Desastre (i XXXVII)

Anterior

CAPÍTOL 37

L'almirall Gilad Pellaeon es va aturar a la rampa del seu transbordador, es va girar i va estrènyer la mà a l'almirall Kre'fey. En fer-ho va tenir una profunda sensació de pèrdua.

-Vostè sap, almirall, que m'hagués agradat que les coses sortissin d'una altra manera. Treballar amb vostè ha estat fascinant, fins i tot un plaer. L'espai imperial es beneficiarà del que he après aquí.

El bothan va assentir.

-Ja ho sé, almirall, i sento el mateix. També sé que, malgrat el que diguin les males llengües, no hi cap sentiment xenòfob. Jo mai he percebut res que no fos respecte per la seva banda, i no sento més que respecte i admiració per vostè.

-Gràcies, Traest -l'oficial imperial va separar la mà i se la va emportar a l'esquena-. Si haguéssim aconseguit defensar Ithor i salvar-lo, estic segur que no m'haurien demanat que tornés. Tenen por, és obvi. Aquesta arma era certament una cosa imparable. No estic segur que el sol fet de tenir flotes orbitant planetes vagi a impedir als yuuzhan vong fer el que vulguin on vulguin, però si no tinc la flota a casa, la població civil serà presa del pànic, i llavors estarem perduts. Nosaltres tenim, en versió microcosmos, el mateix problema que la Nova República.

-Tant de bo fos un problema tan simple -Kre'fey mirà al seu voltant, l'hangar de popa del Ralroost i als grups de refugiats ithorians disseminats pel lloc-. Per començar, i com a mínim, suposo que culparà a la Nova República de la pèrdua d’Ithor. D'altra banda, cada petit sector administratiu ha decidit que ha de defensar-se sol. A més, la destrucció d’Ithor ha sembrat el terror al Govern. Alguns volen rendir-se als yuuzhan vong, altres volen lluitar, i estic segur que a més d'un li agradaria pactar amb ells per tal de destruir un vell enemic.

En Pellaeon va assentir.

-D'alguna manera, la victòria sobre l'Imperi va ser el pitjor que va poder passar a la Nova República. El vostre odi cap a nosaltres us va unir llavors, però ara hi ha forces que volen dividir-nos en el seu propi benefici. No obstant això, vostè és afortunat perquè el seu paper en tot això ha estat elogiat en gran mesura.

El bothan va sospirar.

-El meu cosí serà condecorat per la seva breu actuació en la primera trobada. Ara es creu un heroi. Li sembla de rigor elevar al seu nivell, el que li eleva a ell encara més, que és el que vol la gent.

-És el que necessiten: herois en qui creure.

-Ja ho sé, Gilad, i no els hi trauré els seus herois, però preferiria que creguessin en vostè o en els Jedi, en lloc d'algú que va treure partit d'estar en el lloc inadequat en el moment erroni -Traest es va gratar el cap-. Ho sento molt per Corran Horn.

En Pellaeon va assentir lentament.

-Sí, l'home que va perdre Ithor.

-Vaja, sembla que només ha vist els primers holotelediaris. Després d'aquesta setmana ja l'acusen de ser l'home que va matar Ithor.

-Algú havia de carregar amb les culpes -l'almirall imperial va somriure-. Durant la mitja hora que hi va haver entre la seva victòria i la destrucció del planeta, vaig estar orgullós del que havia fet, de la postura que va adoptar. No només va guanyar, sinó que va permetre salvar moltíssimes vides. Tot això per a res.

-Pitjor que per a res. Els Jedi estan sent ridiculitzats. Els militars seran sotmesos a una auditoria al Senat -Traest va somriure-. No sobrarà treball a l'espai imperial?

-Jo estava pensant dir-li que em guardés un lloc en l'imperi que pensa crear en les Regions Desconegudes.

-Serà un plaer, senyor -el bothan va somriure i les seves dents van brillar-. Li mantindré informat del curs dels esdeveniments.

-Els ho agraeixo, jo faré el mateix -Pellaeon va assentir i va mirar als altres dos homes que s'acostaven a ell-. General Antilles, coronel Fel, què han decidit?

Jagged Fel es va posar les mans a l'esquena.

-Vaig a enviar un dels meus esquadrons de tornada amb vostè, senyor. Portarà un informe al meu pare. Jo em quedaré aquí amb dos esquadrons, en suport a l'Esquadró Murri. Espero, senyor, que comprengui el meu desig de romandre aquí.

