1
Dotze anys després
El Cinquè Grup de Combat de la Flota de Defensa de la
Nova República va aparèixer de sobte sobre el planeta Bessimir, desplegant-se
en el silenci absolut de l'espai com una bella i mortífera flor.
La formació de gegantins vaixells de combat eriçats
d'armes va sorgir del no-res amb una sorprenent brusquedat, deixant rere seu
les esteles de foc blanquinós de l'espai deformat. Les siluetes anguloses dels
Destructors Estel·lars protegien els transports de tropes d'enormes cascos
rodons, mentre que els creuers d'assalt, amb els seus gruixuts blindatges
lluïen igual que miralls, ocupaven la punta de la formació.
Un halo de naus més petites va aparèixer al mateix temps.
Els caces escampats entre elles es van desplegar per formar una pantalla
defensiva esfèrica. Mentre els Destructors Estel·lars acabaven de consolidar la
seva formació, les seves cobertes de vol van iniciar una veloç activitat i van
llançar desenes de caces addicionals a l'espai.
Alhora, els transports i creuers van començar a
expulsar per les comportes dels bombarders, canoneres i vehicles de càrrega que
havien transportat fins al lloc de la batalla. No hi havia cap raó per córrer
el risc de perdre un navili amb els hangars plens, i la Nova República havia
après molt bé aquesta dolorosa lliçó. L’Orinda, el comandant del transport Resistència
havia mantingut els seus pilots esperant a l'hangar de llançament, per així
protegir les naus més petites del foc imperial durant el major temps possible.
Encara seguien allà quan el Resistència va haver d'enfrontar-se al
terrible atac d'un Súper Destructor Estel·lar i va desaparèixer entre una bola
de foc i trossos de metall.
Abans que hagués transcorregut molt de temps, més de
dues-centes naus de guerra, grans i petites, estaven descendint sobre Bessimir
i les seves llunes bessones. Però el terrible i implacable poder de la flota
només podia ser escoltat i percebut per les tripulacions de les naus. El
silenci de la seva aproximació només era trencat en els canals de comunicacions
de la flota, que havien cobrat una vida guspirejant des dels primers instants
per intercanviar sobtats esclats codificats de soroll i la críptica xerrameca
que anava i venia entre les naus.
El centre de la formació de gegantines naus de combat
estava ocupat pel navili insígnia del Cinquè Grup de Combat, el transport de
tropes Intrèpid. La nau havia sortit de les drassanes de Hakassi feia
tan poc temps que els corredors encara pudien a pasta segelladora i dissolvent
netejador. Els colossals motors que li permetien moure’s per l'espai real
encara emetien l'estrident gemec que els enginyers deien «el crit del nadó».
Caldria més d'un any perquè la barreja d'olors
corporals de la tripulació eliminés les olors químiques de les primeres
impressions rebudes pels visitants. Però després de cent hores de viatge més,
les vibracions dels seus motors baixarien dues octaves per esdevenir el
tranquil·litzador brunzit suau i regular d'un grup de propulsió que havia
deixat enrere la fase de rodatge i es trobava en perfectes condicions.
Un dorneà alt i prim que portava uniforme de general
anava i venia pel pont de l’Intrèpid, passejant-se lentament al llarg
d'un arc de centres de comandament equipats amb grans pantalles. Els seus plecs
oculars havien estat inflats i desplegats per un vell reflex defensiu dorneà, i
el seu rostre de gruixuda pell coriàcia estava tenyit pel porpra de la
preocupació. Encara no havia transcorregut un minut des del començament del
desplegament, i Etahn Àbaht ja havia perdut el seu primer comandant.
El navili de suport Ahazi havia calculat
malament el seu salt, i havia sortit de l’hiperespai massa a prop de Bessimir.
La tripulació no havia tingut temps d'esmenar el seu error. L’Etahn Àbaht va
contemplar la potent espurna de llum en les capes superiors de l'atmosfera des
del centre visor davanter de l’Intrèpid, sabent que la fogonada
significava que sis joves acabaven de morir.
Però no hi havia temps per entristir-se per la pèrdua.
Els monitors estaven oferint una frenètica successió d'imatges procedents de
dotzenes de sensors instal·lats als navilis i de satèl·lits espies. Els
informes del control estratègic canviaven d'un moment a un altre, gairebé tan
ràpidament com el cronòmetre del pla general de combat anava comptant les
dècimes i centèsimes de segon.
El pla d'atac era massa complicat i estava massa
rígidament calculat perquè pogués ser detingut per unes quantes morts. El centre
de control va assignar ràpidament una flotilla de reserva a la secció
inicialment confiada a l’Ahazi. «Que els vostres esperits puguin volar
cap al zenit i que els vostres cossos descansin en la pau de les profunditats»,
va pensar el general Àbaht, recordant una vella benedicció per als morts dels
mariners dorneans. Després va girar i va estudiar l'ordre de batalla i el pla
tàctic. Ja hi hauria temps per plorar després.
-Fase de penetració completada -va cantussejar un
tinent assegut davant d'una de les consoles-. Desplegament completat. El líder
de l'atac s'està aproximant al punt d'entrada i sol·licita l'autorització
final.
-Penetració completada, rebut -va respondre l’Àbaht-.
Desplegament completat, rebut. Sol·liciti confirmació de tots els sistemes.
-Control general, preparat.
-Intel·ligència de combat, preparada.
-Sistemes tàctics, preparats.
-Comunicacions, preparats.
-Operacions de la flota, preparats.
-Operacions de vol, preparats.
-Operacions de superfície, preparats.
-Tots els sistemes en estat d'alerta i preparats per
entrar en acció -va dir el general Àbaht amb veu ferma i tranquil·la-.
Autorització d'entrada concedida, regles de combat en verd... Repeteixo, passin
al verd.
-Autorització per passar al verd concedida i rebuda
-va dir el tinent, fent girar una clau en la seva consola-. Líder de l'atac, el
comandament ha concedit l'autorització sol·licitada: pot seguir endavant. Tots
els sistemes d'armament estan activats, i el blanc pot ser atacat.
