El Planeta Misteriós (XXXVIII)

Anterior

CAPÍTOL 38

Ànakin va contemplar amb recelós por com Vagno llançava els seus companys-llavor al mateix pou profund. La nit havia caigut sobre el dosser arquejat, i l'única llum procedia de les llanternes empunyades pels ajudants dels modeladors o penjades de pals clavats a terra, i de les llunyanes fogueres disperses pels voltants de la vall.

–Alguns dels pous són enormes –va dir Ànakin a Obi-Wan–. Em pregunto què faran allà.

–No crec que facin res mentre hi hagi clients a prop –va dir Obi-Wan.

El seu forjador havia dit «abans que comencin amb els més grans». Grans què?

Els ajudants d’en Vagno esperaven al costat del seu pou, que tindria uns vint metres de diàmetre. Cada integrant de la quadrilla anava proveït d'una perxa metàl·lica rematada per una llarga espècie de dalla tan esmolada com una navalla.

Els caràpodes van descarregar els seus carregaments de combustible –les restes del tampasi superior– a sobre dels companys-llavor, i Vagno va ordenar a la seva quadrilla que igualés les piles i fes forats amb les seves llargues fulles. Després va inspeccionar el pou, va mirar a Ànakin i Obi-Wan des del centre, els va obsequiar amb un somriure ple de dents alhora que aixecava un polze i va grimpar àgilment pel munt de restes.

–Necessitem grànuls aquí, i aquí –els va dir als seus homes, i cistelles plenes de petites esferes vermelles, cadascuna de les quals era tan rodona i llisa com una beina de protanou, van ser buidades dins dels forats–. Les vostres llavors estan molt callades –va dir Vagno amb veu pensativa quant van haver acabat–. És el moment de la destinació.

–Quantes sobreviuen? –va preguntar Ànakin amb la gola resseca.

Encara podia sentir els diferents sabors de les veus de les llavors en la seva ment, aquells últims vestigis de la seva necessitat i el seu afecte.

–La majoria. No et preocupis. Ens assegurem que la calor es mantingui repartida. És millor aquí que al tampasi. I recorda: és la manera de Sekot.

Ànakin havia esperat que Vagno li digués que totes sobrevivien. El noi s’agenollà al costat d’Obi-Wan i va començar a jugar amb un pal. Vagno va anar cap a ell, el va mirar i va assenyalar el pal, demanant-li que el tirés al pou.

–És la nostra manera de fer les coses –va dir–. El sòl ha d'estar net.

Dispersos per la vall, altres clients –Ànakin va comptar tres, cada un a mig quilòmetre o més dels altres– contemplaven com els seus companys eren coberts de combustible.

–Quants clients nous hi ha? –va preguntar Ànakin.

–Tres, aparentment –va dir Obi-Wan–. Veig altres tres pous actius.

–Ah, sí–va dir Ànakin–. Em sento tan nerviós!

–La connexió amb les llavors –va dir Obi-Wan–. Vés amb compte.

–De què?

–Estan a punt de ser transformades. Aquí ningú sap què és el que senten les llavors durant aquest procés..., però pot ser que tu i jo ho descobrim.

–Oh –va dir Ànakin empassant saliva per desfer el nus que se li havia format a la gola i, posant-se dret, es va espolsar els pantalons i la vora de la túnica.

Vagno va acabar la seva inspecció. Va dirigir el feix de la seva llanterna cap amunt, i Ànakin va veure una forma circular, com una mena de gruixut cèrcol, descendint del dosser. Uns quants caràpodes anaven baixant-lo a poc a poc mitjançant gruixuts circells. A mesura que descendia sobre el pou, diversos membres es van desplegar des de la part inferior i van revelar tot un seguit d'estris, alguns aparentment naturals i altres fets de metall.

