Desastre (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

En Jacen Solo se sentia un a mica estrany tornant a la casa de Coruscant on havia passat gran part de la seva vida. Es podria dir que s'havia criat allà, però ell sabia que no era del tot així. Hi havia viatjat per tota la Nova República amb els seus pares, i havia passat després una llarga temporada a l'Acadèmia Jedi.

El lloc no semblava molt diferent a com ell ho recordava. La seva habitació estava al fons del passadís. El dormitori dels seus pares, al pis de dalt. C3PO seguia anant d'un costat a un altre, passant d'una crisi a una altra i detenint-se només per dir com de content que estava de veure novament a Jacen. El comportament de l'androide daurat de protocol, encara que una mica irritant, era una de les coses que feien que Jacen se sentís com a casa; encara que, per alguna raó, aquesta sensació l'incomodava.

La sensació d'incomoditat de la seva habitació li molestava. L’Ànakin, el seu germà petit, mirava pel finestral de transpariacer, estudiant les línies dibuixades pels lliscants que travessaven el cel de Coruscant. En Jacen amb prou feines podia sentir a l’Ànakin amb la Força, com si el seu germà estigués a quilòmetres d'allà. El poc que va poder percebre era ombrívol, tenyit d'aprensió.

D'altra banda, Jaina, la seva germana bessona, resplendia d'emoció. Veient-la allà, amb la seva fosca cabellera recollida en una gruixuda trena i els brillants ulls negres, no va poder evitar somriure. Estava tan contenta per pertànyer a l'Esquadró Murri que la seva alegria era contagiosa. Com a bessons, sempre havien estat molt a prop i havien compartit molt. Així i tot, l'havia sorprès com havia destacat la Jaina en la seva nova tasca.

Una grata sorpresa.

En Jacen la va embolicar en una abraçada quan va entrar al gran saló.

- T'he trobat a faltar. Has estat molt ocupada amb l'esquadró, oi?

La Jaina li va tornar l'abraçada amb força, i li va fer un petó a la galta.

-Sí. Estem reclutant nous pilots i estic ajudant amb les proves. Estudio les seves reaccions quan els hi mostrem el que els yuuzhan vong fan en combat. Volem seleccionar-los en funció del seu rendiment i aquest tipus de coses.

En Jacen va somriure.

- Els sentits Jedi són bons per això.

- Ja, però el més increïble és que nosaltres redactem els informes després de les simulacions i les entrevistes, mentre que cada membre del comitè ho fa de forma independent. En Wedge Antilles i Tycho Celchu també estan col·laborant, i, és curiós que, sense emprar la Força, ells acabin descartant als mateixos candidats que jo. Els seus anys d'experiència els hi serveixen de la mateixa manera que a mi la Força.

L’Ànakin va deixar anar una rialleta.

- No crec que els anys d'experiència els hi serveixin per aixecar roques.

La Jaina li va dedicar una mirada reprovadora de germana gran.

- Ja saps a què em refereixo.

En Jacen es va asseure al sofà.

-L'experiència és una cosa que pot ajudar a qualsevol, fins i tot als Jedi. Aprendre de les coses, no repetir els errors.

L’Ànakin va assentir i va tornar a mirar pel finestral.

- Encara sort que hi ha coses que són irrepetibles -va dir.

La seva germana va sospirar i es va acostar a ell.

- Ànakin, no va ser culpa teva...

L’Ànakin va alçar una mà per aturar-la. No va recórrer a la Força per fer-ho, però Jacen va saber que podria haver-ho fet si la Jaina no s'hagués aturat i hagués baixat els braços.

- No pareu de dir-m'ho, i en el més profund del meu cor ho sé, però lliurar-me de la culpa no vol dir que no em senti responsable. Potser no el matés, però hi va haver una cosa que jo no vaig fer i que podria haver-lo salvat?

La Jaina va negar amb el cap.

- No hi ha manera de saber-ho.

L’Ànakin es va girar i va intentar esborrar la seva turmentada expressió.

- Si tens raó, llavors estic maleït, Jaina. Necessito creure que sí hi va haver alguna cosa, per si la propera vegada...

En Jacen es va incorporar al seient.

- Ja has passat per aquesta "pròxima vegada", Ànakin. Vas salvar la Mara.

-És clar, just fins que l’oncle Luke i tu ens vau salvar a nosaltres. No creguis que no t'estic agraït, que ho estic -una de les comissures dels seus llavis es va corbar en el gest d'un somriure -. Estic a punt de trobar la resposta, però he de buscar-la sol.

En Jacen va assentir. Es va adonar que l’Ànakin en cap moment havia dit el nom d’en Chewbacca. La mort del wookiee els havia dolgut a tots, terriblement i profundament. Sempre havia format part de les seves vides, i quan el van perdre, van ser realment conscients de com de fort que era el llaç que els unia. La seva mort havia obert una ferida que, per al Jacen, no hi havia ni començat a curar-se.

Els tres es van quedar callats, pensatius. L’Ànakin va tornar a mirar pel finestral, però els seus ulls estaven perduts en algun lloc, sense veure res. La Jaina va creuar els braços i es va desplomar al sofà al costat del seu germà. Va arrufar les celles, i en Jacen gairebé va poder llegir els records d’en Chewbacca que fluïen d'ella. Ell, personalment, va recordar la suavitat del pèl del wookiee i la força dels seus braços, el seu sentit de l'humor, la seva infinita paciència amb els nens humans posseïdors de la Força.

- Hi ha molt silenci per aquí baix...

En Jacen va alçar la mirada i va veure un home a la part alta de les escales, però li va costar un instant adonar-se que era el seu pare. La veu ajudava, però tenia un to trencat, i tan ronca que el va sorprendre. El seu pare portava roba folgada, i tenia la pell tenyida d'una pal·lidesa grisa en lloc del bronzejat de tants sols. En Han Solo s'havia retirat el cabell dels ulls, però en Jacen mai li havia vist tan llarg. Tenint-lo tan llarg no se li veien molt els cabells blancs, però a les temples eren molt visibles.

Però el que menys li recordava al seu pare era com va deixar anar aquell comentari inicial. En Jacen li havia sentit articular aquesta frase unes cent vegades abans, normalment quan la cosa estava tensa, quan calia trencar el gel familiar. El seu pare somreia, obria els ulls i deia: "Quin silenci, és que ha mort algú?". Que no puguis dir això, pare, m'indica com de greu que és la situació.

En Jacen es va aixecar del sofà.

- Quina alegria veure't, pare. Vaig venir quant 3PO em va donar el teu missatge.

- Ja ho sé –En Han va assentir i va baixar per les escales -. Llingot d’or, no els has donat res de beure.

-Bé, amo Solo, el costum és...

- El costum?, Però si són els meus fills –En Han va somriure -. Què voleu?

La Jaina va negar amb el cap.

- Jo res, me n'he d'anar.

- Jacen, tu segur que vols alguna cosa -En Han va mirar a l'androide de protocol-. Jo crec que prendré...

- És igual, pare, no vull res.

En Han va arrufar les celles.

-Doncs jo no vull beure sol.

L’Ànakin va alçar la mà per rebutjar la invitació, sense donar-se la volta.

El major dels Solo va arronsar les espatlles, incòmode, rar, com si necessités oli en les articulacions.

-Bé, suposo que podré esperar una mica.

La Jaina mirà el seu pare.

- El missatge semblava molt urgent. Què passa?

En Han va respirar fondo i va deixar anar l'aire lentament. Es va asseure en una cadira i va indicar a Jacen que s'assegués també. Després va mirar a l’Ànakin i li va fer un gest perquè també prengués seient, però el noi estava d'esquena i no el va veure.

En Han va esperar un moment que l’Ànakin es mogués, però al no fer-ho es va limitar a recolzar els colzes als genolls.

- Mireu, no sé com dir-vos això. No és fàcil...- es va mirar els punys, fregant-se’ls un contra un altre -. Perdre a Chewie...- la seva veu es va trencar per un moment i va empassar saliva.

- No passa res, pare, ja ho sabem –La Jaina va somriure valentament al seu pare -. Tots volíem a Chewie.

En Han es va passar la mà per la cara.

- Perdre’l em va fer pensar en les altres coses que tenia i que podia perdre. I això em va espantar més que res al món. Jo, Han Solo, espantat.

L’Ànakin va alçar la barbeta.

- No és una cosa fàcil d'admetre per a ningú.

El seu pare va assentir una vegada, lentament. El gest va venir amb un rampell d'ira i dolor que va trepar a Jacen.

En Jacen es va col·locar al costat del seu pare i li donar uns copets a l'esquena, una mica incòmode.

-Ho entenem, pare, de veritat que sí.

Però el seu pare el va fer callar.

- Ja, bé, la veritat és que no hi ha res a entendre.

En Jacen va sospirar. Potser vencem als yuuzhan vong, però sobreviurà la meva família a la batalla?

Següent