-Ho entenc, si. El respecto i fins i tot l’envejo –En Pellaeon va oferir la mà al jove. Després la hi va donar a Wedge Antilles-. No serà aquesta l'última vegada que em vegin, amics. Ara mateix, el meu poble té por d'ajudar-los, però arribarà un moment en què el que els doni realment por sigui el no fer-ho. I llavors tornaré. Només espero que no sigui massa tard.

-Això esperem nosaltres també -Traest Kre'fey va tornar a donar la mà a l'almirall Pellaeon-. Que tingui un bon viatge i que la seva òrbita sigui segura.

-El mateix dic –Pellaeon va assentir i va pujar per la rampa. Va mirar cap enrere una vegada, només per assegurar-se que anava a recordar com eren, perquè la veritat és que no estava gens segur de tornar a veure'ls. Llavors, la rampa es va tancar i el transbordador va portar-lo a casa.

La Jaina seguia atordida, aquí asseguda, a la cabina de meditació del Ralroost. La mort de l’Anni havia deixat un buit en la seva vida que la sorprenia i alhora la terroritzava. La sorprenia perquè coneixia l’Anni des de feia poc temps. Sí, volàvem juntes i dormíem a la mateixa habitació, però... A l’Anni li agradava apostar, i ningú amb seny jugaria amb una Jedi, així que la Jaina va haver de buscar altres formes de passar el temps lliure. Quan estaven juntes es portaven molt bé. Ella sabia que l’Anni l'apreciava, i ella apreciava l’Anni al seu torn.

Li xocava que haguessin intimat tant durant el servei a l'Esquadró Murri. Li sorprenia encara més el no saber gairebé res de l’Anni. El coronel Darklighter li havia dit que estava gravant un missatge per portar-li a la família de l’Anni i va preguntar a la Jaina si volia enviar-ne un ella també. Va ser llavors quan es va adonar que l’Anni tenia una família. L’Anni mai parlava de la seva vida fora de l'Esquadró, i la Jaina tampoc, perquè suposava que tothom sabia ja més del que a ella li hagués agradat.

Va contemplar la targeta de dades que tenia a la mà. Hi havia enviat un missatge a la família de l’Anni i li havien respost de seguida. La transmissió de l’holovídeo mostrava la imatge d'una senyora gran, òbviament la mare de l’Anni, amb els ulls vermells pel plor, fent tot el possible per no enfonsar-se. Li va dir que a l’Anni li havia agradat tenir-la com a companya de vol, que l’Anni sempre parlava d'ella en els missatges que enviava a casa. La mare de l’Anni també li explicava que tenia algunes coses de l’Anni que volia que fossin per a la Jaina, i que li agradaria conèixer-la si mai passava per Corèllia.

No ho sabia. Hauria d'haver-ho sabut... Hauria de... La Jaina es va tapar els ulls amb la mà. Les llàgrimes se li escapaven entre els dits. Una sensació de culpa completava a la de pèrdua. Racionalment sabia que no podia haver fet res per salvar l’Anni, però això no impedia que no deixés de buscar formes d'haver salvat la seva amiga. Ara sé com se sent l’Ànakin per allò d’en Chewie.

Va esbufegar i es va redreçar, eixugant-se les llàgrimes, i la porta de la cabina es va obrir. Va mirar la silueta i va intentar somriure.

- T'ha dit la mare que vinguessis?

L’Ànakin va arronsar les espatlles i va asseure a terra.

-La veritat és que la vaig convèncer jo a ella. Ella sabia que volies estar sola, però no volia que estiguessis sola, ni volia que pensessis que et considera massa nena com per superar això pel teu compte. Jo ho vaig proposar i ella m'ho va suggerir.

-Segur que hauries d'estar en un altre lloc.

Ell va negar amb el cap.

-No, volia parlar amb tu. Vaig pensar que aquest era el millor lloc, és l'únic lloc on no em sento assetjat.

La Jaina va arrufar les celles.

-Però si això està ple de Jedi.

-Ja, però estan tots ferits o massa ocupats amb això d’en Corran. Alguns, com Wurth, es pregunten com vaig aconseguir matar a diversos guerrers yuuzhan vong sense emportar-me res més que una esgarrinxada, mentre ells estan destrossats -va sospirar-. Els faig dubtar de si mateixos, i això és una cosa que porten fatal.