Ànakin coneixia moltes cultures que havien combinat les formes orgàniques amb la tecnologia. Els gungan eren uns autèntics mestres en aquest art, però ells mai havien construït naus interestel·lars. Tanmateix, la majoria d'aquells procediments eren mantinguts en secret..., i d'aquí a uns instants anava a presenciar-los, ja que no a entendre, com se les enginyaven els zonamans per obtenir uns resultats encara més sorprenents. Si encara fos el noi que Qui-Gon havia alliberat a Tatooine, Ànakin s'hauria sentit orgullós. L'ensinistrament Jedi, entre altres coses, li havia ensenyat els perills de l'orgull. En comptes d'orgull, sentia una intensa curiositat.

Per a l’ Ànakin, la curiositat era l'expressió més profunda d'una connexió amb la Força viva.

Va mirar al seu Mestre. L'expressió d'Obi-Wan mostrava tant preocupació com curiositat. Ànakin podia sentir la crida coberta de l'esperit controlat del seu Mestre i, encara que més ordenada, el seu nucli no era tan diferent del seu propi.

El cercle descendent d'esmolades eines es va aturar i diverses vàlvules es van obrir entre les extremitats penjants, totes les quals es van doblegar o retreure, fent tremolar el cèrcol. Vagno va deixar anar un crit, i els homes de la seva quadrilla van alçar les perxes i tots van tocar simultàniament el cèrcol, al voltant de tot el perímetre del pou, amb el plànol de les seves llargues fulles.

De les vàlvules obertes va baixar un fluid aromàtic que va fer que a l’Ànakin li piqués el nas. El noi va retrocedir en el mateix instant en què Vagno plantava fermament els peus davant d'ells.

El forjador va treure del seu gruixut cinturó un ble i un tros de pedra foguera i va inflamar el ble amb un cop de la pedra foguera.

–Només per si de cas –va dir–. Aquesta part pot ser complicada.

El cèrcol va ascendir ràpidament.

Amb un càntic a langhesià, la quadrilla va estendre les seves fulles i va mirar cap amunt. Un forat d'uns cent metres de diàmetre acabava d'obrir-se a l'espessor superior. Negres masses de núvols bullien sobre del forat.

Ànakin va veure brollar de la circumferència del forat un seguit de llargs circells de puntes lluents. Altres forats es van obrir a sobre d'altres pous per tota la vall. Una sobtada olor d’electricitat impregnà l'aire.

–El tampasi controla el clima –va murmurar a Obi-Wan.

–Bona conclusió –va assentir Obi-Wan.

Vagno va arrufar les celles i va tirar el braç cap enrere en una actitud de tensa espera. Després va tornar el cap i, amb una mà, indicà a Ànakin i Obi-Wan que fessin el mateix.

Els homes de la seva quadrilla van alçar les perxes, i ells també entretancaren els ulls i van apartar la mirada del pou.

La tensió que surava en l'aire es va tornar insuportable. Els cabells de l’Ànakin cruixien suaument i les robes se li van enganxar a la pell, retorçant-se com si estiguessin vives. Els globus oculars semblaven voler sortir-los-hi de les òrbites per ballotejar per sobre de les seves galtes. La sensació era horrible i Ànakin va sentir desitjos de cridar.

Simultàniament, raigs ataronjats tan abrusadors com el sol van caure de les gruixudes capes de núvols, van dansar al llarg dels circells acabats en puntes de ferro alçats cap a ells i es van desplomar sobre els pous en un guspirejant esclat de ràbia. Els raigs van córrer per les eines aixecades dels forjadors d’en Vagno, movent-se més de pressa del que podia seguir-los la vista i empenyent les perxes cap enrere tot i que els homes les subjectaven amb tota la força dels seus robustos braços.

La quadrilla va cridar com un sol home i va avançar les perxes per empènyer amb elles, i els feixos van convergir sobre el pou.

Vagno va riure alegrement i va tirar a terra el ble encès, que ja no era necessari.

–És un foc celestial! –va cridar–. El millor que hi pot haver!

