Murmuris a la foscor (i II)

Anterior

Les aventures de l'Àlex Wínger

II

L’Àlex es va fregar els ulls. Només la suau resplendor de la llum de la lluna il·luminava la seva habitació. Es va asseure al llit, intentant imaginar el que diria en Paca si sabés el que estava a punt de fer. Va riure per dins. Què era el que li havia dit ahir...? Alguna vegada m'has vist córrer riscos? Oh, bé, va pensar.

Aquest llançamíssils Plex era tot en el que podia pensar. Estava tan a prop, tot just a un quilòmetre de la mansió del governador. El Plex havia de ser traslladat abans que els imperials el trobessin. I l’Àlex estava en la millor posició per fer precisament això. Després del seu petit experiment amb en Dair a última hora de la tarda, estava segura de poder entrar i sortir de la zona amb suficient rapidesa per evitar la detecció.

L’Àlex va sortir del llit i es va vestir, després va estudiar els terrenys al voltant de la mansió. Ni rastre de soldats exploradors.

-No hi ha res com un passeig a mitjanit -es va dir.

Sortir de la casa era fins i tot més fàcil del que l’Àlex havia imaginat. Va sortir als terrenys per la part posterior, i es va dirigir cap al sud, avançant paral·lela als penya-segats. A menys de 30 metres de la mansió, els arbres oferien una bona cobertura.

El bosc era un formiguer de sons nocturns. L’Àlex amb prou feines podia sentir els seus propis passos sobre el terra del bosc, tapats pel cant nocturn dels crupes que habitaven en els arbres. I els boetays udolaven a les llunes de Garos, prestant les seves veus a l'harmonia de la nit. No hi havia so de motojets imperials interferint en aquesta simfonia natural.

L’Àlex va cobrir la distància fins les coves en poc més de deu minuts, i se sentia fora de perill, oculta en les profunditats de les seves ombres. Va descansar uns minuts abans de penjar-se el llançamíssils a l'espatlla i sortir de nou a la nit. A la boca de la cova va treure el cap a la foscor. Encara no hi havia senyals de soldats exploradors. Estaven allà fora, però no estaven massa prop... o almenys això creia ella.

Girant cap a l'oest, l’Àlex es va dirigir cap als penya-segats. Va decidir tornar per una ruta lleugerament diferent. Si algú s'acostava, seria molt fàcil tirar el Plex pels Penya-segats.

Ningú va interrompre el seu avanç fins que, a la vista de la mansió, l’Àlex va sentir algú a prop. No podia creure que hagués arribat tan a prop de recuperar el Plex i que ara hagués de llençar-lo. No podia permetre que això succeís. Movent-se ràpidament, el va deixar caure a terra, llançant fulles i algunes branques caigudes dels arbres sobre el llançador. S'havia allunyat més de deu metres d'ell quan la motojet se li va acostar per darrere.

El seu cor es va accelerar. Va respirar profundament diverses vegades per calmar-se. El soldat explorador va aparcar la seva moto al seu costat. L’Àlex es va aturar quan es va adonar que tenia desenfundat el seu blàster.

- Què vols? -Li va preguntar, indicant pel to de la seva veu que estava bastant irritada per la seva aparició.

Ell la va mirar, il·luminant-li la cara amb una llum.

- Qui ets? -Va preguntar.

-Sóc Alexandra Wínger, filla del Governador Imperial -va dir amb la seva veu més altiva.

Ell va dubtar per un moment, estudiant-la de prop.

- Què fa aquí a aquestes hores de la nit, senyoreta Wínger?

- Què et sembla que estic fent? No podia dormir, així que vaig sortir a passejar. Ara, si no et fa res...-Va començar a allunyar-se d'ell.

-L’acompanyaré de tornada a la mansió, senyoreta Wínger.

-Està bé -va accedir ella -, si insisteixes.

-I li suggereixo que la propera vegada que vulgui fer una passejada enmig de la nit, demani una escorta. És difícil per a nosaltres protegir-la si surt vostè sola d'aquesta manera -va dir.