Gairebé immediatament, un trio de creuers d'assalt i
la dotació de bombarders ala-K es va apartar de la formació primària i va
accelerar ràpidament. El seu nou curs els portaria per sota del pol sud del
planeta en un veloç arc que acabaria just a sobre dels seus objectius, la base
principal de caces espacials i les bateries de defensa planetàries instal·lades
a la lluna alfa, que encara es trobava per sobre de l'horitzó en relació al
punt de salt de la flota.
Parelles de veloços caces ala-A van sortir de la
formació i es van desplegar per interceptar i destruir els satèl.lits sensors i
de comunicacions del planeta, que només comptaven amb armament lleuger. Les
ales-A van fer els primers trets de l'atac contra Bessimir, actuant amb una
impecable precisió que va transformar els seus objectius en núvols resplendents
de metall i plastiacer.
Les ales-A també van atreure les primeres andanades de
resposta de l'enemic. Diverses bateries de canons iònics de la superfície van
obrir foc en un va intent de protegir els seus ulls instal·lats en òrbites
planetàries de gran alçada. Uns moments després que les bateries de superfície
haguessin revelat les seves posicions, els artillers dels creuers d'atac de la
Nova República que encapçalaven l'atac ja havien centrat les seves mires sobre
elles.
Els canons làser d'alta potència dels creuers llançar
els seus pinzells de llum mortífera sobre les bateries, encegant els sensors de
superfície i buscant atreure el foc de represàlia de les instal·lacions
secundàries. Quan aquest no es va produir, els colossals canons dels
Destructors Estel·lars van anar convertint metòdicament les bateries de
superfície en negres cràters fumejants. L'única baixa soferta per la Nova
República va ser una ala-A de l'Esquadró Foc Negre, que va perdre l'ala dreta
xocant amb una mina robotitzada mentre estava fent una passada sobre un
satèl·lit de reconeixement.
A l'altre costat de Bessimir, el destacament de
creuers s'estava aproximant a la lluna alfa des d'un vector de col·lisió d'alta
velocitat. Els caces robotitzats van sorgir de les escotilles de llançament
ocultes en la superfície, i els enormes navilis de combat van adoptar una
formació de tres en fons i van començar a llançar raïms de bombes de
penetració.
De l'alçada d'un home i acabades en una gruixuda punxa
reforçada, les siluetes negres de les bombes van descendir vertiginosament cap
a la base de caces mentre els creuers alteraven la seva trajectòria per
allunyar-se a tota velocitat. Els caces robotitzats que havien estat
enlairant-se de la lluna també van alterar les seves trajectòries. Uns instants
després, una dotzena de bateries antinaus instal·lades a la superfície van
desactivar el seu camuflatge i van obrir foc sobre les bombes que queien cap a
elles.
Però les bombes de penetració, impulsades únicament
per la inèrcia, i amb els seus blindatges tan foscos i gairebé tan freds com
l'espai, amb prou feines oferien un blanc detectable. La majoria van travessar
la barrera de foc defensiu sense patir cap dany. Dos segons abans de l'impacte,
unes petites toveres instal·lades a la cua de cada bomba van entrar en acció,
llançant-se cap a la superfície a una velocitat encara més gran i enfonsant-se
fins a dues vegades la seva longitud al terra nu.
Un moment després, amb la pols de l'impacte encara aixecant-se
en l'aire, totes les bombes van esclatar a l'uníson. La fogonada i les flames
van ser engolides per la cara de la lluna. Però la terrible ona expansiva es va
propagar cap avall i cap a l'exterior a través de la roca. Va destruir murs
reforçats amb tanta facilitat com si fossin llumins, i van aixafar les càmeres
subterrànies com si fossin closques d'ou. Enormes dolls de fum grisenc van
sortir acomiadats dels pous de llançament, i el terra de la lluna es va anar
aposentant lentament sobre el que havia estat l'hangar principal.
En el moment en què les bombes van esclatar, Esegè
Tuketu encapçalava una formació de divuit naus que estava seguint als creuers
que es dirigien cap a la lluna alfa.
-Santa mare del caos -va murmurar, impressionat per
l'espectacle.
En Tuketu va apartar les mans dels controls de la seva
ala-K durant una fracció de segon i va recolzar el front en els seus canells
creuats, executant el gest narvathià de submissió al foc que ho consumeix tot.
Un «Caram!» Igualment sincer i ple de respecte va
sorgir del segon seient del bombarder de Tuketu, que estava ocupat pel seu
tècnic d'armament.
-I no m'importa el que diguin -va afegir-. He notat
aquesta ona expansiva.
-Em sembla que jo també l'he notat, Skids -va dir en
Tuketu.
-Ningú tenia una butaca millor que nosaltres per
assistir a l'espectacle, això és indubtable.
Van seguir vigilant atentament la lluna, emprant tant
els ulls com els sensors passius. Cap nou eixam de caces va emergir de la base
amagada. Les bateries antinaus van guardar silenci.
Però els caces robotitzats que ja havien estat
llançats a l'espai seguien lluitant, tot i que havien quedat privats dels seus
controladors de vol. Seguint els protocols de combat interns, els caces
robotitzats es van llançar contra els objectius més grans, els creuers. Eren
unes naus molt maniobrables, però només comptaven amb armament lleuger, i no
van durar gaire. Els creuers van acabar amb ells com si fossin altres tants
insectes.
- Ho esteu fent molt bé! -Va exclamar en Tuketu.
Cap de les altres tripulacions de la formació va
sentir les seves paraules. La força d'atac estava observant tots els protocols
reglamentaris per evitar ser detectada, i això incloïa el més estricte silenci
de comunicacions, malgrat la tancada formació i la necessitat d'anar seguint el
pla d'atac segon per segon.
-Això sortirà bé, oi? -Va preguntar el tècnic
d'armament amb veu esperançada.
