6
El temps no tenia significat dins
del refugi secret d’en Luke Skywalker.
El cicle elemental del dia i la nit
seguia tenint el seu ressò en el fet d’anar i venir de la Força, naturalment, i
s'anava reflectint en el seu flux a mesura que la xarxa vivent de Coruscant
s'agitava i dormia, lluitava i buscava els seus aliments. La successió de les
estacions creava un ritme més lent i prolongat, un quasi imperceptible
crescendo i declivi de vitalitat i adormiment, fecunditat i mort.
Més enllà d'això, com un simple
murmuri, s'estenia el ressò gairebé inimaginablement profund i subtil del
naixement de les estrelles, la creació i l'extinció de la vida i la florida de
la intel·ligència. Sumit en la seva meditació, unit als misteris de la Força
per un vincle d'insondable profunditat, en Luke podia veure com l'univers es
coneixia a si mateix a través de les manifestacions de la vida, i com
contemplava els seus propis prodigis en elles.
Però salvar tals distàncies i
arribar a aquest grau d'unió exigia un terrible esforç, i en Luke va descobrir
que per poder fer-ho necessitava renunciar als seus sentits quotidians fins a
un grau que li hauria semblat impossible d'aconseguir en el passat.
Segellat darrere de murs opacs, en
Luke vivia en la foscor, prescindint de la llum durant diversos dies seguits i
sense a penes ser conscient de la fam, la set o altres exigències corporals.
Portava robes únicament per la força del costum, però el costum es va anar
debilitant a poc a poc. Els vents udolaven fora del refugi, però en Luke no els
sentia. No prestava cap atenció al curs del sol i les llunes, ni l'incessant
pujar i baixar de la marea o al cel sempre canviant sobre el qual s'estenien les
pinzellades de la llum i els núvols.
El mar va començar a gelar-se a
mesura que l'hemisferi nord s'anava endinsant en el curt hivern de Coruscant.
Durant un període de molts dies, les roques i la platja van quedar recobertes
per una gruixuda escorça de gel esculpit. L'espectacle hauria sorprès
considerablement al Luke..., en el cas que li hagués importat prou com per
sortir del seu refugi i anar a contemplar-lo.
Leia ja no intentava establir
contacte amb ell, encara que això es devia més a la ira que a la comprensió del
que en Luke volia obtenir amb el seu allunyament del món. Això no preocupava al
Luke perquè li importava més el resultat que la raó oculta darrere d'ell. La
seva soledat era completa, intemporal i lliure de tota pertorbació.
I llavors va arribar una visitant, i
tot va canviar.
Van ser els seus sentits corrents,
que havien despertat de sobte, els que van informar al Luke de la seva
presència. Primer hi va haver un so, que passat algun temps en Luke va
comprendre era el seu propi nom.
En aquell moment, havien
transcorregut molts dies des de l'última vegada en què havia parlat o, fins i
tot, pensat utilitzant paraules.
Luke es va concentrar.
-Llums, intensitat mitjana.
La càmera de meditació va
reaparèixer al seu voltant. La vista va informar-li que hi havia una dona a la
cambra, i que estava immòbil a mitja dotzena de passos d'ell. Portava les
espatlles nues, i la seva gola estava coberta per un llarg xal que desapareixia
per la seva esquena. Tenia els cabells llargs i recollits en una trena, i
portava unes boniques peces de roba molt delicades que realçaven la seva
silueta. Els seus ulls eren foscos i penetrants, i estaven plens de saviesa.
Al principi en Luke la va prendre
per una projecció, ja que era impensable que algú pogués haver travessat els
murs i les pantalles sense que ell se n'hagués adonat. Però després va fregar
el seu braç nu, i el contacte li va dir que la seva pell era real, i
agradablement càlida. En Luke va descriure un lent cercle al voltant de la
dona, i el sentit de l'olfacte li va parlar d'aire salat, d'herba espinosa
morta aixafada per uns peus, d'un cos banyat en flors, i d'una feble ombra dels
olis rancis i els persistents vapors que es mantenen adherits a una persona
després d'un llarg vol.
-Explica’m qui ets i què fas aquí
-va dir quan va tornar a estar de cara a ella.
-Ets tu... Ets en Luke, fill de
l’Ànakin. -Un somriure ple de delit li va il·luminar la cara-. Perdona. Vaig
pensar que mai et trobaria. El que vaig percebre devia ser el reflex de la teva
activitat mental quan vas construir aquest lloc. Això va ser el que m'ha guiat
fins aquí.
- Vas percebre el que vaig fer? Des
d'on?
-Des de Càrratos -va respondre ella,
nomenant un planeta que es trobava en un sistema situat a quaranta pàrsecs de
distància de Coruscant.
Luke va envair de sobte la ment de
la seva visitant, entrant en ella amb tanta descortesia com aquella dona havia
entrat en el seu refugi, i va explorar el lloc secret on residia la
sensibilitat a la Força. Si posseïa la classe de talent que li atribuïen les
seves paraules, llavors en Luke sortiria acomiadat a través de la càmera quan
l'antic reflex repel·lís el seu frec mental. Així havia passat amb tots els
Jedi als quals havia sondejat, i amb tots els candidats a convertir-se en Jedi
que havia portat a Yavin per ensinistrar-los.
El sondeig d’en Luke no va trobar
cap resistència. No va sentir la presència de cap escut que aturés o desviés el
seu examen. La ment de la dona estava oberta davant seu..., i no obstant això
no hi va haver cap resposta reflexa. En Luke estava tan segur que aquella prova
era infal·lible que mai se li hauria ocorregut prendre en consideració a la
seva misteriosa visitant com a possible candidata per a l'ingrés en la seva
Acadèmia Jedi.
Però, tot i així, aquella dona havia
aconseguit trobar-lo. A més, i d'alguna manera inexplicable, se les havia
arreglat per entrar en un espai en el qual no hauria hagut de poder entrar a
menys que les seves capacitats per utilitzar la Força igualessin les d’en Luke.
- Qui ets? -Li va preguntar en Luke,
cada vegada més sorprès.
La dona va riure.
-Perdona. Sóc Akanah, dels
fallanassis, i sóc una adepta del Corrent Blanc.
