Abans de la Tempesta (IV)

Anterior

4

El comunicador d'en Han va aprofitar el primer moment de tranquil·litat del dia per atreure la seva atenció amb un xiulet.

-Han, aquí en Luke -va dir una veu familiar-. Pots venir a veure’m?

- Què? Luke? Escolta, noi, la teva germana t'ha estat buscant per tot arreu...

-Ho sé -va dir en Luke-. Vindràs a veure’m, i tot sol?

-Ah... Eh... Bé, d'acord. On estàs? Estàs realment a Coruscant, com afirma la Leia?

Luke no li va donar una resposta directa.

-Puja al teu lliscador i segueix un rumb oest amb relació a la Ciutat Imperial. Quan arribis a la costa, desconnecta el teu sistema de navegació i deixa anar els controls. Et portaré fins al lloc en què estic.

-Bé... Està bé. No sembla molt complicat. Però haurà de ser més tard -va dir en Han-. Aquesta nit, eh? Algú ha de vigilar als nois.

-Per descomptat. Et veuré aquesta nit.

-Espera un moment -s'apressà a dir en Han abans que en Luke pogués tallar la comunicació -. Se suposa que això és un secret? Puc dir-li a la Leia on vaig?

-Si no tens més remei que fer-ho, si. No vull que li menteixis.

- Estàs segur que no vols trucar i parlar amb ella?

-Estic segur -va replicar en Luke-. Digues-li el que necessitis dir-li. Però vine sol, si us plau.

Abans que la tempesta de la Força desencadenada pel clon d’en Palpatine assolís Coruscant, la costa del mar occidental havia estat un superb parc d'atraccions, un món alegre i ple de meravelles que mai dormia. La zona encara no s'havia recuperat completament. Només els llums d'uns quants complexos per a turistes dispersos a la foscor indicaven la situació del sinuós perfil de la costa mentre el lliscador d’en Han passava com una exhalació sobre ella per obrir-se pas pel mantell negre del cel que s'estenia sobre del mar occidental.

En Han va esperar durant diversos segons que li van semblar molt llargs fins que va comprendre que no tenia ni idea de què estava esperant que passés.

-D'acord, Luke. Espero que m’estiguis escoltant, allà on siguis. Aquesta nit no em ve de gust nedar, saps?

Es va inclinar cap endavant, va allargar el braç i va desconnectar el sistema de navegació, un procés que va exigir tres confirmacions i dues anul·lacions manuals. Una tercera part dels controls de la cabina del lliscador es van apagar de sobte, i unes brillants lletres color taronja van aparèixer a la part inferior del parabrisa per advertir al Han que havia passat a la MODALITAT DE VOL MANUAL.

-Doncs allà hi anem -va dir en Han amb un sospir, recolzant-se al seu seient i creuant els braços sobre del pit.

El lliscador es va desviar bruscament cap a la dreta gairebé a l'instant i va emprendre un veloç picat cap a l'aigua. En Han haver de fer un considerable esforç de voluntat per no tornar a empunyar els controls.

Però el lliscador no va trigar a tornar a anivellar-se, encara que ho va fer a una altitud alarmantment reduïda. La lluna encara estava bastant per sota de l'horitzó, però en Han podia veure l’ondulant superfície del mar gràcies a la pàl·lida llum fosforescent de milions de diminutes criatures que cavalcaven sobre les ones i els corrents. L'espectacle era fantasmagòric i meravellós, però també es trobava a un braç escàs de distància per sota de la quilla del lliscador, i desfilava a una velocitat vertiginosa.

-Ei, Luke... Estàs aquí? -Va preguntar en Han, posant-se tan còmode com li podia permetre el seient del lliscador i les seves llargues cames-. Serà un vol molt llarg? Tinc temps de fer una migdiada? Per cert, noi, pots començar a servir el sopar quan vulguis.

No hi va haver cap resposta.

-Condemnades línies espacials -va remugar en Han, tancant els ulls-. Són tot somriures fins que s'han quedat amb els teus diners i t'han ficat a bord per tancar-te amb la resta del ramat. Llavors intenta aconseguir ni que sigui un got d'aigua, i ja veuràs com...

Un albatros de llargues ales va sorgir de les roques per volar en formació amb el lliscador d’en Han quan aquest va reduir la velocitat i va anar directament cap a la platja. Despertat pel sobtat canvi que això va produir en el suau brunzit que brollava de les toveres del lliscador, en Han va intentar veure cap on podia estar anant.

I llavors un forat es va obrir al cel davant d'ell, un oval brillantment il·luminat que va quedar suspès sobre la platja com una porta al matí. L'albatros va virar bruscament i el lliscador seguir avançant cap a l’oval de llum, i es va posar sobre el terra d'una càmera de sostre molt alt i totalment buida. En Han es va retorçar en el seu seient per fer una ullada a l'incomprensible accés pel qual havia entrat, i va tornar el cap just a temps de veure com l'obertura es segellava darrere d'ell.

«Hola, Han -va dir una veu dins la seva ment-. Puja.»

- Que pugi? -Va murmurar en Han, sortint del lliscador-. Però si no hi ha...

Tot just havia començat a protestar quan la paret més propera es va deformar per crear una escaleta, i una obertura aparèixer al sostre per sobre d'ella.

-Oh, ja veig -va dir en Han-. Suposo que fabricar una escala de veritat deu ser molt més complicat, eh?

Però va allargar els braços cap a l'escaleta i va enfilar pels esglaons, pujant-los de dos en dos per una simple qüestió d'orgull. Així i tot, no li va fer cap gràcia sentir els grunys que se li van escapar en el començament de l'escala o sentir com el cor li bategava a tota velocitat quan hi va haver arribat al final d'ella.

En Han es va trobar al fons d'una gran sala esfèrica que no contenia mobiliari ni tecnologia alguna..., o almenys, cap mobiliari o tecnologia que ell pogués detectar.

- I ara què?

«Segueix endavant -va dir la veu que parlava dins del seu cap-. Puja per la paret.»

-Sí, naturalment, a tu et resulta molt fàcil dir-ho -va murmurar en Han, començant a sentir-se una mica irritat.

Però l'obertura per la qual acabava de passar ja havia desaparegut, pel que no tenia molt on triar. En Han va alçar la mirada cap a la curvatura del mur i es va emportar una gran sorpresa descobrint que, fos quin fos el lloc en què es trobés, aquest sempre semblava ser el fons de l'esfera.