Ella va assentir amb el cap mentre ell la seguia fins a la mansió.

-Bona nit, senyoreta Wínger -va exclamar mentre ella pujava les escales de pedra fins al pati.

Conforme el soldat explorador s'allunyava del llançador ocult, l’Àlex va fer una última mirada cap als Penya-segats. Va exhalar un sospir d'alleujament. El llançador de míssils estaria segur de moment. No creia que fos massa difícil portar-lo al centre d'operacions de la resistència... però va decidir pensar en aquest problema pel matí.

■ ■ ■

En Dair Haslip estava assegut en el seu escriptori tractant de treballar. El general Zakar esperava aquest informe sobre la construcció del búnquer al centre miner.

En Dair va mirar al Nil, que era al videocomunicador parlant amb el comandant general Carner. Nil no semblava content, però per descomptat la conversa sonava interessant.

Es va girar per mirar per la finestra. Ja era una hora tardana del dia. Es va estirar, flexionant els braços per sobre del seu cap. Després es va aixecar i es va acostar a la finestra. El Pub Chado ocupava el primer pis de l'edifici del davant. Començava a haver-hi cada vegada més enrenou allà conforme la jornada de treball arribava a poc a poc a la seva fi. Una llum brillava des d'una finestra oberta. En Dair ho va comprovar ràpidament: segona finestra de l'esquerra, tercer pis. Sembla que en Paca ha convocat una reunió per aquesta nit. Va sospirar, es va fregar els ulls i va tornar al seu escriptori. Havia de ser un llarg dia.

El general Zakar va irrompre per la porta, amb el tinent Polg trepitjant-li els talons.

-Haslip, què tal va aquest informe? -Va preguntar el general, sense molestar-s’hi tan sols a parar-se.

-Estarà en el seu escriptori a primera hora del matí, senyor.

-Bé. –En Zakar va entrar al seu despatx amb en Polg just darrere seu. En Dair es va aixecar i el va seguir. El general va mirar els informes sobre el seu escriptori. Cada vegada que s'allunyava per més d'una hora, semblaven reproduir-se. Era irònic que acabés de demanar-li un altre al Haslip.

-Polg, organitzi una reunió amb el governador Wínger i el comandant general Carner demà a la tarda. Haig de revisar l'informe d’en Haslip abans de la reunió, així que assegureu-vos de mantenir aclarida la meva agenda. -Va fer un cop d'ull al Dair -. Quant de temps vaig a necessitar, Haslip?

-Al voltant d'una mitja hora, general -va contestar en Dair.

-Està bé. A veure si pot fer-li lloc.

-Sí, senyor -va dir en Polg, fent una anotació en la seva targeta de dades -. Voleu alguna cosa més, general?

-No, això és tot per ara, tinent.

- Senyor?

- Sí, Haslip?

-El conseller Baro ha estat tot el dia tractant de reunir-se amb vostè.

- Baro? -Va preguntar, buscant en la seva memòria -. Ah, sí, el de Zila.

-Sí, senyor. El conseller està preocupat sobre les nostres activitats allà -va dir en Dair.

En Zakar va arrufar les celles.

- Si, eh? -Va sacsejar el cap amb impaciència -. Llavors recordi-li qui està al comandament, Haslip. Li diré el que necessiti saber, si necessita saber-ho, i quan necessiti saber-ho. -I si els meus superiors em donen qualsevol pista sobre els seus objectius.

-Sí, senyor. Li ho diré, senyor. Em posaré a treballar en aquest informe ara.

La porta es va tancar darrere seu.

En Nil havia acabat la conversa amb el comandant general Carner. Va posar els ulls en blanc.

-Generals -va dir en veu baixa, serrant les dents.

- Què passa amb Carner? T’està donant algun problema? –En Dair va riure entre dents.

En Nil el va fulminar amb la mirada, arrufant-se-li les celles.

-Oh, està molest per les ordres d'enviament de les unitats de control de sistemes.

En Polg va aixecar la vista del seu treball divertit per la conversa.

- I això és nou? -Va preguntar.

-El general Zakar només ha autoritzat dos esquadrons de soldats exploradors per traslladar les peces des de Garan a les mines. I Carner vol més protecció per al comboi. Llavors, qui s’emporta els crits? Jo!

Molt interessant.

-Per això hi ha els tinents, Nil -va dir en Dair.

- Uneix-te al club! -Va dir en Polg. Havia estat a l'extrem receptor d'aquest tipus de comportament massa vegades com per portar el compte.

-Tracta de no prendre-t’ho com una cosa personal, Nil. Carner ha estat a sobre de tothom a causa de les activitats del metro -li va recordar en Dair.

-Sí, ho sé. Suposo que serà millor passar la queixa de Carner al general. No m'agradaria ser negligent en els meus deures, oi?

En Dair va agitar el cap. Es va preguntar què afegiria el general: un altre esquadró d'exploradors, o potser un AT-ST? Sempre podies comptar amb l'Imperi per fer les coses més difícils per als lluitadors per la llibertat.

Un brunzit de l’intercomunicador va interrompre el seu breu descans del treball.

- Sí, general?

-Polg, porti’m les actualitzacions més recents de les ubicacions de sensors al centre miner –va retrunyir la veu de l'altra habitació.

-Les hi porto immediatament, general.

Dair i Nil es van mirar l'un a l'altre mentre en Polg teclejava furiosament sol·licitant l'arxiu i el transferia a una targeta de dades. Pobre Polg, el general mai el deixava parar un moment. En menys de 30 segons, ja s'havia aixecat del seu escriptori. En Nil va arronsar les espatlles, es va aixecar i va seguir al Polg a l'oficina d’en Zakar.

En Dair va consultar el seu cronòmetre de nou. Així que acabés aquest informe podria sortir-ne i sopar abans de reunir-se amb en Paca al centre d'operacions de la resistència.

Sens dubte, seria una llarga nit.

■ ■ ■

- Has sentit això, Mika? -Va preguntar en Jaytee.

-Ho he agafat: 41 hores... que seria demà passat a les 8:00 -va respondre en Mika després d'espiar la conversa sobre l'enviament de les unitats necessàries per fer funcionar els sensors del centre miner. Va fer clic en el seu comunicador-. en Paca -va dir pel dispositiu -, tenim una cosa que t'interessarà.

En Paca va sortir de l'habitació del costat. En Jaytee ja havia transferit a una targeta de dades la informació que voldria. Es va posar dret al seu lloc d’intercepció agitant la targeta en direcció al Paca.

-Les unitats de control de sistemes: estan preparades per l'enviament a Garan. Tots els preparatius són aquí -va dir en Jaytee

-Genial. Mika, alerta als nostres equips perquè estiguin a l'espera d'ordres –l’hi va dir en Paca quan en Jaytee li va lliurar la targeta de dades.

La seva ment ja estava treballant dur. Aquesta era la informació que havien estat esperant amb ànsies durant dies. Els imperials havien estat treballant en les peces per als controls de sistemes informàtics a Garan pel fet que la flota havia estat tan ocupada amb la Nova República que havien estat incapaços de subministrar uns pocs components vitals per als sistemes de sensors de les mines.

Paca va tocar delicadament la targeta de dades. Va somriure per a si mateix, coneixedor de la valuosa informació que contenia. Ara la resistència tindria l'oportunitat de destruir aquest enviament abans que aconseguís arribar a les mines.

■ ■ ■

L'antiga carretera Currahen estava tan tranquil·la com de costum a les 13:00. La carretera al nord de Garan era una ruta principal per anar a Ariana, a uns quaranta quilòmetres al nord-oest. Sempre tenia molt trànsit. Però aquesta secció, al sud de la ciutat, conduïa a les mines i només recentment havia observat un augment de trànsit. Trànsit imperial.

L'atac contra el comboi de subministraments tindria lloc a la Cruïlla Currahen, a uns dotze quilòmetres al sud-oest de Garan. La Cruïlla es trobava en un port d'alta muntanya, i oferia diverses opcions d'escapament per als lluitadors per la llibertat.., estrets camins cap a l'oest, cap als Penya-segats Tahika, al sud-est cap a la Vall Morcur, més avall, o de tornada a Garan.

En Dair Haslip havia pogut confirmar a última hora de la tarda anterior que tres camions lliscadors estaven carregats i llestos per partir des del centre de distribució de Garan. D'acord amb la informació que tenia, els camions serien escortats per dos esquadrons de soldats exploradors, i almenys un AT-ST. Un observador avançat havia vist un segon AT-ST avançar a través de les muntanyes cap a Garan durant la nit.

Els lluitadors per la llibertat havien estat vigilant turons que envoltaven la Cruïlla des de les hores anteriors a l'alba. A les 7:00 havia arribat la notícia que s'havia establert una nova hora de sortida a les 9:30. I llavors van esperar.

Encara seguien esperant.

El temps s'havia tornat desagradable. Núvols de tempesta van aparèixer rodant des de la costa abans de migdia. Havia estat plovent durant més d'una hora. La visibilitat era pobra a causa d'una densa boira que va embolicar les vessants. Si no hagués sabut el contrari, l’Àlex juraria que era el capvespre en lloc de migdia.

-Gràcies, Cardy -va ​​dir quan un dels seus companys li va lliurar una tassa de te calent de la seva termogerra.

- Què creus que ha passat amb el comboi? -Li va preguntar ell -. Haurien d'haver arribat aquí fa molt de temps.

L’Àlex es va escalfar les mans a la tassa.

- No estaràs preocupat, veritat? -Li va preguntar ella.

-No. És només que tota aquesta espera em posa nerviós -va dir, prenent un glop de la seva pròpia tassa.

-Sí, ja sé el que vols dir. Però hauríem sentit alguna cosa si no anessin a venir. –Va mirar a través dels seus macrobinoculars -. Arribaran – va dir tranquil·litzant-lo. Un tro llunyà va ressonar al bosc. Va fer que un calfred recorregués la seva columna vertebral -. Com està aquest nadó? -Va preguntar l’Àlex, tractant d'alleugerir el fosc estat d'ànim d’en Cardy.

Ell va somriure.

- Està creixent tant! Gatejant per totes...

Un brunzit de l’intercomunicador els va sobresaltar a tots dos. Aquesta era el senyal. Els camions lliscadors apareixerien a la vista en qualsevol moment.

- Allà hi anem! -Va xiuxiuejar en Cardy, mentre s'allunyava d'ella pujant més pel turó.

Un grinyol metàl·lic va retrunyir pels turons... maquinària pesada en moviment... AT-ST’s! N'hi ha un, va pensar l’Àlex mentre mirava a través del visor del seu rifle blàster. Li seguien tres camions lliscadors envoltats de soldats exploradors. Un segon AT-ST tancava la marxa.

Era el moment...

Un míssil va passar rugint sobre el cap de l’Àlex. Un dels AT-ST va esclatar en mil trossos. Deu soldats exploradors van caure sota la primera andanada de foc de blàster procedent dels vessants. Un altre tret del Plex només va fregar l'altre caminant. Els soldats exploradors van sortir de la carretera i es van dispersar als turons.

El segon AT-ST va fixar les seves armes al llançador de míssils Plex que havia acabat amb el seu company. Una explosió va il·luminar el vessant de la muntanya just per sobre de l’Àlex.

Va escoltar el crit agonitzant d’en Cardy i va pujar corrent pel vessant per veure com estava.

- Cardy? -Va cridar per sobre dels sons de la batalla mentre les explosions continuaven esclatant al seu voltant. Va veure el llançador i es va dirigir cap a ell... semblava com si l'haguessin tirat descuidadament de banda com fa un nen amb les seves joguines quan s'ha cansat d'elles. En Cardy jeia a un metre de distància, mortalment ferit.

-Agafa... el míssil...-va balbucejar.

-Vinga, et trauré d'aquí -li va dir. Va aconseguir amb dificultat passar-li el braç per les aixelles, sabent en el seu cor que els seus esforços serien inútils. I en Cardy també ho sabia.

-No... massa tard... per a mi -va dir, ofegant-se en les seves paraules. Va prendre un últim alè i va morir. Un altre amic perdut. L’Àlex va estrènyer el puny pensant en el nen que mai coneixeria a aquest home valent. Va apropar el seu cos cap a ella, tancant els ulls i abraçant el cos sense vida als braços durant uns breus segons.

Un tret li va passar fregant el cap. Va deixar el cos d’en Cardy a terra, després va agafar el Plex i es va dirigir turó avall. Estava decidida a eliminar aquest altre AT-ST. Un soldat explorador va passar gairebé tan a prop que podia tocar-lo, però no la va detectar.

Al costat oriental del camí els companys d'Àlex llançaven granades contra els camions lliscants, ignorant valentament l'AT-ST que els buscava. Un camió va explotar en una enorme bola de foc. El caminant va adquirir un blanc. Però l’Àlex estava llesta. Va disparar el Plex abans que l'AT-ST tingués l'oportunitat de fer un sol tret. La cabina es va incendiar, regant el camí de runes i fent que un segon camió comencés a cremar.

El comunicador de l'Àlex va brunzir. Aquesta era el senyal per retirar-se. Un dels soldats exploradors devia haver sortit fora de l'abast de les interferències i havia demanat ajuda. Es va penjar el Plex a l'espatlla i es va apartar de la carretera, tornant als turons.

El foc de blàster ressonava a les muntanyes mentre els soldats exploradors continuaven la seva persecució dels lluitadors per la llibertat. Afortunadament per l’Àlex i els seus amics, el terreny feia difícil el seguiment. I amb els seus sensors interferits, els imperials havien de limitar-se a la visió directa en un territori que la resistència coneixia molt millor.

Al cim del Pujol d’Adni, l’Àlex es va trobar amb dos dels seus companys. Junts van caminar cinc quilòmetres a través de la mala herba fins un lliscador terrestre ocult, sense arribar a veure mai cap rastre de l'enemic. Però eren conscients dels sons distants de batalla. Tots pensaven en l'emboscada, en els seus amics, en la seva pròpia supervivència, i en la seva voluntat de continuar la lluita altre dia més. Pensaments comuns que compartien, però que no obstant això mai deien en veu alta.

El lliscador terrestre serpentejava pels estrets senders de muntanya. La pluja finalment havia cessat, però la boira al bosc donava una resplendor misteriosa a la llum del sol que lluitava per obrir-se pas entre els núvols.

Van arribar al primer punt de recollida gairebé una hora després. L’Àlex es va acomiadar dels seus companys i els va veure prendre un revolt a la carretera abans de caminar el mig quilòmetre que la separava del seu propi lliscador.

Va seure als comandaments i, per primera vegada en hores, es va adonar de com d’esgotada, freda i mullada que estava. Va respirar fondo i va tancar els ulls durant uns segons. Va ser llavors quan va aparèixer la visió. Va ser breu, però més vívida que qualsevol somni que hagués tingut abans...

Feia tant fred... i li feien mal tots els músculs del cos... una mà s'estenia cap a ella... «Àlex, pren la meva mà», va cridar una veu per sobre de l’udol del vent... quan les puntes dels dits es van tocar sobre un fons blanc, el vessant d'una muntanya nevada, va mirar cap amunt... i inclinat sobre ella, amb una mà estesa cap a ella, estava l'home d'un somni que havia tingut... l'home amb el cabell castany del color de la sorra i els ulls blaus...

I tan sobtadament com havia començat, la visió va acabar abruptament.

L’Àlex va obrir els ulls. Les seves mans tremolaven mentre agafava els comandaments de l’aerolliscador. Qui ets?, Va pensar. Per què estàs en els meus somnis?

Llavors, una aclaparadora sensació de calma va tocar la seva ànima. En algun lloc, en el fons de la seva ment, una veu semblava estar cridant en veu baixa. Li xiuxiuejava a la foscor, però el missatge era fort i clar.

La Força estarà amb tu.

FI