-Ha de sortir bé -va respondre en Tuketu, pensant en
l'objectiu que els esperava.
De totes les amenaces que havien estat esperant a la flota
a Bessimir, ja només quedava una que pogués causar danys realment seriosos: el
gran canó d’hipervelocitat instal·lat a l'altra banda de la lluna impulsada per
les forces gravitatòries. Com un sentinella que fes la seva ronda amb pas ràpid
i decidit, la lluna alfa no trigaria gaire a girar al voltant de Bessimir fins
arribar a un punt en què el canó d'hipervelocitat podria triar a plaer els seus
blancs entre les naus de la flota.
Segons els androides de vigilància de la Nova
República, l'emplaçament del canó estava protegit per un escut de llamps i per
un altre de partícules. A més, i atès que les plantes subministradores
d'energia de l'arma i el generador de l'escut estaven enterrats a gran
profunditat a la roca, el canó podria sobreviure sense excessives dificultats a
la classe d'atac que havia destruït la base de caces. Si els navilis de combat
de l’Etahn Àbaht acabaven veient-se obligats a destruir el gran canó de la
lluna alfa mitjançant un enfrontament obert, podien estar segurs que el Cinquè
Grup de Combat perdria diverses naus durant el procés. Els divuit bombarders
d’en Tuketu eren la clau per evitar que això arribés a ocórrer.
-Ens aproximem al punt límit de la trajectòria -va dir
l’Skids, fent una ullada al cronòmetre de la missió i alçant després la vista
cap a l’escarpada superfície de la lluna alfa, que venia a tota velocitat cap a
ells.
-Tot està controlat -va dir en Tuketu.
-Més val que així sigui -va ser la nerviosa rèplica
que li va arribar pels auriculars-. La meva mare confia que la meva vida
servirà per a alguna cosa més que per crear un forat al terra d'un lloc on ja
tenen suficients forats a terra.
-Deu per al punt límit -va dir en Tuketu-. Avisa als
altres. Cinc per al punt límit. -Una alarma de col·lisió va començar a sonar a
la carlinga. La superfície de la lluna semblava estar terriblement propera-.
Hem arribat!
Tota la nau va tremolar quan les toveres de frenada
d'emergència van rugir i el morro de l'ala-K es va alçar bruscament cap a
l'horitzó. En Tuketu i l’Skids van quedar incrustats en els respatllers de les
seves butaques de vol mentre la lluna girava vertiginosament sota d'ells. Els
dos van haver de fer un gran esforç per seguir respirant durant els llargs
moments de la maniobra de frenada i alteració del curs.
Quan la nau va deixar d'estremir-se i va ser possible
tornar a respirar normalment, el bombarder d’en Tuketu ja havia iniciat un
velocíssim vol rasant sobre la superfície de la lluna alfa, amb només dos
bombarders més seguint-lo. Les ales-K s'havien dispersat en sis grups, i
cadascun seguiria un vector diferent cap a l'objectiu. Amb una mica de sort,
tornarien a trobar-se damunt de l'obertura del canó electromagnètic.
-Disculpi, senyor, però m'estava preguntant si algú ha
vist els meus ulls -va dir l’Skids amb veu tremolosa-. Fa un moment eren dins
de les meves òrbites, però ara...
En Tuketu va riure.
-Ha estat divertit, oi?
- Divertit? -Skids va bellugar el cap-. Ha estat tan
divertit com que un Rancor se t’assegui a la falda. Senyor, em temo que he de
rellevar-lo del comandament per òbvia bogeria aguda, i amb efecte immediat.
Tingueu la bondat de passar-me els controls i acompanyi’m sense oferir
resistència.
En Tuketu, que encara estava somrient, es va inclinar
cap endavant i va fer un petit ajust en els controls de les toveres.
-Portem una mica de retard, i no vull arribar tard a
la primera comprovació de trajectòria -va dir-. Vaig a augmentar la velocitat
un parell de punts. Fes un cop d'ull per allà darrera i assegura't que els
altres segueixen amb nosaltres.
-Rebut, Tuke -va respondre l’Skids, tornant el cap
primer cap a l'esquerra i després la dreta -. Oh, per la joia de Haarkan!
Aquests motors nous que s'han instal·lat en els K són encara millors del que
ens havien dit: aquest bombarder s'ha convertit en un gatet estel·lar amb molt
mal geni i moltes ganes de baralla.
-Esperem que no ens calgui emprar tota aquesta
potència motriu -va dir en Tuketu, en un to de veu tan baix que gairebé
semblava estar parlant amb si mateix.
Segons els informes que Intel·ligència de la Flota
havia proporcionat als planificadors del Cinquè Grup, el canó d’hipervelocitat
de Bessimir disparava cent vint projectils per minut, encara que rarament ho
feia durant més de deu segons seguits. L'escut de partícules que protegia el canó
estava sincronitzat amb el control de tret, ja que altrament el mateix sistema
de protecció hauria desviat els projectils superaccelerats. L'escut s'obriria
per deixar passar a cada projectil quan el canó fóra disparat, mentre que el
blindatge de raigs romandria en posició i protegiria l'emplaçament de qualsevol
foc de represàlia procedent de les bateries de llarg abast enemigues.
Obrir, tancar, obrir, tancar, com l'iris d'una
comporta-ull circular, com una temptadora atracció de fira: endevina quin serà
el moment de l'obertura, i guanyaràs el premi. Aquesta era la raó per la qual
dos de les tres ales-K que formaven cada grup d'atac havien estat configurats
com a penetradors. Els aparells no posseïen cap arma d'energia, i només
comptaven amb un canó de projectils corrent i un nombre extraordinari de
projectils del tipus fletxa. Si un sol projectil, una estella explosiva,
aconseguia infiltrar-se i trobar el seu objectiu...
Però si volien disposar ni que fos d'aquesta petita
probabilitat, haurien d'acostar-se molt..., i a més alguna cosa hauria de
convèncer els artillers que havien de disparar.