No hi havia cap manera de saber si es tractava d'un truc realitzat mitjançant camps gravitatoris, si en Luke estava emprant alguna mena d'habilitat Jedi o si era la mateixa sala on estava girant sota d'ell. En Han va intentar no pensar en aquesta possibilitat, encara que va començar a moure’s bastant més cautelosament mentre els seus peus sobrepassaven el que abans havia estat el centre de la paret..., o, almenys, el que hauria d'haver semblat el centre de la paret.

Després que hagués avançat una dotzena de vacil·lants i, una mica, tremolosos passos més, una secció del sòl - sostre? Paret? - Va baixar de sobte davant d'ell per formar una rampa que li oferia una sortida de l'esfera. En Han va pensar que el seu cos havia d'haver quedat cap avall en relació a la resta de l'estructura, però de sobte es va trobar, i aparentment en la mateixa posició vertical de sempre, entrant en una gran habitació piramidal per un dels seus tres costats. Aquell recinte estava tan nu com tots els que havia vist fins aquell moment i es trobava il·luminat per la mateixa claredat curiosament uniforme, que semblava sorgir de darrere dels murs sense que els ulls poguessin detectar cap lluminositat en les seves superfícies. La llum era tan freda com l'aire.

-Bé, la teva petita caseta al capdamunt de l'arbre no està gens malament... -Va dir en Han, avançant lentament cap al centre de l'habitació mentre alçava la vista cap a la punta en què acabava el sostre-. I has fet un treball de simplificació realment magnífic. Crec que has aconseguit portar la idea dels armaris ocults fins a un nivell totalment nou. Hauràs de donar-li el nom de la teva decoradora a la Leia.

-Gràcies per haver vingut, Han -va dir una veu a la seva esquena-. M'alegro molt de veure't.

En Han es va girar i es va trobar que en Luke estava immòbil a un metre de distància d'ell, gairebé com si hagués estat seguint-lo. Un somriure tort de noi entremaliat va il·luminar les faccions d'en Han.

-Bé... Ei, volia sortir de la casa, i atès que era al barri... Ja saps que tu també podries haver vingut a veure'ns, no?

-No, no podia fer-ho -va dir en Luke. Portava una túnica que li arribava fins als turmells i que semblava haver estat confeccionada amb trossos de diverses peces, un uniforme de pilot i una capa per a les sorres de Tatooine entre elles. La seva expressió era tranquil·la i relaxada però una mica distant, i això va fer que l'impuls d'envoltar-lo en una abraçada d'ós i donar-li copets a l'esquena que havia sentit en Han veient-lo es dissipés gairebé de seguida-. Espero que quan te’n vagis d'aquí hauràs entès per què no podia.

-Bé... Hauràs de començar pel principi, perquè no entenc absolutament res del que està passant -va dir en Han-. Quina mena de lloc és aquest? Per què ets aquí? Per què t’estàs amagant? Per què sóc aquí? Per què no has volgut que la Leia vingués amb mi?

-La Leia vol alguna cosa de mi -va respondre en Luke-, i tu no. Quant a la resta de les teves preguntes, necessitaré una mica més de temps per respondre-hi.

En Han va arrufar les celles i va mirar al seu voltant.

-Si aquesta conversa serà llarga... Escolta, suposo que no tindràs res semblant a una cadira amagada per algun lloc, oi?

-Ho sento -va dir en Luke, inclinant-se en un sol i fluid moviment per seure a terra i adoptar una postura de meditació amb les cames creuades-. Seu on vulguis, i posaré un coixí d'aire sota de tu. -Després va esperar fins que en Han va estar còmodament instal·lat abans de seguir parlant-. Com pots veure, sóc capaç d'amagar-me prou bé fins i tot de la Leia. Però preferiria estar a soles i que ningú intentés donar amb mi. Espero que tornaràs i li demanaràs a la Leia que ho accepti. Si no ho fa... Bé, no aconseguirà el que vol. L'únic que aconseguirà amb això serà obligar-me a abandonar Coruscant.

-No ho entenc -va dir en Han-. Per què? Els dos sempre heu estat molt a prop l'un de l'altre. Què ha passat?

-Res -va dir en Luke-. L'únic que passa és que en aquests moments no puc tenir ningú a prop meu.

-Continua. T'estic escoltant.

En Luke va assentir, però va baixar la mirada cap a la seva falda abans de seguir parlant.

-No sé si ho podràs entendre o si et resultarà impossible. Quan vaig conèixer a l’Obi-Wan, ja feia deu o més anys vivint com un ermità a Tatooine. Quan vaig conèixer a Yoda, ja portava cent o més anys vivint com un ermità a Dagobah. Mai se’m va acudir preguntar-los per què.

-Ara ja és una mica tard per això -va dir en Han amb un somriure melancòlic.

-Al principi em vaig limitar a donar per fet que s'estaven amagant. Vaig pensar que s'amagaven de l'Emperador, del meu pare... Però això no té cap sentit.

- No? Escolta, no és res personal, però amagar-se d'aquell parell de tipus em sembla molt bona idea i crec que té molt sentit. Se m'ocorren un parell d'ocasions en les que m'hauria encantat amagar-me si hagués pogut fer-ho.

-Però per què amagar-se en un desert, o en una jungla?

-En... No resulta obvi?

-No -va dir en Luke, movent el cap-. Fins i tot tenint un preu posat pel seu cap, en Han Solo pot amagar-se molt més fàcilment del que pot fer-ho un Jedi realment poderós, tant si és un Cavaller Jedi com si és un Senyor Fosc. La presència física d'un Jedi només és una petita part del seu vincle amb l'univers. Canvia el seu rostre, oculta’l en un lloc on ningú pugui veure’l..., i tot i així jo seguiré percebent la seva presència quan recorri a la força. Recordes quan vam anar a Endor en aquella llançadora robada per destruir l'escut de la segona Estrella de la Mort?

-Sí -va dir en Han-. Estaves bastant nerviós. Vas dir que Vader podia percebre la teva presència.

-I la va percebre -va replicar en Luke-. En aquell temps jo encara no posseïa les capacitats que necessites haver arribat a dominar per no agitar les aigües. Però l’Obi-Wan i en Yoda eren Mestres Jedi. Si podien amagar-se de l'Emperador, i has de creure quan et dic que ho podien fer, llavors... Bé, llavors podrien haver-se amagat a la Ciutat Imperial, o al mateix Destructor Estel·lar d’en Vader, o en qualsevol lloc. I si les seves capacitats no eren tan grans com les d’en Palpatine, llavors ni la distància ni l'aïllament haurien pogut evitar que fossin descoberts.

-Potser es van amagar en aquests llocs tan remots perquè ningú més patís danys si en Vader apareixia de sobte -va suggerir en Han-. Has d'admetre que quan un parell de Jedi s'enfronten l'un amb l'altre, les coses sempre acaben posant-se una miqueta lletges per a tothom. A la Ciutat Imperial tenim uns quants monuments commemoratius que ho demostren.

Luke va moure el cap.

-No. Vaig descobrir la veritable raó mentre era a Yavin IV, i ara sé quin és el gran dilema a què tot Jedi acaba havent-se d'enfrontar més tard o més d'hora. Vaig descobrir una veritat molt important i molt difícil de comprendre, Han, i es tracta d'una veritat molt frustrant. Com més gran sigui el teu domini de la Força, com més puguis fer i com més s'esperi de tu..., menys et pertanyerà la teva vida.

- És aquesta la resposta, llavors? -Va preguntar en Han, assenyalant la sala amb un gest de la mà-. Creus que la resposta és sortir fugint?

-Si no trobes una paraula més adequada, sempre pots dir-li fugir. És una resposta. Hi ha una altra, i és encara menys atractiva -va replicar en Luke-. Han, estic convençut que a cada Jedi acaba arribant un moment en què ha de triar. Quan el món exerceix tal pressió sobre tu que amenaça amb tornar-te boig, només hi ha dues maneres de què puguis trobar la pau. Una és imposar la teva voluntat a totes les coses i persones que t'envolten. L'altra és renunciar a la teva voluntat i allò que et fa ser tu mateix, i allunyar-se d'aquells que sempre estan volent que els «arreglis» la vida.

-No ho entenc -va dir en Han, que estava tossudament decidit a no deixar-se convèncer amb tanta facilitat.

En Luke va somriure.

-Imagina't que ets a casa. Un dels teus fills està cridant, i els altres dos estan tirant dels teus colzes, i cada un t'exigeix ​​que castiguis l'altre per alguna petita...

-Això és pura rutina -va dir en Han.

-Chewbacca està tocant els seus tambors de tronc d'arbre amb tant entusiasme que la seva música wookiee et farà esclatar els timpans d'un moment a un altre. C3PO té un munt de ximpleries sense importància de les que queixar-se. R2D2 està darrere de la teva butaca, discutint en bàsic amb els androides de la casa. L’hipercomunicador té connectats dos canals alhora, i els dos estan posats a un volum massa alt. El teu comunicador portàtil està emetent xiulets dins de la teva butxaca. Tens tres missatges de persones que volen que vagis a fer-los un gran favor, i la Leia insisteix que li prestis atenció. Lando ha organitzat una partida de sàbacc francament sorollosa a l'habitació del costat, hi ha algú a la porta principal, i una esquadrilla de barredores que porta una bona estona sobrevolant casa teva.

-D'acord, tot això seria una miqueta pitjor que la rutina habitual -va admetre en Han-. Però només una miqueta.

-Ara imagina't que tot això segueix i segueix durant un dia, deu dies, un mes, mig any, un any..., i no només ininterrompudament, sinó que va empitjorant a cada moment que passa. La cosa segueix i segueix fins que arribes al límit de la resistència, sigui quin sigui aquest límit. Quines són les teves opcions? Controlar el teu entorn, o sortir-ne.

-O embogir i destruir-lo -va dir en Han-. La qual cosa difícilment pot considerar-se una opció. Sí, crec que estic començant a fer-me una idea de la situació.

- Veus com de prima que és la línia que separa Palpatine de Yoda? -Va insistir en Luke-. Palpatine buscava aconseguir el poder sobre els altres. Yoda buscava el poder que sorgeix de l'interior. Palpatine volia controlar-ho tot, amb l'esperança que així podria construir el que pensava seria un univers perfecte. Yoda va renunciar a la idea de controlar o perfeccionar l'univers, amb l'esperança que així podria entendre’l.

- Saps una cosa, Luke? -Va dir en Han, parlant molt a a poc a poc i amb veu pensativa-. Sempre m'he preguntat per què vas ser tu el que va treure la palleta més curta, per què Yoda i Obi-Wan no van unir les seves forces i es van enfrontar a l'Emperador...

- Sí! -Va exclamar en Luke, sobtadament més entusiasmat del que en Han li havia vist en cap altre moment des de la seva arribada-. Crec que per això vaig haver de ser jo, Han. Aquesta és la raó per la qual era jo qui havia d'enfrontar-se a Vader. Jo encara posseïa aquesta passió que necessites per canviar les coses, mentre que Obi-Wan i Yoda havien progressat tant que ja l'havien deixat molt enrere. Lliurar-se a la Força et deixa sense armes.

L'expressió d’en Han va mostrar el disgust que sentia.

-Doncs llavors la Força no serveix de gaire, oi? Cavallers Jedi que no volen lluitar... De què ens serveixen?

-Intenta entendre-ho, Han. L'essència del costat fosc consisteix a utilitzar la Força per controlar als altres. Jo conec molt bé aquesta temptació, perquè l'he sentit. Si et converteixes en el campió d'aquesta idea, llavors estàs pensant de la mateixa manera en què pensaven Palpatine i el pare: «Tinc el poder, i és meu per utilitzar-lo com vulgui». Vols que aquest sigui el codi que regeixi les nostres existències? Creus que els Jedi haurien de governar la galàxia merament perquè poden fer-ho?

-Bé... Ja que ho planteges d'aquesta manera...

-M'alegro que ho puguis entendre -va dir en Luke-. Però també has d'entendre que cal pagar un preu. Quan un Jedi renúncia a aquest camí, ser un guerrer i dirigir una croada es torna terriblement difícil. Obi-Wan i Yoda no temien lluitar, o morir. Percebien tot el sofriment que estava causant l'Imperi d'una manera tan aguda com qualsevol de nosaltres..., o probablement encara més aguda. Jo no era més fort que ells, ni més savi. Era un jove tossut i temerari, un estudiant al qual encara li quedava molt per aprendre. Però havia de ser jo el que desafiés a l'Emperador..., per la senzilla raó que encara podia fer-ho!

En Han va arrufar les celles i va decantar el cap.

-I tot això pertany al passat, no? Què passaria si haguessis de fer-ho ara?

- Ara? No ho sé –Va respondre en Luke, i va moure el cap-. No sé si ara podria fer-ho. No sé si seria capaç de tornar a sentir la fúria i el menyspreu que t’impulsen a actuar. Tinc la sensació que estic dempeus sobre una línia divisòria, damunt d'una muntanya de la qual neixen dos camins molt diferents l'un de l'altre. No sé què hauria d'estar fent amb aquests dons..., amb aquesta càrrega. És la gran pregunta a la que he de respondre, i he vingut aquí per intentar trobar la resposta.

-I vols estar a soles mentre la busques.

-Necessito estar sol, Han. Ajudaràs a la Leia a entendre-ho?

-Puc intentar-ho -va dir en Han, en un to una mica dubitatiu.

-No puc demanar-te més que això.

-Eh... Escolta, després d'haver-te sentit dir tot el que has dit fins ara, ja sé quina serà la resposta. Però he de plantejar la qüestió, per després poder dir-li a la Leia que almenys ho vaig intentar. La Leia vol que l'ajudis en quelcom.

-Ho sé.

-Vol que vinguis a viure amb nosaltres durant una temporada. Necessita ajuda amb els nois.

-La Leia pensa que necessita ajuda -va replicar en Luke-. Ho sento, Han. He de respondre't que no.

-D'acord -va dir en Han, i va arronsar les espatlles-. Havia d’exposar-t’ho. Suposo que ella pensava... Bé, ja saps, la família i tot això. Potser podries deixar això de convertir-te en un ermità per al mes que ve en comptes de començar aquest mes...

Luke es va aixecar.

-Leia m'importa molt, igual que els nens i que tu. Ja ho saps, Han.

-Naturalment...

-I aquesta és la raó per la qual et responc amb una negativa. No té res a veure amb aquest altre assumpte.

- No? -Va preguntar en Han, intentant aixecar-se.

-La meva germana Leia té tot el talent i la saviesa necessàries per ser no només la mare, sinó el model que els nens necessiten -va dir en Luke-. L'únic que ha de fer és creure en ella mateixa, i llavors descobrirà que no hi ha res que es trobi fora del seu abast. Aquesta és la raó per la qual el pitjor que podria fer per la teva família en aquests moments seria acudir en ajuda de la Leia, i animar-la a què recorregués a mi per resoldre els seus problemes. L'únic que aconseguiria la Leia amb això seria minar la seva autoritat sobre els nens..., i de pas també minaria la teva. Els nens han d'aprendre les seves primeres i més importants lliçons de vosaltres. En això, no són diferents de qualsevol altre nen.

En Han va arrugar els llavis mentre reflexionava en la resposta d’en Luke.

-Molt bé -va dir per fi, i li va oferir la mà-. Bona sort, Luke. Espero que aquesta no serà l'última vegada que et vegi. Però... En fi, nosaltres no et trucarem, així que truca'ns tu. D'acord, vell amic?

Luke va acceptar la mà que li oferia i va clavar la mirada en els ulls del seu visitant.

-Gràcies -va dir, amb un somriure gairebé imperceptible però així i tot ple d'afecte -. Cap home ha tingut un amic millor que tu, Han.

Com li passava sempre, aquella sobtada exhibició d'emocions va fer que en Han se sentís una mica incòmode.

-Sí, i suposo que hauràs fet alguna mena de trampa, perquè no em mereixes -va replicar jovialment, donant-li uns copets al braç i retrocedint un parell de passos. Després va passar al costat d’en Luke i va anar cap a l'obertura que havia usat per entrar a la cambra-. I ara, posa mans a l'obra i comença a moure aquest mobiliari mental d'un costat a un altre, o el que sigui que feu vosaltres els ermitans. Jo tornaré a casa i li diré a la Leia que t'has fet un fart de salvar el món i que necessites unes vacances..., això serà molt més senzill. No, no et molestis. Puc trobar la sortida jo solet. Mai he vist un laberint que no pogués ser simplificat considerablement mitjançant un bon desintegrador...

La resplendor daurada de la pell metàl·lica de l'androide creava un brillant contrast amb l'exuberant confusió d'enormes fulles verdes i lianes suspeses dels troncs a través de la qual s'estava obrint pas en un sorollós avanç.

- Oh, això és inaguantable! Quina arrogància! -Va exclamar l'androide mentre lluitava amb l'espessor, tot i que encara no sabia que els seus discursos estaven sent escoltats per un observador al qual no podia veure -. Tenint en compte el poc cas que em fa, qualsevol diria que ell és l'androide de protocol i jo la unitat astromecànica.

L'androide daurat va agitar frenèticament els braços, intentant apartar una massa de branques que li impedien seguir avançant, i després es va aturar i va tornar el cap cap a la direcció per la qual havia vingut.

- Espero que els ratpenats de les roques t’arrenquin els circuits i niïn en els teus compartiments d'equip! -Va cridar a la jungla-. Espero que un falcó-corneta et confongui amb la seva presa preferida i et porti als temples penjat de les seves urpes per alimentar les seves cries! T’estaria bé.

Però quan es va donar la volta per examinar la seva apurada situació, l'androide va descobrir que el seu camí estava bloquejat no només per la flora de Yavin IV, sinó també per un home alt i robust que vestia un vestit de vol militar.

- Oh! -Va exclamar C3PO, i va fer un pas enrere-. General Calrissian! M'ha donat un bon ensurt, senyor. D'on ha sortit?

Lando va somriure.

-Estàveu fent tant soroll que un escamot sencer de soldats de les tropes d'assalt podria haver-se apropat sigil·losament i donar-vos un bon ensurt. No em diguis que segueixes barallant amb l’R2 després de tot aquest temps... Sou pitjor que un parell de germans.

-Puc assegurar-li que aquest tossut i insofrible munt de circuits i jo no compartim cap vincle familiar -va replicar C3PO amb encarcarat orgull-. Si m'haguessin construït tan pèssimament malament com a ell, em retornaria jo mateix al meu fabricant perquè em desmuntés i tirés les meves peces al dipòsit de ferralla. En tots els meus anys de funcionament mai he conegut a una unitat R-2 tan erràtica i egoista com l’R2. Ens encarreguen un simple treball de remodelació de la graella d'energia secundària, i l’R2 el converteix en un projecte de primera categoria! Podria donar-li una llista de les seves anomalies operacionals tan llarga que...

