El Planeta Misteriós (LI)

Anterior

CAPÍTOL 51

Jabitha va travessar el camp destruït, grimpant penosament per a sobre de cintes de roca fosa. La jove respirava amb ràpids panteixos entretallats. L'aire era massa tènue per a ella. Jabitha estava acostumada a l'atmosfera perfumada i plena de vida de les valls del nord, no a l'atmosfera morta i desolada que hi havia a la muntanya del seu pare.

–El palau hauria de ser-hi a dalt –va dir amb un fil de veu.

Ànakin va sentir que se li ennuvolava la vista, i va recórrer a una petita tècnica Jedi que va aplicar a la seva química corporal i la seva pressió sanguínia per disposar de més forces i més claredat de visió amb menys oxigen.

Ke Daiv esperava a unes passes per darrere d'ell, la fulla de la llança a punt per ser utilitzada en qualsevol moment. Ànakin va mesurar totes les distàncies i calcular els temps. El tallador de sang es trobava bastant més a prop de Jabitha que ell. Podria matar-la sense dificultat abans que Ànakin arribés fins a ella, i de totes maneres, què anava a poder fer-li ell?

Alimenta la ira. Alimenta la frustració. Converteix-les i emmagatzema l'energia.

Ànakin va assentir de manera gairebé imperceptible. Jabitha es va tornar cap a ells.

–Amb prou ​​feines queda res –va dir, i després va repetir la seva pregunta d’abans–: On és el meu pare? On són tots els altres que treballaven aquí?

–Tots són morts –va suggerir Ke Daiv–. L'únic que ha de preocupar-nos és el combustible.

–Hi havia reserves de combustible prop del palau –va dir Jabitha amb un estrany to de repte–. Si no aconseguim trobar el palau, no aconseguirem trobar el combustible!

Ànakin va veure un cantó de blocs de pedra que sobresortia d'un munt de runes a uns cent metres de distància. Es va tornar cap a Ke Daiv.

–Potser estigui aquí –va dir.

Jabitha estava a punt d'esfondrar-se. El tallador de sang no semblava tenir cap problema per respirar aquella tènue atmosfera. Ànakin es va preguntar per què no havien notat la falta d'aire quan van ser portats allà per primera vegada, ja que llavors el palau ja havia de trobar-se en aquell estat. Alguna cosa havia obrat un engany encara més sorprenent sobre ells.

La noia va ensopegar i després es va tornar, mig atordida, i va anar cap a les ruïnes caminant tan de pressa com podia. Ànakin i Ke Daiv la van seguir. Ànakin es va assegurar de ser qui estava més a prop del tallador de sang. Els seus ulls van seguir els moviments de la llança, els centelleigs vermells i grocs de la fulla que lluïa sota els últims fulgors del crepuscle. El cim de la muntanya, negre i vermell maó en altres moments, s'havia tornat d'un taronja fantasmagòric darrere del que s'agitaven els críptics glifs de les mines celestes, concentrades en la seva incessant i àvida recerca. Més enllà del cel violentament cal·ligrafiat s'alçava el remolí de les llunyanes estrelles companyes, porpra sobre el vermell, el taronja i l'or.

Ànakin va tornar el cap per llançar una ràpida mirada a la seva nau de dalt a baix. Encara no li hem posat nom –pensà–. Com la cridaria Obi-Wan?

Les espatlles de la Jabitha tremolaven violentament. La jove estava consumint les escasses energies que li quedaven en un accés de sanglots.

–Els missatges no eren més que mentides. Ningú havia vingut aquí, ell deia que tot anava bé... Però vosaltres! –Es va girar cap a l’Ànakin–. Vosaltres vau venir aquí!

–Vam veure el palau –va dir Ànakin–. O almenys vam creure veure’l...

–Combustible, i de pressa –va insistir Ke Daiv imperiosament–. Les mines celestes no trigaran a baixar prou per descobrir on hem aterrat. I potser aviat vinguin d'altres.

–Et sacrificaran, oi? –va preguntar Ànakin. El mur de l'edifici s'elevava sobre ells. Una petita porta, possiblement una entrada de servei, podia entreveure’s a la dreta, mig amagada pels enderrocs. Tant els fa el que sigui de tu.

Ke Daiv no es va molestar a dignificar la seva conjectura, amb una resposta.

–Què vas fer per convertir-te en un ésser tan menyspreat? –preguntà Ànakin.

Sense pensar en el que feia, el noi va inclinar el cap cap a un costat, i tres dits de la mà dreta es van corbar lentament.

–Vaig matar al fill del meu benefactor –va dir Ke Daiv–. Havien profetitzat que moriria d'una terrible ferida al cap durant una batalla, i el seu pare va suplicar al clan que el seu fill mai hagués de lluitar. El clan va estar d'acord, però li va ordenar partir en una cacera ritual per acabar el seu ensinistrament. Jo era un orfe que havia estat admès en la seva família, i el cap del clan em va nomenar protector del fill del meu benefactor. El vaig acompanyar en la cacera. Ens enfrontàrem a un feragriff salvatge a les reserves rituals d'una de les llunes de Coruscant.