Aquest “alguna cosa” era el Destructor Estel·lar de la
Nova República Decisió. Especialment equipat amb escuts múltiples alimentats
per tota l'energia que podien arribar a generar els seus motors, el Destructor
Estel·lar va sorgir de l’hiperespai pràcticament al centre exacte de la zona de
foc del canó. Els ales-K s'estaven aproximant al perímetre de l'àrea protegida
per l'escut, amagant-se entre la confusió d'ecos i senyals i enganxant-se a
cada accident de la superfície a mesura que s'anaven acostant.
L’Àbaht, amb les espines de les seves espatlles
totalment eriçades en un clar senyal de nerviosisme, estava contemplant la
maniobra en les seves pantalles. Uns instants més i els bombarders serien
detectats, i l'amenaça que suposaven seria analitzada immediatament.
-Dispareu -va murmurar-. Vinga, vinga... Mossegueu
l'ham.
Esegè Tuketu, que estava observant com els seus
penetradors avançaven cap a la línia vermella del seu diagrama de combat, es va
preparar per a la maniobra de frenada a moltes gravetats que esperava haurien
d'executar.
El temps necessari perquè el seu cor bategués una sola
vegada es va estirar fins a esdevenir tota una vida.
En Tuketu es va deixar portar per un impuls sobtat i
va moure l'interruptor del seu comunicador, trencant el silenci de
comunicacions.
-Líder Vermell a Vermell Dos i Vermell Tres: seguiu
avançant cap a la torre, i no altereu la trajectòria!
- Què estàs fent? -Va preguntar l’Skids.
En Tuketu va moure el cap.
-Hem de capturar la nostra presa abans que comenci a
ploure.
Vermell Tres es va desviar sobtadament cap a la dreta,
allunyant-se del seu objectiu en un intent d'escapar al mur invisible que
s'estenia davant d'ell. Però Vermell Dos va excedir el punt d'allunyament i va
obrir foc. Dolls de projectils platejats van sortir acomiadats des sota les
ales i van avançar veloçment cap a la rabassuda torre de l'escut centrada en
les seves mires.
-Ho sento, Tuke -va dir Vermell Tres-. Massa tard. Vaig
a virar.
El gran canó va rugir en aquest mateix instant,
escopint un torrent de projectils sobre el Decisió.
Vermell Dos es va desviar cap a l'esquerra i va
començar a pujar, amb el seu canó resseguint els contorns de la torre de
l'escut i sense deixar de disparar ni un sol instant.
-Vinga, vinga, vinga... -Va panteixar en Tuketu-. Fes
un forat per a nosaltres.
Els primers projectils de l'andanada llançada per
Vermell Dos van arribar a la perifèria de l'escut quan el canó encara estava
disparant. La majoria es van fer miques sense esclatar, quedant tan aixafats
com insectes que hagin estat llançats contra el blindatge d'un caça. Uns quants
van esclatar contra el no-res quan els seus detonadors van sucumbir a una
potent corrent d'inducció provocada pel cicle de connexió i desconnexió de
l'escut. Però dues de les minúscules fletxes van aconseguir passar. La cúpula
hemisfèrica de la torre de l'escut va desaparèixer en una petita però
enlluernadora explosió que va deixar les restes metàl·liques embolicades en
flames.
- Com has sabut que ho aconseguirien? -Va preguntar
l’Skids.
En Tuketu moure el cap.
-No ho sabia -va dir, donant plena potència als
motors.
L'obertura del gran canó estava just davant d'ells.
Com un animal enfurismat que lluités desesperadament
per la seva vida, l’hipercanó va seguir disparant incessantment contra el
Decisió després que l'escut de partícules s'hagués esvaït. El gran creuer no
era prou maniobrable com perquè pogués esquivar el diluvi de projectils que
estaven sent llançats contra ell des de la lluna alfa, i el comandant Syub
Snunb es va preguntar si la seva estructura seria prou sòlida per poder
aguantar els impactes que estaven rebent. Els projectils xocaven contra els
seus escuts invisibles amb tanta força que tota la nau vibrava i s'estremia.
-L’Ala Vermell està dins del perímetre -va anunciar un
tinent.
L’Snunb, que havia hagut de recolzar-se en una mampara
per no perdre l'equilibri, va assentir per indicar que havia rebut l'informe.
-Llavors hem fet la nostra feina -va dir-. Que tots
els sensors segueixin centrats en la trajectòria de les ràfegues del canó.
Navegant, doni la volta i ensenyeu-li la nostra popa. Manteniu-nos en un curs
de fugida. Si ens donen algun respir, per petit que sigui, desconnectin els
escuts auxiliars i treguin-nos d'aquí amb la propulsió hiperespacial.
-Sí, comandant.
I en aquell mateix instant el primer escut va cedir
sota una salva de projectils quan els impactes van absorbir l'energia de la
bombolla protectora més de pressa del que aquesta podia ser restaurada pels
generadors de l'escut. Les vibracions van empitjorar de cop, i una alarma va
començar a sonar al pont.
-L'escut D ha caigut. ¡Els generadors s'estan
sobrecarregant!
L’Snunb va moure el cap.
-He de recordar dir-li al general Àbaht que no
m'agrada gens ser l'esquer lligat davant del cau del depredador. Quant falta
perquè puguem sortir d'aquí?
El seu primer oficial va assenyalar la pantalla
tàctica.
-Tuketu hauria d'estar sobre de l'objectiu dins d'uns
segons.
Una altra alarma va començar a sonar al pont del
Decisió.
-Espero que puguem proporcionar-li aquests segons.
L'obertura de l’hipercanó brillava amb una potent
resplendor a la imatge infraroja de l'ordinador de punteria d’en Tuketu.
-Acabem amb aquest treball en la primera passada.
-Armant el Nombre U -va cantussejar l’Skids-. Armant
el Nombre Dos. Assumeixo el control de direcció.
En Tuketu va aixecar les mans de la palanca de vol.
-És tot teu.