-Em temo que no conec ni a la teva
gent ni aquest camí -va dir en Luke.
-Ho sé -va replicar ella-. No ens
trobaràs en el vostre cens, ni en el de l'Emperador o el de l'Antiga República.
Res més allunyat de la naturalesa del nostre poble que el de reclamar terres i
alçar banderes, o el fer cua perquè ens expliquin. Però hauries de
conèixer-nos. Això forma part de la raó per la qual he vingut.
El gest arquejant de celles d’en
Luke va indicar d'una manera molt clara la perplexitat que sentia.
-Si el teu poble realment és tan
misteriós i enigmàtic, per què hauria de conèixer-lo?
-Perquè la teva mare és una de
nosaltres, Luke Skywalker. Perquè estàs unit a nosaltres a través d'ella.
Luke la va contemplar en silenci
durant uns moments abans de respondre.
- La meva mare? Com pots...? Per
ventura tu...? Què vols dir amb què la meva mare és «una de nosaltres»? la Leia
em va dir que la mare havia mort.
-Sí, ho sé. De la mateixa manera en
què l’Obi-Wan et va dir que el teu pare havia mort.
- M'estàs dient que la meva mare
potser estigui viva?
-No ho sé -va dir l’Akanah, i la
tristesa va envair els seus ulls de sobte-. Qui la va veure caure? On és la
seva tomba? Ah, tant de bo pogués respondre a la teva pregunta... Però ni tan
sols conec el destí de la meva mare. Porto massa anys separada del cos del meu
poble.
- Separada? Per què?
-Jo em trobava molt lluny quan
l'Imperi va arribar al món al que en dèiem llar aleshores. Els fallanassis van
haver de fugir, perquè no podien permetre que les seves persones i els seus
dons fossin utilitzats per a la violència i el mal. No els culpo. Sé que em van
esperar tant de temps com van poder. Ja fa dinou anys d'això. Jo tenia dotze
anys, i encara era una nena.
- I no has tornat a saber res del
teu poble? -Hi havia una ombra de sospita a la veu d’en Luke-. Després de tot,
has aconseguit donar amb mi...
-Els fallanassis tenen molta més
experiència en l'art d'amagar-se que tu, Luke Skywalker -va replicar l’Akanah
amb un somriure ple de tolerància-. I no hi ha gran cosa que una nena
abandonada pugui fer, en plena guerra, per trobar una família que no vol ser
trobada.
-Suposo que no -va replicar en Luke,
parlant molt a poc a poc.
-No vaig poder començar a pensar en
aquesta recerca fins que l'Emperador va ser enderrocat, perquè abans temia
revelar la seva existència si tractava de donar amb ells. I fins i tot després,
no creguis que a una jove que viu a Càrratos li resulta tan fàcil arribar a ser
prou rica com per poder anar-se'n del planeta. Especialment si vol marxar en
una nau de la seva propietat, sense haver de retre comptes a ningú del que
fa...
-Així que ara estàs intentant
trobar-los, i dius que la meva mare podria estar amb ells. –en Luke va bellugar
el cap-. La meva mare... Ha estat un misteri tan gran per a mi durant tota la
meva vida que em sento incapaç de creure que puguis saber alguna cosa sobre
ella. Ni tan sols sé com es diu.
-Potser tingui altres noms -va
dir l’Akanah-. Molts de nosaltres tenim diversos noms, saps? Però en el cos és
coneguda com Nashira. És un nom-estrella, i està considerat com un gran honor
per a la persona a la qual se li atorga.
-Nashira... -Va repetir en Luke en
veu baixa.
-Sí -va dir l’Akanah-. Luke, sé que
dins teu hi ha un buit en el lloc que hauria d'estar ocupat pels records de la
teva mare, i sé que també hi ha una debilitat oculta allà on els seus
ensenyaments t'haurien fet més fort.
-Sí...
-En la meva vida també hi ha un
buit, i per la mateixa causa. He vingut aquí per demanar-te que m'acompanyis en
la meva recerca i m'ajudis a trobar a la nostra gent, perquè així els dos
puguem recuperar per fi el que ens falta.
-Crec que sempre he sentit que em
faltava alguna cosa -va dir en Luke, tornant el cap per no mirar-li a la cara-.
Els fragments de la meva vida van ser dispersats per una tempesta abans que
hagués tingut ocasió d'enfrontar-me al trencaclosques. I cada fragment
desaparegut que aconsegueixo recuperar canvia tota la imatge. Estava sol, i de
sobte, va aparèixer la Leia..., la meva germana. Era un orfe, i de sobte va
aparèixer l’Ànakin..., en Vader..., el meu pare.
Va riure.
-Volia anar a l'escola per l'única
raó que volia sortir de la granja, i llavors el mentor del meu pare es va
presentar davant meu i em va ensenyar els secrets d'un poder que jo ignorava
posseir. Era el fill adoptat d'un granger d'humitat que vivia al centre del
no-res, i de sobte vaig veure sorgir d'aquesta mateixa no-res una espasa de
llum, i enemics, els homes més poderosos de la galàxia, que volien veure’m
mort.
Luke es va tornar cap a l’Akanah i
la va mirar fixament.
-No sé si estic preparat per alterar
tota aquesta imatge i tornar a dibuixar-la. Potser això és el que m'impedeix
creure’t. Vull conèixer la meva mare. Sí, en això tens raó... Però potser la
idea també m'espanta una mica, i la por és una sensació que feia molt temps que
estava sense experimentar.
-Quan vaig venir aquí ja sabia que
això anava a ser molt difícil per a tu -Va dir ella-. Però tot i així, has de
reclamar aquest fragment del que ets.
-No sé qui ets -va dir en Luke, no
volent deixar-se convèncer amb tanta facilitat-. No sé si hi ha alguna cosa de
veritat de tot això que m'has dit.
-Doncs llavors et diré algunes coses
que saps són certes -va replicar l’Akanah-. El teu pare va sucumbir davant el
poder del costat fosc, i tu et vas veure obligat a tractar de matar-lo. Vas
estar a punt de caure en l'abisme de la foscor. Preguntar-te si portes dintre
teu aquesta debilitat deu ser una càrrega terrible.