Els faldons nasals del tallador de sang s'havien desplegat, un moviment que Ànakin havia après a interpretar com una aguda vacil·lació i incertesa que buscaven sensacions, informacions i confirmacions. Està cada vegada més feble. El seu passat el fa feble, igual que em passa a mi...

Ànakin va veure que Jabitha acabava d'entrar per la porta. No veuria res.

–La profecia es va complir. El teu tret no va donar en el blanc i vas matar al teu protegit –va dir Ànakin, concloent la història.

–Va ser un accident –va murmurar el tallador de sang.

Després es va aixecar. La seva cara va tornar a tensar i va estendre la llança, empenyent a l’Ànakin amb la punta de la fulla perquè entrés per la porta seguint a la noia.

–No –va dir Ànakin.

Les mines celestes s'agitaven bojament a uns centenars de metres per sobre d'ells, amb els seus motors brunzint estridentment a la tènue atmosfera. Ànakin va veure una altra silueta a una distància encara més gran: un caça estel·lar androide. Només un. Els invasors estaven concentrant les seves forces al nord, però les mines celestes costaven pocs diners. Podien ser escampades per tot arreu. Amb el temps, fins i tot podien arribar a cobrir el planeta sencer. Algú podia estar planejant matar tots els éssers vius de Zonama Sekot: Jabitha, Gann, Sheekla Farrs, Shappa, Fitch, Vagno, Obi-Wan. I a tots els altres.

–Encara tens honor –va dir Ànakin–. Encara pots expiar el que vas fer.

Però alguna cosa més s'estava acumulant dins d'ell, una ombra molt més espessa que la nit que queia sobre ells. Era tan enorme que no li costaria molt omplir tot el seu ésser.

El tallador de sang havia ferit a Obi-Wan, amenaçat la Jabitha i l’havia anomenat esclau. No hi havia redempció possible per a aquelles coses. La ira amenaçava amb vessar, pura i encara no reconvertida, tan abrasadora com el nucli d'un sol. Ànakin va tensar els dits.

–El meu benefactor em va maleir –va dir Ke Daiv.

Que es faci ara. Ànakin havia pres la seva decisió, o l’havien pres per ell. Tant era.

Ànakin va permetre que els dits de la mà es redrecessin.

Ke Daiv va anar cap al noi, balancejant la seva llança.

–Deixa de fer això –va dir Ànakin sense immutar-se.

–Que faràs, petit esclau?

Era la connexió que Ànakin havia estat buscant, el vincle entre la seva ira i el seu poder. Com un interruptor que és accionat o un circuit que és connectat, va tornar al pou de les carreres, a la fiblada que havia sentit amb el primer insult del tallador de sang, amb aquella primera acció injusta i artera que havia fet que Ànakin es precipités al buit des de la plataforma. Després, retrocedint més i més, va tornar als bruts allotjaments dels esclaus a Tatooine, a la cursa de la Clàssica Boonta Eve, la traïció del dug i la seva última visió d’Shmi, encara esclava del repugnant Watto, a tots els insults , injúries, ignomínies, pors nocturnes i humiliació rere humiliació que mai havia demanat ni merescut i que havia suportat amb una paciència gairebé infinita.

Podia dir-li instint, naturalesa animal o potser el desbordament de l'odi i el Costat Fosc. En Ànakin Skywalker, tot allò es trobava just sota la superfície i havia arribat al final del llarg viatge emprès després de sortir d'una profunda cova que conduïa a una fortalesa inimaginable.

–No! Prou, si us plau! –va cridar Ànakin–. Ajuda’m a detenir-ho!

El rugit de la vertiginosa ascensió del seu poder va ofegar la súplica amb què demanava al seu Mestre que vingués i evités un espantós error. Tinc tanta por, estic tan ple d'odi i ira... Segueixo sense saber com lluitar.

Jabitha va aparèixer al llindar amb els ulls desorbitats per veure al noi amagat davant el tallador de sang. Ke Daiv va alçar la seva llança. El que abans hagués semblat tan veloç com el llamp li semblà ara, als ulls del jove padawan, com un lent vaivé curiosament prolongat.

Ànakin va alçar les mans en els gestos bessons i supremament gràcils de la compulsió Jedi. Una onada de voluntat pura inundà els seus teixits. L'impuls de protegir es va fusionar amb l'anhel de destruir. El noi es va aixecar i va semblar créixer. Els seus ulls es van tornar tan negres com la peix.

–Prou, si us plau! –va cridar–. No puc seguir contenint-lo per més temps!

 Següent