El Planeta Misteriós (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

Raith Sienar era un home molt ric. La seva escrupolosa atenció als mercats, la seva extraordinària capacitat a l'hora de dirigir als seus treballadors –tant humans com d'altres espècies– i la seva estratègia de mantenir les seves operacions relativament petites i localitzades li havien proporcionat més beneficis dels que mai hagués somiat de jove.

Aquella nova perspectiva -la d'unir-se a Tarkin en una empresa tan nebulosa com arriscada– l'inquietava, però quelcom li impulsava a seguir endavant malgrat això.

L'instint l'havia portat fins a la seva posició actual, i l’instint li deia que aquell era el pols del futur. Francament, Sienar potser sabés algunes coses més que Tarkin sobre aquell futur.

Així i tot, en un moment de canvi mai estava de més ser cautelós i prendre precaucions.

Un altre factor decisiu del seu èxit havia estat el seu costum d’ocultar els excessos. I no hi havia dubte que Sienar tendia als excessos: aquesta era la paraula que usava, ja que la preferia a termes com flaqueses o excentricitats.

Ni tan sols Tarkin coneixia l'existència de la seva col·lecció d’experiments fracassats.

Sienar va caminar lentament pel llarg passadís que ocupava més d'un quilòmetre del subsòl per sota de la secció central de la fàbrica principal de Sistemes Sienar a Coruscant. Els hologrames van anar apareixent davant d'ell a mesura que els sensors automàtics dels holoprojectors eren activats pel seu pas, mostrant les imatges dels productes per al Pla d'Abastament Defensiu de la República de feia deu anys, les felicitacions enviades pels senadors i governadors provincials, i els lliuraments dels prototips per als primers contractes amb les moltes branques de la Federació de Comerç, que s'havia embolicat més i més en el secret d'acord reforçava la seva autoritat central.

Va somriure davant el més bell –i fins al moment, el més gran–de tots els seus productes, un creuer cerimonial per mil passatgers de la Classe Dos, que havia estat dissenyat per recepcions triomfals en els planetes que signaven contractes exclusius amb la Federació de Comerç.

I a continuació venia el seu disseny més ràpid i avançat, i també més poderosament armat, fabricat per a un client molt amant del secret, algú de qui Sienar sospitava que en Tarkin no sabia absolutament res. Tarkin no hauria de subestimar els meus propis contactes, la meva pròpia influència política!, va pensar.

Però de fet, Sienar mai havia arribat a saber amb certesa qui era aquell client, i només sabia que ell –o ella, o això– tenia gran estima pels seus dissenys. Però sospitava que la nau havia estat comprada per una persona de gran importància. I també sospitava moltes més coses.

Un comprador tan temut que el mer fet de murmurar el seu nom significa la mort...

Així que la República estava canviant, potser agonitzant o sent assassinada al voltant d'ells dia rere dia. Tarkin així ho havia donat a entendre, i Sienar estava totalment d'acord amb ell. Però Sienar sobreviuria.

Les seves naus probablement havien portat d'un sistema estel·lar a un altre als mateixos personatges dels quals Tarkin només podia parlar amb fosques al·lusions. Sienar se sentia orgullós d'això, però al mateix temps...

Raith Sienar sabia que les oportunitats extraordinàries també significaven perills extraordinaris.

Tarkin era prou intel·ligent i molt ambiciós, i no podia ser més venal. Això divertia a Sienar, qui es considerava per sobre de la majoria dels plaers materials. Els plaers de l'intel·lecte, però, ja eren una altra cosa i Sienar estava més que disposat a gaudir d'ells.

Les luxoses joguines intel·lectuals eren la seva gran debilitat, i les millors d'aquestes joguines eren els fracassos dels seus competidors, que Sienar sempre comprava barats quan se li presentava l'ocasió de fer-ho, salvant-los dels cubs d'escombraries de la ignomínia tecnològica. A vegades havia hagut de rescatar aquells infortunats productes d'una espècie d'execució. Alguns eren massa perillosos perquè se'ls pogués mantenir en condicions d'operar, o fins i tot intactes.

Va teclejar el seu codi d'accés al museu subterrani, va aspirar una glopada d'aire fred i després es va quedar immòbil durant uns moments en la foscor de la petita avantcambra, assaborint la pau. Sienar hi anava amb molta freqüència per pensar, per allunyar-se de totes les distraccions i prendre decisions clau.

Reconeixent-lo, la càmera va encendre els llums i Sienar va teclejar un altre codi a la porta de la llarga nau subterrània del museu. Amb un sospir d'expectació, Sienar va entrar en el seu temple dels fracassos, va somriure i va alçar els braços en una salutació dirigit a les fileres de peces exhibides en ell.

Passejar per entre aquells gloriosos exemples de l'excés d’ambicions i la mala planificació li buidava meravellosament la ment. Tants fracassos, tants passos en fals tècnics i polítics... Sienar els trobava tan tonificants com la freda carícia astringent d'una bona dutxa!

Un grup dels seus favorits ocupava un cub transparent prop de l'entrada del museu: un escamot de quatre enormes androides de combat universal equipats amb tantes armes que amb prou feines si podien aixecar-se del terra. Havien estat fabricats en el complex de factories de Kol Huro, set planetes que vivien únicament i exclusivament per proveir de naus estel·lars i sistemes defensius a un cruel i mesquí tirà vençut per la República feia quinze anys. Cada un mesurava més de quatre metres d'alçada i gairebé el mateix nombre d’amplada, amb unitats d'intel·ligència minúscules, lentes i maldestres, tan estúpides en la seva concepció com el tirà que havia ordenat que fossin dissenyats. Sienar els havia introduït de contraban a Coruscant feia deu anys burlant la vigilància del servei de duanes de la República, i els androides no havien estat desarmats i el seu armament seguia sent plenament operacional. El nucli d’intel·ligència havia estat extret, però. Encara que en realitat això no suposava una gran diferència. Sienar els mantenia en un nivell d’activació mínim, i els seus sensors van anar seguint-lo lentament mentre passava al costat d'ells, els seus diminuts ulls lluents i els seus mòduls d'armament vibrant amb una lleu tremolor de desil·lusió.

Els llavis d’en Sienar es van corbar en un somriure que no anava dirigit a aquelles patètiques monstruositats, sinó als seus creadors.

El lloc següent en la seva filera de trofeus l’ocupava una insidiosa monstruositat, una que revelava tant enginy com certa cura en l'execució: un mòdul de descens dissenyat per envair els asteroides metal·lífers d'un sistema estel·lar no explotat que, un cop posat en ells, començaria a manufacturar petits androides d'invasió a partir de les matèries primeres. L'equip miner havia estat molt ben dissenyat. Les factories d'androides de la unitat, però, no van saber estar a l'altura del que s'esperava d'elles. Menys d'un u per cent dels androides fabricats eren capaços de funcionar.

Sienar havia pensat amb freqüència en aquella idea de crear una màquina per fabricar més màquines, totes elles programades per posar en pràctica estratègies ofensives. Però la República tenia massa escrúpols per mostrar interès per semblants armes, i els líders neimoidians de la Federació de Comerç les havien refusat categòricament per considerar-les poc pràctiques. Allà tampoc hi havia molta imaginació, almenys durant els últims anys...

Potser fora aquesta la raó per la qual els seus líders havien capitulat davant el canceller Palpatine.

Els llums es van encendre sobre la filera principal de cubicles, que es perllongava cinc-cents metres fins arribar al final de la nau. Dos mil dotze armes i dissenys de naus que no havien tingut èxit, i altres tants consells admonitoris; No ets infal·lible, Raith Sienar. Sempre has de pensar-t'ho tres vegades abans d'actuar, i a més, tingues sempre preparades tres alternatives.

Un petit cubicle situat entre dues peces de majors dimensiones contenia un androide assassí d'aspecte bastant horrorós, amb un llarg cap cilíndric i un tòrax rudimentari. Aquells assassins havien fracassat per dos motius: el seu aspecte era deprimentment obvi, i a més tendien a perdre el control i matar els seus creadors. El verbcervell d'aquell havia estat cremat per uns androides de màxima seguretat. Sienar el tenia allà perquè una antiga companya de classe de la Universitat Tècnica Rigoviana havia pres part en el procés de disseny, i aquella unitat l'havia matat. L'androide assassí era un bon recordatori que no havies d’excedir els límits de la teva competència.

Proveint un canvi en la psicologia política, últimament Sienar havia començat a pensar en les seves pròpies debilitats i estretors de mires. Sempre havia preferit l'elegància, la delicadesa i l’expressió més concentrada possible del poder. I sempre havia tractat amb líders que estaven més o menys d'acord amb les seves idees: una gran classe governant acostumada a segles de relativa calma, acostumada a enfrontar-se a les guerres sistèmiques aïllades mitjançant l'embargament i l'acció policial. Qui podia substituir semblant classe governant?

Aquells que sabien unir l'elegància a la delicadesa?

Sienar no ho creia. Quan entrava al seu museu dels fracassos, havia començat a veure’s a si mateix exhibit en el centre de la seva col·lecció de peces, rígid, inflexible, antiquat, superat..., i tan jove!

Els qui substitueixen les elits decadents governen a través de la brutalitat. Era una llei de la història de la galàxia. Una mena d'equilibri polític, aterridor però innegable.

Feia uns mesos, i després d'haver pres la decisió d'abordar la seva professió des d'una altra perspectiva -la força brutal i centralitzada–, Sienar va començar a treballar en el Planetoide Expedicionari de Combat, el disseny que tant havia fascinat a Tarkin. La reacció d’en Tarkin suggeria que la seva conjectura –encara que potser fora més correcte anomenar-la “tret a cegues” – havia donat en el blanc. Aquells nous líders potser trobarien molt més impressionant allò melodramàtic que allò elegant.

Tarkin sempre s'havia deixat impressionar fàcilment per la mida i la força bruta. Aquesta era la raó per la qual Sienar havia mantingut la seva amistat. Tarkin era astut tant en allò polític com allò militar, però en el que respectava al camp professional d’en Sienar –les màquines de guerra i els transports– era decididament inferior. Tarkin pràcticament ho havia admès durant l'última conversació que van mantenir.

I tot i així... Admetre una debilitat, la necessitat d'un soci, no semblava gens propi d’en Tarkin.

Qui estava jugant amb qui?

–Molt interessant –va dir una veu darrere d'ell.

Sienar gairebé va fer un salt. Tornant-se en rodó, va mirar per entre dos cubicles i va veure la silueta alta i prima d’en Tarkin, mig amagat entre les ombres amb els seus ulls blaus lluent com dos petits comptes. Alçant-se darrere d'ell hi havia un ésser d'extremitats multiarticulades, nas increïblement ampla i pell d'un daurat iridescent que observava atentament a Sienar.

–De sobte he descobert que queda molt poc temps, i necessitem una cosa de tu –va dir Tarkin–. O estàs amb nosaltres en aquesta empresa, o seguirem endavant sense tu. Però dóna la casualitat que necessito certa informació. Si decideixes que no vols unir-te a nosaltres i ens proporciones la informació que necessito, llavors per respecte a la nostra amistat, i sabent que ets capaç de guardar uns quants secrets si això et pot beneficiar en alguna cosa, el meu jove amic aquí present no et matarà.

Sienar va comprendre que no podia perdre ni un segon a sorprendre’s. Els temps estaven canviant, i això volia dir que també es podien esperar canvis en les amistats. Preguntar a Tarkin com se les havien enginyat ell i el seu acompanyant per accedir al seu santuari privat seria infructuós i, donades les circumstàncies, potser fins i tot fora pres per una falta de cortesia.

–Vols alguna cosa de mi –traduí Sienar amb un somriure sarcàstic–. Una cosa que no creus que estigui disposat a donar-te de bona gana, oi? Però l'únic que havies de fer era demanar-m'ho, Tarkin.

Tarkin va fingir no sentir-lo. L'humor i la tolerància d'abans s’havien esfumat sense deixar rastre. El seu rostre semblava sorprenentment vell i malèvol, fins i tot diabòlic.

Sienar va percebre desesperació.

–Fa algun temps vas ser un dels subcontractistes principals en la remodelació de la classe lleugera de vaixells de càrrega YT.

–Tot això figura en els arxius. La majoria d'ells ja havien deixat de ser utilitzats pels seus propietaris originals. Els nous models són molt més eficients.

Tarkin va agitar la mà en un gest ple d'impaciència.

–Vas instal·lar una unitat localitzadora en el tegument interior de cadascuna de les naus que vas remodelar, un component que podies activar mitjançant un codi privat –va dir–. I no vas revelar aquest fet als propietaris o, si a això anem, a cap autoritat.

L'expressió d’en Sienar no es va alterar. Necessita els codis d’activació d'una d'aquestes unitats localitzadores.

–De pressa –va dir el tallador de sang, la seva veu tènue però ferma i segura de si mateixa.

Sienar va veure que el prim alienígena daurat s'estava recuperant de diverses ferides, algunes superficials, però almenys dues d'elles serioses.

–Dóna'm el número de sèrie de la nau i et donaré el codi –va dir Sienar–. Com un gest d'amistat. Parlo seriosament, Tarkin.

Tarkin li va fer un ràpid senyal al tallador de sang. Després li mostrà a Sienar un petit quadern de dades en què va aparèixer el número, parpellejant ràpidament en vermell. Sota ell també parpellejava un número de registre orbital, indicant la plaça d'atracada que no tardaria a quedar a disposició d'una altra nau patrocinada pel Senat.

Sienar gairebé no va necessitar ni uns segons per reconstruir la seqüència de codi d'aquella nau. Hi havia creat el codi basant-se en una equació que utilitzava el número de sèrie del vehicle. Els va dir el codi, i el tallador de sang el va introduir en el seu comunicador i el va transmetre.

Després va intentar remoure’s dins de les seves robes, esperant poder localitzar al petit androide espia que òbviament havia estat situat a sobre d'ell durant l'última visita d'en Tarkin.

–El localitzador no servirà de res en l'hiperespai –va dir a Tarkin–. No té molta potència, i a distàncies extremes no resulta excessivament fiable. Des de llavors he après a construir-los millor.

–Abans que la nau abandoni l'òrbita sintonitzarem un model més recent amb el teu. Necessitem el codi perquè les dues unitats puguin comunicar-se entre si. Juntes, serviran al nostre propòsit.

–Una nau del Senat? –va preguntar Sienar.

Tarkin va bellugar el cap.

–L’amo és un auxiliar dels Jedi. Deixa de tirar-te dels pantalons, Raith: és indecent.

Tarkin va alçar la mà amb el palmell voltat cap a ell i li va mostrar una petita unitat de control. La va agitar despreocupadament i alguna cosa es va remoure dins dels pantalons d’en Sienar. Aquest es va estremir quan aquella cosa va descendir per la seva cama i es va allunyar ràpidament de la seva bota. Era un diminut androide d'un model que Sienar mai havia vist abans, pla, flexible i capaç d'alterar la seva textura per adaptar-la a la de la roba. Fins i tot un expert podria haver-lo passat per alt.

Sienar es va preguntar quant anava a costar-li aquell coneixement.

–Em disposava a acceptar la teva proposta, Tarkin –va dir amb petulància.

–Ja t'he dit que anem molt escassos de temps.

–No hi ha temps ni tan sols perquè dos vells amics siguin educats l'un amb l'altre?

–No –va dir Tarkin secament–. Les velles costums estan morint. Hem d'adaptar-nos. Jo m'he adaptat.

–Ja ho veig. Què més puc oferir?

Tarkin per fi es va dignar somriure, però això no va endolcir la seva expressió. Tarkin sempre havia revelat una part massa gran de la calavera que hi havia sota la seva pell, fins i tot de jove.

–Molt, Raith. Portes algun temps sense utilitzar el teu ensinistrament militar, però confio que no ho hauràs oblidat. Ara que estic segur que estàs amb nosaltres...

–Ni en somnis se m'acudiria no estar-ho –va murmurar Sienar.

–T'agradaria enviar una expedició?

–En aquest planeta exòtic del que em vas parlar abans?

–Sí.

–I per què em vas parlar d'aquest món abans d'aquest moment? Si no podies confiar en mi prou perquè et donés una cosa tan insignificant com el codi d'un localitzador...

–Perquè fa poc se m'ha informat que l'existència d'aquest món no era cap secret per a tu.

Raith Sienar va tirar el cap cap enrere com una serp disposant-se a atacar i va empassar aire.

–Estic impressionat, Tarkin. A quants dels meus empleats de màxima confiança hauré de... acomiadar?

–Saps que el planeta és real. Tens en el teu poder una de les seves naus.

Per molt innocents que poguessin ser, Sienar no suportava que les seves petites maniobres secretes sortissin a la llum.

–Un closca morta –va dir, posant-se a la defensiva–, adquirit a un tinent corrupte de la Federació de Comerç que havia matat al seu amo. Les naus no serveixen de res llevat que els seus propietaris estiguin vius.

–És bo saber-ho. Quantes d'aquestes naus creus que s'han arribat a fabricar?

–Potser unes cent.

–Entre vint milions de naus espacials, registrades i sense registrar, a la galàxia coneguda. I quant cal pagar per ser propietari d'una d'aquestes naus?

–No estic segur. Milions, o milers de milions –va dir Sienar.

–Sempre t'has considerat més llest que jo, i sempre has cregut anar un pas per davant de mi –va dir Tarkin esquerpament–. Sempre estàs al cim, eh? Però aquesta vegada, puc salvar la teva carrera i potser la teva vida. Podem unir les nostres fonts i els nostres recursos..., i sortir immensament beneficiats d'això.

–Per descomptat, Tarkin –va dir Sienar sense immutar-se–. Et sembla bon moment i lloc per a una calorosa encaixada de mans?

Següent