-Ja m'he enfrontat a aquesta prova
-va dir en Luke, posant-se a la defensiva.
- I hauries sobreviscut a ella sense
la Leia?
En Luke Skywalker no tenia resposta
per a aquesta pregunta.
-Potser aquesta sigui la raó per la
qual no t'has permès estimar sense sentir por -va dir l’Akanah en veu baixa i
suau-. Potser aquesta sigui la raó per la qual no has tingut fills. Tems que es
pugui arribar a repetir la tragèdia de la teva família en una altra generació.
Tems que algun dia et trobis en l’obligació de matar el teu fill, i que ell
estigui disposat a matar-te a tu.
-No...
-Tens por de tu mateix. Com podries
no tenir-la? Qui no tindria por de si mateix, si hagués recorregut el teu camí?
El vincle que t'uneix a tots els horrors del regnat d’en Darth Vader és un pes
terrible. Per ventura no és aquesta la raó per la qual ets aquí? -Li va
preguntar de sobte-. Per ventura no és aquest el significat d'aquesta
estructura? Tu potser hagis perdonat a l’Ànakin Skywalker..., però saps que la
Nova República mai podrà perdonar en Vader els crims que va cometre al servei
d’en Palpatine.
En Luke no podia negar-ho.
- Com has pogut arribar a saber tot
això? -Va preguntar amb veu rogallosa.
-T'he estudiat... Abans de venir, i
des de fa temps. Heroi de la Rebel·lió, Mestre Jedi, defensor de la Nova
República -va dir l’Akanah-. Càrratos està molt lluny, però les històries
arriben fins i tot fins allà. I vaig veure-hi totes les coses que t'he dit.
Luke va començar a girar sobre els
seus talons, com si volgués donar-li l'esquena, i va moure el cap.
-No. Això és impossible. No li he
parlat d'aquestes pors a ningú. A ningú...
L’Akanah se li va acostar una mica
més.
-Estan escrits en els teus ulls, i
oprimeixen el teu esperit amb un pes terrible -va dir-. Tu també podries
veure'ls de no ser per la ceguesa que tots patim quan ens mirem al mirall. Però
recorda això, Luke: la teva capacitat per a usar la Força no procedeix
únicament del teu pare. El do de la Llum va arribar a tu a través de la teva
mare..., i la teva mare era una fallanassi. Aquesta és la raó per la qual el
teu cor t'està dient que has de venir amb mi.
Els seus ulls es van trobar. En Luke
va tenir la sensació que la mirada de l’Akanah era com un poderós reflector que
il·luminava els racons més foscos de la seva ment. La seva veu era una arma
meravellosa contra la qual no tenia cap defensa. Les seves paraules esquinçaven
els vels amb què intentava embolicar-se. Aquella jove havia enderrocat tots els
seus escuts, i en Luke es trobava indefens davant d'ella i la seva ment es
trobava totalment oberta a l'escrutini de l’Akanah. Però la sensació resultava
estranyament reconfortant i tranquil·litzadora, i no hi havia cap amenaça
oculta en ella. L’Akanah ja coneixia els seus pensaments més inconcebibles, i
continuava oferint-li la mà tot i això.
-Posa-me'n a prova, si has de fer-ho
-va dir l’Akanah.
-No -va replicar en Luke-. No és
necessari.
-Si vols tornar a Yavin per recollir
els teus detectors i les teves sondes, jo t'esperaré aquí -va dir l’Akanah-.
Però ja puc dir-te el que hi veuries: res. El Corrent Blanc és quelcom més que
merament un altre nom per a la Força que tu coneixes. És una cosa diferent,
però també és una manifestació del Tot. T'ensenyaré allò que em sigui possible
sobre ella.
-Dónes per suposades moltes coses.
-Parlo així impulsada per
l'esperança, i únicament per ella. Vindràs amb mi, Luke Skywalker?
-No ho sé -va dir en Luke-. Hi ha
alguna cosa que he de fer abans... He d'explicar-li tot això a una persona.
-La Leia.
-Sí. Hi ha alguna raó per la qual no
ho hauria de fer?
-No, cap -va dir l’Akanah, i va
somriure-. Vas dir que no calia posar-me a prova. Però aquesta pregunta...
-Tens raó -va dir en Luke-. Si
m'haguessis respost amb un sí i m'haguessis dit que això havia de ser el nostre
secret, hauria dubtat de tu. Però hi ha una altra raó per la qual he de fer-ho.
No tinc cap record de la meva mare. La Leia només en té uns quants, tot just
mers indicis impregnats d'emoció.
-Hi ha més records allà. La Nashira
estava protegida, de la mateixa manera en què ho estaves tu.
-Sí, m'ho puc creure. Però amb el
que ja m'has explicat potser n'hi hagi prou per obrir qualsevol porta oculta
que no hagi sabut veure fins ara, i potser em permeti sondejar la ment de la
Leia amb més èxit del que he tingut en el passat. I trobar uns quants indicis
més d'ella aquí dins... -Luke es va fregar la templa amb les puntes dels dits
-significaria molt. Si poguessis dir-me més coses...
-Ho sento. -El somriure que va
aparèixer de sobte en els llavis de l'Akanah contenia una espurna d'humor-. Fa
quinze anys no eres important, saps? No eres més que un tema de conversa entre
alguns fallanassis. Si hagués sabut el que passaria en el futur, els hauria
prestat més atenció.
Luke va riure.
- Esperaràs aquí mentre vaig a veure
a la Leia?
-Naturalment -va dir ella-. He
esperat durant molt de temps l'arribada d'aquesta nit. Puc esperar una miqueta
més abans que el nostre viatge comenci per fi.
Tornar a portar posat el vestit de
vol va fer que en Luke se sentís prou estrany, com si la peça fos massa folgada
i massa estreta alhora. L'ala-E semblava una escultura inerta en el seu hangar,
i estava cobert per una fina capa de polsim que s'havia anat acumulant a poc a
poc sobre ell a causa de l'absoluta immobilitat de l'atmosfera.
-Surt de la modalitat d'espera, RT
-va dir en Luke.
Diverses llums de diferents colors
es van encendre gairebé a l'instant a la cúpula i les planxes davanteres de
l'androide astromecànic. Un instant després, RT va emetre un trinat de
resposta.