El morro de l'ala-K va pujar cap al cel, i el
bombarder va començar a ascendir.
-Distància de llançament... comprovada i acceptada.
Nombre Un fora. Nombre Dos fora. Seria preferible que no ens quedéssim molta
estona per aquí, Tuke.
Mentre les bombes començaven a descriure un net i
elegant arc balístic que les faria passar sobre el cim d'un turó gravitacional,
en Tuketu va alçar el morro del bombarder i el va desviar cap a l'esquerra amb
tanta brusquedat que durant uns moments es va sentir una mica marejat. La part
inferior del casc acabava de quedar encarada cap a l'objectiu quan de sobte hi
va haver una espècie de rugit ofegat i una espurna molt brillant que va
projectar llargues ombres sobre la superfície de la lluna alfa, a la qual va
seguir una traducció vertical de l'explosió prou potent per fer que els hi
cruixís el coll, com si la mà d'un colós invisible hagués empès l'ala K des de
baix.
- Massa aviat, massa aviat! -Va cridar l’Skids, molt
alarmat-. No han estat les nostres bombes.
Negre U va passar com una exhalació per sobre d'ells
en aquell moment, i l'altaveu del comunicador va cobrar vida amb un espurneig
d'alegres exclamacions.
-L'univers acaba de perdre una arma de gran calibre
-va dir el Líder Negre-. Encara estava disparant quan vam atacar, i hem
d'haver-li ficat un parell de bombes just dins del canó. Ho has vist, Líder
Vermell?
-Negatiu, Líder Negre. -Una doble fogonada que era un
pàl·lid ressò del primer va tornar a il·luminar el paisatge-. Sembla que no has
deixat gran cosa per a nosaltres, Hodo -va dir en Tuketu, i va somriure.
-Així aprendran vostès a no entretenir-se pel camí la
propera vegada..., senyor.
-Aquí Líder Verd -va dir una nova veu-. He fet una
passada de verificació, i confirmo que l'objectiu ha estat destruït.
-Aquí el Decisió. Estem d'acord amb el Líder Verd:
l'objectiu ha estat destruït. Gràcies, nois.
-Rebut, Líder Verd. Rebut, Decisió -va dir en Tuketu,
dirigint el morro de la seva nau cap al sector del cel en el que els estaven
esperant els creuers-. Que totes les naus es reuneixin amb mi i adoptin la
formació habitual. Hem d'acudir a una cita.
Immòbil damunt d'una estrada i portant l'uniforme de
la Força d'Operacions defensives Conjunta en lloc del vestit de combat de Mon
Calamari amb el que s'havia guanyat la seva fama, l'almirall Ackbar va estendre
una gran mà-aleta per assenyalar la pantalla que hi havia a la seva dreta.
-La Flota ja controla l'espai local, de manera que les
canoneres poden començar a obrir un passadís cap a la superfície sense córrer
excessiu perill -va dir l’Ackbar, contemplant a la seva reduïda i selecta
audiència -. La tàctica que emprarem a continuació és idèntica a la que hem
utilitzat contra de l’hipercanó: exposarem al foc enemic vehicles sòlidament
protegits per així localitzar i destruir els emplaçaments defensius del sector.
En aquest cas, com poden veure, el foc de represàlia procedeix de les bateries
pesades dels navilis en òrbita.
Els monitors de la sala de conferències de les
casernes generals de la Força de Defensa de la Nova República a Coruscant
estaven mostrant les mateixes imatges que apareixien en les del pont de l’Intrèpid,
encara que amb alguns segons de retard.
Els senyals estaven sent transmesos a través de quinze
pàrsecs mitjançant un transductor hiperespacial, i després eren examinats per
censors militars per assegurar-se que els monitors no mostraven cap imatge on
el nivell de secret militar estigués per sobre del que podia ser conegut pels
qui les veurien en la sala. Aquella tarda, gairebé no feia falta cap tasca de
censura. L'audiència estava formada pels vuit membres del Consell per a la
Defensa Comuna del Senat, mitja dotzena d'alts oficials de la Flota i la
princesa Leia Organa Solo, presidenta de la Nova República i comandant en cap
de les seves forces defensives.
L’Ackbar va seguir parlant.
-La curvatura d'un cos planetari limita l'efectivitat
dels emplaçaments fixos perquè imposa una línia de tir al seu armament. Només
cal destruir alguns d'aquests emplaçaments per crear una bretxa en les defenses
planetàries, i un corredor des de l'espai fins a la superfície. En aquestes
imatges poden veure que la Flota es troba a punt d'obrir un corredor d'aquestes
característiques. L'amenaça a la qual podríem haver d’enfrontar-nos en aquesta
fase vindria de caces atmosfèrics o de coets superfície-aire llançats des de
sobre de l'horitzó, però Bessimir manca d'aquest tipus de defenses. Quan la
bretxa hagi quedat totalment oberta, iniciarem la invasió.
-Tinc una pregunta a fer, almirall Ackbar -va dir el
senador Tolik Yar-. Fins a quin punt es pot considerar realista aquesta prova a
la qual s'enfronta la Flota? És això alguna cosa més que una simple posada en
escena d'un guió escrit prèviament?
-És tan realista que pot arribar a ser -va respondre
l’Ackbar-. Es tracta d'un exercici de verificació de la capacitat operativa, no
d'una simulació. És cert que la Flota només s'enfronta a robots de combat i
simulacions d'ordinador, però puc assegurar-los que l'equip defensiu sempre
intenta oferir un problema el més difícil possible als tàctics de la Flota i
que s'enorgulleix de crear el màxim de dificultats..., i que gaudeix fent-ho.
-Fins al moment la demostració ha estat realment
impressionant, almirall Ackbar -va dir el senador Cian Marook, aixecant-se del
seu seient i permetent que els enormes sacs d'aire recoberts de gruixudes venes
de la seva esquena s'inflessin fins al màxim de la seva capacitat-. Però en
benefici dels meus col·legues, i d'aquells als quals represento, he de
preguntar per què s'ha confiat el comandament de la nova força d'atac a un
nouvingut.
