El Planeta Misteriós (XXII)

Anterior

CAPÍTOL 22

El llarg viatge a través de l’hiperespai estava començant a avorrir-lo. En aquest moment es trobava assegut en una butaca girat cap a una mampara nua en els allotjaments del comandant a bord de l'Almirall Korvin, passant-se distretament un petit cilindre metàl·lic d'una mà a una altra mentre romania absort en els seus pensaments.

Tot i que la teoria del hiperespai li fascinava –i malgrat que sempre estava més interessat en dissenyar naus que poguessin anar més i més de pressa mitjançant aquella modalitat del viatge extradimensional–, provar-les personalment li interessava moltíssim menys. Les rutines del comandament tancaven encara menys interès. Sienar preferia treballar en solitari, i sempre havia estructurat la seva vida de tal manera que pogués passar la major part del seu temps tot sol, pensant.

Però de sobte aquesta tendència s'havia convertit en una simple debilitat més.

Fins al moment s'havien dut a terme tres inspeccions de l'Almirall Korvin i dels cellers que contenien la major part del seu armament. Amb un pla començant a prendre forma dins de la seva ment, tot i que encara estant en fase embrionària, Sienar havia ordenat una inspecció personal i individual dels diferents sistemes d'armament –els androides que caminaven, els androides que volaven, els androides que podien tant caminar com volar, els androides grans i els androides petits, molts no més grans que la seva mà–, tots ells tan tediosos quan no volia tenir res a veure amb aquelles màquines. Per molta xerrameca buida que li hagués deixat anar Tarkin, Sienar coneixia les seves limitacions i era molt conscient.

No podia oblidar-se dels androides que s'havien quedat de pedra com pals a Naboo, tan lents a l'hora de pensar com a la de disparar mentre eren controlats centralment pels seus estúpids dobles orgànics, aquests eren els androides que, en última instància, havien acabat amb la Federació de Comerç.

Per molt que intentés sentir entusiasme per les seves eines, Sienar no podia calmar aquella coïssor intel·lectual que li deia que li estaven tendint un parany. El problema era que no tenia ni idea de per què li estaven tendint un parany. Qui podia beneficiar-se del fracàs d'aquella missió?

S'aproximava el moment –suposant que pogués anomenar moment a res de tot el que passava a bord d'una nau que volava vertiginosament per sobre del temps– en què hauria de reunir-se amb Ke Daiv, el tallador de sang al qual havien nomenat «ajudant» seu. Ke Daiv li donava calfreds, però almenys semblava intel·ligent i, tot i el seu fracàs contra els Jedi, prou competent. Estranyament, quan Sienar es va aixecar de la seva butaca per passejar per la seva espaiosa i ben proveïda cabina, la possibilitat que Ke Daiv fos l'encarregat d'executar-lo en el cas que ell fracassés al seu torn no va inquietar-lo gens ni mica.

Necessitava més blindatge, i un aliat amb uns motius que entengués i en els quals pogués confiar encara que només fos en part.

Es va aixecar. Havia arribat el moment de comprovar el blindatge d’en Ke Daiv. Ho faria abans del previst, i mentre encara estaven incomunicats dins l’hiperespai.

Això requeriria certs preparatius previs.

Sienar va treure una petita caixa de la seva maleta tancada i codificada i la va examinar sota la intensa claredat que va baixar del sostre en quan va prémer un botó. Una tauleta i un joc d'eines van sorgir del terra davant del finestral tancat encarat cap a la proa que ocupava la major part de la paret a la sala d'estar del comandant.

Les eines disposades sobre de la taula les havia obtingut dels magatzems de la nau el dia anterior. Sienar no tenia els dits massa ferms, però la feina de preparar la caixa no era excepcionalment delicada.

Una de les raons per les quals Sienar tenia tan poca fe en els androides era que ja feia molt de temps que havia creat maneres de subvertir-los. Per raons particulars –i perquè sempre havia estat convençut que els androides de combat abandonats als seus propis recursos acabarien fracassant–, mai havia comercialitzat aquells articles.

Dins de la caixa hi havia un verbcervell d'androide de duanes dissenyat per ell mateix i proveït dels seus propis programes.

Va fregar un botó de comunicacions amb la punta d'un dit, i una imatge del capità Kett va cobrar una «vida» de baixa resolució davant seu. Sienar podia veure a Kett, però Kett no podia veure’l a ell.

–Enviï un baktoide model E-5, plenament operacional i armat, als meus allotjaments.

Autòmats de Combat Baktoide havia dissenyat i manufacturat aquells androides pesats i maldestres com a substituts de l’equipament estàndard de la Federació de Comerç després de Naboo, i abans de la seva assimilació per la República. Sienar hagués preferit un model més lleuger, però els E-5 tenien potència de sobres i els seus motivadors eren força bons. Segons l'opinió d’en Sienar, eren els millors d'una espècie mediocre; la seva falta d'intel·ligència constituïa la seva major debilitat. Els seus verbcervells eren tan lents com els de qualsevol tanc. Però després de tot, Baktoide estava especialitzada precisament en això: transports i tancs.

Sienar coneixia bé al cap de dissenyadors. El molt imbècil adorava els tancs.

Va obrir la caixa, va treure el verbcervell i va inserir un nou cilindre de programació en una ranura buida. El rotatiu instal·lat dins de la unitat va començar a brunzir immediatament, iniciant una ràpida recerca de dades entre la irradiació d'entrades.

Amb allò, Sienar es creia capaç de fer que un E-5 ballés com una twi'lek.

I amb l'E-5 modificat convertit en un moble més de les seves estances, rebria a Ke Daiv i li diria una o dues coses sobre les persones –els humans– per als quals estava treballant.

Següent