-Crec que ho entenc. Però no haurien d’agafar-la amb tu -va somriure al seu germà petit-. Per què volies ser aquí?

-Tu has perdut a una amiga. Jo també.

- Les penes en companyia es porten millor?

Ell va negar fermament amb el cap.

-No. Vaig pensar que, bé, mira, quan la Daeshara'cor va morir, em va dir algunes coses que em van fer pensar. Vaig pensar que potser, bé...

La Jaina va abaixar la veu.

- Què, Ànakin?

-Bé, em va explicar que, per a ella, no era tan..., és a dir, morir era dolent, però... que no estava enfadada amb mi -la seva veu es va trencar, i el noi es va assecar les llàgrimes de la cara amb la mà-. La teva amiga Anni va saber que estaves fora de perill. No va morir odiant-te.

-Ànakin, gràcies –La Jaina va esbufegar-. Jo espero que estiguis bé. Pel que fa a mi... Bé, necessito que el meu cor, el meu cap i tot assimilin la situació.

-Sí, aquesta sembla la part més difícil -ell va assentir lentament-. Jo em trobo en la mateixa ruta de vol. Si vols un company de vol... Ai, perdona.

-No, Ànakin, no passa res -ella li va regirar el pèl-. Me n'alegro que vulguis ser el meu company de vol. Ho farem junts, germanet. Crec que això serà el millor.

En Corran va deixar que la porta de la seva cabina es tanqués darrere seu i es va recolzar en ella. Va tossir una mica, aguantant-se el seu dolor a l'abdomen. Ja havia passat per dos dels tres tractaments de bacta que els androides MD li havien receptat per a les ferides, i ja era bastant patent que el bacta havia aconseguit regenerar-li les terminacions nervioses.

Va descansar, recolzat a la porta, però més per cansament que per no voler fer el que havia de fer. Caminar pels passadissos del Ralroost havia estat esgotador. Esquivar els grups d’ithorians dels estrets corredors havia fet interminable el recorregut, però no era només la seva presència física el que li feia enfonsar-se.

Podia sentir la seva angoixa a través de la Força. Quan el van ferir va caure en un tràngol Jedi i va ser immediatament transferit a un tanc de bacta. Havia estat flotant allà, tot just conscient, mentre els yuuzhan vong atacaven Ithor. Va poder sentir que la vida al planeta s'extingia, com si alguna cosa esborrés totes les estrelles del cel, una a una.

Quan el van treure del tanc de bacta, l'atmosfera va esclatar. El primer que va sentir va ser l'horror de la tripulació del Ralroost, i després les ones de dolor procedents de les llunyanes ciutats-nau. La Mare Jungla, l'entitat viva que havia creat als ithorians, que els havia nodrit i mantingut, l'entitat a la qual estimaven i a la conservació a la qual dedicaven les seves vides, havia estat destruïda. Des de les naus van veure l'atmosfera cremar com una corona solar al voltant del planeta, deixant al seu pas estèrils cendres.

Aquesta ona d'horror i dolor es va extingir, i tots els ithorians es van quedar tan buits per dins com Corran quan... Va contemplar la petxina yuuzhan vong que jeia a l'armari de la seva cabina. Es va acostar a ella i es va posar de genolls. Va apropar un dit a la criatura-fermall, ignorant la punxada de l'agulla.

La conquilla es va obrir lentament. El teixit luminescent irradiava una resplendor verda i pàl·lida que emanava suaument dels ossos de l’Élegos. Hi havia lleugers reflexos en les gemmes que feien les vegades d'ulls, però no tenien res a veure amb la versió viva que Corran havia conegut. L'esquelet de l’Élegos el mirava, i Corran va desitjar amb totes les seves forces captar almenys un indici de somriure en ell.

El Jedi es va recolzar sobre els talons i va mirar als ulls enjoiats del que una vegada va ser el seu amic. Es va treure de la túnica la màscara que havia pertangut a Shedao Shai. Va passar una mànega per sobre de la negra superfície, esborrant una taca, i la va col·locar respectuosament a la falda de l’Élegos.

-El teu assassí és mort.

En Corran volia dir més coses, però se li va fer un nus a la gola, i la imatge brillant que tenia davant els seus ulls es va fer borrosa. Es va cobrir els ulls amb una mà, les llàgrimes es van apilar en les seves galtes, i va empassar saliva. Es va assecar més llàgrimes, va respirar fondo i es va tranquil·litzar.

