Abans de la Tempesta (II)

Anterior

2

Una brisa calenta i humida bufava sobre el cim del Temple d’Atun, el més alt dels temples mig en ruïnes que els Massassi havien construït a Yavin IV. Luke Skywalker va girar la cara cap al vent i va contemplar la jungla plena de vida que s'estenia davant seu sense cap interrupció fins a confondre’s a l'horitzó. L'enorme disc ataronjat de Yavin, el gegant gasós, dominava el cel, suspès just a sobre del límit del món mentre la seva quarta lluna anava girant cap a la nit.

Fins i tot després de cinc anys, en Luke seguia pensant que aquell panorama era tan imponent que gairebé resultava aclaparador. Hi havia crescut a Tatooine, on les úniques estrelles de la nit eren pàl·lids puntets blancs escampats sobre un llenç negre, i on la terrible calor diürna procedia de dos discos que podia fer desaparèixer amb només aixecar la mà. «Trobaré a faltar tot això», va pensar.

En Luke portava mesos utilitzant el Temple d’Atun com el seu santuari. A diferència del Gran Temple, que havia adquirit una nova vida com a llar del praxeum Jedi, el Temple d’Atun havia romàs tal com es trobava quan va ser descobert, amb els seus mecanismes inerts i els seus passadissos sumits en la foscor. Les seves càmeres exteriors havien estat saquejades, però un parany format per dues enormes pedres lliscants havia segellat les càmeres dels nivells superiors ja feia molt de temps. La trampa seguia empresonant els cossos aixafats dels infortunats lladres que l'havien fet funcionar.

Una cosa va fregar amb un suau pessigolleig la consciència d’en Luke i es va agitar en els nebulosos confins de la seva percepció. Va tancar els ulls i va baixar els seus escuts interiors durant el temps suficient per registrar el temple, llegint els corrents de la Força a mesura que fluïen al seu voltant i per sota d'ell.

Hi havia vida per tot arreu, doncs ja feia molt de temps que les criatures de Yavin IV havien reclamat el que van abandonar els Massassi. Les escales ensorrades mantenien confinades a la majoria de les feristeles en els nivells inferiors. Però els ratpenats de les roques havien niat en els petits conductes de ventilació de tota la façana del temple, i en Luke compartia el cim amb els falcons-corneta d'ales purpúries, que remuntaven el vol cada nit per inspeccionar les capes més altes del dosser selvàtic a la recerca de preses.

També va detectar una presència que mai havia estat allà abans..., però no era una presència inesperada. L’Streen s'estava aproximant, tal com li havia demanat en Luke.

En Luke no li havia donat cap instrucció excepte la que es reunís amb ell al cim del Temple d’Atun, amb el que havia convertit, el que Streen assistís a la cita, en una última prova, i al temple en un enigma a desxifrar i una casa dels horrors en potència. En Luke, que estava ocultant-se a si mateix al no exercir ni el més mínim influx sobre els corrents de la Força amb la seva voluntat, va anar seguint l'avanç del seu protegit. L’Streen s'havia distingit per la seva maduresa fins i tot quan era un simple aprenent, i aquesta qualitat era certa amb la decisió amb què ascendia per la torre. Avançava amb veloç agilitat al llarg de les cornises, i es movia pels foscos passatges sense cap vacil·lació.

Els últims cinquanta metres del trajecte fins al cim exigien dur a terme un vertiginós ascens mitjançant les puntes de les mans i els peus al llarg de l'empinada pendent formada per les pedres a mig enfonsar de la cara del Temple d’Atun que donava a ponent. Mentre l’Streen s'anava aproximant al cim, en Luke va empènyer als falcons-corneta amb el pensament i va fer que es llancessin al buit. Els falcons-corneta van passar per sobre del cap de l’Streen com ombres dotades d'urpes, cridant i agitant l'aire amb les seves ales. Però l’Streen no es va sobresaltar. Es va mantenir totalment immòbil i va pegar el cos a la vella pedra, tornant-se invisible fins que els falcons-corneta es van haver allunyat, i després va completar la seva ascensió.

-M'alegra molt veure't aquí -va dir en Luke, obrint els ulls mentre l’Streen es reunia amb ell-. Acabes de confirmar l'elecció que havia fet. Vine, seu i posa't de cara a l'est amb mi.