-Senador, el general Etahn Àbaht no és cap novell. Té
dues vegades la meva edat, i sospito que també és més vell que vostè.
Marook va reaccionar amb visible irritació.
-No he dit que fos jove, senador. He dit que era un
nouvingut. Tots els comandants de les altres flotes són veterans de la
Rebel·lió..., líders que, com vostè mateix, van lluitar honrosament a les grans
batalles de Yavin, Hoth i Endor.
L’Ackbar va acceptar l'elogi amb una inclinació de
cap.
-Però aquest dorneà porta menys de dos anys vestint
l'uniforme. L'autorització per crear la Cinquena Flota va ser concedida, en
gran part, gràcies al seu testimoni personal i les seves garanties, i la seva
construcció ha costat molts diners a la Nova República. Em sentiria molt més
tranquil si vostè estigués al pont de l’Intrèpid i fóra el general Àbaht
qui estigués aquí, movent un punter davant de nosaltres.
-Doncs no hauria de ser així, senador -va replicar
l’Ackbar en un to bastant sec-. Encara que no va formar part de l'Aliança
Rebel, Dornea té els seus propis herois de la lluita contra l'Imperi. El
general Àbaht porta molt de temps servint de manera exemplar com a comandant de
flota en l'Armada de Dornea. Ens hem de considerar molt afortunats de poder
comptar amb els seus serveis.
-I tots els efectius de l'Armada de Dornea tot just
ascendeixen a vuitanta naus -va dir el senador Marook amb un ampul·lós gest de
menyspreu.
La princesa Leia, que estava dreta al costat de la
paret del fons de la sala de conferències, va posar els ulls en blanc i va
moure el cap. Que les queixes procedissin de Marook era una cosa totalment
previsible. La societat hrasskisiana havia estat construïda al voltant d'un
concepte de successió per l'antiguitat molt estricte, i el valor social més
apreciat era saber esperar que t’arribés el torn. Després de cinc anys al
Senat, Marook seguia resistint-se feroçment a la idea de basar els nomenaments
en els mèrits.
-I no obstant això, l'Armada dorneana va defensar amb
èxit la independència de Dornea durant el regnat d’en Palpatine tot i que va
haver d'enfrontar-se a forces que doblaven o triplicaven les seves -va dir la
princesa Leia, esperant poder posar fi a la discussió abans de què es
perllongués massa-. Vinga, senador Marook... No crec que aquest sigui el moment
més adequat per discutir els nomenaments militars, oi? Passem a un altre tema.
L'almirall Ackbar va alçar la seva gran mà-aleta.
-Princesa Leia, si us plau... En realitat aquest és el
millor moment per aclarir d'una vegada per totes aquest assumpte. Fa setmanes
que vinc sentint rumors sobre cert descontentament existent en el si del
Consell, però aquesta és la primera vegada que algú expressa en veu alta
aquestes opinions davant meu. M'agradaria tenir ocasió d'explicar al senador
Marook per què està tan terriblement equivocat.
Tot i que havia estat emès en un to tranquil i
mesurat, un retret tan directe no resultava gens propi de l'almirall Ackbar, i
això va indicar a la Leia fins on arribava la irritació del seu amic calamarià.
-Molt bé, almirall -va dir, assentint i asseient-se en
un dels seients per a escoltar-lo.
Després que se li hagués concedit l'ús de la paraula,
l’Ackbar va procedir a ignorar per complet al senador Marook, i es va dirigir a
la resta de l'audiència.
-Han d'entendre que els problemes implícits en la
invasió d'un cos planetari des de l'espai, o en l'organització de les seves
defenses contra una invasió, són molt diferents als problemes que planteja la
destrucció d'un planeta, o el seu bloqueig o setge.
L’Ackbar va donar un parell de passos cap endavant.
-I es tracta d'uns problemes sobre els quals no hem
tingut ocasió d'acumular molta experiència. Dirigir una força de combat formada
per insurgents és una faceta de l'art de la guerra que no té secrets per als
veterans de l'Aliança, als quals el senador Marook ha elogiat tan amablement:
aquests líders saben tot el que cal saber sobre la importància de la cautela,
la mobilitat, les tàctiques de l'atac per sorpresa i la fustigació de les
línies d'aprovisionament i comunicacions de l'enemic.
»Però una força de comandos no pot defensar un món, un
sistema o un sector. Una força de comandos no pot immobilitzar els seus
efectius mentre espera a ser atacada. Una força de comandos no pot dur a terme
una invasió. Haurien de recordar que no hi ha hagut ni un sol moment de la seva
història en què l'Aliança disposés dels recursos necessaris per a lliurar una
guerra convencional. I l'única vegada en què les circumstàncies ens van obligar
a fer-ho, a Hoth, vàrem patir una terrible derrota.
»Aquesta és la raó per la qual l’Etahn Àbaht va ser
triat per comandar la Cinquena Flota. Ha aportat a aquest pont tota
l'experiència que els dorneans han anat adquirint a un preu tan terrible, i es
tracta d'una experiència que jo no puc igualar. I el pla tàctic que estem
posant a prova a Bessimir ha estat concebut per l’Etahn Àbaht -va afegir
l’Ackbar, assenyalant les pantalles que hi havia darrere d'ell.
-A diferència del meu col·lega de Hrasskis, no intento
qüestionar les qualificacions del general Àbaht. Estic més preocupat per la
punta del ganivet que per qui l’empunya -va dir el senador Tig Peramis,
aixecant-se del seient que ocupava prop de la porta-. Almirall Ackbar,
m'agradaria fer-li algunes preguntes relatives a les condicions de la prova.