-Prepara la nau per a l'enlairament
-va dir en Luke mentre iniciava la seva pròpia inspecció, ràpida però
conscienciosa.
L'androide va respondre amb un
xiulet, i en Luke va abaixar la mirada cap a la barra sensora del seu vestit de vol.
-Sí, pots tallar la
connexió amb els sistemes de la casa -va dir.
La resposta d’R7-T1
va estar impregnada per l'estridència d'una alarma.
-Sí, ja sé que hi ha
algú a la casa -va dir en Luke, ajupint-se per passar per sota de l'ala
esquerra-. Deixa uns quants llums encesos i mantingues oberts els passadissos
superiors. No et preocupis per ella.
L'ala-E va superar
les comprovacions d’RT i en Luke sense cap dificultat i amb la màxima nota
possible. Tant el disseny com l'exemple d'ell que en Luke tenia davant dels
ulls eren relativament nous, i també eren molt més eficients i robusts que
l'ala-X T65 que en Luke havia pilotat contra la primera Estrella de la Mort a
Yavin. A part de tot això, i després que hagués entrat en combat per primera
vegada, l'ala-E on es disposava a pujar havia estat minuciosament repassat fins
a deixar-lo tan impecablement a punt com si acabés de sortir de la fàbrica.
Així i tot, en Luke
va titubejar durant uns moments.
Tècnicament parlant,
l'ala-E havia estat prestat a l'Acadèmia Jedi per a propòsits d'ensinistrament,
però únicament a causa que els reglaments dels contramestres no contemplaven la
possibilitat de prestar un caça espacial de primera categoria a un civil.
L’Ackbar li havia persuadit que, atesa la impredictibilitat de la vida, era
molt més sensat que en Luke tingués a la seva disposició una ala-E amb tots els
seus sistemes d'armament en condicions d'operar que un lliscador, xalupa o bot
espacial desproveït d'armes.
-Pensa que ets un
membre de la milícia de la Nova República -li havia dit l’Ackbar-. I un milicià
sempre hauria de tenir la seva arma a casa i a l'abast de la mà, per si es dóna
l'eventualitat que els seus superiors tornin a trucar-lo.
En Luke, no molt
convençut, havia acabat acceptant aquell argument de bastant mala gana. Però
durant els mesos anteriors al seu retorn a Coruscant, s'havia anat sentint cada
vegada més i més incòmode a la carlinga de l'ala-E. Aquell caça era un assassí
poderosament armat, un intimidador, una amenaça muda allà on aparegués. Com a
tal, representava aquella part de la seva vida que en Luke estava intentant
deixar enrere.
La seva ala-X
s'havia adaptat a ell tan perfectament com si fos una segona pell, i gairebé
havia arribat a ser una extensió de la seva personalitat. En Luke havia gaudit
enormement pilotant-lo, fins i tot en combat. Però aquest havia estat un altre
Luke, un Luke molt més jove. L'ala-E era diferent. Era com una incòmoda
imposició, un lleig vestit que es veia obligat a portar cada vegada que
apareixia en públic. I trobava a faltar la familiar presència de l’R2, que
senzillament no encaixava, ni físicament ni electrònicament, en la connexió
astromecánica de l’R7 amb què estava equipat l'ala-E.
«Una última vegada
-va pensar-. Després potser permetran que els hi torni.»
-Obre la cabina, RT
-va dir.
Després en Luke va
dirigir la seva concentració cap al mur davanter de l'hangar. Unes primes
esquerdes van aparèixer en el que fins aquell instant havia estat una làmina
ininterrompuda de silici i cristall de quars i el mur es va obrir, girant-se en
unes frontisses que no havien existit feia uns moments. Ràfegues d'aire gelat
van envair l'hangar quan el vent va entrar udolant per l'obertura.
A falta d'una escala
d'accés, en Luke va donar un àgil salt fins a la vora de la carlinga oberta i
es va ficar en el buit. Mentre la carlinga es tancava sobre ell, el seu cervell
va formar una imatge mental de l'ala-E surant en l'aire a un parell de metres
per sobre de la porta de l'hangar i sortint d'ell en un silenciós lliscament
per perdre’s en la nit. Tal com ho havia imaginat, així va passar..., amb
l'única diferència que el silenci va ser trencat pels insistents gralls de
l’RT. No hi havia cap forma d'explicar a la rígida mentalitat de l'androide
astromecànic que surar per l'aire sense que els motors estiguessin funcionant
no tenia per què ser necessàriament una situació d'emergència.
-Connecta els motors
-va dir en Luke.
L’RT va deixar
escapar un gemec d'alleujament i va obeir.
En Luke va sortir
del seu refugi en una espiral que es va anar fent cada vegada més gran, i va
examinar el sòl a la recerca de més pistes sobre la seva misteriosa visitant.
Mentre passava sobre el penya-segat per segona vegada, va veure la seva nau
-una Aventurera Verpine d'un model bastant antic -posada a cent metres del
precipici.
«No puc creure que
no hagi sentit arribar a aquest trasto -va pensar-. Pre-imperial, disseny
d'elevació general del fuselatge, toveres per al vol en modalitat
atmosfèrica...»
Els records es van
agitar, es van unir i es van entrellaçar. «Has vingut fins aquí en aquest
trasto? -Va preguntar la veu de la Leia, ressonant amb travessa diversió dins
la seva ment-. Ets més valent del que pensava.» En Luke havia sentit aquestes
paraules a bord de l'Estrella de la Mort, quan ell i la Leia es van trobar per
primera vegada..., quan en Luke imaginava estar rescatant una princesa, no a
una germana llargament perduda. Ja feia molt temps d'això.
En Luke va tirar de
la palanca de control, i l'ala-E va sortir disparat cap a la Ciutat Imperial.
Un pensament enviat per davant d'ell va ser suficient perquè en Luke advertís a
la Leia que anava a veure-la. Pel que fa a la raó de la seva visita, en Luke va
decidir que de moment seria millor que la callés.
No va veure com
l’Akanah el contemplava des de la torre, i com la seva mirada plena d'esperança
anava seguint l'estela iònica dels motors mentre l'ala-E desapareixia en la
nit.
La Leia es va
aixecar de sobte al llit, trencant l'abraçada d’en Han
- Oh, Què dimonis
passa ara? -Va preguntar en Han amb veu queixosa.
-Vindrà aquí aquesta
nit.
- Qui?
-En Luke. –La Leia
va apartar el suau llençol color coure i va sortir del llit-. Ve a veure'ns.
- Com ho saps?
-He sentit la seva
veu. Ja saps, gràcies a aquest misteriós do al qual tu descrius tan
afectuosament com... aquesta ximpleria semi-mística de bessons que tenim.
-Bé... Encara no ha
trucat al timbre -va dir en Han, amb una tènue ombra d'esperança en la veu-.
Trigarà una bona estona a arribar.
La Leia no va
semblar sentir-lo.
-Ja era hora. L'únic
que he de fer és explicar com s'han portat avui els nois... Això li permetrà
fer-se una idea de tot el catàleg de problemes.
- Estàs segura que
aquesta és la raó per la qual en Luke ve a veure'ns?
-Va dir que
necessitava parlar amb mi sobre alguns assumptes familiars.
En Han va rebre
aquella notícia amb una expressió bastant dubitativa.
-No ho sé, Leia...
Els nois no són la vostra única família -va dir, intentant minar la ferma
certesa de la Leia sense revelar el lloc en el qual havia estat vivint en
Luke-. No et sembla més probable que es tracti d'alguna cosa relacionada amb el
vostre pare?
- Per què dius això?
-Doncs perquè em
sembla que en Luke segueix tenint problemes per pair aquest assumpte.
- Què? No, això és
una ximpleria -va replicar la Leia, emprant un to bastant sec que descartava
tota possibilitat que es tractés d'això-. Per què hauria de sentir-se culpable
pel que va fer el nostre pare quan es trobava sota el control de l'Emperador i
del costat fosc? En Luke va perdonar al nostre pare a Endor. Tu hi eres... El
vas veure.
En Han va arrufar
les celles.
-Bé... Potser per al
Luke no resultés tan simple. Després de tot, a la galàxia hi ha uns quants
milers de milions de persones que segueixen tenint un concepte pèssim del
vostre vell i estimat pare.
-No cal que m'ho
recordis -va dir la Leia, posant-se una bata blanca i lligant el cinturó amb un
ràpid llaç-. Però sóc jo qui ha d’enfrontar-se a això, no en Luke. Sóc jo qui
suporta les acusacions i els crits i les amenaces, i no en Luke. I ho estic
portant força bé.
Mentre parlava, la
Leia va anar cap a la porta del dormitori. Quan va arribar a ella, es va aturar
i es va girar cap en Han, que seguia assegut al llit amb el pit nu entre un
garbuix de llençols arrugats.
-No, estic segura
que t'equivoques -va dir-. Aquesta no és la raó per la qual en Luke ha decidit
venir aquí. Semblava..., bastant excitat, gairebé feliç.
En Han es va rendir.
-Molt bé. El que tu
diguis, Leia. On vas?
-He estat prenent
algunes notes sobre el comportament dels nois. Vull posar-les al dia abans que
arribi en Luke.
Li va dirigir un
ràpid somriure i va desaparèixer pel llindar.
-Bé, suposo que
llavors s’ha acabat això de dormir per ara -va murmurar en Han, sospirant i
aixecant-se del llit-. Això em fa pudor. Oh, sí, això em fa molta pudor...
En Luke Skywalker no
podia fer una discreta visita particular a la cap d'Estat de la Nova República
ni tan sols a unes hores tan avançades de la nit. Tots els voltants de la
residència presidencial estaven considerats com a espai aeri d'alta seguretat,
i es trobaven protegits pels seus propis generadors d'escut locals. Això
descartava la solució més còmoda de baixar directament a la residència, o fins
i tot prop d'ella.
En comptes d'això,
en Luke va rebre instruccions de dirigir la seva ala-E cap a una pista militar
de Port de l’Est. Abans que hagués pogut sortir de la cabina, ja hi havia una
multitud de tècnics de superfície i altres treballadors del port congregada al
voltant de la pista. Però era diferent de la classe de multituds que atreia en
Han. Tothom romania allunyat de la pista, i van seguir immòbils fins i tot
després que en Luke hagués baixat d'un salt des de la cabina fins a la
superfície de duracret.
Era com si no
poguessin passar per alt una oportunitat de veure al Luke Skywalker però, al
mateix temps, se sentissin massa intimidats per la seva elevada posició dins de
la Nova República per atrevir-se a córrer el risc de tractar d'estrènyer-li la
mà, donar-li un cop afectuós a l'esquena o, merament, dirigir-li la paraula. En
Luke no se sentia tant una celebritat com una curiositat, i de vegades tenia la
sensació que en lloc de ser un heroi viu era una llegenda morta.
L'únic que desitjava
era que el deixessin en pau. Ser una celebritat o una curiositat, una llegenda
o un heroi, era una cosa que no li interessava gens ni mica.
-Protocol de
Seguretat U, RT-va dir.
La cabina i els
protectors de les preses motrius de l'ala-E van quedar tancats i bloquejats, i
en Luke va anar cap a l’aerolliscador que li estava esperant al costat del
cercle de descens. La multitud es va obrir en silenci davant d'ell per
deixar-lo passar. Però la seva excitació va caure sobre ell amb la violenta
intensitat física d'una bufetada, i l'ambivalència dels seus sentiments li va
esquinçar el cor. En Luke podia sentir com parlaven en murmuris entre ells i
podia llegir en els seus rostres, i la seva imaginació no va necessitar
esforçar-se molt per acabar d'omplir els buits del que no podia percebre amb
els sentits.
“Nens, mai endevinareu a qui he vist a l’espaiport
aquesta nit...
Està aquí? Què va dir? Quin aspecte tenia? On va anar?
Em pregunto què significa tot això.”
L’aerolliscador era
un model estàndard del govern, i estava proveït d'un regulador de velocitat, un
limitador d'altitud i un androide de pilotatge en els controls. Per al Luke,
era una visió tan meravellosa com la d'un mòdul d'escapament en una nau
condemnada a la destrucció.
-Residència
presidencial, entrada nord -va dir en Luke.
