Ascensió i caiguda d’en Darth Vader (I)

Ascensió i caiguda d’en Darth Vader

 

D’en Ryder Windham

Pròleg

Darth Vader, el Senyor Fosc del Sith, estava somiant.

En el seu somni, va veure la seva pròpia figura fosca sobre la terrassa oberta que penjava del mur exterior del Castell de Bast, la seva fortalesa privada al planeta Vjun. Pluja àcida congelada raïa el seu casc, i forts vents onejaven la seva capa negra amb increïble fúria, com si el mateix clima fes tot el possible per matar-lo, juntament amb qualsevol altra cosa que intentés viure en aquest erm planeta. I tot i això Vader se sentia més viu del que s’havia sentit en anys.

Girant-se des del balcó, va entrar per un pòrtic voltat, deixant un rastre de petjades humides a terra del corredor. En els murs s'alineaven conductes calefactors automàtics que van assecar la seva vestimenta mentre irrompia en el dèbilment il·luminat observatori. Encara que pocs havien trepitjat mai l'interior de la seva fortalesa, no es va sorprendre de trobar el jove que romania dempeus al centre de la cambra, sota la cúpula del sostre.

El jove era Luke Skywalker.

Vestit amb robes ajustades, Luke donava l'esquena a Vader mentre examinava un mapa estel·lar tridimensional que estava suspès en l'aire sobre un holoprojector. Vader va reconèixer el mapa com el sector de Coruscant. Els braços d’en Luke penjaven als seus costats, i Vader va notar que la mà dreta d’en Luke, enfundada en un guant negre, gairebé estava tocant el sabre de llum que penjava del seu cinturó.

Un nou sabre de llum, va pensar Vader. I una nova mà.

Silenciós com una ombra, Vader va avançar per l'habitació.

Sense donar senyals d'haver notat la presència d’en Vader, Luke va alçar el seu braç dret cap al camp estel·lar hologràfic. Va moure els seus dits cibernètics a través del petit i brillant orbe que representava el planeta Coruscant.

─ L'Emperador és mort ─ va dir Luke en veu baixa ─. Tot el que era seu és ara teu.

─ No, fill meu ─ va dir Vader ─. La galàxia és nostra.

Luke va assentir i va somriure. Vader encara seguia mirant en Luke quan una greu i familiar veu va murmurar inesperadament des del darrere.

─ Tots dos esteu... equivocats.

Era la veu de l'Emperador Palpatine. Vader va veure com l'expressió d’en Luke es tensava, però no es va girar per enfrontar-se a l’Emperador. Llavors l'Emperador va començar a riure.

Un anell de foc va sorgir del sòl, envoltant a Vader i separant-lo d’en Luke. Escoltant el riure sorneguer del seu mestre, Vader va inclinar el seu cap emmascarat. Per què no et mors?, va pensar

El riure va continuar.

─ No pot estar viu! ─ va dir Luke ─. Pare, ajudeu-me!

Al voltant d’en Vader, el foc va començar a avançar cap endins, apropant-se al seu cos. Sota el seu casc, Vader intentava no escoltar l'horrible riure. Per què mai et mors?
Però el riure no va parar. Vader va intentar aconseguir el seu propi sabre de llum, però sobtadament el seu braç se sentia com si estigués fet de pedra sòlida. Les flames llepaven ara la seva capa i les seves botes. L'Emperador va riure amb més força. Luke va començar a cridar.

Vader va tancar els seus ulls amb força. Podia olorar els circuits fosos i la carn cremant-li.
¡¿PER QUÈ MAI...?!

I llavors Vader va despertar.

Els ulls d’en Vader es van obrir de cop. Assegut a l'interior de la seva càmera de meditació pressuritzada, a bord del seu superdestructor estel·lar personal, l’Executor, el seu primer pensament va ser que els Jedi no tenen malsons. Aquest pensament el va sorprendre gairebé tant com la intensitat de la imatgeria del Castell de Bast. Feia més de dues dècades des que havia renunciat a l'ordre Jedi per esdevenir un Lord Sith, i en tots aquests anys no havia pensat en si els Jedi tenien malsons, ni tan sols somnis. No des del final de les Guerres Clon.

Potser ha estat una premonició, va pensar Vader, mentre una vena bategava a la templa esquerra del seu nu i horriblement desfigurat cap. Ràpidament va rebutjar aquesta idea. Reconeixia una premonició quan la tenia, sabia que això era tan sols un simple truc de la imaginació barrejat amb desitjos subconscients. La visió de la seva fortalesa havia estat una mica més.

Potser una advertència, però, ¿de qui? Vader va considerar la possibilitat que la visió hagués estat plantada en la seva ment per un telèpata experimentat. La idea que haguessin pogut violar la seva ment el va enutjar, i la seva ira li va obrir el costat fosc de la Força. Tancant els ulls, va usar la Força per buscar signes, rastres d'energia psíquica que poguessin conduir-lo a un invasor telepàtic. No va trobar res, ningú...

Però l'Emperador no deixaria cap rastre.

Vader va fer una ganyota. Havia passat un any des de la seva última trobada amb Luke Skywalker a Ciutat Núvol, on li va revelar a Luke seva identitat i li va dir que destruir a l'Emperador era el seu destí. Vader sospitava que l'Emperador sabia de la seva traïció, perquè l'Emperador acabava sabent-ho tot. Però fins i tot si l'Emperador estigués al corrent de tot el que havia passat, Vader estava segur que no se sentiria amenaçat. L'Emperador simplement era massa poderós. I, malgrat tot, d'alguna manera Vader sentia que l'Emperador no tenia res a veure amb la seva estranya visió del Castell de Bast.
Pot haver estat només un somni? Vader no estava segur. Després de tants anys sense somiar, havia oblidat com eren els somnis.

Sobre el seu pàl·lid cap, un braç robòtic retràctil mantenia el seu casc contra el sostre de la cambra esfèrica. Servomotors dedicats van baixar el casc sobre el seu cap i el van ajustar al segell hermètic del seu coll. Quan els seus danyats pulmons van exhalar a través dels sistemes de suport de vida de la seva armadura, un profund xiuxiueig va sorgir de la seva reixeta de respiració triangular.

La part superior de la càmera de meditació es va alçar, exposant a Vader com un pistil negre al centre d'una flor mecànica blanca. El seu seient va girar, permetent-li mirar una ampla pantalla, que va parpellejar per mostrar la imatge de l'almirall Piett al pont de l’Executor.

─ Informe d'estat ─ va dir Vader.

─ L’Executor està preparat per abandonar l'òrbita de Coruscant ─ va respondre Piett, ferm amb el seu uniforme gris. Encara que la seva veu estava alerta, els seus ulls semblaven cansats de mirar pantalles de sensors i monitors de navegació ─. Espero les seves ordres.

─ Establiu curs cap al sistema Endor ─ va dir Vader.

─ Com vulgui, milord.

La imatge de Piett va desaparèixer de la pantalla.

Definitivament no ha estat un somni, es va convèncer a si mateix Vader sense dificultat. Els somnis són per a formes de vida patètiques. Va observar el seu propi reflex en la superfície de la pantalla.

Jo sóc el malson.

Amb un gest imperceptible, va reconfigurar la pantalla per mostrar el camp estel·lar que es trobava just davant la proa de l’Executor. Mentre observava les estrelles distants de la pantalla, un record profundament enterrat es va obrir camí fins a la seva consciència. Era el record d'un desig, el desig de visitar totes les estrelles de la galàxia. Però aquest desig, i els somnis que venien amb ell, havien pertangut a una altra persona, un nen que va viure fa molt temps i que ja no existia.

Aquests eren els somnis d'un nen anomenat Ànakin Skywalker.

Capítol 1

Ànakin Skywalker estava somiant.

En el somni, era un noi gran, però encara li faltaven uns quants anys per a l'edat adulta. Estava dins de la cabina descoberta d'un petit vehicle amb elevadors de repulsió, volant sobre terreny rocós a una velocitat increïblement alta. Dos forts cables estaven assegurats a un parell de llargs motors paral·lels davant del vehicle, i l'espai entre els motors estava unit per un arc d'energia espurnejant. Ànakin mai havia vist un mecanisme tan estrany, però d'alguna manera sabia com manipular-lo. Mentre pressionava la palanca de l'accelerador i es precipitava cap a un canó d'alts murs, es va adonar: Sóc un pilot!
No estava sol. Diversos vehicles similars viraven bruscament per davant seu en el canó, i el soroll dels seus motors, ressonant entre les parets rocoses, era gairebé ensordidor.

És una carrera!

Amb temerària precisió, Ànakin va accelerar i va superar com una exhalació els altres vehicles. De cua d'ull, va percebre fugaces visions dels seus competidors. La majoria eren aliens que no havia vist mai, però tots tenien expressions alertes i determinades i dits àgils. Ànakin havia somiat abans amb altres mons, però mai amb un lloc com aquest.
Llançant-se fora del canó, Ànakin liderava els altres corredors creuant una àmplia expansió de planes desèrtiques. Sols bessons brillaven al cel, coent la dura sorra de manera que la calor ascendent tremolava en l'aire i feia que les distants formacions rocoses semblessin surar sobre la superfície del planeta. En la distància, va veure un enorme estadi obert que estava envoltat per grades abarrotades i torres cobertes per cúpules. Sabia que la línia de meta estava en aquest estadi. Afermant l'adherència en els controls, va pensar: Vaig a guanyar!

De sobte, el seu motor esquerre va començar a estremir-se, sacsejant violentament el cable que unia el motor al vehicle. Ànakin lluitava per mantenir el control quan el seu motor dret va emetre un fort gemec, i llavors ambdós motors van començar a inclinar-se cap a terra. Ànakin es va retorçar a la seva cabina i va cridar.

─ NO!

─ No passa res, Ani ─ va dir la veu de la seva mare.

I llavors Ànakin Skywalker es va despertar.

La sensació de les sacsejades i el fort gemec van continuar quan Ànakin va obrir els ulls. Estava arraulit amb la seva mare en un dur banc metàl·lic en el compartiment de càrrega d'un vaixell de càrrega espacial, que estava separat de la sorollosa sala de màquines per un enreixat de barres metàl·liques. La bodega de càrrega estava completament ocupat per altres trenta éssers, tant aliens com humans, aquells que no tenien un seient en un dels quatre llargs bancs estaven dempeus o bé es van aclofar en el terra brut.

Ànakin alçà els ulls al pàl·lid i cobert de brutícia rostre de la seva mare.

─ Estem aterrant? -Va dir

─ Això sembla ─ respondre Shmi Skywalker amb un somriure. Suaument va apartar els cabells rossos del front d'Ànakin i va mirar en els seus ulls blaus ─. Tenies un malson?
Ànakin va pensar per un instant i després va respondre:

─ No tan dolent. ─ Va desitjar que la bodega de càrrega tingués algun tipus de finestra, o fins i tot una petita pantalla per poder veure el que passava a l'exterior ─. Ja saps a on anem?

─ Encara no.

Abans que pugessin a bord del vaixell de càrrega, un tripulant els havia explicat que només els passatgers de pagament tenien permès saber la seva destinació amb antelació, i que tots els altres ─ per raons de seguretat ─ haurien simplement d'esperar. Shmi havia desitjat fer que Ànakin es sentís millor sobre la situació recordant-li que a ella sempre li havien agradat les sorpreses, però ell sentia que estava espantada. Va prendre la seva petita mà entre les seves.

─ Simplement aguanta -va dir-li.

Quan el vaixell de càrrega va deixar d'agitar-se i el gemec del motor va començar a morir, els ocupants de la bodega de càrrega es van alçar dels seus seients i del sòl. A peu dret amb la seva mare mentre ella assegurava a la seva esquena la motxilla que contenia les seves escasses pertinences, Ànakin va desitjar ser més alt per no sentir-se tan aixafat entre tots els cossos adults. També va desitjar una mica d'aire fresc, perquè l'única nevera de la bodega s'havia espatllat i tothom, ell inclòs, feia una olor horrible. Van estar esperant diversos minuts a què la comporta de sortida s'obrís quan Shmi va baixar la mirada cap a l’Ànakin.

─ Vols que et porti? -Li va dir.

Les cames d'Ànakin no estaven cansades, però va assentir.

Movent-se acuradament per evitar empènyer a la gent que els envoltava, Shmi va alçar el seu fill i el va estrènyer fort contra el seu pit.

─ Gràcies -va dir ell, mentre enllaçava els seus petits braços al voltant del seu coll.

─ T'estàs fent gran ─ li va dir ─. D'aquí a poc tu em portaràs a mi.

─ ¿De debò?

Shmi va riure.

─ No et preocupis, no es creix tan ràpid.

Una dona gran que hi era amb Shmi va somriure a l’Ànakin.

─ Quants anys tens? -Va preguntar.

Ànakin va tornar-li el somriure i va aixecar tres dits. En realitat, no estava segur de tenir tres anys, però no volia admetre que no ho sabia.

La comporta es va obrir finalment i el compartiment es va inundar instantàniament amb una ràfega d'aire calent i sec. Fins i tot aquells que havien estat ansiosos per deixar l'estreta bodega de càrrega estaven sobtadament reticents a baixar la rampa que conduïa a l'exterior. La calor va recordar a l’Ànakin el seu somni. Apropant seus llavis a l'orella de la seva mare, va xiuxiuejar:

─ Sols bessons.

Abans que Shmi pogués preguntar de què estava parlant, una veu va cridar des de baix.

─ Vinga, moveu-vos!

La gent es va alinear fora del vaixell de càrrega. Es trobaven en una sorrenca extensió de terra prop d'un grup de petites estructures de tova voltades. El trànsit aeri indicava que havien aterrat als afores d'un espaiport amb força activitat. Podien veure uns pocs vianants en la distància, movent-se lentament i romanent a l'ombra dels edificis sense finestres en un esforç d'evitar la calor abrasadora.

─ Benvinguda de nou a Mos Espa, poderosa Gardulla ─ va bramar una veu en un tosc huttès. Ànakin, a qui encara sa mare portava a collibè, va girar el cap per veure que qui parlava era un rodià de pell verda que romania al peu de la rampa, que s'estenia des de la comporta principal del vaixell de càrrega. Mentre el rodià feia una elaborada reverència, Gardulla la hutt, la immensa alienígena amb aspecte de llimac que havia noliejat el vaixell de càrrega, baixava en un trineu repulsor que lliscava per la rampa de la comporta principal del vaixell de càrrega. Gardulla va començar immediatament a donar ordres als seus ajudants. Ànakin sabia prou d’idioma hutt per comprendre que Gardulla estava ansiosa per veure una cosa anomenada carrera de beines.

Shmi va deixar a Ànakin a terra. Ell va aclucar els ulls per mirar al cel.

─ Veus, mare? -Va dir -. T’ho havia dit.

Shmi va seguir la seva mirada cap als dos sols sobre els seus caps, i llavors va comprendre el que ell li havia dit moments abans.

─ Sols bessons. Sí, ja ho veig.

Ànakin volia explicar-li el somni que havia tingut, però van haver de romandre en silenci quan un dels ajudants de na Gardulla, un anx de llarg coll, va començar a cridar instruccions. L’anx va assenyalar a l’Ànakin, Shmi, i sis persones més.

─ Vosaltres compartireu allotjaments a la finca de na Gardulla -va dir -, aquí a Mos Espa. Abans que ser conduïts allà, heu de ser conscients que els vostres transmissors implantats han estat configurats per...

Ànakin s'estava preguntant si allò d’allotjaments significava més d'una habitació, quan l’anx es va veure interromput per la potent detonació d'una pistola blàster que semblava provenir dels propers edificis de tova. Davant del so del tret, Ànakin va romandre immòbil mentre que tots els altres al costat del vaixell de càrrega es van encongir de por, es van ajupir, o es van llançar buscant protecció darrere dels escassos contenidors de càrrega que ja s'havien tret de la nau. Shmi va llançar protectora el seu cos davant del seu fill, però ell la va empènyer amb els seus braços, allunyant-s’hi per poder veure què estava passant.

Un humanoide reptilià va sorgir d'un carreró entre dos edificis de tova i va córrer cap al vaixell de càrrega. A mesura que s'acostava, Ànakin va veure que el corredor era un prim arcona amb cap en forma d'enclusa i ulls clars com el marbre. Un grilló de metall amb una llarga cadena trencada estava tancat sobre la cuixa dreta de l’arcona, fent un soroll metàl·lic quan donava cops a la part posterior del seu peu en córrer. Un moment després, dos homes armats amb blàsters van saltar del carreró, i l’Ànakin es va adonar que l’arcona corria per salvar la vida.

En veure els homes amb blàsters a punt de disparar en direcció al vaixell de càrrega, l'ajudant anx de Gardulla els va increpar en huttès.

─ ¡Alto el foc, estúpids! ─ Després va assenyalar amb un dit llarg i punxegut l’arcona fugitiu i va cridar als guàrdies de na Gardulla ─. ¡Deteniu-lo!

Els guàrdies es van desplegar ràpidament. Sense disminuir el seu ritme, l’arcona es va treure de sobre un dels guàrdies empenyent-lo amb l'espatlla, i va esquivar un altre. Ànakin va poder veure que l'arcona tractava d'allunyar-se dels seus perseguidors, però no tenia idea d'on pretenia anar-hi. A part d'algunes dunes baixes, el terreny circumdant era gairebé completament pla, sense altres naus o vehicles a la vista. Cap lloc on amagar-se, va pensar Ànakin.

Els espantats ulls de l’arcona es van girar cap a l’Ànakin, i el noi li va mantenir la mirada. Ànakin va sentir pena per l'arcona i va desitjar poder ajudar-lo. Llavors un dels guàrdies de Gardulla va envestir cap endavant i l’arcona va accelerar, passant per davant de l’Ànakin i els altres. Estava a uns dos metres de distància d'Ànakin, quan el seu cos va esclatar en una petita explosió.

Ànakin va parpellejar quan les despulles de l’arcona van caure a terra. Es va girar ràpidament per mirar els dos homes que estaven perseguint l’arcona des dels edificis. Cap d'ells havia disparat un blàster. Ànakin va ser prou observador per adonar-se que no havien disparat a l’arcona, i que algun tipus de dispositiu explosiu havia detonat al seu interior.

Shmi va atreure a Ànakin al seu costat.

 ─ No miris, Ani -va dir.

Ànakin la va ignorar i va mantenir la seva mirada en el que quedava de l’arcona. Alguns dels guàrdies i l'ajudant anx es van acostar a inspeccionar la massa ardent. Advertint a Ànakin, el anx va girar la seva llarga i punxeguda barbeta cap al noi.

─ Això -va dir -és el que els passa a Tatooine als esclaus que tracten d'escapar-se’n.
Ànakin va sentir que la gola se li quedava dolorosament seca. No importava quantes vegades la seva mare li recordés que hi havia éssers menys afortunats a la galàxia, això no negava el fet que tots dos eren esclaus, propietat de na Gardulla, la hutt.

Tatooine, va pensar Ànakin. Benvingut a Tatooine.

Següent