-Se suposava que la seva mort salvaria Ithor, però no va ser així. Sé que t’horroritzaria pensar que el vaig matar per tu. Però no va ser així. El vaig matar per Ithor.

L'esquelet daurat el mirava, despietat i fred. Les gemmes de les conques dels seus ulls espurnejaven.

A tu no t’enganya ningú, veritat, amic meu? Corran es va fregar els ulls i els va obrir de nou. Va apartar la mirada, incapaç de suportar la mortal expressió de l’Élegos.

-Això és el que em deia a mi mateix. Que era per Ithor. Això és el que deia a tothom. A alguns vaig aconseguir enganyar. A gairebé tots, crec. Menys al Mestre Skywalker. Crec que ell sabia la veritat, però calia aprofitar l'oportunitat de salvar Ithor.

Es va mirar la mà dreta i va poder sentir el pes del sabre làser.

-I jo estava convençut, de veritat, fins que... va haver un moment en el combat. Jo havia apagat el sabre làser. En Shedao Shai havia perdut l'equilibri. El seu amfibastó estava enterrat a l'herba. Li vaig clavar l'empunyadura del sabre làser en l'estómac.

En Corran es va estremir.

-Hi va haver un moment aquí. Un nanosegon. Vaig dubtar. No perquè pensés que la vida és una cosa sagrada i que és horrible treure-la... com haguessis fet tu, amic meu. No, no, vaig dubtar perquè volia que en Shedao Shai sabés que era mort. I volia que sabés que jo sabia que havia mort. I si estava veient passar la seva vida davant els seus ulls, volia que es fixés bé. Que es fixés durant una bona estona llarga. Volia que sabés que tot allò havia estat inútil.

En Corran va tancar el puny dret. El va prémer contra la cuixa per obrir-lo i estirar els dits tant com va poder.

-I, en aquellt moment, Élegos, vaig deshonrar el teu sacrifici. Et vaig trair. Vaig trair als Jedi. Em vaig trair a mi mateix -Corran va sospirar-. En aquell moment vaig creuar la línia. Vaig caminar pel Costat Fosc.

Va alçar el cap i es va trobar amb la mirada enjoiada de l’Élegos.

-Els caamasians teniu una dita: "Si el vent ja no et crida, potser és hora de veure si recordes el teu nom". El problema que tinc, amic meu, és que sento la crida del Costat Fosc. Sense la teva ajuda, sense la teva orientació, no crec que pugui resistir-la.

En Jacen va contemplar a Corran Horn, que es trobava fet un cabdell en una cadira. El bacta havia guarit les ferides físiques, però l'agonia emocional seguia fluint en el seu interior. Segons l'opinió d’en Jacen, Corran ho havia fet tot bé, no havia perdut el control, ni havia actuat com un mal Jedi, però així era com l’estaven retratant en les notícies sobre Ithor.

En Ganner anava d'un costat a un altre, impacient.

-No m'ho puc creure. En Corran s'ha jugat la vida, gairebé mor per salvar Ithor, i l’han transformat en "un altre Jedi mata-planetes". De Vader a Kyp i a Corran. Em sorprèn que no hagin trobat una relació entre això i allò de Caamas.

En Luke va estrènyer una mà contra una altra.

-La gent es deixa portar per la por. No pensen amb claredat. Necessitem calma.

-La calma no és tot el que necessitem, Mestre. Caldrà alguna cosa més –En Corran va parpellejar lentament i va alçar la mirada-. Has d’apartar els Jedi de la meva imatge.

En Ganner es va quedar de pedra.

- Abandonar-te?

En Corran va assentir lentament.

-Borsk Fey'lya ja se les ha arreglat per ressenyar un parell de coses. Jo no era un oficial de les Forces Armades de la Nova República en la meva missió a Ithor. Ha dit que la meva presència allà anava en contra de les lleis i els costums ithorians. M'ha fet còmplice de la destrucció d'Ithor perquè vaig proposar a Shedao Shai que ens trobéssim allà.

En Ganner va arrufar les celles.

-He llegit un informe que suggereix que hauries d'haver sabut que un líder yuuzhan vong caigut ha de ser immolat; així que, matant-lo, condemnaves el planeta a la destrucció.

La Mara va deixar anar un riure sec.

-I aquest coneixement de la cultura vong escau, sens dubte, del suposat informe de l'Élegos A'Kla, no? El que se suposa que va gravar quan va estar amb ells, al marge del fet que els vong mai haurien deixat que portés res tecnològic a sobre.