L’Streen va obeir sense dir paraula. La corba de Yavin estava començant a fregar la línia de l'horitzó, formant la geometria del símbol trobat per tot arreu en les ruïnes Massassi.

- Has fet nous progressos en la teva lectura dels Llibres dels Massassi? -Va preguntar en Luke en veu baixa.

S'estava referint a una col·lecció de rajoles tretes d'una càmera subterrània ensorrada que havia estat descoberta dos anys abans a la jungla, a prop del temple. Les tauletes estaven cobertes amb la complexa i arcana simbologia del Sith, però els signes no havien estat traçats per una consciència Sith. Els Llibres guardaven silenci sobre la seva autoria, però en Luke creia que eren la creació d'un sol Massassi, i que contenien l'obra de tota una vida dedicada a escriure assajos sobre la història i la fe. Una opinió minoritària sostenia que eren els textos sagrats originals dels Massassi, una antiga tradició oral que havia estat consignada allà per esclaus que van aprendre a llegir i escriure.

-Pensava que a hores d'ara ja hauria acabat, però només he arribat al setzè Llibre -va dir l’Streen-. Llegir-los és més esgotador del que mai hagués imaginat. És com si fos un procés que ha de seguir el seu propi ritme, i que no pot ser accelerat.

- I què has descobert sobre el que el panorama que s'estén davant nostre significava per als que van construir aquest lloc?

-He descobert que per als Massassi Yavin era un déu bell i terrible alhora -va respondre l’Streen-. Alçava els ulls cap al cel, però encongia els seus cors i els omplia de por.

-Continua.

L’Streen va assenyalar l'horitzó amb un gest de la mà.

-Si he entès bé el que he llegit, els Massassi es van mesurar a si mateixos fent servir aquesta presència que ho domina tot com a patró de mesura i es van sentir espantosament diminuts i insignificants. Es trobaven sobre el pinacle de la vida en un món fecund, i no obstant això els semblava que ells i els seus èxits no eren res..., i aquesta paradoxa va acabar enfosquint tota la seva història.

-Sí -va dir en Luke-. No van aconseguir aprendre la lliçó de la humilitat. Com més grans eren les seves obres, més anhelaven aquest poder que seguia semblant estar tan lluny del seu abast. Van construir aquestes pedres per al Sith en un va esforç que pretenia tocar el rostre del seu déu, i perseguir el poder fosc del Sith en un va esforç per arribar a ser com déus.

-Va ser una mena de bogeria.

-Un indici de la veritat pot ser suficient per provocar la bogeria -va murmurar en Luke.

- Quina veritat és aquesta?

-Mira al nostre voltant -va dir en Luke, estenent les mans-. Els Massassi han desaparegut i les seves obres s'estan enfonsant, ferides per la guerra i violades pels intrusos. Però Yavin segueix governant el seu món.

-Sí. Sí, comprenc.

-Me n'aniré al matí, Streen -va dir en Luke en veu baixa i suau-. La meva presència aquí ja no és necessària. Va sent hora que un altre assumeixi la direcció de l'Acadèmia Jedi. T'he triat a tu.

Aquelles paraules van aconseguir el que no havien aconseguit els falcons-corneta, ja que l’Streen es va sobresaltar visiblement.

- Et marxaràs demà? No ho entenc -va dir, girant-se cap al Luke.

-Hi va haver un temps en què la Força era per a mi com una veu que xiuxiuejava en el vent -va dir en Luke, aixecant-se i tornant la mirada cap al Gran Temple-. L’Obi-Wan em va ensenyar a sentir-la, i en Yoda em va ensenyar a entendre-la. Després vaig ser el meu propi mestre, i vaig aprendre a escoltar-la estigués on estigués i, al meu torn, he ensenyat a altres a escoltar-la i entendre-la. Però últimament no he estat sentint molt bé aquesta veu, tot i que la meva oïda és més aguda que mai. Hi ha massa soroll. Hi ha massa interferències que he de filtrar i eliminar. Hi ha massa preguntes, massa exigències. Tots semblen estar cridant. És insuportable, i m'esgota.

Es va tornar cap a l’Streen.

-No puc seguir fent aquesta feina. I el que he de fer no pot fer-se aquí.

-Aleshores ha arribat el moment de què te’n vagis -va dir l’Streen, posant-se dret-. Ara que comprenc per què t'has estat allunyant a a poc a poc de nosaltres, fins i tot em sembla que hauries d’haver-te marxat fa temps. I no et preguntaré on vas.

-Gràcies -va dir en Luke-. Acceptes la càrrega que t'he ofert?

-Sí -va dir l’Streen, oferint la mà estesa-. L’accepto. T’allibero dels teus deures sense imposar cap condició a canvi. Jo carregaré amb aquest pes a partir d'ara. -Els dos homes van unir les seves mans en una ferma encaixada plena de sinceritat. Després l’Streen va somriure-. Encara que no em sento preparat.

-Fantàstic -va dir en Luke, responent al somriure de l’Streen i deixant-li anar la mà-. El que no et sentis preparat t'ajudarà a esforçar-te encara més.

- Els ho diràs als aprenents, o els ho diré jo?

-Jo els ho diré. És el que esperen, i a més vull que sàpiguen que comptes amb tota la meva confiança. Ara vine, i fem el que cal fer.

Donant dues llargues i ràpides gambades, en Luke es va llançar al buit del vent calent des del cim del Temple d’Atun, tal com feien els falcons-corneta. Va caure donant tombs per l'aire durant uns moments, i després va estendre els membres com si els plecs de la túnica fossin unes ales. Mentre queia, va meditar en la por durant llargs segons, i després va imaginar que era una criatura de l'aire. Fent que el seu cos fos tan lleuger com el seu cor, es va posar sobre el sòl prop de la base del temple amb tanta suavitat que les tiges d'herba amb prou feines van protestar. L’Streen va trigar una mica més a arribar, descendint al llarg de la façana del temple bronzejada pel sol com si estigués deixant-se caure mitjançant una corda invisible.

-Espero que aquesta no hagi estat la meva última prova -va panteixar l’Streen mentre es reunia amb en Luke.

-No -va respondre en Luke-. Només era una cosa que volia fer un cop més abans d'anar-me'n.

Una estona més tard, després que s’hagués fet fosc, un caça ala-E va crear una fletxa de llum a través del cel i va pujar com una exhalació cap a les estrelles des de l'illa de ruïnes perduda en el mar fosc de la jungla. Només un parell d'ulls el va veure marxar. Els ulls pertanyien a l’Streen, que es trobava assegut al cim del Gran Temple. Havia estat meditant, i la llum i el so van fer que aixequés la mirada.

-Adéu, mestre meu -va murmurar mentre l'estela iònica s'anava esvaint-. Que la Força t'acompanyi en el teu viatge.

En alguns aspectes, en Jacen Solo era com qualsevol nen de set anys d'edat. Li agradava construir castells amb una baralla de cartes de sàbacc, conduir barredores de joguina a través de tolls de fang i jugar amb models de naus espacials. L'únic problema, des del punt de vista d’en Han, era que en Jacen volia fer totes aquestes coses amb la seva ment, en comptes d’amb les mans.

Fins al moment, la capacitat per levitar objectes, fins i tot els més petits, seguia estant fora de l'abast d’en Jacen. L'ala-E i el caça TIE que lliuraven un feroç duel en l'aire damunt del seu llit estaven suspesos d'un parell de fils, i no dels seus pensaments. Però saber que era possible levitar objectes constituïa una motivació més que suficient per al fill gran d'en Han. Igual que el pare que suporta el primer any de lliçons de clarinet del seu fill, en Han havia après a ignorar l'estrèpit de les petites catàstrofes i els experiments fracassats, i els ocasionals esclats d'impaciència que tenien lloc a l'habitació contigua i que, d'una altra manera, haurien fet pujar vertiginosament la seva pressió sanguínia. A més, i a diferència de la Leia, el soroll i el caos que acompanyen els jocs d'un nen no li molestaven gens ni mica.

Però a Han li costava bastant més pair la innegable realitat que en Jacen s'estava tornant una mica..., bé, una mica grassonet. En Han recordava la infància com llargs dies de jocs moguts i enèrgics, com una època en la que posseïa un cos esvelt i fort que mai estava cansat durant massa temps. En el cas d’en Jacen, la infància era una cosa molt diferent. Encara que els nens podien anar i venir lliurement per tot el recinte, en Han mai veia entrar al pati al seu fill major després d'haver corregut fins a acabar en un estat d'esgotament suat, o sortir dels jardins tan brut i feliç com un cuc. I això preocupava considerablement en Han.

Hi havia alguna cosa que encara li resultava més difícil d'acceptar, i era el fet de veure al Jacen jugant sempre sol, sense amics fora de la família i estant cada vegada menys interessat a jugar amb la Jaina i l’Ànakin. En Han culpava de la manca d'amics d’en Jacen a si mateix i a la Leia. Els nens havien estat traslladats contínuament d'un lloc a un altre, enviats lluny amb guardaespatlles i amagats amb mainaderes, tot amb la idea de «protegir». Com a resultat, el procés havia «protegit» als seus fills de tenir res remotament semblant a una infància normal. I malgrat tot això, tot i així havien estat segrestats per l’Hethrir, i havien estat a punt de perdre'ls.

Ja no es podia fer res excepte tractar de no agreujar encara més les conseqüències de l'error. La primera nit en què la família va estar reunida, amb la Leia vessant llàgrimes d'alleujament mentre s'abraçaven els uns als altres, en Han s'havia jurat en silenci que mai tornaria a permetre que els nens quedessin sense la cura i la protecció del seu pare o seva mare.

La Leia estava irremeiablement atrapada pels assumptes governamentals, però en Han estava convençut que la seva posició era molt diferent a la d'ella. Quan van tornar a Coruscant, havia intentat presentar la seva dimissió. Com a resposta, l'almirall Ackbar havia observat que en Han perdria les seves autoritzacions i accessos d'alta seguretat i el seu passe de Primera Classe, i que la Leia perdria el seu consell en les qüestions més delicades i el poder compartir-les amb ell.

-Considerant indispensable per a la defensa de la Nova República, he de rebutjar la seva dimissió -havia dit l’Ackbar.

-Ei, un moment, maleïda sigui...

-No obstant, també sóc de l'opinió que les funcions que exerceix actualment no estan aprofitant al màxim la seva experiència i capacitats -va seguir dient l’Ackbar-. Amb efectivitat immediata, ordeno l'excedència indefinida del seu rang actual i que se li adscrigui al servei personal de la presidenta en qualitat d'agregat encarregat de la defensa domèstica. Haurà de prestar la seva ajuda de la manera que ella consideri més adequada. Ho ha entès?

Si els enormes ulls de calamarià haguessin estat capaços de produir un gest de complicitat, l’Ackbar hauria obsequiat en Han amb un exemplar superbament maliciós en aquest mateix moment.

Com a conseqüència, i des d'aquell moment, en Han passava els dies a la residència presidencial, que compartia amb la Leia, i intentava recuperar tot el temps perdut. Però estava descobrint que els nens feien que els hiperimpulsors del Falcó Mil·lenari semblessin altament fiables i predictibles en comparació amb ells. El petit Ànakin era el lleial aliat d'en Han, però els bessons solien posar-lo a prova. En Jacen i la Jaina tenien les seves pròpies idees sobre quin era l'ordre més adequat per a l'univers, i sobre el lloc que havien d'ocupar en ell.

-Però pare, la Wínter ens deixa...

-Però pare, en Chewie sempre...

-Però pare, C3PO mai...

Les frases que començaven amb aquest tipus de construccions gramaticals van quedar totalment prohibides a la casa a la fi del primer mes. «No és just!» Va seguir el mateix camí poc temps després. Amb la Leia recolzant els edictes al final de la cadena de comandament (i negociant discretament les seves discrepàncies amb en Han en privat), els tres nens van acabar reconeixent al pare com el cap de la casa.

Però al Han li preocupava molt aquell dia, que creia havia d'arribar inevitablement, en què un desacord acabaria convertint-se en una discussió que no aconseguiria guanyar. En Han havia arribat a la conclusió que criar nens Jedi era una cosa molt semblant a criar tigres de Ralltiir: per moníssims que poguessin ser de petits i per molt que poguessin estimar-te, tot i així acabaven creixent-los unes urpes tan llargues com mortíferes. En Han mai oblidaria la tarda en què l’Ànakin va tenir una enrabiada ajudada i alimentada per la Força que havia durat una hora sencera. Tots els objectes de l'habitació van ser empesos o llançats contra la paret, deixant al petit sol al centre d'un sòl totalment buit perquè el colpegés amb els punys i els talons.

Per sort, els tres nens eren, bàsicament i en el fons, molt bons. Que el fet de jugar amb la Força els hi fer que dormissin més estona i més profundament també era una cosa per la que podien donar gràcies. Per desgràcia, tant l’Ànakin com en Jacen havien heretat la tossuderia de la seva mare: obligar qualsevol dels dos a fer res que no volia fer exigia considerables esforços. I tant en Jacen com la Jaina tenien una veta oculta d’entremaliada i incontenible picardia, de la qual la Leia culpava en Han, i que feia que es pogués tenir la seguretat que tard o d'hora acabarien fent just el que no volies que fessin.

Havien establert un nou ritual familiar que semblava agradar molt a tothom: quan la Leia arribava a casa, tots es ficaven a la piscina de vòrtex del jardí i passaven mitja hora o més deixant-se portar d'un costat a un altre pels seus corrents. Els nens podien jugar, de sobte l’Ànakin havia començat a sentir un amor tan intens per l'aigua que l’Ackbar li cridava orgullosament «el meu peixet», o limitar-se a romandre enganxats a la mare i el pare, mentre que per la Leia i en Han era com una teràpia, un sospir d'alleujament al final d'un llarg dia.

Després, quan els nens s'anaven amb l'androide majordom que els vestiria per al sopar, en Han i la Leia es retiraven al seu dormitori per intercanviar el que deien jocosament «l'informe diari». Allò era tan part del ritual com la piscina: els donava una ocasió de queixar-se, cridar o, senzillament, distreure’s una estona mentre cada un li explicava a l'altre com li havia anat el dia.

Aquesta nit la Leia es va deixar caure sobre el llit, va agafar un coixí i el va rebregar contra el seu pit.

- Quines són les últimes notícies del front de batalla, general? -Va preguntar.

En Han es va instal·lar en una butaca kesslerita col·locada davant dels peus del llit. La butaca es va estovar i es va adaptar ràpidament als contorns del seu cos, deixant-li en una postura tan còmoda que li va fer tenir la sensació que encara estava flotant a la piscina de vòrtexs.

-No sé què fer amb en Jacen -va dir-. Aquest matí vaig intentar persuadir-lo que jugués un petit torneig amistós de bol-pilota amb mi. Va rebutjar la idea.

-Bé... No és un esport que se li doni massa bé, i els nois volen que els seus pares estiguin orgullosos d'ells -va dir la Leia, donant-se la volta i clavant la mirada al sostre-. Potser no s'atreveix a jugar amb tu perquè tu ets molt millor jugador que ell i tem quedar en ridícul.

-No juga massa bé perquè mai el practica. No hi ha cap raó per la qual no pugui arribar a ser un bon jugador. Però va dir que era un joc estúpid.

La Leia va mantenir un diplomàtic silenci.

-Així que li vaig dir que d'acord, que escollís ell -va seguir explicant en Han-. «Vols anar a patinar al velocidrom, vols jugar a pilota mural al pati, què vols fer?» «No, pare, gràcies», em diu ell. Li vaig dir que havia de començar a fer algun tipus d'esforç físic, que havia d’enrobustir el seu cos..., o en cas contrari, hauré d’obligar-lo a fer uns quants circuits diaris de la tanca interior corrent al costat de l'androide sentinella.

- I què va respondre a això?

- «Per què he de ser fort? Algun dia seré capaç d'anar on vulgui, o d'aconseguir tot el que vulgui, només pensant en això..., com l'oncle Luke.» Això és el que em va respondre. –en Han va bellugar el cap-. No sembla haver-se adonat que el seu oncle Luke no s'assembla en res a Jabba el Hutt.

- I en Jacen tampoc! -Va exclamar la Leia, posant-se a la defensiva.

-Dóna-li temps.

-Estàs exagerant.

-Això espero -va dir en Han, encara que va fer servir un to bastant escèptic-. Però m'alegraria veure com en Luke li recorda al Jacen que l'ensinistrament Jedi també té una faceta física... Ja saps, tots aquests rotllos que el cos és l'instrument de la ment, i no només el seu recipient, amb els quals solia matar-nos d'avorriment.

La Leia va tornar a rodar sobre el llit i es va incorporar, recolzant-se en els colzes i amb la cara sobtadament tensa.

- Has tingut notícies d’en Luke, Han?

- Què? No, fa algun temps que no sé res d'ell. –En Han va arrufar les celles mentre pensava-. La veritat és que fa molt temps que no sé res d'ell. Per què m'ho preguntes?

-La Tionne ha trucat avui des Yavin IV. En Luke ha desaparegut.

- Ha desaparegut?

-Se n'ha anat a algun lloc. Va deixar l'Acadèmia Jedi en mans de l’Streen.

-Ja ha fet això abans.

-Però a jutjar pel que em va dir la Tionne, aquest cop és diferent... Feia la impressió que no tornaria mai.

-Hmmm. Altament misteriós, estic d'acord -va convenir en Han-. No se m'acut ni una sola raó per la qual no desitges passar la teva vida en una illa deserta al centre de la gran No-res envoltat per una colla d'adeptes a la Força.

La Leia li va llançar un coixí, que va ser destrament interceptada per en Han.

-Tant de bo sabés on està -va dir-. Cap dels dos ha sabut res d'ell des de fa mesos, i ara se n'ha anat de sobte sense deixar cap mena de missatge...

- Estàs preocupada per en Luke?

-Una mica. I si no va a estar a l'Acadèmia Jedi, no hi ha dubte que no ens aniria gens malament que vingués aquí a donar-nos un cop de mà. He intentat enviar-li un missatge al comunicador hiperespacial del seu caça, però no està rebent transmissions. Si és que aquest comunicador encara existeix, naturalment.

- Quan se’n va anar?

-Ja fa diversos dies. Podem fer alguna cosa des d'aquí per localitzar-lo?

En Han va deixar anar un esbufec.

- Localitzar un Mestre Jedi que sap tot el que cal saber sobre la geografia i tecnologia de la Nova República? No a menys que ell vulgui ser trobat. Tens més probabilitats de trobar en Luke tu soleta, emprant el teu no-sé-què latent i aquest no-sé-quants de bessons que els dos sembleu posseir.

La Leia va semblar sentir-se vagament incòmoda.

-M'he estat preguntant si podria demanar-li a l'almirall Ackbar que inclogués l'ala-E d’en Luke a la llista de naus desaparegudes..., discretament, ja saps.

-Podries fer-ho -va replicar en Han-, però no discretament. Només caldrien unes dues hores perquè tota la flota estigués comentant la desaparició d’en Luke Skywalker! Vinga, Leia... No t’intentis enganyar a tu mateixa: tot allò que estigui relacionat amb en Luke és notícia. I, en realitat, aquesta podria ser la raó per la qual s'ha escapolit per la porta del darrere. Què diu l’Streen?

-Streen diu que no té res a explicar-nos. Però vaig tenir la impressió que estava protegint al Luke.

- Protegint la intimitat d’en Luke, potser?

-Potser -va dir la Leia-. Suposo que ara vas a dir-me que hauria de respectar la seva intimitat, i deixar de preocupar-me per aquest assumpte.

-És una idea -va replicar en Han-. En Luke és un Mestre Jedi..., i se n'ha anat amb el millor caça de què disposem, gràcies a l'almirall Ackbar. Si hi ha algú que pugui tenir cura de si mateix, segur que aquest algú ha de ser el meu vell amic Luke.

La Leia es va deixar caure d'esquena sobre el llit.

-Que curiós... Cada vegada que penso en aquest tema, el que m'acaba venint al cap és que ningú té tanta habilitat per ficar-se en embolics com en Luke.

-Aquesta és la gran diferència existent entre un amic i una germana.

-Sí, suposo que sí -va dir la Leia, i va sospirar-. Parlant de germanes... Ha passat alguna cosa més avui?

-Bé, vegem -va dir en Han, creuant els braços sobre del pit i alçant la mirada cap al sostre-. Després de dinar, la Jaina es va afartar que en Jacen tornés a començar amb el seu vell numeret d'ignorar-la i es va dedicar a sabotejar els seus exercicis Jedi. Van acabar tenint una discussió tan llarga que al final van aconseguir que els hi assentés malament el dinar als dos, i llavors...

Tot just va haver desconnectat els motors, en Luke va poder sentir l'udol del vent que bufava a l'exterior. Les ràfegues van fer que l'ala-E oscil·lés sobre els seus suports de descens i van ruixar la superfície amb la gèlida escuma salada arrencada a les crestes de les onades que trencaven a prop de la platja.

-No apaguis els estabilitzadors -va dir en Luke a R7-T1 mentre es treia l'arnès de seguretat.

L'androide astromecànic va emetre un trinat de resposta, i les paraules ES RECOMANA UTILITZAR ELS SISTEMES ANTIGEL DE LES ALES va aparèixer en el monitor de la carlinga.

-D'acord, llavors deixa connectats també els sistemes antigel.

R7-T1 va respondre amb un ronc. PREGO CONFIRMI RESPOSTA

NEGATIVA A CONTROL DE TRÀNSIT DE CORUSCANT.

-Sí, estic segur que no vull que notifiquis la nostra arribada al control de trànsit. No vull que deixis anar ni un xiulet..., ni tan sols per comprovar si el cronòmetre s'endarrereix, entesos?

Es va inclinar cap endavant per obrir el tancament de la carlinga, i la bombolla va relliscar sobre unes frontisses ocultes fins a quedar en posició vertical respecte al fuselatge. Un raig d'aire humit i molt fred va entrar a la cabina juntament amb el so de l'onatge.

-Tornaré quan hagi trobat l'hangar.

La platja, de tot just trenta metres d'amplada, era una petita franja sorrenca incrustada entre un mar verdós d'aspecte enfurismat i un penya-segat rocós que tindria uns quinze metres d'alçada. Més enllà dels rompents s'alçaven diversos pinacles retorçats de la mateixa roca negre rogenca que sobresortien de l'aigua. Roques més petites estaven escampades per entre les ones i al llarg de tota la platja, mig enterrades a la gruixuda sorra marró. Una espessa capa de núvols grisencs semblava bullir a les altures, agitant-se sota la pressió incessant del vent.

En Luke va avançar lentament per la platja rocosa, anant en direcció sud sense prestar atenció al vent i el fred. Mantenia una mà estesa davant d'ell amb el palmell voltat cap avall i l'anava movent metòdicament d'un costat a un altre a través de l'aire, de manera que gairebé semblava un cec que estigués movent-se a les palpentes per una habitació amb la qual no estigués familiaritzat.

En Luke no havia anat molt lluny quan es va aturar i va alçar la mirada cap al cim del penya-segat. El va estar contemplant durant uns moments, i va acabar tornant la vista cap a dues columnes de roca bessones. Després va baixar la barbeta fins enganxar-la al pit, va tancar els ulls i va donar dues lentes voltes completes sobre si mateix abans de tornar a alçar la mirada cap al cim del penya-segat.

-Sí -va dir, i el vent li va robar la paraula dels llavis-. Sí, és aquí.

Es va asseure a la sorra, amb les cames creuades i l'esquena recta, i va ajuntar les mans sobre la falda, unint les puntes dels dits de cadascuna amb els de l'altra. En Luke es va concentrar en una imatge mental i va permetre que la seva consciència s'anés enfonsant en les profunditats del flux de la Força que discorria per sota d'ell. Amb ulls que miraven cap a l'interior, va trobar el que buscava i va detectar la seva presència, de la mateixa manera en què hauria percebut les petites tares d'un vidre gairebé perfecte. En Luke va desplegar la seva voluntat.

La sorra es va remoure al seu voltant. Les roques van tremolar i van oscil·lar lentament d'un costat a un altre, i després van començar a elevar-se sobre el mar i la sorra com si estiguessin sent separades d'ells per una pantalla invisible. Girant pels aires mentre buscaven el seu lloc, les pedres van anar adquirint la forma d'un mur derruït i uns fonaments ensorrats primer, i d'un arc, una porta i una cúpula després, revelant les ruïnes de la fortalesa secreta d’en Darth Vader. La vella estructura va quedar suspesa en l'aire per sobre d’en Luke i al seu voltant, de la mateixa manera que en temps llunyans s'havia alçat sobre el penya-segat, coronant-lo amb la fosca massa d'un edifici imponent i amenaçador.

No hi havia res en els arxius de la Ciutat Imperial que pogués dir si el seu pare havia arribat a ocupar la fortalesa, encara que estava clar que havia estat construïda per a ell d'acord amb les seves instruccions. Quan va ser destruïda pels desintegradors d'un ALAB, alguns dies després que la Nova República reconquistara Coruscant, la fortalesa es trobava buida.

Era allà on Darth Vader havia planejat les seves conquestes mentre servia a l'Emperador? Era allà on anava per rejovenir-se després d'una batalla? Hi hauria acollit aquell lloc les seves celebracions, els seus desenfrenats plaers o les seves crueltats? en Luke va parar l'orella per intentar captar els ecos de les velles forces malignes, i no va poder estar segur. Però això no tenia cap importància per als seus plans. Tal com havia redimit i reclamat al seu pare, així redimiria i reclamaria la casa del seu pare.

Les pedres van tornar a girar en l'aire, i altres penyals extrets del mar i arrencats a la cara del penya-segat es van unir a elles. Una vora esmolada i irregular es va fusionar amb una altra, i les fosques superfícies de les roques es van anar tornant més i més clares a mesura que la seva estructura mineral anava sent alterada. Els gruixuts murs i terres de pedra es van anar tornant més prims i van adquirir una gràcil elegància, com si fossin argila sota les mans d'un terrissaire. Una torre es va anar estirant cap al cel, perllongant-se esveltament fins que es va alçar per sobre del final del penya-segat.

Quan va haver acabat-amb l'última bretxa tancada, l'última roca transformada i l'estructura que sobresortia de la sorra fermament instal·lada sobre pilars de pedra que s'estenien cap avall fins arribar al llit rocós, en Luke va levitar l'ala-E al llarg de la platja i el va ficar a la cambra que havia creat per al caça. Però el que va fer servir per tancar l'obertura no era una porta, sinó un mur gruixut que impediria el pas no només del vent i del fred, sinó també de tot el que hi havia al món.

-Desconnecta tots els sistemes -va dir a R7-T1-. No et necessitaré durant algun temps, així que quan hagis acabat pots passar a la modalitat d'espera.

L'últim que havia de fer era inspeccionar el seu refugi des de la perspectiva de qualsevol visitant portat fins allà per l'atzar, si la mirada podia posar-se sobre ell. Tot estava tal com ho havia planejat. Des del cel, el refugi semblava formar part de la platja. Des del mar, semblava formar part dels penya-segats. Des de la platja, semblava formar part del cel. Des dels penya-segats, semblava formar part del mar. No era un truc de camuflatge, sinó una simple qüestió de permetre que les essències de la seva substància fossin vistes. El refugi formava part del mar, de la roca, de la sorra i del cel, i n'hi havia prou amb permetre que estigués en harmonia amb totes aquestes coses en comptes d'imposar la seva presència.

L'última prova va ser pujar a la torre i inspeccionar el panorama. Però quan va mirar cap a l'est, va descobrir que les capes de núvols baixos li impedien veure res. En Luke va esperar, evitant percebre el transcurs del temps amb tanta facilitat com evitava notar el fred. Va esperar fins que el vent va acabar emportant-se la tempesta i fins que va poder veure els cims coberts de neu de les muntanyes Menarai elevant-se majestuosament sobre la joia del Nucli, rivetada contra el cel per la llum groguenca que acomiadava la lluna interior.

-Que aquesta visió em recordi sempre que les poques pedres que he erigit acabaran esfondrant-se -va murmurar-. I que el record de l’Ànakin Skywalker m'impedeixi oblidar que la rendició és més poderosa que la voluntat.

Després va baixar per fi al seu refugi, i va segellar l'entrada darrere d'ell.

La Leia va despertar de sobte i es va aixecar en la foscor.

-Està aquí-va dir.

- Eh? -Va preguntar en Han amb veu somnolenta.

-Està aquí..., a Coruscant.

- Qui està aquí?

-Luke. He sentit com la seva ment fregava la meva.

-Fantàstic. Convida’l a sopar -va dir en Han amb un badall.

-No ho entens -va dir la Leia, començant a impacientar-se -. Estava adormida, o creia estar-ho. Estava somiant que en Luke s'inclinava sobre mi i em mirava. Llavors vaig comprendre que estava desperta. Ens vam mirar l'un a l'altre durant un moment, i després en Luke va desaparèixer..., com si s’hagués corregut una cortina.

-Això em sona a estar somiant.

-No -va dir la Leia, i va moure el cap-. Tenies raó, Han... En Luke s'està amagant. No vol ser trobat.

Han es va tapar el cap amb un coixí.

-Doncs llavors deixa que s'amagui -va replicar-. És de nit, i vull dormir.

-Però és que jo vull saber per què s'amaga. No entenc què està passant.

«I a més necessito saber que en Luke està aquí en cas que el necessiti», va pensar.

-Ja ens ho explicarà quan estigui preparat -va dir en Han, atraient a la Leia cap al càlid i reconfortant cercle dels seus braços-. Dorm, princesa meva. Els matins sempre arriben massa aviat.

Següent