La conflagració allà on havien caigut els raigs era intensa. L'accelerador del cèrcol va difondre la ignició en menys d'un segon, i tot el munt de grànuls i combustible va alçar la seva flamarada sobre la negror fumejant. En qüestió de segons, la pira va llançar flames al cel fins a una altura d'almenys quaranta metres, il·luminant la part inferior del dosser i totes les criatures i éssers-màquina que corretejaven per ell. Tot el dosser va semblar cobrar vida en una sobtada erupció de moviment.

Ànakin se sentia com si estigués dins d'una colònia gegant de myrrmns.

I de sobte va percebre les veus de les llavors. Tenen por. La calor les està coent. Les seves closques s'estan fregint.

La major part de la calor s'elevava en ondulants cortines d'aire, però conforme el combustible cremava i les brases s'anaven aposentant, les llavors anaven sent cuites com closques de sucre ficats en la foguera d'un campament.

Perversament, Ànakin es va estremir com si tingués molt de fred.

Obi-Wan li va envoltar les espatlles amb un braç. Ànakin va veure que la cara del seu Mestre estava perlada de suor. Ell també podia sentir les llavors en el foc.

–Passa alguna cosa? –va preguntar Vagno, el rostre lluent regalimant suor sota la claredat groga del foc com si formés part de les flames, una brasa perduda a la qual s'hagués donat forma humana que va anar cap a ells per mirar-los fixament.

–Estem bé –va dir Obi-Wan.

Però Ànakin no se sentia gens bé. Volia fer-se un cabdell i amagar-se, o arrencar a córrer, però sabia que les llavors ja no tenien potes ni cap manera d'escapar, fins i tot suposant que volguessin fer-ho.

–No he perdut ni un client. No tingueu por, no tingueu por –va dir Vagno.

Les llavors estaven molt espantades, però no es movien sota la seva càrrega de brases i flama. Allò era valor, i també la consciència de l'atzar o el destí.

Les llavors eren molt menys intel·ligents que un humà –en realitat no pensaven per si mateixes–, però cadascuna contenia el potencial de la consciència i la intel·ligència. El foc estava fent que aquesta consciència sortís de les profunditats en les que hi havia romàs amagada.

Això també et passarà a tu.

Ànakin va fer un bot. No estava somiant.

Aquest és el teu destí, el teu futur.

Obi-Wan no havia dit res. Ànakin sabia d'on procedia la veu i a qui pertanyia, però no podia creure el que sabia.

Hi haurà calor i mort i resurrecció. Una llavor despertarà. Cremarà o brillarà? Pensarà i crearà, o es deixarà governar per la por i la destrucció?

I la veu va callar.

El braç d'Obi-Wan es va tensar sobre les espatlles d’Ànakin, com si volgués protegir al noi.

–L’onada no és el que esperàvem –Va dir.

Ànakin va clavar els ulls en les flames, el seu jo interior sobtadament tranquil. Les llavors estaven canviant. Ja no tenien por.

–Esclataran com bombes! Enrere, enrere!

Vagno va empènyer a Obi-Wan i Ànakin cap enrere en el mateix instant en què la primera explosió llançava un núvol de brases a l'aire. Les espurnes van ploure al seu voltant, obrint petits forats en les seves túniques.

Per un moment Ànakin va semblar un dimoni, amb els seus cabells desprenent filets de fum. Obi-Wan va apagar els petits incendis amb ràpides però suaus manotades.

Una, dues, tres... Tot d'una hi va haver moltes explosions, massa perquè poguessin ser comptades. Però Ànakin sabia que totes les llavors havien sobreviscut, i que totes havien estat despertades per les flames.

–Serà una nau fabulosa! –Es va entusiasmar mentre es donava palmellades als genolls–. Serà la nau més gran mai feta!

–Encara no –va dir Vagno amb un fosc somriure–. Ara han de ser recollides, temperades i modelades. Us ensenyarem els secrets dels mons exteriors! Veniu. Anem a remoure les cendres. –Els va fer retrocedir amb les mans fins detenir-los al costat d'un caràpode buit–. I no us acosteu! Algunes de les llavors esclaten dues vegades.

Següent