El Mestre Jedi va alçar una mà.

-Sabem que això és mentida. Algú ho va inventar i ho està publicant per treure’n diners.

En Jacen va grunyir.

-I s'està fent d'or. Aquesta història s'està venent moltíssim.

-És perquè la gent té por.

-A més d'una curiositat morbosa -Ganner va negar amb el cap-. És evident que la destrucció d’Ithor ha estat horrible per a tots. Dubrillion, Belkadan, fins i tot Sernpidal, gairebé ningú coneixia aquests planetes. Però Ithor era gairebé tan conegut com Coruscant.

En Corran va sospirar.

-I ara l’agermanaran amb Alderaan.

-El que ens porta al que deia l'oncle Luke al principi. La gent s'està deixant portar per la por. Nosaltres no podem fer això. I això serà el que facin els Jedi si t’abandonem, Corran.

El Jedi corellià va somriure dèbilment.

-Gràcies, Jacen, però el problema no és deixar-se portar per la por d'altres, sinó deixar-se aclaparar per ella. Mestre, has de repudiar-me públicament. Borsk Fey'lya està intentant impedir un desastre. I l'única manera de fer-ho és donar la culpa a un altre. Ara mateix està jugant amb els records de Càrida i Alderaan. Està donant la culpa als Jedi. Has de deixar que recaigui sobre mi.

En Luke va negar vehementment amb el cap.

-Els Jedi no t’abandonaran per intrigues polítiques.

-Luke –La Mara es va apropar al seu marit des de la seva cadira i li va posar una mà a l'espatlla-. Saps que t'estimo, però aquesta és una baralla que no podem guanyar.

-Sí que podem, Mara.

-D’acord, potser puguem, però l'esforç que emprem en això l’ haurem de treure de la nostra capacitat per ajudar a la gent –ella va sospirar-. Si ens dediquem a generar polèmica social quan hauríem d'estar lluitant contra els yuuzhan vong, el fracàs serà estrepitós. Ara mateix, Borsk Fey'lya ens ha ofert una sortida, i és que Corran assumeixi la responsabilitat de la pèrdua d’Ithor. L'únic que caldrà serà que emetis un comunicat dient que les accions d’en Corran no comptaven amb el teu consentiment.

-Això no és veritat.

En Corran va sospirar.

-Des d'un cert punt de vista sí que ho és. Vas tenir les teves reserves durant tot el duel. Et preocupava el que em pogués causar aquesta baralla. De fet, em vas dir diverses vegades que els Jedi no són guerrers.

-Corran, jo vaig ser el teu home de confiança en aquest duel.

-Vas escollir recolzar-me malgrat els meus errors perquè l'oportunitat que ens oferia el duel salvaria milers de vides.

Una sensació de resignació va recórrer al Luke Skywalker i va sorprendre a Jacen.

-Oncle Luke, vas a donar la teva aprovació a tot això?

El Mestre Jedi va alçar la mirada.

-No puc contra la seva lògica.

- Jo sí! Diuen que les mentides explicades per Borsk Fey'lya i pels altres són suficients per destruir la reputació d'un Cavaller Jedi. Només per fer que les nostres vides siguin una mica més fàcils, deixaràs a Corran de banda. Això no està bé i no estic d'acord en absolut.

-Ho estaràs, Jacen -Corran va assentir afligit-. Això és el que cal fer.

-Esteu deixant que la fi justifiqui els mitjans –En Jacen va parpellejar atònit-. No ho veieu? Per estalviar-nos una mica de dolor, esteu actuant amb la maldat pròpia de Darth Vader o de Thrawn.

-Jacen, si et fixes en el resultat a curt termini, la teva lectura de la situació és correcta. Jo patiré, però almenys els Jedi no. Això servirà perquè pugueu seguir fent el que és realment necessari. Si no fes això, sí que m'estaria comportant com un malvat.

En Corran va sospirar profundament i es va estirar a la cadira. Va recolzar els colzes als genolls i el cap a les mans.

-No sóc innocent del tot. Ni molt menys. Algunes de les coses que temia el Mestre Skywalker, algunes de les coses que tu temies, Jacen, sobre la venjança i el Costat Fosc, eren certes. Necessito temps per assimilar-les. I si sóc repudiat, bé, tots traiem alguna cosa bona. Per als Jedi. Per a mi.

