CAPÍTOL 59
Ànakin
tenia la sensació d'haver estat engolit viu. Es va arraulir al costat de la
seva nau i, posant la mà a sobre del fuselatge, la va sentir tremolar sota
l'arnès de captura. Encorbant les espatlles, va controlar la seva respiració
entretallada i va intentar traçar un pla, qualsevol pla, per recuperar el
control de la seva vida.
No podia
treure’s del cap la visió del tallador de sang agonitzant. Disparar feixos
làser contra uns androides no l’havia preparat per a la seva primera
aniquilació personal, i la manera en què l'havia dut a terme...
Ànakin
va gemegar. Els quatre guàrdies de l'hangar es van tornar cap a ell en sentir
el so, es van encongir d'espatlles i van apartar la mirada. Un noi espantat,
res més.
Jabitha
va aparèixer al seu costat. Ànakin va alçar els ulls i va parpellejar. La
imatge va tornar a canviar i Jabitha es va convertir en la Vergere primer, i en
el Magíster després. Ànakin es va aixecar i va anar lentament cap a la proa de
la seva nau. No estava molt segur de poder suportar noves il·lusions de Sekot.
–Estan intentant
destruir els assentaments –va dir Sekot, fent com si s’agenollés al costat d’ell–.
No puc permetre que això es prolongui molt més temps.
–Què
pots fer? –va preguntar Ànakin sense aixecar la veu.
–El Magíster
es va preparar per això, però mai hem... –Sekot va semblar quedar-se sense
paraules–. Practicat? Mai hem fet un exercici provant-ho tot simultàniament a
la vegada.
–Provat
què?
Sekot va
mirar cap endavant.
–Els motors,
els nuclis d’hiperimpulsió.
–M'estàs
dient que tots aneu a escapar a bord de grans naus?
–Farem el
que calgui fer per sobreviure. Saps on estàs?
–En un
sembrador de mines celestes. M'han fet presoner –va dir Ànakin.
–Estàs en
òrbita al meu voltant. Formes part de la flota que potser no tardi en haver de
destruir. Em sabria greu fer-te mal.
–Pots
fer això? Pots destruir totes aquestes naus?
–És possible
que pugui fer-ho. Estic intentant no ser excessivament destructiu quan actuo,
però el Magíster no va tenir temps d'ensenyar-me res. No sé què som capaços
d'arribar a fer els colonitzadors i jo treballant junts.
–Vas
matar a algun Estranger Llunyà?
–He d'haver-ho
fet –va dir Sekot.
–I això
seria diferent per a tu? –va preguntar Ànakin.
Sense
que sabés per què, allò li semblava important.
–No ho
sé. Cada experiència és nova. No em conec molt bé a mi mateix. Acabo de prendre
consciència de quanta mort hi ha en les meves pròpies parts, de com competeixen
les unes amb les altres i mantenen un equilibri de ser i acabar, aparèixer i
esfumar-se. La mort i el naixement són presents simultàniament en tota la meva
superfície. Em pregunto si això em desagrada. Quan les parts del teu cos maten
organismes invasors, t'adones que els estan matant?
–No –va dir
Ànakin.
Alguns Mestres
eren plenament conscients de la presència dels diminuts éssers vius que
habitaven dins dels seus cossos. Als padawans poques vegades se'ls ensenyaven
aquelles habilitats, ja que podien distreure'ls.
Un
guàrdia va anar cap a ell per veure que estava fent.
–Amb qui
parles? –va preguntar, contemplant a la nau atrapada sota del seu arnès.
–Amb el
planeta –va dir Ànakin–. S'està preparant per esborrar-vos del cel.
El
guàrdia va somriure.
–Zonama
Sekot és una jungla, un món primitiu –va dir–. He sentit comentar que estan
oferint una bona resistència, però no és res que no puguem aixafar.
Ànakin
va arrugar els llavis. El guàrdia no va poder sostenir la penetrant mirada del
noi. Va fer un pas enrere i després va tornar al seu lloc movent el cap.
Sekot va
tornar a aparèixer.
–Tant de
bo hi hagués una altra manera. No vull fer-te cap mal –va dir.
–Has de
defensar-te.
–Desitjaria
que hi hagués més temps.
Ànakin
es va estremir.
–Jo també
–va dir.
Havia
arribat el moment d’aquietar el seu remolí interior i preparar-se per emprendre
l'últim viatge, per la mort d'un aprenent Jedi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada