El Planeta Misteriós (XXX)

Anterior

CAPÍTOL 30

L'aeronau ritual negra-i-vermella els va dur més enllà de les últimes cases de Distància Mitjana i per un estretament del congost. En aquella distància cap al nord-oest, els murs rocosos estaven humits i relliscosos però es trobaven gairebé totalment nus de vegetació sekotana. Els boras no podien trobar cap agafador en aquella zona. Vels de núvols es precipitaven a l'interior del congost i saturaven d'humitat l'aire al voltant de la barqueta.

Ànakin estava immòbil a la proa, amb un peu recolzat sobre una de les osques del fustam en una postura heroica. Els seus companys-llavor s'havien agrupat al seu voltant, immòbils per una vegada, per entreveure per sobre de la barana amb els seus penetrants ullets negres com si estiguessin contemplant el seu futur.

Obi-Wan esperava a dues passes per darrere de l’Ànakin, permetent que el noi gaudís d'aquell moment. Sospitava que en els pròxims dies no hi hauria massa alegries. El que Ànakin havia detectat feia uns dies –i anomenat «una sola onada»– ja estava carregant l'espai que els envoltava amb la sensació d'un imminent i descomunal canvi en la Força, que Obi-Wan només podia descriure com un buit. Ni Qui-Gon ni cap altre Mestre Jedi havien parlat mai de coses així. El fet que el canvi procedís de Zonama Sekot, però, no resultava tan evident per Obi-Wan com ho havia estat per a l’Ànakin. Percebo una cosa que es troba molt a prop i que ha estat activada per alguna cosa de fora. Però Ànakin té raó: serà una prova molt dura.

Els cables de guia de l'aeronau es flexionaven sota la pressió dels vents que pujaven del profund congost i les aigües que corrien per sota d'ells. La pilot estava tenint certes dificultats per impedir que l'aeronau exercís una tensió excessiva i trenqués els cables. Entre aquells vents i amb tan poc espai per maniobrar, n'hi hauria prou amb un parell de minuts perquè l'aeronau es fes trossos contra els relliscosos murs de roca tallada a pic..., la qual cosa seria un final realment ignominiós per a un grup de clients!

Aquella mena de perills mai inquietaven massa a Obi-Wan: eren immediats i manejables, si es confiava en l'artefacte i en el seu pilot, i la jove que el pilotava semblava prou experimentada. Cap dels altres passatgers –ni Gann, ni Sheekla Farrs ni els tres assistents– mostraven senyals d'alarma. De fet, semblaven sentir el mateix estrany goig que s'havia apoderat d'Obi-Wan.

Ànakin va mirar enrere i va somriure al seu Mestre.

–Les llavors estan tremolant. Sents com tremolen? Saben que alguna cosa gran està passant!

Gann es va agafar a la barana amb les dues mans i es va acostar una mica més a Obi-Wan.

–El noi té un do natural –va dir per sobre del rugir del vent–. Només hi pot haver un pilot. Heu decidit qui de vosaltres pilotarà la nau?

–El noi serà el pilot –va dir Obi-Wan, sabent que mai podia esperar igualar les capacitats de l’Ànakin en aquell aspecte.

Gann va assentir aprovador.

–Sí, òbviament ha de ser ell –va dir–. Però té tants companys! Mai havíem reunit a tants. –Remenà el cap amb certa consternació–. No sé com us les aneu a manegar per controlar-los. Tinc moltes ganes de sentir què dirà Shappa Farrs.

Els murs del congost es van separar una mica més, i l’aeronau es va aproximar a la vora aquest. Els seus cables de guia penjaven de llargues branques sense fulles esteses pels boras de troncs nuosos i retorçats que creixien al costat del precipici. La pilot va mantenir una tensió uniforme en els cables mitjançant una sèrie de destres maniobres.

El rugir del riu es va anar debilitant amb l'eixamplament del congost, i el vent també va amainar. La barqueta oscil·lava suaument.

Els companys-llavor de l’Ànakin van començar a posar-se més i més nerviosos conforme l'aeronau sobrevolava algunes de les congregacions de criatures sekotanes més espectaculars que havien vist fins al moment. Amb més agafadors disponibles a les parets del precipici, els boras i altres organismes havien esculpit terrasses similars a les que sostenien les cases de Distància Mitjana. En el seu estat natural, les terrasses acollien denses jungles. Movent-se com acròbates, enormes trepadors de llargs membres van anar hissant-los lentament per sobre del dosser mitjançant primes arpes que feien servir per agafar-se a les lianes. Aus proveïdes de closques translúcides voletejaven sobre enormes flors que desplegaven les corol·les al sol. Uns minuts després, les flors van recollir els seus espectaculars pètals, es van desprendre dels boras i van grimpar lentament pels circells penjants per dirigir-se cap terrasses superiors més brillantment il·luminades.

Ànakin va anar calmant als seus companys-llavor amb murmuris tranquil·litzadors mentre absorbia la varietat de Sekot.

Una jove va sortir de la petita cabina de la barqueta i va passar al costat d’Obi-Wan amb un cortès somriure. La seva atenció estava centrada en Ànakin, i es va aturar al seu costat. Obi-Wan la va observar amb interès, entre altres coses perquè era el viu retrat de les il·lusòries filles bessones del Magíster.

Aquella noia, però, era sòlida i real.

Una llavor va lliscar pel braç de l’Ànakin en una sèrie de petits salts i va enfonsar dolorosament els seus palps en la seva carn. Ànakin va fer una ganyota, es va tornar per dipositar novament la llavor sobre la seva espatlla i va veure a la noia. Els seus ulls es van obrir com plats.

–Ens coneixem? –va preguntar ella, interrogant al noi amb un deliciós arrufament de celles.

–Em resultes familiar –va dir l’Ànakin.

–Oh, en aquest cas potser fora alguna de les coses de pare –va dir ella, assentint com si allò ho expliqués tot–. De tant en tant projecta hologrames meus en diferents llocs. Com si posés rams amb flors per fer bonic, entens? No ho suporto.

–I com fa això? –va preguntar l’Ànakin, però la jove va optar per no contestar a la seva pregunta.

–Sheekla m'ha demanat que t'expliqui algunes coses sobre les diferents classes de boras que hi ha per aquí.

–Per fi! Tot és tan misteriós...

–Secrets professionals, ja saps –va dir la noia–. De vegades és un rotllo. Com et dius? Pare sempre s'oblida que quan no sóc allà en carn i ossos no puc conèixer a la gent.

Ànakin no va saber què dir i va mirar més enllà d'ella, demanant ajuda a Obi-Wan. La jove també va mirar per sobre de la seva espatlla.

–És el teu pare?

–No –va dir Ànakin–. És el meu Mestre. El teu pare no t'ho ha explicat?

–Hi ha moltes coses que el meu pare no m’explica, i moltes coses que no sabeu sobre el meu pare. De fet no l’he vist des de fa mesos, des que...

Els seus ulls van semblar vetllar-se per un instant, i després van tornar a brillar.

–Em dic Ànakin Skywalker, i aquest és Obi-Wan Kenobi.

–Visc a Distància Mitjana amb la meva mare i el meu germà petit, però en realitat ell encara és un nadó. Pare ens envia missatges de tant en tant. I de totes maneres, no puc explicar-t'ho tot ara. Potser més tard. Se suposa que he de parlar-te dels boras, i d'on procedeixen i del que fan una vegada que han estat forjats i temperats. Tu també pots escoltar –va afegir, mirant a Obi-Wan

–Gràcies –va dir Obi-Wan.

–Per cert, em dic...

–Vent –va dir Ànakin.

La jove es va posar a riure.

–T'equivoques! Aquesta és una de les bromes del meu pare. El meu veritable nom és Jabitha. Pare ho sap tot sobre l'ensinistrament Jedi –va dir Jabitha solemnement–. Fa un any em va explicar que costa moltíssim arribar a ser un Cavaller Jedi, i això vol dir que heu de ser especials. –Acaricià una llavor–. Elles així semblen pensar-ho. Ets molt popular. –Respirà a fons–. L'existència dels boras comença amb les llavors. Cada bora crea llavors a mitjans del nostre estiu, que és quan les tempestes arriben del sud i porten la pluja. La majoria de les llavors parteixen cap a l'espessor, el tampasi, en l'antic llenguatge ferroà. Boras vol dir «arbres» i tampasi vol dir «bosc», però en realitat no són ni arbres ni boscos.

–Comprenc –va dir Ànakin.

Les llavors que no paraven de vibrar s'havien convertit en una autèntica distracció, i la seva incessant agitació estava començant a fer que li fes mal el cap.

Jabitha va repartir copets entre algunes de les seves inquietes llavors que van produir una mena de suau tamborineig. Les carícies de la jove van semblar calmar-les de moment.

–Les llavors arrelen en un terreny de cria protegit pels boras més vells. Després passen per la forja. Això sí que és una cosa digne de veure! Els boras deixen caure branques mortes i velles fulles seques i aquesta mena de grànuls especials que s'escampen pel terreny de cria, fins que tota l'àrea queda coberta. Després les llavors caven el terra i mengen i mengen i mengen durant hores, creixent constantment. Quan han arribat a ser prou grans, els boras vells criden el llamp perquè caigui del cel: si, en tenen prou amb alçar les branques per cridar-lo i fer que vingui. Perquè les branques tenen les puntes de ferro! El raig baixa i cala foc al que queda del terreny de cria, i és com si les llavors es coguessin dins d'ell, encara que això no les mata. Una cosa canvia i llavors es parteixen. Les llavors s'expandeixen cap a fora, gairebé com si esclatessin, produint aquestes formes de bombolles inflades, amb primes parets de teixit semblants a la làmina, només que estan més vives i són encara més mal·leables.

Altres boras anomenats temperadors tenen uns llargs braços en forma de pales que fan servir per esculpir les llavors que han esclatat i donar-les forma. L'aire queda impregnat d'aquesta olor perfumada, com pastissos en un forn... És molt complicat, però quan han acabat, les llavors es converteixen en diferents classes de boras i poden sortir del terreny de cria i ocupar els seus llocs en el tampasi.

–Quan van aprendre els colonitzadors a controlar el modelat –va preguntar Obi-Wan.

–Abans que jo naixés –va dir Jabitha–. El meu avi va ser el primer Magíster. Ell i la meva àvia van estudiar als boras i es van fer amics d'ells (aquesta història sí que és realment llarga), i se'ls va permetre assistir als canvis en un terreny de cria del tampasi. Passat un temps, els boras els van convidar a col·laborar amb ells com a modeladors, però van trigar vint anys a aprendre l'ofici. Després el van ensenyar al meu pare. Uns anys després, la resta dels colonitzadors va arribar de Ferro.

–La imatge que vam veure de tu a la casa del Magíster no era un holograma –va dir Obi-Wan–. Era una imatge mental projectada per alguna voluntat realment extraordinària.

Jabitha va semblar sentir-se una mica incòmoda.

–Llavors suposo que va ser cosa del meu pare –va dir, i es va girar per fer una ullada per sobre de la barana de la barqueta–. Aquests d'aquí són boras del tipus salvatge –va dir–. Els anomenem rebels perquè no mantenen cap mena de relació amb els terrenys de cria. Viuen del que poden trobar en els camps comunals.

Ànakin va tornar a veure formes triangulars que solcaven els aires, així com cilindres reptants de moltes potes, més grans que un humà, que entraven i sortien de les coves de les parets de la vall. Petites aus centellejaven a l'ombra de la vall com els focs follets nocturns de Tatooine. Foscos tentacles sorgien bruscament de les ombres acumulades sota dels promontoris per intentar atrapar-les.

Aquella part de la vall semblava haver abraçat un cicle de vida planetària molt més familiar, aquell en què tot es reduïa a menjar i ser menjat.

–Mai es reuneixen amb els boras comunals? –va preguntar Ànakin.

–No. Els anomenen els perduts –va dir Jabitha–. Pare creu que alguns d'ells van escapar dels terrenys de cria incendiats i que després se'ls va donar forma en un altre lloc, potser amb la intervenció d'altres rebels. Però són útils. Crec que obliguen a les comunes a mantenir-se en guàrdia. A vegades fan incursions i roben llavors, per menjar-les o per criar-les com seves. Fins i tot he vist núvols de tipus salvatges més petits arribar de sobte durant el forjat, abans que s’invoqui al llamp, i emportar-se les branques, restes i grànuls que havien de servir per a les llavors. En realitat no hi ha molts, però aquesta part de la vall està plena d'ells.

–Has donat forma alguna vegada? –va preguntar Ànakin.

–Fa un parell d'anys vaig ajudar a la meva mare a fer la nostra casa. Teníem tres companys-llavor amb els que la meva mare s'havia vinculat, i la vaig ajudar a fer servir els talladors i els estímuls... Però ens estem avançant als esdeveniments!

Ànakin va sacsejar el cap.

–Sona molt emocionant. Però segueixo sense entendre com podeu convertir llavors en naus espacials.

–Has de tenir paciència –va dir Jabitha petulant, i va mirar a Obi-Wan–. El meu pare va fer la primera nau espacial quan era un noi. Van usar els motors de la seva nau-colònia original. Això va ser just després que el meu avi partís a la recerca de més colonitzadors. Volíem tenir a gent de totes classes.

–Només hem conegut ferroans –va dir Obi-Wan.

–Hi ha d'altres, i ara són força nombrosos. Treballen a la vall de les factories.

–Per què el teu pare va decidir vendre aquestes naus espacials?

Jabitha va passar per alt la pregunta d'Obi-Wan.

–Mireu! Ja estem arribant.

Sheekla Farrs va anar a la proa mentre l'aeronau era dirigida cap a un esperó d'atracada i amarrada a ell. Jabitha va saltar a la plataforma salvant àgilment la barana i va ajudar a Ànakin a baixar de la barqueta, però va deixar que Obi-Wan se les manegués per si sol. Ànakin semblava molt interessat en tot el que la jove havia de dir-li.

Jabitha podia arribar a convertir-se en una distracció per a l’Ànakin, però Obi-Wan va decidir que probablement la distracció seria beneficiosa. Faria que deixés de pensar en les naus i l'ajudaria a entendre millor les relacions socials. Amb excepció de les hores que passava amb els altres afiliats i auxiliars, l'educació social de l’Ànakin havia estat fragmentària en el millor dels casos. Unes quantes trobades normals amb gent de la seva edat podien ser-li de gran ajuda, i aquella noia semblava refrescantment normal. Quan està físicament present, almenys!

Però encara hi havia moltes preguntes sense resposta que continuaven preocupant a Obi-Wan. Seguien sense estar més a prop que abans d'entendre el que li havia passat a la Vergere.

La nit anterior, mentre Ànakin dormia, Obi-Wan havia visitat la biblioteca, on va intentar impedir que els seus companys-llavor rosseguessin els textos. La biblioteca no li havia dit res del que necessitava saber.

Obi-Wan Kenobi odiava els enigmes, les endevinalles i les complicacions innecessàries. Com Ànakin –i Qui-Gon– li havia recordat amb tanta freqüència, era un home tirant a lineal. Però una cosa sí que l'entenia molt bé.

La Força mai era una mainadera.

Següent