang, la seva veu aterradorament tranquil·la i impassible.

–No podem anar més de pressa! –va cridar Ànakin.

No disposava de l'ensinistrament o de la concentració necessària per obligar al tallador de sang a què fes res. Va posar les mans sobre els controls.

La petita criatura va tornar a l'instant, omplint els ulls i la ment. Qualsevol resistència seria inútil. La imatge era d'una nitidesa cristal·lina. La seva expressió, la que Ànakin podia veure en aquella estranya disposició de plomes i bigotis, era adusta i solemne, i els seus grans ulls ametllats anaven d'esquerra a dreta, preveient el perill.

Ànakin la va reconèixer. Era la Vergere.

Jedi, qualsevol qui puguis ser –va dir Vergere–. He deixat aquest missatge en els meus companys-llavor, amb l'esperança que ells et trobin o que tu els trobis a ells. Queda poc temps. Me'n vaig amb els visitants que han provocat una guerra i destruït la meitat de Zonama Sekot. És l'única manera d'estudiar-los, i l’única manera d'evitar una guerra encara més gran i salvar aquest món.

Ànakin va intentar mantenir la calma. Les llavors integrades contenien la totalitat del missatge del que Obi-Wan només havia percebut un fragment. El que la nau estigués transmetent el missatge precisament llavors, en plena prova de l’Ànakin i en el seu moment de major vulnerabilitat, semblava terriblement injust.

Però la justícia no havia tingut un paper molt important en la vida de l’Ànakin Skywalker.

Els zonamans anomenen aquests visitants dels Estrangers Llunyans. Són diferents de tots els éssers vius als quals hem estudiat fins ara. Els Estrangers Llunyans no saben res de la Força. I la Força no sap res d'ells. I amb tot no són màquines, ja que no hi ha dubte que estan vius i poden arribar a representar una gran amenaça per a tots nosaltres. Estan fascinats per mi i per les meves habilitats, i m'han acceptat a canvi de cessar en el seu atac i deixar aquest sistema.

»Surto amb ells per descobrir els seus secrets i juro, com a membre de l'Orde dels Cavallers Jedi, que sobreviuré i comunicaré els meus descobriments. Però també ho faig per allunyar-los d'un planeta al qual he arribat a estimar. No oblidis això, Jedi...

La cara de la Vergere semblava resplendir d'entusiasme.

Aquí hi ha un gran secret, i pot ser que amb el temps ho descobreixis. El cor d'un gran ésser viu ha començat a bategar, i una gran ment ha cobrat consciència de si mateixa. He assistit al naixement d'una criatura sorprenent...

Vergere es va tornar, i el missatge va finalitzar bruscament.

No hi havia res més.

–Què estàs mirant? –va preguntar Ke Daiv, colpejant amb la llança la mampara per sobre del seient de la Jabitha.

La punta de la llança va deixar un senyal que es va tancar ràpidament, curant-se en qüestió de segons.

Ànakin es va sobresaltar.

–Deixa'm pilotar –va dir arrufant les celles.

Tot d'una la nau sekotana, el seu entusiasme infantil per les màquines i el seu disgust davant el rumb que havia pres la seva vida, tot el que anteriorment havia definit a Ànakin Skywalker, li van semblar vagues i mancats d'importància.

Vergere potser hauria sacrificat la seva vida per transmetre aquella informació a un altre Jedi.

Ànakin per fi podia veure amb més claredat la forma de la seva prova. Sabia per què era important, i per què havia de derrotar a Ke Daiv i a qualsevol altre enemic que pogués tractar d'aniquilar-lo.

La supervivència dels mateixos Jedi podia estar en joc.

Següent