“Estava tan seriós...
Tenia una expressió tan misteriosa a la cara...
Va surar cap a terra com si fos un full...
Estava tan a prop de mi com jo ho estic de vosaltres...
Em va somriure...
Mai vaig pensar que tindria ocasió d'arribar a
conèixer-lo...
Només cal mirar-lo per saber que és un Jedi...
Oh, només amb mirar-lo ja pots adonar-te de totes les
proves terribles que ha...”
En Luke va tancar
els ulls i va deixar escapar un sospir d'alleujament quan l’aerolliscador va
remuntar el vol.
Mentre esperaven en
Luke, en Han s'havia quedat a la sala, pensant que potser podria ser el primer
a veure el seu amic per advertir-li de què era el que la seva germana esperava
obtenir d'aquella visita. Però quan el senyal de la porta nord va arribar per
fi, la Leia va passar al costat d’en Han i va sortir per la porta abans que
aquest pogués adonar-se del que estava fent.
-Deixi-li entrar -va
dir en Han al guàrdia de la porta posant cara de resignació, i es va afanyar a
seguir la seva dona.
Va aconseguir
assolir-la just en l'instant en què la Leia i en Luke es trobaven en el camí
del jardí nord.
-Leia -va dir en
Luke amb un càlid somriure, i els dos germans es van abraçar.
-Sabia que vindries
-va dir la Leia, besant-li a la galta i agafant-li del braç-. Sabia que
canviaries de parer. Oh, no sé com dir-te quant m'alegro de veure't... Quant de
temps pots quedar-te?
-Tu i jo tenim feina
a fer -va respondre en Luke-, i no sé quant de temps necessitarem. I després he
d'explicar algunes coses. Hola, Han -Luke li va donar un copet a l'esquena amb
la mà lliure-. M'alegra tornar a veure't.
-El mateix dic, noi,
el mateix dic -va replicar en Han en un to una mica sarcàstic.
-Va, anem dins -va
dir la Leia-. Et van fer deixar la teva bossa de viatge a l'entrada? Quina
idiotesa per la seva banda...
-No he portat una
bossa de viatge -va dir en Luke-. No planejava quedar-me. Però si és massa tard
per a vosaltres, puc passar la nit aquí fora, i després podem treballar al
matí. Sempre m'han agradat aquests jardins.
La Leia es va
aturar, es va tornar cap al Luke i va arrufar les celles.
-Em sembla que aquí
hi ha alguna cosa que se m'escapa -va dir-. Els nens estan adormits per fi,
així que de totes maneres no podrem començar a treballar fins demà. Però estic
segura que caldran dies, i més probablement setmanes, perquè puguem fer algun
progrés.
-No he vingut a
donar classes als nens, Leia. És que en Han no t'ha dit quina és la meva opinió
sobre aquest assumpte?
-Els ho vaig dir,
però... -Va començar a explicar en Han.
-En Han em va dir
que tu havies dit que això era el meu problema -el va interrompre la Leia-. I
això em va semblar una resposta tan poc pròpia de tu que vaig estar segura que
no t'havia entès bé.
En Luke va moure el
cap.
-La condensació no
li ha agradat gaire, però suposo que en realitat és més o menys això -va dir-.
Leia, en aquests moments qualsevol cosa que jo pogués fer només serviria perquè
les vostres vides i les dels nois estiguessin encara més plenes de problemes en
el futur. He dedicat molt temps a meditar sobre aquest assumpte. Estic segur
que és la decisió més encertada.
-Llavors... Has
vingut aquí perquè vols alguna cosa, i no perquè necessitem ajuda?
-Sóc aquí perquè tinc
certa informació nova sobre la nostra mare.
Les paraules d’en
Luke van deixar bastant sorprès en Han però, pel que va poder veure,
l'expressió de la Leia no es va alterar ni es va suavitzar en el més mínim.
- De quina
informació m'estàs parlant? -Va preguntar-. D'on procedeix?
-Encara no vull
dir-t'ho -va respondre en Luke-. Esperava que abans em permetries sondejar la
teva ment. Ara ja tinc certa idea de què he de buscar.
El llenguatge
corporal de la Leia va anunciar quin seria la seva resposta abans que sortís
dels seus llavis. La Leia va retrocedir un parell de passos, envoltant-se el
cos amb els braços mentre els seus llavis es tibaven i els seus ulls,
sobtadament plens d'ira, es movien d'un costat a un altre.
-No -va dir-. Torna
al lloc d'on has vingut, sigui quin sigui.
Després va girar
bruscament sobre els seus talons i va començar a caminar cap a la residència.
-Leia... -Va dir en
Han, allargant el braç cap a ella mentre la seva dona se li aproximava.
La Leia va esquivar
els seus dits amb un gir de la cintura i un ràpid pas lateral.
-I si et poses de la
seva banda, tu també pots anar-te’n amb ell.
-Leia...
El to d'en Han havia
passat a ser clarament gemegós, però no va fer cap efecte. Uns instants
després, els dos homes s'havien quedat sols en el camí.
-Bé, creia que el
fet de volar era l'única activitat en què estava una mica desentrenat -va dir
en Luke amb un sospir.
-Per si et serveix
d'alguna cosa, noi, la Leia ha tingut un dia molt dur -va dir en Han-. Ja porta
un mes sencer negociant amb el mateix tipus, i això està començant a -la de
polleguera. I no sé com s'ho fan, però els bessons semblen saber que la seva
mare no es troba en condicions d’enfrontar-se amb ells, i s'estan posant
realment insuportables.
-Si hagués
recorregut a la Força... -Va dir en Luke, movent el cap-. La Força és
inesgotable.
-Bé, doncs la Leia
no és la Força i pot esgotar-se amb força facilitat. Per la raó que sigui,
entens? Serà millor que te’n vagis i tornis en un altre moment.
-No -va dir en
Luke-. Vaig a parlar amb ella. Ha de comprendre com d'important que és això per
als dos.
-Noi, no t'ho
recomano...
-No et preocupis -va
dir en Luke, posant-se a caminar pel camí-. Tot anirà bé.