La preocupació es va reflectir a la cara i en la veu d’en Luke.

-Corran, qualsevol cosa que necessitis...

-Ja ho sé, Mestre, gràcies. Crec, espero, és només temps.

En Ganner es va gratar la cicatriu de la cara.

- I què faràs si deixes els Jedi?

En Corran es va estremir, incòmode.

-Doncs Coruscant ja no seria casa meva. He estat intercanviant missatges amb la Mírax. Tornaríem a Corèllia. Allà hi ha coses que puc fer. El meu avi segueix tenint suficient empenta política perquè em donin asil. Potser pugui motivar Corèllia perquè facin alguna cosa respecte als refugiats que han generat els vong. Si la cosa es posa malament, m'uniré a Booster al Ventura Errant per donar un cop mà.

Mirà al Luke.

-Ja saps que encara que tingui problemes, estaré aquí si em necessites. Però crec que, ara mateix, això és el millor que puc fer pels Jedi.

-Crec que tens raó, Corran -Luke va allargar la mà i la va recolzar sobre la de la Mara-. Estàs fent que una decisió difícil sigui molt més fàcil.

En Jacen es va limitar a negar amb el cap. No podia creure-ho. Els Jedi havien fet el que havien de fer a Ithor. Havien ajudat en l'evacuació dels refugiats, aconseguint una evacuació total del planeta. S'havien enfrontat als yuuzhan vong, posant-se en perill per descoratjar als invasors. Havien patit ferits i baixes, i fins i tot havien guanyat un duel que hauria d'haver garantit la seguretat del planeta. Els seus esforços havien ajudat a prevenir milers de morts, però la traïció de l'enemic i les intrigues polítiques ho resumien tot en un Jedi acusat d'un desastre que havia intentat prevenir a tota costa.

I el meu oncle està acceptant que això és el que ha de passar. Feia molt de temps que Jacen havia decidit que el motlle heroic en què Luke i Corran s'havien forjat com Jedi no era el seu. Li semblava de factura pobra, i encara més debilitada quan rendia homenatge a les consideracions polítiques. Si servim a la vida i a la Força, com podem permetre que la política faci que un de nosaltres, que tots nosaltres, ens apartem d'això? No podem! Hi ha d'haver una altra manera.

Va sospirar. He de trobar aquesta altra manera.

-Jacen.

El jove Jedi es va redreçar.

- Sí, Corran?

-Ets un idealista i això és bo. Sé que no estàs d'acord. Ho veig en els teus ulls. I en els teus també, Ganner. Ho agraeixo, però necessito que tots dos feu per mi una cosa que jo no puc fer.

En Ganner va assentir.

-El que vulguis.

En Corran mirà a tots dos, i quan els seus ulls verds es van trobar amb els d’en Jacen, el noi va sentir un calfred.

-Alguns Jedi, com Kyp i Wurth, es prendran la meva retirada com un bon senyal. Veuran la discussió que acabem de tenir com un signe de debilitat. Quan me’n vagi creuran que han guanyat alguna cosa. Res del que els hi digueu els farà canviar d'idea. Només farà que caigueu encara més baix en la seva escala de valors. I el seu joc pel poder es tornarà més efectiu.

Mirà al Luke.

-Heu de donar suport al Mestre Skywalker. Si els Jedi no es mantenen units contra els yuuzhan vong, Ithor serà una tragèdia més d'una llarga llista.

-Ho faré -Ganner va somriure-. Gràcies per donar-me tan bon exemple a seguir.

-No el segueixis massa a prop, Ganner. Sigues tu mateix, sigues un exemple per a altres.

En Corran mirà a Jacen.

- I tu?

En Jacen va obrir la boca, però la va tancar de nou. Els pensaments i les emocions campaven al seu aire al seu interior. Volia estar d'acord, però això implicava anar en una direcció que no sabia si era la seva. Una direcció que potser m'allunyi d'on necessito estar. Però, tot i la disjuntiva, va assentir.

-Faré tot el que pugui.

-Estic segur que això serà més que suficient -Corran es va redreçar, sacsejant-se de sobre la tristesa-. Sento abandonar-vos. La meva capacitat per ajudar-vos... Hi ha coses que he de fer. Només espero que guanyeu als vong. I si arriba algun dia en què la gent demani el retorn de l'home que va matar Ithor, bé, llavors sabrem que la invasió haurà escapat al nostre control i que ja no hi haurà forma de salvar res.

FI