-Això haurà d'esperar -va dir Lando-. Ara el que has de fer és recollir els teus circuits de recanvi i la teva llauna d'abrillantador per a metalls. Aneu a acompanyar-me en un viatget que estic a punt d'emprendre.

-M'encantaria anar amb vostè, senyor. Pel que fa a mi, l’R2 pot caure’s dins d'un llac de fang i oxidar-se durant tota l'eternitat -va replicar C3PO, aconseguint sortir per fi l'embolic de lianes i contornejant un arbre per reunir-se amb Lando-. Però l'amo Luke em va portar aquí perquè m’ocupés dels aspectes administratius del funcionament de l'Acadèmia Jedi, i no va alterar aquestes instruccions abans de marxar.

- Què va dir en Luke quan se’n va anar?

-No ens va dir ni una paraula, general Calrissian. Es va limitar a desaparèixer en la nit. No he rebut cap missatge seu, i no he sabut res d'ell des de fa dinou dies locals. Vostè té notícies de l'amo Luke, senyor? Es troba bé? Ha vingut a portar-nos noves instruccions seves?

En Lando va arrugar els llavis i va reflexionar durant uns moments abans de respondre.

-Sí, C3PO, porto instruccions noves per als dos -va acabar dient-. En Luke està perfectament, però ha decidit que necessitava estar algun temps tot sol per poder meditar i us ha assignat a l'Alt Comandament de la Flota fins que torni..., i l'Alt Comandament de la Flota us ha posat a les meves ordres.

«Si pogués haver localitzat al Luke per parlar amb ell, estic segur que el resultat final hauria acabat sent el mateix», es va dir Lando.

-M'alegra molt saber que l'amo Luke es troba bé, general Calrissian. Ningú ha estat capaç de dir-me res sobre ell. I no trobaré a faltar Yavin IV. Aquest lloc és tan humit que els meus circuits sempre s'estan oxidant. Miri’m: cada vegada que entro en aquesta jungla acabo cobert de brutícia. Però està segur que hem d'emportar-nos a l’R2 amb nosaltres?

-Em temo que sí, noi -va dir Lando, donant-li uns copets a l'androide en una espatlla metàl·lica -. Però intenta veure-ho des d'aquest punt de vista: tu només has de carregar amb l’R2, però jo he de carregar amb tu i amb l’R2. Si jo puc fer-ho, tu també pots.

C3PO va tirar el cap cap enrere i els seus ulls van emetre un fugaç parpelleig lluminós.

-Senyor, no entenc...

-Ja t'ho explicaré més tard -va dir Lando, fent una ullada al seu cronòmetre-. I ara, crida a l’R2. Caminem molt escassos de temps, i aquesta no és la nostra última parada.

-Hauré d'informar l'amo Streen de la nostra marxa.

-Ja m'he ocupat d'això -va dir Lando. Es va recordar de les primeres mentides, totalment diferents a les que estava emprant amb C3PO, que s'havia inventat per convèncer l’Streen que deixés marxar als androides. «Segueixo sense ser capaç d'acostumar-me a què confiïn en mi. Bé, he de reconèixer que com a camuflatge resulta encara més eficient del que m'havia imaginat...»-. Va, home de llauna. La Dama Afortunada ens està esperant.

Núvols de color coure saturats pels òxids del gas tibanna s'agitaven a l'altra banda dels finestrals del que en temps ja llunyans havia estat el despatx de Lando Calrissian a la Ciutat dels Núvols de Bespin. A l'interior, igual que a l'exterior, res havia canviat des que l'havia vist per última vegada. Les parets i les prestatgeries amb prou feines aconseguien acollir l'eclèctica col·lecció d'objectes que només un home molt ric o un contrabandista que hagués recorregut tota la galàxia haurien pogut arribar a acumular.

-Has fet autèntiques meravelles amb aquest lloc -va dir en Lando al Cyborg assegut darrere del que havia estat el seu escriptori -. Bé, suposo que mai vaig trobar el moment de fer que m'enviessin les meves coses, eh?

-No em molesten -va dir Lobot. Els llums d'activitat de la banda connectora que cobria el seu front anant d'una orella a una altra estaven parpellejant ràpidament-. La teva capacitat per a enjudiciar les qüestions subjectives és superior a la meva. Encara no he aconseguit dominar els complicats càlculs de la decoració d'interiors.

-Bé, almenys el teu bon gust està prou desenvolupat com per reconèixer que jo tinc molt bon gust -va dir en Lando amb un somriure-. Tanmateix, i per molt esplèndid que sigui el que l'envolta, un home pot atipar-se de veure el mateix dia rere dia. Quan vas sortir d'aquí per última vegada?

-Vaig a fer passejades d'inspecció dues vegades al dia -va respondre Lobot-. Per fer un recorregut d'inspecció complet es requereixen noranta-set dies.

-Permet-me que et plantegi la pregunta d'una altra manera, Lobot. Quant de temps ha transcorregut des de l'última vegada en què vas interrompre la teva connexió amb els sistemes de la Ciutat dels Núvols?

Una expressió de perplexitat va aparèixer a la cara del Cyborg i es va esvair gairebé a l'instant.

-Mai he interromput la meva connexió amb els sistemes administratius.

-Tal com sospitava -va dir en Lando-, i aquesta és la raó per la qual sóc aquí. Treballes massa, Lobot. Et mereixes un canvi de paisatge..., unes vacances.

- Com puc deixar sense administrador a la Ciutat dels Núvols?

-Tinc un secret que explicar-te, Lobot: a la gent que treballa per a tu li encantarà poder gaudir d'aquesta petita novetat.

Lobot va arrufar les celles.

-Però els sistemes necessiten ser supervisats i controlats contínuament, ja que en cas contrari entrarien en un cicle d'aleatorietat.

-Doncs llavors pensa en com de bé que t'ho passaràs tornant a deixar-los en condicions quan tornis -va replicar en Lando-. I el viatge et provarà prou bé. Si vols que et sigui sincer, Lobot, crec que no t'aniria gens malament fer algunes pràctiques de conversa. Segueixo sent l'única persona que sap que pots parlar?

-L'obtenció de dades a través de les connexions directes resulta molt més eficient.

-L'eficiència està molt sobrevalorada, estimat amic -va dir en Lando, recolzant-se en la seva butaca i creuant les cames fins a quedar còmodament instal·lat amb el turmell sobre genoll -. Vinga, vinga... Què em contestes? Sabent quant t'agrada treballar, t'he preparat unes vacances en què tindràs un munt de treball.

- De quina mena de treball es tracta?

-No puc dir-t'ho llevat que accedeixis a venir amb mi -va replicar en Lando, colpejant suaument la insígnia del seu uniforme amb les puntes dels dits-. Tinc un nomenament temporal a la butxaca, i també disposo de totes les autoritzacions de seguretat necessàries. L'únic que et puc prometre és que tindràs problemes molt més interessants que aquells en què estàs treballant ara. I la veritat és que la teva ajuda em vindria molt bé, Lobot... Serà com en els vells temps.

Lobot es va aixecar i la seva mirada va recórrer lentament el despatx.

-Farem un tracte: la meva ajuda a canvi de les teves «coses»-va dir per fi-. Vull que es quedin aquí en record dels vells temps.

-Vaja, vaja... Estàs fet tot un negociant, oi? Qui t'ha estat ensenyant el subtil art del regateig?

-Tu -va dir Lobot. Va tancar els ulls i va baixar la barbeta fins a deixar-la recolzada al pit. Tots els llums de la seva barra de connexió van passar al verd, i després van emetre un fugaç centelleig vermell abans d'apagar-se. Lobot va alçar el cap, va obrir els ulls i va mirar al Lando-. Massa silenci.

-Doncs llavors deixa oberts uns quants canals -va dir en Lando, posant-se dret-. Emporta't tot el que necessitis per sentir-te a gust.

Unes quantes llums disperses es van tornar a encendre a la barra de connexió de Lobot.

-Així està millor -va dir-. Podem anar-nos-en. Quin és el meu rang? Quins problemes necessiten solucions?

-T'ho explicaré de camí.

Els set navilis que formaven la flotilla a la qual s'havia assignat la missió de localitzar el Rodamón de Teljkon estaven en òrbita al voltant del sisè planeta del sistema de Coruscant, on els resultaria més fàcil passar desapercebuts. La Dama Afortunada ser l'últim a unir-se a la formació i també era el més petit d'ells, excepte per una fura automatitzada que no necessitava pilot enviat per Intel·ligència. El iot d’en Lando semblava una mota de pols comparat amb l'enorme mola del creuer Gloriós, des del qual en Pakkpekatt dirigiria la missió.

-Veig munts d'artilleria de gran calibre, i això no m'agrada gens -va dir en Lando, examinant la situació des de la cabina de la Dama Afortunada. Creia que ens enviaven per ser més llestos que la nostra presa, no per derrotar-la a canonades.

-El fet que el Rodamón deixés incapacitada a una fragata amb tanta aparent facilitat pot haver dictat l'elecció d'un creuer -va dir Lobot.

-Estic segur que així ha estat -va assentir en Lando-. Però això comença a tenir força mal aspecte. -Va allargar la mà cap al comunicador-. Gloriós, aquí el general Lando Calrissian a bord de la Dama Afortunada. Sol·licito permís per pujar a bord.

-Aquí el Gloriós, general Calrissian -va dir una veu que sonava bastant juvenil-. Sóc el tinent Harona, l'oficial de servei. L’estàvem esperant, senyor. Vol que li enviem la llançadora personal del capità?

-Em temo que algú ha comès un petit error a l'hora d'interpretar les ordres, tinent. No necessito un mitjà de transport. El que necessito és una plaça d'aparcament en la seva coberta de vol.

Hi va haver una pausa plena d'estàtica, que va acabar quan l’Harona va estossegar per aclarir-se la gola.

-Em temo que té raó, general Calrissian. Hi ha hagut una petita confusió. Les nostres cobertes de vol estan ocupades per l'equip necessari per a la missió i per les nostres dotacions de caces. No disposem d'espai per a la Dama Afortunada a bord.

-Doncs llavors fem-li un buit, tinent. A menys que vulgui que la nostra velocitat màxima sigui la que pot arribar a un comboi de naus, que no és precisament molt elevada. -Lando va moure l'interruptor de tancament del circuit i es va girar cap al Lobot-. Ara esbrinarem si saben com de ràpid que pot arribar a ser la meva petita nau.

La segona pausa va ser més llarga.

-Senyor, el coronel Pakkpekatt suggereix que pugi al Gloriós i permeti que una tripulació enviada pel coronel porti el seu iot de tornada a Coruscant.

-Justa la fusta! -va murmurar en Lando-. Això m'indica que se'ls ha ficat al cap la idea que sóc un observador. -Va tornar a moure l'interruptor-. Tinent Harona, tenim el nostre propi equip per a la missió a bord. He d'entendre que m'està dient que el coronel Pakkpekatt no li importa perdre un dia o dos més mentre vostè s'encarrega de tots els arranjaments necessaris per fer l'inventari de l'equip i proporcionar l'espai d'emmagatzematge adequat? En aquest cas, posi-me'n amb el seu contramestre i començarem a explicar-li quines són les nostres necessitats...

-Eh... No, senyor. El coronel preferiria no haver d'esperar tot aquest temps.

Lando va tornar el cap cap al Lobot i li va picar l'ullet. «Ara sí que els he agafat», va pensar.

-Tinent, potser hauria de parlar directament amb el coronel Pakkpekatt.

Gairebé van poder sentir com l'oficial de servei es removia nerviosament al seu seient.

-Senyor, en aquests moments el coronel està molt ocupat preparant la partida i...

-Estic segur d'això. Li diré el que farem, tinent: puc resoldre el seu petit problema sense necessitat de molestar al coronel. Veig que l'escotilla del seu hangar Nombre Cinc està oberta. Aviseu que anem cap allà i ens ficarem en aquest hangar.

-General Calrissian, ho sento moltíssim, però no puc autoritzar a...

- I llavors per què m'està fent perdre el temps, tinent? -Va preguntar secament en Lando-. Vagi a buscar el seu oficial superior i assegui’l davant del seu comunicador. Vull parlar amb algú que pugui prendre una decisió. I quan el seu oficial superior i jo hàgim acabat de resoldre el nostre petit problema, cosa que hauríem de poder fer en un parell de minuts, vaig a demanar-li que dugui a terme una revisió completa dels seus procediments operatius i del personal del seu pont. Vull que esbrini quina ha estat la raó per la qual un general i la delegació que Operacions de la Flota ha enviat a aquesta missió van haver d'esperar mentre un oficial de servei fullejava el manual buscant una regla a seguir.

El silenci subsegüent va ser el més llarg de tots els que s'havien produït fins aquell moment.

-Dama Afortunada, l'Hangar Extern Nombre Cinc estarà preparat per rebre'ls d'aquí a uns instants. Prepareu-vos per a iniciar la seqüència d'atracada automàtica.

-Gràcies, tinent -va dir en Lando-. Fi de la transmissió des de la Dama Afortunada.

- El felicito, senyor! -Va exclamar C3PO amb entusiasme-. Sembla un compromís realment excel·lent.

-No és un compromís. He aconseguit el que volia -dir en Lando, iniciant la seqüència de l’atracada automàtica i aixecant-se de la butaca de pilotatge -. No estava disposat a renunciar a la meva nau, i no volia que estigués atracada en un hangar interior on hauria necessitat el seu permís per poder utilitzar-la.

-Llavors has aconseguit tots els teus objectius -va dir Lobot.

-Oh, no. Només estem començant. Ara hem de sotmetre a aquests nois a un petit procés de reeducació perquè comprenguin quin és el nostre veritable paper en aquesta missió -va dir en Lando-. Prepareu-vos per desembarcar. Vaig a necessitar-vos a tots.

-Coronel Pakkpekatt, el general Calrissian vol parlar amb vostè.

El to una mica estrident de la seva veu indicava amb tota claredat el nerviosisme que sentia l'alferes. En Lando va suposar que mai hauria estat al pont de combat anteriorment, o que mai havia tingut raons per dirigir-se al comandant de la missió..., això suposant que l’hagués vist alguna vegada.

L'alferes va ser el primer membre de la tripulació amb qui en Lando es va trobar després d'haver passat per l'escotilla interior de l'Hangar Nombre Cinc, i havia ordenat al jove tècnic que els escortés fins on era el coronel Pakkpekatt. En Lando estava bastant familiaritzat amb l'estructura interna dels creuers estel·lars de la classe Belarus, i tenia una certa idea d'on podia trobar en Pakkpekatt. Però ser escortat i portar a tot el seu seguici trepitjant-li els talons li va permetre fer una entrada espectacular.

L'anunci de l'alferes va fer que diversos caps es tornessin cap a ells, però la majoria van tornar a concentrar-se novament en el seu quefer després d'haver fet un ràpid cop d'ull als nouvinguts.

L'excepció va ser a càrrec d'un hortek de dos metres d'altura, la seva cuirassa de plaques òssies relluïa amb lleus espurnes d'un vermell marronós sota la il·luminació de combat del pont. El llarg coll del coronel Pakkpekatt va girar per dirigir el seu cap cap a les siluetes que acabaven d'aparèixer per la comporta blindada posterior del pont, i la penetrant mirada d'aquells ulls que mai parpellejaven es va clavar en elles amb una intensitat gairebé hipnòtica.

«Maleït siguis, Drayson... Podries haver-me dit que hauria de veure-me-les amb un hortek», va pensar en Lando. Però després d'haver-se permès aquesta reflexió, de seguida va intentar envoltar els seus pensaments amb una muralla mental el més sòlida possible. A més de ser una de les poques espècies de depredadors que havien sol·licitat la seva admissió a la Nova República, els horteks tenien la reputació de posseir poders telepàtics que podien ser usats no només entre la seva espècie sinó, fins a un grau desconegut, sobre altres espècies. La combinació resultava bastant impressionant.

-General... -Va dir en Pakkpekatt, reconeixent lacònicament la presència d’en Lando. Els seus ulls es van posar en Lobot i els androides-. Qui són aquestes..., persones?

C3PO, sempre disposat a mostrar-se servicial, va fer un pas cap endavant.

-Em dic C3PO, senyor, i sóc especialista en tota classe de relacions cibernètiques i humanes. Domino amb fluïdesa més de sis milions d'...

-Calla -va dir secament en Pakkpekatt.

-Sí, senyor -va dir C3PO, apressant-se a col·locar-se darrere de Lobot.

Lando va avançar un parell de passos.

-Aquest és el meu personal, coronel Pakkpekatt. M'encantaria fer les presentacions necessàries, però se m'han donat algunes instruccions d'última hora que potser hauria de conèixer abans que seguíssim parlant. Està disponible la seva sala de conferències?

En Pakkpekatt va mantenir el cap alt i va estudiar al Lando sense dir ni una paraula.

«Estàs llegint els meus pensaments? Bé, doncs tu i jo hem de parlar, i el que diguem hauria de quedar estrictament entre nosaltres.»

En Pakkpekatt va alçar una mà i va assenyalar la porta de la sala de conferències.

-Continuï amb els preparatius per a la partida, capità -va dir.

Tot just la porta de la sala de conferències es va haver tancat, en Pakkpekatt es va plantar davant d’en Lando i es va inclinar sobre ell d'una manera força amenaçadora.

-Així que vostè és l'home que ha amenaçat al meu oficial de servei amb no sé quines represàlies per sortir-se amb la seva, eh? No cregui que podrà utilitzar el mateix mètode amb mi.

En Lando va somriure, i després va tornar a augmentar una mica la distància existent entre tots dos deixant-se caure en una cadira.

-Ni se m'acudiria intentar-ho, coronel -va dir, adoptant una postura el més relaxada possible-. I, francament, no espero que sigui necessari fer-ho. Som aquí per aconseguir la mateixa fita i treballem per les mateixes persones: la princesa Leia, el Senat, la Nova República...

En Pakkpekatt va emetre un sec lladruc gutural, l'equivalent hortek a un grunyit.

-Se’m va dir que esperés a un observador enviat per l'Alt Comandament de la Flota. No em va dir res sobre el seu personal.

- I quina necessitat hi havia de dir res al respecte? És que vostè va a algun lloc sense els seus ajudants i suboficials? -Va preguntar en Lando, agitant les mans-. El meu personal posseeix certes capacitats i recursos que és molt possible puguin significar la diferència entre l'èxit i el fracàs per a aquesta missió.

-Tenim cinc androides de protocol a bord, i tots són de la sèrie E o de models encara més moderns -va dir en Pakkpekatt-. Els seus androides són superflus.

-Doncs sento haver de portar-li la contrària, però jo considero que el meu personal és indispensable -va replicar en Lando-. I espero que sigui tractat amb la mateixa classe de consideració a què tinc dret en la meva qualitat d'agent operatiu de campanya enviat per Operacions de la Flota.

En Pakkpekatt es va acostar una mica més, i la seva imponent mola es va alçar sobre en Lando com una torre a punt de desplomar-se.

-Agent operatiu... Quins termes tan curiosos, general. Se li ha donat a entendre que interpretaria un paper actiu en la direcció de la missió?

- I què li van donar a entendre a vostè?

-Se m'ha encomanat la missió de recuperar el Rodamón de Teljkon -va dir en Pakkpekatt-. No he rebut cap instrucció sobre compartir el meu comandament o aquesta responsabilitat amb vostè.

-No vull que compartim el comandament, coronel -va replicar en Lando-. L'únic que vull és una mica de cooperació mútua. Després de tot, els interessos de la Flota en aquest assumpte són com a mínim igual de legítims que els del Servei d'Intel·ligència. Li recordo que vam ser nosaltres els que vam estar a punt de perdre una fragata per culpa del Rodamón.

-Doncs llavors hauria d'entendre que es tracta d'un assumpte extremadament delicat. No tenim ni idea de què podem trobar allà fora.

-Coronel, si trobem alguna cosa de valor allà fora, ni vostè ni jo podrem quedar-nos amb aquesta cosa -va dir en Lando, obsequiant a Pakkpekatt amb el seu millor somriure conciliador -. A menys que vostè no confiï en la Flota, senzillament no hi ha cap raó per la qual no puguem col·laborar per assolir un objectiu comú.

En Pakkpekatt va deixar escapar una mena de crit metàl·lic, i l'estrany so va fer que un calfred pugés i baixés veloçment per l'esquena d’en Lando.

- Què m'està demanant? -Va preguntar el coronel quan es va haver calmat una mica.

-No més del que demanaria vostè si estigués en les meves circumstàncies. Llibertat per moure'ns per tota la nau. Ple accés a les dades tàctiques en tot moment. Ser consultats sobre l'estratègia a seguir. I si pugem a bord del Rodamón, formar part del grup d'abordatge.

- Només això?

-Això és tot. La resta de les prerrogatives del comandament segueixen sent seves.

-Comprenc -va dir en Pakkpekatt-. L'únic que hem de fer per mantenir-lo feliç i satisfet és carregar amb vostès durant la part més delicada de la missió, sense oblidar que es tracta d'una part per a la qual estan totalment i absolutament mancats de preparació.

-Apa, coronel...

- Que potser em pren per una presa ferida? -Va preguntar el hortek, ensenyant-li les dents -. Nosaltres estem preparats per organitzar un equip d'assalt que es trobarà en condicions d'enfrontar-se a qualsevol desafiament que pugui presentar el Rodamón. No obstant això, no estic preparat per organitzar un grup d'assalt basat en el criteri d'algú que pugui arribar a pensar que resultarà divertit formar part.

- Té un rossinyol?

- Com ha dit?

-Acaba de dir que estan preparats per enfrontar-se a qualsevol cosa -va dir en Lando-. Però certes experiències del passat m'han ensenyat que quan algú que porta uniforme diu estar preparat, el que està dient en realitat és el següent: «Tenim canons petits, tenim canons enormes i tenim bombes de totes les mides». Hi ha altres formes de superar l'obstacle que suposa una porta tancada. Està tan preparat per obrir un pany mitjançant un rossinyol com ho està per volar? Està tan preparat per negociar i regatejar com ho està per donar ordres? Està tan preparat per convèncer com ho està per capturar? Si la seva resposta a aquestes tres preguntes és no, llavors serà millor que revisi les seves idees sobre quin és el seu veritable grau de preparació.

-El meu equip tècnic ha acumulat més de cinquanta anys d'experiència en operacions d'intel·ligència de tot...

-Escolti, coronel -va dir en Lando, aixecant-se i col·locant el seu rostre a escassos centímetres del pit del hortek-. Estic segur que el seu equip està format per excel·lents veterans en qui es pot confiar. Però el meu tampoc és menyspreable. Tinc a un humà equipat amb una connexió cibernètica directa, a un androide equipat amb una connexió lingüística universal i un altre equipat amb una connexió mecànica igualment universal...

-No veig que hi hagi res d'especial en les capacitats del seu personal.

-A primera vista potser no -va dir en Lando-. Però saben com treballar en equip, i també saben com guanyar. Vam vèncer a Darth Vader i vèncer a l'Emperador, i ho vam fer en el seu terreny i lluitant segons les seves regles...

-Això és història antiga. I van tenir molta sort.

Lando va somriure.

-Tots els jugadors saben que no has d'apostar contra un tipus amb sort. Si impedeix que els meus jugadors prenguin part en la partida, i acaba perdent, després ho passarà francament malament quan hagi d'explicar per què va prendre aquesta decisió a la gent que ens ha enviat aquí.

-El comandament porta implícita una responsabilitat amb la que cal carregar.

-Doncs jo no voldria haver de carregar amb la que li ha tocat a vostè en aquest moment -va dir en Lando-. Miri, coronel: no sé amb qui o amb què podem trobar-nos dins del Rodamón, però el que realment importa és que hem de ser més llestos que aquesta nau fantasma. Perquè si no ho som, llavors... Bé, llavors només hi haurà dos finals possibles per a aquesta missió: potser haguem de destruir aquesta nau o potser ella hagi de destruir-nos a nosaltres, però en ambdós casos la missió haurà estat un fracàs.

-Sóc molt conscient.

Lando va assenyalar la porta.

-Bé, aquí fora tinc a l’R2 i C3PO, els androides personals d’en Luke Skywalker. I Lobot i jo ens guanyàvem la vida deixant en ridícul als departaments d'Intel·ligència i Seguretat en un sistema darrere l'altre. Hem utilitzat trucs que la seva gent encara no ha estat capaç ni de somiar. Realment està segur que no vol tenir-nos en el seu equip?

Les fosses nasals d'en Pakkpekatt es van dilatar durant uns moments. Després va doblegar el coll cap avall en l'equivalent hortek a un assentiment.

-Molt bé. Treballarem junts.

-Excel·lent. Això és tot el que vull -va dir en Lando.

-No ho crec. Sé qui és vostè -va dir en Pakkpekatt en un to amenaçadorament sec-. No pensi ni per un moment que no sé qui és vostè... Li estaré vigilant.

Lando va mantenir la calma.

-Anem a portar-nos estupendament, coronel. Ja ho veurà.

Següent