L'androide majordom,
sempre disposat a ajudar, li va dir al Luke que la Leia era a la cuina. En Luke
la va trobar asseguda en un tamboret davant del bar, sostenint un got alt amb
les dues mans i contemplant la finestra sense veure-la.
-Estic bé, no et
preocupis -va dir la Leia quan en Luke va entrar a la cuina-. Estava intentant
recordar si alguna vegada has fet alguna cosa que jo t'hagués demanat que
fessis.
-Una o dues vegades,
per casualitat -va replicar jovialment en Luke, esperant arrencar un somriure-.
Però sempre hem aconseguit tirar endavant.
La Leia no va dir
res, i es va limitar a prendre un glop del seu got.
-Això és molt
important per als dos, Leia. I també és important per als nens -va dir en Luke.
Després va tornar la mirada cap al Han, que l'havia seguit fins al llindar i
s'havia recolzat en ell, creuant els braços sobre del pit-. Crec que realment
pot haver una possibilitat que aconseguim dissipar el misteri i descobrir a la
nostra mare com una persona real.
-Per què? –La Leia
el va mirar a la cara per primera vegada des que havia entrat a la cuina, i en
Luke va poder veure el cansament que hi havia en els seus ulls-. Has sondejat
la meva ment més vegades de les que puc recordar. Vas fer que l’R2 i C3PO
passessin diversos mesos a Obra-skai, registrant les biblioteques a la recerca
de qualsevol dada.
-La Leia va buidar
el seu got i el va deixar al bar-. Ens vam passar hores i més hores asseguts en
un cercle de meditació Jedi, nit rere nit, cridant a l’Obi-Wan, a l’Ànakin i al
Yoda, a l’Owen i a la Beru, als meus pares adoptius, a qualsevol persona que
coneixíem que pogués haver-la conegut. També la vàrem cridar a ella...
Recordes?
-Recordo.
-I quan vam haver
acabat, sabíem exactament el mateix que sabíem abans de començar. Una
conspiració de silenci, així és com ho vas anomenar.
-Semblava ser
precisament això -va dir en Luke-. Però crec que el silenci acaba de
trencar-se. Em sembla que ara sé per què mai vam aconseguir trobar ni rastre
d'ella.
-Estàs obsessionat
amb el passat -va dir la Leia amb sobtada sequedat-. Jo no em puc permetre el
luxe de què el passat m'importi tant. Els nostres pares estan morts, i res del
que facis pot alterar aquest fet. Els meus fills són el futur.
- Com sabem que la
nostra mare està morta? -Va preguntar en Luke, deixant-se caure sobre un
tamboret a l'altre costat del bar-. On és la seva tomba? Qui la va veure morir?
La vas veure morir?
-No...
- Com sabem que no
va ser d'Alderaan, deixant-te a tu allà, per amagar-te del nostre pare? Com
sabem que no va tenir èxit en el que pretenia?
-Hi ha una resposta
molt senzilla per a totes aquestes preguntes -va dir la Leia, aixecant el cap-.
La mare està morta, Luke. Si encara visqués, llavors res podria impedir-li
tornar aquí per reunir-se amb nosaltres.
-Potser encara sigui
relativament jove. Potser només tingui cinquanta anys -va dir en Luke-. Encara
podria passar.
-Han transcorregut
dotze anys, Luke -va dir la Leia-. I no som dues persones a les que costi molt
localitzar..., almenys jo no ho sóc.
- Què vols dir amb
això? -Va preguntar en Luke.
-Vaig a dir-te una
cosa que t'havia ocultat fins aquest moment i t'ho havia ocultat precisament
per la manera en què sempre t'has pres tot aquest assumpte -va replicar la
Leia, parlant molt a poc a poc i amb veu pensativa-. Des que va acabar la
guerra... Bé, des que he triat Coruscant com a llar i he centrat tota la meva
vida a la consolidació i el desenvolupament de la Nova República, hi ha hagut
una successió ininterrompuda de dones que es presenten aquí i afirmen que són
la mare a la qual vam perdre fa tant de temps . -Va tornar la mirada cap en
Han-. Quantes portem ja, amor?
-Més de dues-centes
-va dir en Han, assentint amb el cap-. Darrerament hi ha hagut més que de
costum, no sé per quina raó... En el que portem d'any, una quasi cada setmana.
-El personal de
seguretat les anomena «iaies boges»-va dir la Leia-. Algunes no tenen ni la
meitat dels anys que hauria de tenir la nostra mare, i algunes ni tan sols són
humanes. Però totes estan fermament enamorades de la idea que es van casar amb
el monstre i van donar a llum als herois de la Rebel·lió.
-Però potser hi hagi
raons que no coneixem i que li impedeixen venir -es va afanyar a dir en Luke-.
Potser necessiti protegir els que la van protegir. Potser no vulgui
enfrontar-se a les nostres preguntes. Pel que ella sap, ara podem estar maleint
la seva memòria. Aquesta és la raó per la qual potser hauríem de ser nosaltres
els que donem amb ella i no a l'inrevés. Si us plau, Leia... Deixa’m mirar dins
de la teva ment un cop més. Ara tinc un cartell indicador..., tinc un nom.
- I què passarà si
trobes el que busques?
-Llavors me n'aniré
amb la dona que m'ha revelat aquest nom, per esbrinar la resta.
La Leia va alçar les
mans en un gest d'exasperació.
- Ho veus? Ho veus?
Això no acabarà mai... Mai podràs lliurar-te d'aquesta obsessió.
-He de saber la
veritat -va dir en Luke-. No entenc per què no sents el mateix que jo...
-Escolta, Luke:
nosaltres dos mai tindrem un bell arbre genealògic pulcrament podat -va
replicar secament la Leia-. Per què no ho pots entendre? Mai coneixerem millor
als nostres pares del que els coneixem ara. Mai tindrem històries sobre els
nostres avis que podrem recordar amb tendresa i explicar als nostres fills. Tot
ens anirà molt millor si ens conformem amb parlar de l'Owen i la Beru, d’en
Bail..., de les persones que ens van cuidar, ens van protegir i ens van voler
com si fóssim fills seus. Dones massa importància al vincle de la sang.
-És una cosa més que
la sang... -Va començar a dir en Luke.