La Leia, que havia estat una mica distreta fins aquell
moment, es va aixecar ràpidament i va tornar a concentrar tota la seva atenció
en la reunió. El senador Peramis era el membre més recent del Consell per a la
Defensa Comuna, i representava als mons de la Setena Zona de Seguretat, inclòs
el seu, Walalla. Fins al moment havia estat un membre molt callat i s'havia
dedicat a aprofitar allò que el seu nou nivell de seguretat li permetés accedir
als registres del Consell per estudiar-los diligentment, fent moltes preguntes
acuradament meditades i expressant molt poques opinions pròpies.
-Endavant -va dir l'almirall Ackbar, convidant-lo a
parlar amb un gest de la mà.
-Han decidit enviar a la Cinquena Flota contra un
objectiu que no posseeix un escut planetari. Per què?
-Senador, ningú pot atacar un planeta que gaudeix de
la protecció d'un escut planetari fins que aquest escut hagi deixat de
funcionar. Aquest tipus d'exercici no ens proporcionaria cap informació sobre
les nostres noves tàctiques. A més, tampoc hem d'oblidar que el nombre de mons
amb característiques similars a les de Bessimir és molt superior al dels
planetes que tenen un nivell de riquesa i tecnologia prou elevat per poder
permetre’s el luxe de disposar d'un escut planetari.
-Però, almirall, per ventura no va advertir al Consell
que les possibles amenaces futures procedirien precisament d'aquests mons ben
armats, ja que la Nova República no estava en condicions d'enfrontar-s'hi? I no
va prometre al Consell que si construíem la Cinquena Flota, llavors ni tan sols
el més poderós dels antics mons imperials seria capaç d'amenaçar-nos amb
impunitat?
L’Ackbar va assentir solemnement.
-Crec que estem mantenint aquesta promesa, senador
Peramis. La defensa de Bessimir va ser concebuda i planejada segons els perfils
d'amenaça actuals. L'Operació Cop de Martell representa un escenari probable
per a l'ús de la Cinquena Flota.
- I aquest ús consistirà a aixafar un món pràcticament
desproveït de defenses?
-Senador, jo no he dit que...
-Això és precisament el que em preocupa. Un exèrcit
lluita de la manera en què ha après a fer-ho durant el seu ensinistrament -va
dir el senador Peramis-. Han creat la Cinquena Flota per protegir-nos contra
una amenaça estratègica, o per reforçar Coruscant? I aquest perill que han
detectat, on es troba exactament? Està fora de les nostres fronteres, o dins
d'elles? -Es va tornar i va assenyalar a la Leia amb un dit acusador-. A qui
s'estan preparant per envair exactament?
L’Ackbar va parpellejar, emmudit per la sorpresa. Els
altres alts oficials presents a la sala de conferències van arrufar les celles
i es van encarcarar visiblement en els seus seients. Els altres membres del
Consell semblaven perplexos, ja fos per les acusacions de Peramis o, com el
senador Marook, per la seva temeritat a parlar quan no li corresponia l'ús de
la paraula.
-L'únic que puc pensar després d'haver-li escoltat,
senador Peramis, és que si hagués estat present quan es va celebrar la votació
ara no estaria fent aquestes preguntes -va dir secament la Leia, dirigint-se cap
a la taula amb pas ferm i decidit i un voleteig de plecs de la seva gran capa
-. Les seves paraules suposen un atac terriblement injust i maliciós contra
l'honor de l'almirall Ackbar.
-En absolut. Estic segur que l'almirall Ackbar
compleix el seu deure amb la màxima fidelitat possible i que és totalment
lleial als seus superiors -va dir en Peramis, clavant la mirada en la Leia.
- Com s'atreveix...! -Va udolar el senador Tolik Yar,
aixecant-se d'un salt-. Si no retira les seves paraules, jo mateix li obligaré
a fer-ho amb els meus punys.
La Leia va dirigir un tens somriure al seu campió,
però va rebutjar la seva ajuda amb un gest de la mà.
-Senador Peramis, la Cinquena Flota ha estat
construïda únicament per protegir la Nova República, i per cap altra raó. No
tenim aspiracions territorials i no sentim cap afany de conquestes. Com podríem
albergar tals pretensions, quan cada dia ens arriben deu noves sol·licituds de
mons que volen unir-se a la Nova República? Per l'honor de la Casa d’Organa, li
dono la meva paraula que la Cinquena Flota mai serà utilitzada per envair un
món que formi part de la Nova República, o per forçar-lo a fer alguna cosa en
contra de la seva voluntat o reprimir les seves legítimes ambicions.
Abans que tornés a parlar, ja estava molt clar que en
Peramis no s'havia deixat impressionar per les paraules de la Leia.
- Quin pes he de donar a un jurament que es basa en
l'honor d'una família extingida..., i d'una família a la qual no li uneix cap
vincle de sang?
La cara de Tolik Yar es va tornar de color escarlata,
i la seva mà va anar cap a la daga cerimonial que portava a sobre del peto.
Però la mà de l'alt oficial assegut al seu costat va reprimir el seu impuls.
-Esperi -va dir el general Antilles en veu baixa i
suau-. Doni-li una mica més de corda perquè es pengi a si mateix amb ella.
La mirada del senador Peramis va recórrer la sala i va
veure que tots els rostres estaven tornats cap a ell.
-Em sap greu espatllar aquest moment de celebració, i
fer malbé els caríssims jocs artificials tan amablement organitzats per a
nosaltres per l'almirall Ackbar i el general Àbaht. Lamento haver-li fet pujar
la tensió al senador Yar, i haver ofès l'impecable sentit de la correcció del
senador Marook. Però no puc romandre en silenci.
»El que he arribat a saber durant els mesos
transcorreguts des que vaig pronunciar el jurament del Consell, i el que he
vist i sentit avui, m'alarmen profundament. Si pogués, parlaria d'això en el
pou del Senat, davant dels ulls de tota la República. Això no té res a veure
amb la nostra seguretat o amb la protecció contra les amenaces exteriors:
vostès han construït una maquinària d'opressió, i ara es disposen a lliurar-la
a la progènie de l’opressor més brutal que recorda la història.
»Mantinc una rotunda i inalterable oposició a armar la
Nova República contra els seus propis membres...
-S'equivoca si... -Va començar a dir l'almirall
Ackbar.
- Però això és exactament el que han fet! -Va exclamar
el senador Peramis amb irritació-. La Cinquena Flota és ni més ni menys que una
arma de conquesta i tirania. I quan una arma ha estat forjada, fascina, tempta
i obsessiona, i no deixa de fer-ho fins que algú troba una raó per
utilitzar-la. Han posat en mans del fill de Darth Vader una enlluernadora
temptació perquè segueixi el camí del seu pare. Han lliurat a la filla de Darth
Vader una invitació embolicada en paper de regal perquè consolidi el seu poder
mitjançant la força de les armes.
»I malgrat tot això, ara estan asseguts aquí, somrient
i assentint i empassant-se la mentida que tot això és pel seu propi bé i per a
la seva protecció. M'avergonyeixo de vostès... Sí, m'avergonyeixo.
El senador Peramis va moure vigorosament el cap, com
si volgués expulsar d'ella uns pensaments molt desagradables, i després va
sortir de la sala de conferències caminant a grans gambades.
La Leia va desviar ràpidament la mirada, fent un gran
esforç per tractar de controlar la seva expressió i amagar quant li costava. El
silenci de perplexitat va durar uns instants, i després va ser trencat per
estossecs nerviosos i els cruixits i suaus frecs produïts pels consellers i
membres del Consell removent-se incòmodes en els seus seients.
- President! ¡President Behn-kihl-Nahm! -Va exclamar
el senador Tolik Yar, recuperant la veu per fi-. Exigeixo que aquest home sigui
sotmès a un procés de reprimenda oficial! Exigeixo que comparegui davant del
Comitè d'Investigació! Això és intolerable. La Setena Zona a d'enviar a una
altra persona perquè s'encarregui de representar-la. És intolerable, m'ha
sentit?
-Tots l’hem sentit, senador Yar -va dir Behn-kihl-Nahm
amb el seu to de veu més sedós i tranquil·litzador mentre anava cap a la Leia-.
Presidenta Organa, permeteu-me demanar-li disculpes per la lamentable
equivocació del senador Peramis quan va afirmar que...
Tolik Yar deixar anar un esbufec.
-Ja posats, per què no demanar disculpes també per les
lamentables equivocacions de l'Emperador? Seria aproximadament igual d'efectiu.
Behn-kihl-Nahm va ignorar el comentari.
-Princesa Leia, potser recordeu que Walalla va estar a
punt de morir sota el pes aclaparador de la mà de l'Imperi -va seguir dient-.
Tig Peramis recorda massa bé tot això. Només era un noi quan va haver de
presenciar la conquesta del seu món i com l'esperit del seu poble era destruït.
Els records l'omplen d'una passió que inspira la seva diligència, però que
ennuvola el seu sentit comú. Parlaré amb ell. Estic segur que ja lamenta
aquestes paraules tan poc meditades.
La sortida de Behn-kihl-Nahm va ser el senyal perquè
la sala es buidés. Els altres membres del Consell van estar a punt d'ensopegar
els uns amb els altres en la seva pressa per marxar, i l'etiqueta ritual de
salutacions, felicitacions i bons desitjos va ser despatxada amb tal rapidesa
que va adquirir el gust d'una farsa. La Leia gairebé no va tenir temps de
veure'ls marxar abans de quedar-se a soles amb l'almirall Ackbar.
Va alçar la cara cansada i tensa cap a la mirada plena
de simpatia de l’Ackbar, i va intentar corbar els llavis en un somriure
melancòlic.
-Bé, crec que tot ha anat estupendament... No opina el
mateix?
Una imatge del general Àbaht va omplir la pantalla
principal en aquell mateix instant.
-Etahn Àbaht informant Operacions de la Flota,
Coruscant, amb comunicació addicional a la presidència del Senat -va dir la
imatge-. L'exercici Cop de Martell amb foc real ha conclòs satisfactòriament.
Remetré el més aviat possible un informe detallat sobre les baixes,
deficiències i comportament dels diferents comandos. Recomano que la Cinquena
Flota de les Forces de Defensa passi a ser considerada com plenament operativa
a partir d'aquesta data.
La pantalla es va enfosquir.
L’Ackbar va assentir, i va estrènyer suaument
l'espatlla de la Leia amb una de les mans-aleta en un amistós gest de consol.
-No ha anat tan malament, senyora presidenta -va dir-.
Haver d’enfrontar-se a unes acusacions injustes sempre és preferible a
enfrontar-se amb la perspectiva de nous combats i més morts. Crec que tots hem
tingut combats i morts més que suficients per a tota la nostra vida.
La Leia va clavar els ulls a la porta per la qual
havia sortit en Peramis.
- Com ha pogut ser tan estúpid? -Va preguntar amb veu
queixosa-. Després d’en Palpatine, Hethrir, Durga, Daala, Thrawn, després de
què cadascú arribés pràcticament trepitjant-li els talons a l'anterior, gairebé
sense donar-nos temps a curar les ferides i reparar els cascos de les naus...
Com ha pogut pensar que ens agrada tant fer la guerra?
-He descobert que la majoria de les estupideses tenen
el seu origen en la por -va dir l’Ackbar.
-No estic acostumada que em temin. -Leia va bellugar
el cap-. I especialment sense que hi hagi cap raó per a això... Això
m'enfureix.
L’Ackbar, que l'entenia molt bé, va emetre un grunyit
d'assentiment.
-Bé, ara tinc intenció d'anar a les meves habitacions,
i un cop allà li trauré el cap d'una mossegada a un ormachek congelat. Li
suggereixo que torni a casa i trobi alguna cosa el més horrible possible que
pugui fer trossos.
La Leia va deixar escapar una rialleta plena de
cansament i li va donar uns copets a la mà.
-Potser ho faci -va dir-. Veureu, crec que encara
conservo aquesta olla de benedicció calamariana que ens va regalar a Han i a mi
quan ens vam casar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada