Pacte Subreptici (I)

Pacte

SUBREPTICI


Timothy Zahn   

CONTRAPORTADA

L'IMPERI FA UN PACTE

La història del planeta Kariek aparentment ha estat una d’infinita violència... gràcies a les rebel·lions que, constantment, sorgeixen entre les moltes tribus dividides de la raça de nadius eickarie pugnant pel domini. Encara cap d'aquestes tribus ha exercit cap domini des que un misteriós Senyor de la Guerra i la seva legió de mercenaris alienígenes prenguessin el poder i comencessin un regnat de cinquanta anys de terror.

Ara, per fi, potser es tornin les tornes: els líders de les faccions d’eickarie en guerra han forjat una aliança... prou forta per capturar una ciutat i arraconar el Senyor de la Guerra i els seus subalterns a la seva fortalesa. I l'Imperi de la Mà post-Palpatine està donant suport en aquesta rebel·lió contra la tirania, desplegant ni més ni menys que a la Legió Imperial 501 de soldats d'assalt com a força de xoc.

Un cop, la sinistrament coneguda com el "Puny d’en Vader", els homes de la llegendària 501 són els millors per al perillós objectiu de capturar al Senyor de la Guerra amb vida. És una missió arriscada que podria quedar en perill quan el comandant de la unitat imperial Tornado i els seus companys, Ombra, Núvol, i Sentinella, són detinguts per una banda d'entusiastes lluitadors per la llibertat, armats amb la seva pròpia agenda... i molta potència de foc.

Els renegats eickarie, determinats a alliberar a centenars dels seus germans de les masmorres del Senyor de la Guerra, tenen una oferta que fer-los-hi, i una estratègia que podria donar-li als imperials l'avantatge en el sagnant enfrontament a venir. Però podran en Tornado i els seus homes confiar en els seus nous aliats? O aconseguiran més del que havien pactat?

I

Havia estat plovisquejant mentre els soldats d'assalt de la Legió Imperial 501 es congregaven en els seus diversos punts de salt per al que tots esperaven que fos la batalla final d'aquesta última guerra. Per al moment en què les ordres van ser lliurades i les companyies individuals es van començar a dirigir als seus sectors de l'itinerari d'atac, el plugim s'havia desbocat en una tempesta a escala natural, rematada amb vents furiosos i un cel gairebé prou negre com per transformar el crepuscle de la ciutat i les campanyes circumdants a negra nit.

-Sembla com una cosa sortida d'una llegenda de terror -va murmurar en Coral de la unitat Quatre Aurek des de la fila dreta de soldats d'assalt asseguts en bancs de suport contra la paret, a mesura que el disfressat transport de tropes rodava cautelosament al llarg dels tranquils carrers de la ciutat.

- Quina cosa? -Va preguntar en Tisora ​​de les Tres Aurek, darrere la fila de mitja dotzena d'homes.

- Tu què creus? -Va contestar en Coral, assenyalant amb el cap cap als finestrals que mostraven l'escenari fora del morro del transport.

Darrere de la placa facial del seu casc, en Tornado, comandant de l'esquadró designat Set Aurek, va arrufar les celles lleugerament mentre estudiava l'escena. En Coral tenia raó, ho havia d’admetre. La fortalesa que s'alçava de terra als afores de la ciutat sempre havia tingut alguna cosa irreal sobre ella, un aire fantasmal. Ara, mentre els hi arribaven breus indicis de les torres vermelles grisoses entre els edificis de la ciutat, amb tota l'escena assotada per vents i envoltada per esporàdiques espurnes de llampecs, aquella sensació de sobrenaturalitat semblava fins i tot més intensa.

A l'esquerra d’en Tornado, el seu company d'unitat Sentinella va fer un suau esbufec​​.

- Personalment, sempre m'ha agradat fer malbé les llegendes -va dir -. És bastant divertit treure’ls-hi notorietat -va assenyalar cap al finestral -. Només espero que el fill del llangardaix estigui realment aquí.

- Bé, si no hi és, aquest serà un seriós malbaratament d'energies -es va queixar en Núvol des de l'extrem més allunyat d’en Sentinella -. Sobretot amb els eickaries finalment en moviment. Si fos per mi, els hi donaria un altre mes per perseguir els lakra fins ben endins d'aquests reforçats nius d'insectes seus, després els deixaria sota dos-cents munts de runa i me n'aniria a casa.

- I quants més eickaries moririen en un altre mes de combat? -Va preguntar l’Ombra, el quart membre de la Set Aurek, des de la dreta d’en Tornado -. Si anem a armar aquesta gent i després deixar-los enfrontats contra els seus opressors, tenim certa obligació de veure que no es fiquen de cap dins d'una moledora de carn.

- Això ja ho sé -va acordar en Núvol -. Però Kariek és el seu planeta, després de tot, no el nostre. Després de tolerar al Senyor de la Guerra i els seus sequaços tots aquests anys, em sembla que ells haurien de tenir l'honor de fer-los fora a puntades de peu.

- Llançar-los a puntades o executar-los, -va dir en Sentinella -. M'imagino que la llei tradicional eickarie exigirà una mort particularment espantosa per al Senyor de la Guerra.

- Apostaria per això, -va dir secament en Núvol -. Igual això no explica per què no podem simplement fer volar tota la fortalesa a enderrocs. Ser enterrat sota unes quantes tones de roca hauria de ser una mort prou espantosa per satisfer als eickaries.

- Estic segur que els generals tenen les seves raons, -va dir en Tornado, posant prou èmfasi en la seva veu per advertir els altres tres que canviessin de tema.

-Ja ho sé, -va rondinar en en Núvol, aparentment sense ànims d'acabar la xerrada -. Només és que no crec que aquest tipus mereixi més vides imperials de les que ja ha costat.

En Tornado no va respondre. Els altres van comprendre la indirecta, i la conversa finalment va morir a poc a poc.

Però la pregunta, ell podria estar segur, encara pesava sobre ells. Pesava sobre cadascun dels que eren al transport, en realitat.

No eren només els quaranta homes de la Companyia Aurek que estaven implicats en això. Ni molt menys. Hi havia centenars de soldats imperials a punt per a la batalla, incloent-hi tres companyies més de la 501. La majoria d'ells es trobaven en els boscos i planes a l'altre costat de la fortalesa, preparant-se per un assalt directe amb un immens suport aeri i terrestre. L'Imperi de la Mà estava fent un enorme esforç per capturar el tirà que havia oprimit en aquest món i la seva gent pels últims cinquanta anys estàndard.

Però per què?

En Núvol tenia raó. Malgrat com eren de sòlides aquestes antigues fortaleses eickarie, no havien estat dissenyades per resistir la classe de potència de foc que l'Imperi de la Mà podria administrar. Si Intel·ligència pensava que ell estava allà dins, un parell d'hores d'intens bombardeig convertirien la fortalesa en un munt de roca carbonitzada, matant als mercenaris lakran, i al mateix temps al Senyor de la Guerra. Un cop el líder estigués fora de circulació, la resta de focus de resistència serien senzills de combatre, especialment amb tot el planeta sencer unit finalment contra els mercenaris. Seria ràpid, eficient, i molt més simple per als soldats d'assalt i les altres unitats terrestres.

Òbviament hi havia alguna raó molt important perquè l'Imperi de la Mà voldria o necessités el Senyor de la Guerra amb vida. La pregunta era: quina era aquesta raó?

Mentalment, en Tornado va sacsejar el seu cap. El soldat tradicional, ell estava segur, no tindria ni tan sols aquests pensaments, o almenys se'ls guardaria per a si mateix. Els soldats eren invariablement entrenats per acatar ordres sense qüestionar-les i a obeir-les sense vacil·lar.

Des de cert aspecte, per descomptat, això també era vàlid per als soldats d'assalt imperials. Però només des de cert aspecte. Aquest no era l'Imperi d’en Palpatine, i els soldats d'assalt alineats als laterals del transport blindat no eren les insensibles i irreflexives màquines de matar que ell hi havia una vegada deixat anar sobre la República. Els soldats d'elit de l'Imperi de la Mà van ser seleccionats per la seva intel·ligència com també per les seves habilitats de combat, entrenats per moure’s en aquesta fina línia entre l'obediència i la iniciativa, entre l'honest qüestionament i la confiança incondicional.

Lentament, en Tornado va donar un cop d'ull al llarg dels quaranta homes embotits en armadures asseguts silenciosament al seu voltant. Ja gairebé feia sis anys que estava amb la Companyia Aurek, dos d'ells com el comandant de la Set Aurek, i en aquest temps havia après que hi havia molt poc que els soldats d'assalt imperials no poguessin aconseguir un cop que s’ho proposessin. Els hi havien ordenat entrar i capturar al Senyor de la Guerra, i ell no tenia cap dubte que ho aconseguirien. Cap d'ells, segurament ni tan sols en Tornado, necessitava conèixer els motius darrere de l'ordre.

Però les preguntes persistien.

- Un minut -va avisar el pilot.

Hi va haver un suau formiguer d'activitat mentre els soldats d'assalt feien una última comprovació dels seus rifles bláster BlasTech E-11 i altres equipaments. El transport va reduir la marxa a un pas lent, i les portes del darrere es van obrir de bat a bat. Silenciosament, en grups de quatre, els soldats d'assalt van començar a moure’s entre l'aiguat, dirigint-se a les seves posicions assignades pels carrers deserts.

La Set Aurek va ser l'última unitat a sortir. En Tornado va tocar terra amb un trot, donant un parell de passos per aturar-se mentre feia un ràpid reconeixement de l'àrea. Els edificis que s'alçaven al seu voltant mostraven només algunes llums, i estaven tan silenciosos com els carrers mateixos.

- Sembla que els eickaries es van adonar que el sector del Senyor de la Guerra no és un lloc segur per viure -va comentar en Núvol al seu costat.

- Esperem que així sigui, pel seu bé -va dir en Tornado, acabant la seva comprovació visual i revisant les seves coordenades -. Endavant.

La seva posició designada estava a dos carrers de distància, en un estret carreró entre un edifici d'apartaments de cinc plantes i una cantina de classe baixa, de les més greixoses de la ciutat. Des d'aquesta posició, segons els holos de vigilància, haurien de tenir una visual de l'accés oriental a l'edifici designat Talaia Dos.

Les dues talaies tenien un estil militar peculiarment eickarie, un que entre la majoria dels soldats d'assalt no tenia una bona reputació. Disfressades com apartaments comuns o edificis d'oficines, eren de fet estacions de guaita i espionatge d'alta tecnologia per a la fortalesa a dos quilòmetres de distància a la vora de la ciutat, connectades a ella mitjançant vigilats passadissos subterranis. En un passat no molt distant, quan les sagnants guerrilles tribals havien estat part de la vida quotidiana de Kariek, les talaies havien permès a qualsevol que estava actualment ocupant la fortalesa mantenir vigilats als membres de les tribus rivals que es trobessin a la ciutat comerciant o fent esdeveniments socials, o possiblement preparant un atac sorpresa. Quan el Senyor de la Guerra havia pres possessió de totes les fortaleses, ell i els seus mercenaris havien usat les talaies més o menys de la mateixa manera, excepte que per a ells cada eickarie era un membre potencial de l'oposició. Diversos ciutadans descontents, queixant-se en privat amb algun conegut als carrers sobre les regles de mà dura del Senyor de la Guerra, descobrien massa tard que havien estat observats, gravats, condemnats, i sentenciats, algunes vegades abans que la conversa hagi fins i tot acabat.

Les talaies en si no tenien cap valor particularment estratègic, atès que el recentment format Comando de les Tribus Unides ja havia pres el control de la ciutat mateixa. La seva importància, i la raó per la qual la majoria dels soldats d'assalt les consideraven un mal concepte estratègic, radicava en els túnels que les connectaven amb la fortalesa. Si la Companyia Aurek aconseguia capturar una o ambdues talaies, tindrien un vector d'entrada cap al refugi del Senyor de la Guerra que apartaria el desplegament de les defenses fortament organitzades contra la resta de les forces imperials aglomerades als afores de la ciutat.

Per descomptat, el Senyor de la Guerra no era estúpid, tampoc. Naturalment tindria predisposada una sèrie de defenses en aquests túnels tan segures com pogués emprar, incloent-hi mines, trampes explosives, i tants blàsters i mercenaris lakran com ell pogués ficar aquí dins. Però aquesta era la Legió 501, el llegendari "Puny d’en Vader". S'havien encarregat de coses pitjors al llarg de la seva història. S'encarregarien d'això, també.

La Set Aurek va arribar al carreró designat, i en Tornado li va donar una ràpida inspecció. Allunyat de la base de l'edifici d'apartaments hi havia mitja dotzena d'escales que baixaven cap a departaments enjardinats o petites botigues, tot a les fosques, mentre que la cantina mostrava només els llums de seguretat normals d'un negoci tancat. No hi havia ningú a la vista. Sostenint el seu rifle blàster a l'altura del pit, en Tornado es va esmunyir pel carreró, els altres es van desplegar en ventall a la seva esquena.

Es trobaven prop de la porta de la cantina quan un parpelleig de la pantalla sensora del seu casc va cridar l'atenció d’en Tornado.

- Atents... hi ha algú dins, -va advertir als altres, canviant de lloc el seu BlasTech per assenyalar una direcció mentre tornava a fer-li un cop d'ull a la pantalla. Per desgràcia, amb la pluja torrencial distorsionant les dades infraroges i esborrant qualsevol possibilitat d'una anàlisi d'espectre gasós, no hi havia cap manera de distingir entre un inofensiu eickarie i un lakra seriosament hostil -. Mantingueu-vos en alerta.

Tot just havia acabat d'advertir-los quan la porta de la cantina es va obrir de cop i un jove eickarie mascle va sortir al carreró, la pluja caient en cascada de la lluent línia de negres escates que es corbaven sobre la part alta i als costats del seu, d'altra banda, principalment verd rostre. No vestia la típica roba cridanerament acolorida disposada per hores de la tarda sinó més aviat una fosca, ajustats pantalons, botes de canya baixa, i una jaqueta folgada de sarape.

- Bona nit, imperials -va dir en un passable bàsic -. Que la seva tribu trobi alegria.

- Que la seva tribu trobi riquesa. - En Tornado li va oferir la replica tradicional, arrufant les celles a mesura que s'ajustaven els optimitzadors visuals del seu casc. Era difícil de dir en la penombra, però no podia veure cap fluctuació de color en els reflexos facials ataronjats que transmetien la majoria dels sentiments emocionals dels eickaries. El jove alienígena estava tranquil i serè: no era la reacció normal d'un simple ciutadà que sobtadament i inesperadament es trobava cara a cara amb quatre soldats d'assalt imperials.

El que implicava que l’eickarie estava més borratxo del que hauria en aquesta hora de la tarda, o bé que aquesta trobada no era tan casual com semblava.

- Puc preguntar-li que està fent aquí? - Li va preguntar al nadiu.

Els reflexos ataronjats es van tornar d'un rosa fosc, l'equivalent d'un somriure irònic.

- Que estrany, -va dir - estava a punt de fer-li la mateixa pregunta. - Va alçar una mà abans que en Tornado pogués replicar -. Però aquest no és lloc per a una xerrada -va continuar dient -. Estic segur que estaran més a gust dins.

- Apreciem la seva preocupació, -va dir en Tornado, fent un senyal subtil amb la mà. Va poder sentir els passos, mentre els altres es formaven casualment en una posició defensiva quadrangular al seu voltant. Malgrat el seu historial de cinquanta anys de brutal tirania, i malgrat la recent aliança dels líders de les tribus principals de tot Kariek, el Senyor de la Guerra encara comptava amb un petit però no insignificant grau de suport entre els eickaries corrents. Alguns eren col·laboradors, els guanys i vides estarien en risc si era finalment enderrocat, però la majoria era gent comuna que temia i es resistia al canvi de qualsevol tipus, fins i tot al canvi per a millor. Si això era un parany...

- L'edifici d'apartaments, -va murmurar en Sentinella a la seva esquena -. Molt lentament.

En Tornado es va girar cautelosament per mirar.

Les buides escales que conduïen a les botigues havien deixat d'estar buides. De cadascuna d'elles havien brollat ​​tres o quatre eickaries, tots vestits amb la mateixa vestimenta fosca, tots armats amb blàsters o antics llança-cartutxos tribals o llançagranades.

Totes les armes, per descomptat, estaven apuntades cap als soldats d'assalt.

- Com vaig dir, -va repetir el primer eickarie amb calma -, aquest no és lloc per a una xerrada. Si us plau: per la primera escala?

En Tornado va fer una ganyota amb els seus llavis, la seva ment examinant ràpidament totes les seves opcions. Sota circumstàncies normals, ja hauria emprat l'interruptor vocal per accionar el seu comunicador auricular i sol·licitar suport. La Quatre Aurek i la Nou Aurek estaven a un carreró de distància i podrien arribar en noranta segons.

Però en aquest moment, tota la força d'atac imperial estava sota un estricte silenci de comunicacions. El Senyor de la Guerra tenia un sistema de detecció d'enllaços summament sofisticat, i fins i tot amb l'encriptació que els imperials prestaven a les seves il·legibles comunicacions, probablement seria capaç de triangular qualsevol senyal i així deduir les posicions dels seus enemics. Si ja no havia estat previngut de l'atac d'aquesta nit, aquell podria ser un molt bon truc.

D'altra banda, en Tornado podria ordenar als seus homes obrir foc, confiant que les seves armadures resistissin l'assalt eickarie el temps suficient com perquè l'amenaça fos neutralitzada. Però el so del foc làser venint de les ombres de les seves talaies seria encara més comprometedor que fins i tot una transmissió triangulada.

A més, els imperials estaven aquí per alliberar aquesta gent, no per matar-la.

- Com vostè vulgui -va dir, fent un senyal amb la mà als seus homes perquè es mantinguessin tranquils.

- Estàs segur que volem fer això? -Va preguntar en Núvol en un xiuxiueig.

- Si estiguessin del costat del Senyor de la Guerra, no ens haurien convidat a parlar -va assenyalar en Tornado -. Haurien obert foc i llest.

-Només perquè no estiguin del seu costat no vol dir que ho estiguin del nostre - li va recordar cautelosament en Sentinella -. I no m'agrada el fet que els nostres sensors no els hagin enxampat quan estaven amagats allà.

- La pluja va poder haver interferit, -va dir en Tornado, mirant la pantalla integral. Els eickaries estaven distingits perfectament bé ara.

- No va interferir amb ell, -li va recordar en Sentinella, assenyalant amb el cap al solitari eickarie que encara esperava tranquil·lament sota l'aiguat que els seus presoners prenguessin una decisió.

- Podem preguntar-li sobre això dins, -va dir en Tornado, convertint-lo en una ordre. En Núvol tenia raó, ho havia d’admetre, no estava molt segur de voler fer això. Però en aquest moment, no semblava haver-hi moltes altres opcions -. Baixin les armes i moguin-se.

L'escala baixava una dotzena de graons cap a una petita sastreria que semblava com si hagués estat abandonada anys enrere. A dins, més d'una dotzena d’eickaries esperaven en un cercle contra les parets, tots ells tan fortament armats com els de fora. El jove portaveu es va moure en un cercle al voltant dels quatre soldats d'assalt mentre ells eren conduïts dins de l'habitació, creuant una rovellada taula mig rústica i asseient-se d'un salt sobre aquesta.

-Ho tornaré a preguntar -va dir, mirant a cada un d'ells per primera vegada -. Què estan fent tu i els teus companys a la nostra ciutat aquesta nit?

- És aquesta l’hospitalitat del poble eickarie? -Va replicar en Tornado, intentant recordar cada cosa que havia llegit sobre la cultura local en el seu viatge fins aquí fa dos mesos. Fins ara, la Companyia Aurek no havia tingut molta interacció directa amb els nadius, però ell pressentia que els propers minuts farien més que compensar-ho -. Fer preguntes fins i tot abans d'haver intercanviat noms?

- No responguis! –Li va advertir bruscament un ancià eickarie al costat de la paret, els seus reflexos ataronjats saltaven del vermell al púrpura -. Ell parla esquerrà, buscant el teu nom per vendre'l al Senyor de la Guerra.

En Tornado va arrufar les celles, i llavors ho va recordar. Esquerrà era l'argot eickarie per a una mentida; Dretà el terme corresponent per a la veritat.

- No parlo esquerrà -va insistir -. Si hi ha una pregunta que no tinc permès contestar, us la diré. Però mai els hi parlaré esquerrà.

L'ancià eickarie bufà.

- I no podria un orador esquerrà també dir que mai...?

-Pau, Ha-ran, -el va interrompre l’eickarie assegut sobre la taula -. La seva pregunta sobre la nostra hospitalitat, almenys, era destra. - Va tornar a mirar els soldats d'assalt -. Sóc Su-mil -va dir -. I vostès?

- Em diuen Tornado -va respondre aquest-. Aquests són els meus companys d'unitat Ombra, Núvol i Sentinella. - Es va girar per mirar a Ha-ran -. I amb el degut respecte a la seva tribu i els seus prínceps -va afegir -, si creu que estem aquí per fer qualsevol tracte amb el Senyor de la Guerra, és que no ha estat prestant atenció al que ha passat al seu planeta en els últims vuit mesos. La nostra gent ha estat lluitant incansablement al costat dels eickaries, treballant per arrencar l'encaixada que el Senyor de la Guerra té sobre les seves goles.

- Llavors per què assalten físicament el seu bastió? -Va qüestionar Ha-ran -. Per què no simplement el tiren avall amb ell dins? Per què arrisquen la vida per enfrontar-se cara a cara?

En Tornado va fer una ganyota sota el seu casc. Tothom al planeta semblava estar preguntant-se el mateix aquesta nit.

- Per què arrisquen vostès les seves vides per enfrontar-nos-hi cara a cara? -Va dir evadint la pregunta.

Això no va ser, com va resultar ser, la millor cosa que podria haver dit.

-Els vam portar aquí per saber el que fan -va dir Ha-ran, els seus reflexos tornant-se gairebé negres -. I potser per buscar un acord satisfactori amb vostès. És això el que busquen amb el Senyor de la Guerra?

- Quina classe d'acord podríem possiblement voler amb ell? -Va objectar en Sentinella -. Vam venir a aquest planeta a destruir-lo.

- De debò? -Va replicar l'ancià eickarie -. O simplement busquen conquistar-lo?

- Amb quina finalitat? -Va persistir en Sentinella -. Què podria arribar a tenir ell...?

- Sentinella -va dir en Tornado discretament.

L'altre va callar.

- No sabem per què estem aquí aquesta nit -va dir honestament en Tornado a Ha-ran -. Cap de nosaltres té prou rang en el consell de prínceps de la nostra tribu per obtenir aquestes respostes.

- Es diuen "generals", no prínceps - va protestar en Su-mil -. I vostès no tenen tribu, més aviat només a l'únic Imperi de la Mà. No es faci el condescendent amb nosaltres, soldat.

En Tornado es va tornar per encarar-lo. Hi havia alguna cosa vagament còmica en la postura de l’eickarie, una petita part de la seva ment ho va advertir, assegut allà sobre la destrossada taula amb els seus peus penjant a mig metre del sòl.

Però al mateix temps, hi havia una força i resolució en els seus ulls i postura que silenciaven qualsevol inclinació a riure.

- Té raó -va reconèixer en Tornado -. Simplement intentava parlar en termes que fossin familiars per a la seva gent.

- Estem familiaritzats amb molts termes -va dir en Su-mil.

- Ara ho comprenc -va dir en Tornado -. Li demano que perdoni la meva desintencionada ofensa.

Per un moment l'altre el va estudiar. Després, els seus reflexos ataronjats van passar a un ambre.

-El meu perdó és donat -va dir -. Admeteu, llavors, que busquen enfrontar al Senyor de la Guerra cara a cara?

- Les nostres ordres són penetrar en la fortalesa i capturar-lo amb vida -li va dir en Tornado -. Com vaig dir, no m'han informat el motiu darrere d'aquestes ordres.

- Llavors permeteu-me dir-li el que nosaltres creiem -va dir en Su-mil -. Creiem que el seu Imperi de la Mà està desitjant fer un pacte amb el Senyor de la Guerra... un pacte subreptici, que portarà la ruïna a tots aquells que ens vam oposar. Creiem que s'han unit al poble eickarie d'aquesta forma només per obtenir una posició en el pacte més favorable per a vosaltres mateixos.

-Això és ridícul -va insistir en Tornado per reflex -. No puc creure que els meus pri... els meus generals fessin tal cosa.

- Per què no? - Va preguntar en Ha-ran -. No són les relíquies saquejades i els tresors del poble eickarie de valor per als que viatgen per les estrelles?

- O potser el Senyor de la Guerra ja és el seu aliat -va afegir en Su-mil -. Cap dels eickaries l'ha vist alguna vegada sense la seva armadura. Per tota l'evidència que disposem, ell fins podria ser un humà com tu.

En Tornado va sospirar. Lamentablement, aquest era un altre molt bon punt. Pel que ell sabia, cap dels imperials tampoc coneixia quina classe d'espècie era la que es movia dins de la sofisticada armadura del Senyor de la Guerra.

Però la possibilitat que aquest pogués ser un renegat imperial mai se li havia passat pel cap.

- No conec els motius de les meves ordres -va dir -. Però aquesta és la meva tercera campanya per a l'Imperi de la Mà, i he estudiat la història de moltes altres. Naturalment els meus líders han comès errors, però mai m'he assabentat que hagin traït als qui confiaven en ells.

- Així que per a tu això ve a ser una qüestió de confiança? -Va preguntar en Su-mil.

- Bàsicament, això ve a ser per a qualsevol de nosaltres -li va contestar en Tornado -. Confia en els teus líders i aliats, i sigues lleial en aquells que han posat la seva confiança en tu. - Va assenyalar cap a la porta -. I en aquest moment, hi ha soldats allà fora que han posat la seva confiança en nosaltres, comptant que protegirem els seus flancs d'atac. Els hi sol·licito humilment que ens permetin marxar i complir aquesta confiança.

Per una bona estona l'habitació va quedar en silenci. En Su-mil el mirava, els seus reflexos canviant subtilment de tons mentre pensava. Després, de sobte, van tornar al seu ataronjat normal.

- T'ofereixo un pacte -va dir -. A les masmorres d'aquesta fortalesa que busquen penetrar hi ha centenars d’eickaries que han estat presos presoners durant anys pel Senyor de la Guerra i els seus soldats. La majoria jutjats per cap ofensa més que la d'oposar-se a la seva tirania. Es comprometrien tu i els teus companys soldats a alliberar-los abans de portar la batalla al bastió interior del Senyor de la Guerra?

En Tornado va sentir un desagradable calfred traspassant-li. No estava entrenat per negociar amb aquesta gent. Per descomptat no estava autoritzat a fer acords tàctics amb ells.

Entrenats per moure’s en aquesta fina línia entre l'obediència i la iniciativa...

- No estic segur que pugui consolidar aquesta promesa -va dir amb cura -. Les meves ordres són molt clares, i les vides dels meus camarades soldats recauen en la balança. La major part de les defenses exteriors de la fortalesa són controlades des del bastió interior del Senyor de la Guerra, quan més aviat puguem capturar-lo, més aviat acabarà el combat.

- Sens dubte alliberarem als eickaries presoners -va afegir l’Ombra -. Només que no podrem fer-ho fins que ens hàgim enfrontat al Senyor de la Guerra.

- Comprenc el seu conflicte -va dir en Su-mil -. Permetin-me fer-li un pacte més dolç per les orelles. Si em fan destrament aquesta promesa, els conduiré dins de la fortalesa per un camí que el Senyor de la Guerra no coneix en absolut.

Un murmuri es va elevar entre els eickaries reunits, en Tornado podia sentir-lo fent ressò en els seus propis homes. Aparentment, l'oferta d’en Su-mil havia agafat a tots per sorpresa.

- De quina mena de camí estem parlant? -Va preguntar -. Està a prop? De superfície, aeri, subterrani?

- No li ho diguis! - Va grunyir en Ha-ran -. Aquesta és la nostra lluita, no la seva. És la nostra responsabilitat, no la d'ells.

- És a prop -va dir en Su-mil, els seus grans ulls fixos sobre en Tornado.

- Aquest és un pacte subreptici, Su-mil...

- Silenci, Ha-ran -va dir en Su-mil calmadament, interrompent-lo -. De moment, jo estic al comandament. Què dius, imperial? No et diré més fins que estiguis d'acord.

En Tornado va prendre un pensatiu respir. Obediència i iniciativa...

- No tinc autoritat per obligar a ningú, només la meva unitat i a mi mateix -va dir a l’eickarie -. Però si en veritat ens pot infiltrar entre les defenses del Senyor de la Guerra, li juro que la unitat Set Aurek de la Legió de Soldats d'Assalt Cinc-zero- Cinc farà el que pugui per ajudar en l'alliberament dels seus presoners.

- I, de qualsevol manera, no els ajudarem només nosaltres -va puntualitzar l’Ombra -. El comandant definitivament voldrà saber sobre això.

-Sí -va dir en Tornado -. No podem arriscar-nos a usar els comunicadors, però enviaré a un dels meus homes perquè contacti al comandant de la Companyia Aurek i l’informi de la nostra situació i la seva oferta.

- No podem acceptar més retards -va advertir en Su-mil -. Aquesta discussió ja ha costat un temps preciós.

-Tres de nosaltres poden anar amb vostè ara mateix -es va oferir en Tornado -. Si el comandant decideix enviar més forces, poden posar-se en contacte -gesticulant cap en Núvol -. Torna i informa de la nostra situació, i insta’l fermament que enviï un reforç. Su-mil, poden venir aquí a demanar la direcció d'aquesta entrada posterior secreta?

- Deixaré a dos dels meus soldats perquè els guiïn -va dir en Su-mil.

Els meus soldats. En Tornado va sentir un nou calfred corrent sobre la seva esquena. Llavors, aquest no era un grupet qualsevol de vigilants o una colla de supòsits saquejadors. Això podria ser bo, o podria ser molt perillós.

Però en aquest moment, tenia coses més importants de les que preocupar-se.

- Caminant -va dir a Núvol, fent el senyal apropiat amb la mà per confirmar l'ordre. En Núvol va assentir en resposta; creuant l'habitació, va passar entre el cercle d’eickaries i va sortir cap a la pluja.

En Tornado va tornar a mirar en Su-mil.

- Vaig fer el millor pacte que podia -va dir -. La decisió d'acceptar-lo o rebutjar-lo ara és seva.

Novament, en Su-mil va semblar estudiar-lo, com si hi hagués alguna cosa que pogués aprendre observant l'armadura del soldat d'assalt.

- Accepto -va declarar, alçant la seva mà dreta i fent un complicat dibuix en l'aire -. Jo, Su-mil de la Família Meen-tris, del Clan Sav-ro, i la Tribu Hu-shi-crive, faig aquest pacte amb tu.

- I jo, Jorm Whistler Mackenni de la unitat Set Aurek de la Legió Imperial de Soldats d'Assalt Cinc-zero-Cinc de l'Imperi de la Mà, faig aquest pacte amb tu -va contestar en Tornado al seu torn. Es va sentir estrany dient el seu nom real amb l'armadura posada, però la situació ho demanava clarament -. On és exactament aquesta entrada posterior?

Els reflexos d’en Su-mil es van fer rosats en un altre somriure eickarie.

- Està directament darrera seu -va contestar -. Desconeguda pel Senyor de la Guerra, aquesta peculiar fortalesa té tres talaies.

Següent