-M'és ben igual -va
dir la Leia, colpejant el bar amb el palmell de la mà dreta. El soroll va ser
tan sobtat i potent que en Han es va sobresaltar-. Per moltes coses que
esbrinis sobre els nostres pares, mai podràs inventar-te una infància normal
per a nosaltres. I si descobreixes la veritat, com tu en dius, potser acabis
donant-te compte que no t'agrada massa. Potser acabis desitjant haver permès
que seguissin morts.
- És que pot haver
alguna cosa pitjor que el que ja sabem?
-Preferiria no
conèixer la resposta a aquesta pregunta -va dir la Leia, apartant-se del bar
amb una empenta tan violenta que el seu tamboret va caure a terra mentre
s'aixecava d'ell-. Tu i jo som orfes, Luke. Tant si t'agrada com si no, aquesta
és la realitat. El nostre arbre genealògic comença aquí..., amb aquesta
família, i amb aquests nens. I ells si que coneixeran als seus pares, i al seu
oncle, i a tots els nostres meravellosos amics.
Un fúria cada vegada
més intensa es va anar apoderant de la cara i de la veu de la Leia mentre
parlava, una fúria dirigida contra el món, contra en Luke i contra tots els
que, com altres tants obstacles, s'interposaven entre ella i la seva visió del
que havia de ser.
-Els meus fills si
que tindran històries d'una família normal per a explicar als seus fills,
ximpleries gracioses i insignificants sobre les foteses quotidianes, històries
en les que ningú mor massa jove o ha de carregar amb el pes invisible de la
vergonya durant tota la seva vida. Jo m'asseguraré que així sigui, amb la teva
ajuda o sense.
En Han va creuar el
llindar i va anar cap a ella.
-Leia...
-No hi ha res que
m'importi més, ho entens? -Va preguntar la Leia, agitant un dit davant de la
cara d’en Luke-. Res! Així doncs, estimat germà, fes el que creguis que has de
fer: vés amb qui et doni la gana on hagis d'anar-te’n, per perseguir qualsevol
ombra de l'indici d'una promesa d'una pista que et vingui de gust perseguir.
Tot això no m'importa gens ni mica. No tornis a demanar-me ajuda. I no portis
el passat a aquesta casa, d'acord? El passat només és dolor i mort. Tu pots
revolcar-te en ell si vols, però jo, per la meva part, ja he tingut passat més
que suficient per a deu vides seguides.
Atordits per la
vehemència del seu esclat emocional, els dos homes van guardar silenci mentre
la Leia sortia de la cuina.
-Ho sento -va dir en
Luke per fi-. Tenies raó. M'he enganyat a mi mateix pensant que la coneixia
millor que tu.
-No sé qui té raó i
qui s'equivoca, noi. L'únic que sé és que els dos sou més tossuts que un
tauntaun -va dir en Han-. I també sé que probablement aquest és un bon moment
perquè te’n vagis.
En Luke no va
intentar discutir-li-ho.
Com la immensa
majoria de les naus espacials esportives batejades amb noms impressionants,
l’Aventurera Verpine de l’Akanah no tenia gran cosa a oferir ni en l'aspecte
tècnic ni en el de la comoditat personal.
No tenia armes,
escuts de combat o androide astromecànic, i el seu índex de velocitat
subllumínica era d'un modest 2,5. El deflector navigacional havia estat
modernitzat fins deixar-lo en les pautes estàndard del Bloc 3 durant algun
moment de la seva història, però el seu motivador d'hiperimpulsió seguia estant
en el nivell del Bloc 1. Només hi havia un compartiment pressuritzat
individual, que compartia la part central de la nau amb una llitera en la qual
només hi cabia una persona i un diminut cubicle sanitari protegit per una
mampara. L’Akanah, gairebé demanant disculpes per això, li va explicar que la
consola del servei de menjars només podia oferir tres tipus de begudes, ja que
no havia pogut permetre’s reparar els dispensadors d'aliments.
Però el compartiment
de pilotatge era prou gran perquè en Luke pogués prescindir del seu vestit de vol en favor d'unes peces
més folgades i còmodes, i la petita bodega de càrrega disposava d'espai més que
sobrat per acollir la modesta bossa de viatge d’en Luke al costat de
l’equipatge i els subministraments de l'Akanah.
- Això és tot? -Va preguntar
l’Akanah, cridant per fer-se sentir per sobre del vent.
-Això és tot -va replicar en Luke,
traient un comunicador d'una butxaca-. Camina, entra d'una vegada... Estàs
tremolant. Pots sentir-me, RT?
El comunicador va emetre un
estrident refilet electrònic.
En Luke va ajudar a l’Akanah a
introduir-se per l'estret orifici d'accés, i després es va apartar un parell de
passos de l’Aventurera.
-Estaré fora durant algun temps, RT
-va dir, sostenint el comunicador en el buit del palmell de la seva mà-.
Mantingues el Protocol de Seguretat Cinc. Si algú creua el perímetre de
seguretat, envia el Codi Alfa-cinc-zero-alfa pel Canal de Control U. Acusa
rebut del missatge.
L’R7-T1 va respondre obedientment
amb un xiulet afirmatiu. L’androide ignorava que el codi que se li havia
comunicat faria que el refugi caigués al mar, on es faria miques topant amb els
pinacles rocosos i submergiria l'ala-E sota les onades.
-Fi de la connexió -va dir en Luke.
Va apagar el comunicador i després
va girar, va tornar a l’Aventurera i va grimpar per l'escaleta d'accés, pujant
els esglaons de dos en dos.
- Va tot bé? -Va preguntar l’Akanah
quan es va reunir amb ella.
-Tot va estupendament -va dir en
Luke, empenyent la palanca que recolliria l'escaleta i segellaria la comporta
darrere d'ell-. Vols agafar els controls?
-No cal -va dir l’Akanah,
instal·lant-se en el segon seient.
-Doncs llavors, i si no t'importa,
procuraré ser útil -va dir en Luke mentre es posava l'arnés de seguretat-. Però
abans hauràs de dir-me cap a on he de dirigir l'extrem més petit d'aquesta nau.
-El nostre destí és Lucazec -va dir
l’Akanah-. Aquest va ser la nostra última llar. Començament a la nostra recerca
allà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada