31
Còrran va somriure quan Erisi es va unir al grup.
-Ho vas fer prou bé en el simulador, Erisi.
-Tractar d’abatre’t va fer que em sentís una mica rara.
-Posa una mica més d'èmfasi en el «tractar»-va dir
Bror, dirigint-li un somriure de depredador -. Vas tenir tan poc èxit en el teu
intent com el tindran ells demà.
Nawara Ven va fulminar amb la mirada el seu home d'ala.
-Si has trobat una forma d'alimentar els teus escuts
amb les energies del teu ego, desitjaria que la compartissis amb mi.
Rhysati va moure el cap.
-N'hi haurà prou amb què li demanis que expandeixi els
seus escuts perquè ens cobreixin a tots. Té reserves d'ego més que suficients
per fer-ho.
Bror es va tornar cap a Còrran.
- No et sembla que els miols dels nostres inferiors
estan començant a tornar-se una mica pesats?
Còrran no va poder evitar quedar bocabadat durant uns
segons. No estava molt segur de què li sorprenia més, si la manera com Bror
havia rebaixat els altres o el fet de veure’s sobtadament ascendit al grup dels
seus iguals.
-Jo no els anomenaria «miols», i no els considero
inferiors a nosaltres. Tothom s'ha esforçat molt i ha hagut de passar per
proves molt dures. Gavin i jo hem estat ferits, igual que Shiel, i només tu i
Rhysati heu aconseguit evitar patir danys personals o que els patissin les
vostres naus. Potser hem acumulat unes quantes victòries més que ells, però el
temps acavarà eliminant aquest petit avantatge inicial.
El thyferrà va posar cara pensativa durant uns moments,
i després va assentir.
-És una cosa per considerar, certament. I amb el meu
comentari no pretenia insultar-ne a cap, encara que resulta obvi que ha estat
pres com una mica despectiu. Us respecto a tots i crec que tots sou capaços de
molt més. M’honorarà poder volar amb vosaltres dema.
-I aprofitant l'ocasió d'unir-me en aquest comiat...
-Nawara Ven va saludar als seus companys amb una inclinació de cap, permetent
que les seves cues cefàliques s'estenguessin sobre les seves espatlles -. Us
veuré a tots demà al matí.
-Un moment. -Rhysati va estendre la mà cap a ell-. Jo
també me n'aniré. Dormiu una mica, perquè ens farà falta.
Gavin va somriure, i després es va estirar i badallar.
-Vull gravar un missatge per als meus pares. Biggs mai
va tenir ocasió de fer-ho, i l'oncle Uff mai li ho va perdonar.
Còrran li va fer l'ullet.
-Faràs que se sentin orgullosos de tu, Gavin.
Bror li va fer una petita reverència.
-Jo també gravaré un missatge per als meus pares.
Tots es van anar, deixant a Còrran tot sol amb Erisi.
-Bé...
-Exacte, Còrran. -Erisi va estendre el braç i li va
prendre la mà esquerra -. Tant de bo pogués anar amb tu demà.
-Ens agradaria poder comptar amb la teva ajuda. –Còrran
va permetre que Erisi tirés suaument d'ell cap als allotjaments que compartia
amb Rhysati -. Però tal com estan sortint les coses, potser hagis de
considerar-te afortunada per no anar-hi.
-No diguis això. -Erisi va baixar la veu fins a convertir-se
gairebé en un murmuri, i una llàgrima es va formar en el seu ull dret -.
Sobreviure aquesta missió aquí serà bastant pitjor que morir-hi. Si la missió
fracassa, si no torneu... Bé, en aquest cas no podré evitar preguntar-me si la
meva presència hagués pogut contribuir a canviar el curs dels esdeveniments.
-Morir allà fora potser resulti menys esgotador en
l'aspecte emocional, però no crec que estiguem davant del menor de dos mals.
Erisi es va netejar la llàgrima amb el tou d'un dit.
-Tens raó, naturalment, i jo estic sent molt egoista
perquè... -Es va interrompre i va tornar el rostre cap a ell -. No et molesta
ni una mica que ni tan sols coneguis el nom del món on pots morir?
«Bé,
de fet conec el nom... Wedge i jo som els únics que el coneixem, encara que no
crec que això faci que aquesta missió sigui més fàcil.»
-Si vols que et sigui sincer, Erisi, la veritat és que
no he pensat massa en això. Els imperials estacionats en aquest lloc volen
veure’m mort, i jo tampoc tinc moltes ganes de fer-me amic seu. El lloc on
acabem enfrontant-nos no té excessiva importància per a mi.
-Doncs per mi sí que en té. -Erisi va començar a
caminar de nou, i la seva mà va pujar fins a la part interior del colze d’en
Còrran per guiar-lo cap endavant -. Si les coses van malament, he pensat que
aniria a veure aquest lloc o que m'asseguraria que van erigir un monument
commemoratiu. Fins i tot...
I llavors se li va trencar la veu de sobte, i Còrran va
sentir com una esgarrifança recorria tot el seu cos.
-Ei, Erisi, tot anirà bé. Te'n recordes que el
comandant ens va advertir que mai aconseguiríem arribar a superar en heroisme a
tots els que ja han mort en acte de servei formant part de l'Esquadró Rebel?
-Sí -va esbufegar Erisi.
-Bé, doncs estava equivocat. Podem ser més grans, però
només vivint més temps i fent les coses millor del que mai van aconseguir
arribar a fer-ho ells. Tal com estava dient el comandant Antilles fa una
estona, en aquests dies lluitaven per la supervivència. Nosaltres estem
lluitant pel futur. Si fem bé això, Biggs i la resta no seran recordats com els
herois més grans de l'Esquadró Rebel, sinó com els predecessors dels herois més
grans de l'Esquadró Rebel. -Còrran li va dirigir un gran somriure -. Els meus
plans inclouen seguir per aquí per aconseguir que aquesta predicció es
converteixi en realitat.
Erisi també va somriure, però les comissures dels seus
llavis estaven tremolant.
-I probablement ho facis, Còrran. Espero que així
sigui. Tant de bo la sabés cap a on aneu a posar-hi el rumb... És que no sents
ni la més mínima curiositat?
-Potser per les meves memòries... Oh, naturalment que
sí. -Còrran va estendre el braç i li va eixugar les llàgrimes de les galtes -.
D'aquí a uns cinquanta anys l'operació deixarà d'estar considerada com a alt
secret, i la desclassificació arribarà just a temps perquè pugui incloure el
lloc en la meva autobiografia.
-Encara que hagués d'esperar cinquanta anys, faria que
et construïssin un monument commemoratiu. -Erisi es va aturar davant de la
porta oberta del seu allotjament -. Còrran, ja saps que Rhysati no tornarà per
aquí aquesta nit. Si vols, pots quedar-te.
-No ho hauria de fer, Erisi.
- Estàs segur? -La decepció que hi havia en la seva veu
va esdevenir una jovialitat forçada -. Considera-ho com un capítol per a les
teves memòries.
-Estic segur que farien falta dos capítols sencers per
explicar-ho -va dir Còrran, i va deixar escapar un prolongat sospir -. El
problema és que em temo que llavors no dormiria ni cinc minuts, i això em
mataria. Moriria feliç, però em temo que els nostres compatriotes no.
Erisi va assentir lentament i va abaixar la vista.
-Comprenc.
«He d'estar boig. Acabo de dir-li "no" a una
de les dones més desitjables que he conegut mai -va pensar Còrran, i va
somriure -. Clar que estic boig. M'he ofert voluntari per tornar a Borleias,
no?»
- A què ve aquest somriure?
Còrran li va acariciar la galta.
-Estava pensant que ets un incentiu més que suficient
per imPúlsar-me a fer tot el possible amb vistes de tornar.
Erisi es va inclinar cap endavant i li va fer un petó a
la boca.
-Doncs si no tornes, llavors em sentiré horriblement
malament durant tota la resta de la meva vida.
-I no puc permetre que això passi, oi?
-I tant que no. -Erisi va tornar a besar-li, i després
va retrocedir lentament -. Que dormis bé aquesta nit, Còrran Horn, i dema
matí... Demà vola millor que mai.
La porta del seu allotjament es va tancar i Còrran va
girar sobre els seus talons per tornar pel passadís que portava al que
compartia amb Ooryl. «Encara que amb Ooryl estant ingressat al centre mèdic
perquè puguin mantenir sota observació seu braç, estaré tot sol...»
Una punxada de por li va travessar les entranyes, i va
estar a punt de tornar sobre els seus passos per anar a buscar Erisi. Des de la
mort del seu pare, Còrran havia passat molt de temps sol. No es tractava que
quan el seu pare vivia sempre s'haguessin estat fent companyia l'un a l'altre,
però el simple fet de saber que podia parlar amb ell i que el seu pare
entendria els seus problemes significava que no hauria d’enfrontar-s'hi sense
cap ajuda. A diferència de la majoria de joves de la seva edat que coneixia,
Còrran es portava molt bé amb el seu pare. Tenien les seves discussions i
baralles ocasionals, però mai arribaven a ser alguna cosa que pogués estripar
la textura de la seva relació. Aquesta relació, reforçada per la pena mútua que
havien sentit quan va morir la mare d’en Còrran, va aconseguir suportar totes
les adversitats i aquestes només van servir per enfortir-los encara més.
Còrran i el seu pare sempre havien estat com una parella
de banthes junyits al mateix trineu gravitatori. Quan estaven junts, no hi
havia cap meta que no fossin capaços d'arribar a assolir. De sobte Còrran va
comprendre que des de la mort del seu pare havia estat fent tot el possible per
seguir avançant però, sense la presència d'aquest, s'havia trobat amb grans
dificultats per decidir quina de totes les direccions possibles era la que
corresponia d’avançar. Gil Rastra havia tractat d'ajudar-lo, i havia estat
realment molt efectiu, però des que va abandonar la Força de Seguretat de
Corèllia, Còrran havia mancat d'una brúixola moral. «De fet si l'he tingut,
però estava tan acostumat a comparar les seves indicacions amb el que el meu
pare pensava de les coses que ara no estic segur que segueixi estant calibrada
correctament...»
En el més profund del seu ésser, Còrran sabia que el
seu pare hagués donat suport a la seva
decisió d'unir-se a la Rebel·lió, però que la seva aprovació hauria resultat
bastant difícil d'obtenir. Còrran estava gairebé segur que al final hagués
acabat obtenint-la, però la mort li havia impedit assegurar-se que el seu pare
continués estant orgullós d'ell. Sabia que el seu pare hauria pensat que la
missió a Borleias era tan estúpida com innecessàriament perillosa, però també
hauria estat un dels primers a oferir-se voluntari per prendre part en ella.
-Suposo que en realitat no t'has anat, oi, vell? -El
jove corellià va acariciar el seu medalló -. Tinc el teu sentit del deure i el
teu amulet de la bona sort, així que això em dóna un clar avantatge en aquest
petit joc.
Va obrir la porta del seu allotjament i va accionar
l'interruptor de la llum. Ja s'havia baixat la cremallera del vestit de vol
fins al melic quan els seus ulls van veure remoure l'embalum cobert de negror
que ocupava el llit d’Ooryl.
- Com has entrat aquí?
Mírax es va aixecar i va apartar llargs flocs de
cabells negres de la seva cara.
-El teu amic gandià em va deixar entrar.
- On et vas trobar amb ell?
-Al centre mèdic. Una bomba de refrigerant de la Rajada
es va avariar i va inundar el sistema de ventilació. El meu androide està
reparant l'avaria, però vaig acabar amb una mica de refrigerant dins d'un
pulmó. El teu amic estava allà i em va reconèixer. Els androides metges van dir
que no em preocupés pel meu pulmó, però que no podia tornar a la nau, i com
esteu preparant una operació ara hi ha molt poc espai lliure per aquí. I el teu
amic encara haurà de seguir una temporada més amb els androides metges, així
que em va oferir el seu allotjament. – va badallar -. Vaig suposar que tu
passaries la nit amb la reina del bacta, així que vaig decidir acceptar el seu
oferiment.
Còrran va parpellejar sense dir res.
- De debò vas pensar això? -Va preguntar per fi.
-Vaig veure com et mirava quan vaig pujar a
l’Ajornament. Hauria pogut donar-li un parell de lliçons sobre el tema de la
possessivitat a qualsevol hutt, creu-me.
El to de presumptuosa seguretat en si mateixa que
impregnava la seva veu no li va agradar gens a Còrran.
-Deus haver aconseguit aspirar més refrigerant del que
creies.
- Quina mena de vector intentes traçar?
-Sóc aquí, no?
-Ei, Còrran, jo seria la primera d’afirmar que el
nivell d'intel·ligència del fill d’en Hal Horn supera el de bellesa d’Erisi.
-Però pensaves que estaria amb ella.
-Tothom comet errors, i tu hauries comès un si
t'haguessis quedat a la seva habitació.
-Ella és possessiva i ara tu estàs sent... Què?
Protectora, potser? -Va preguntar, somrient-li sarcàsticament.
-No hi ha molts de nosaltres per aquí, Còrran. -Mírax
va tirar de l'espatlla de la seva armilla -. Aquesta dona no et convé.
- I quin em convé? Tu?
-Segueix somiant, agent de la llei.
L'expressió de sorpresa que va aparèixer en el rostre
de Mírax va coincidir amb la fiblada que l'observació va produir en el cor d’en
Còrran. El corellià mai s'hagués imaginat que una resposta tan automàtica,
llançada a més amb la velocitat d'un reflex que havia estat molt exercitat,
pogués afectar-lo tant. En la seva carrera anterior Còrran havia sentit
pronunciar amb més o menys vehemència aquestes mateixes paraules centenars de
vegades a totes les criatures que havien intentat articular el bàsic amb les
seves boques.
Sempre les havia ignorat sense arribar a sentir-les en
realitat, i aquesta reacció s'havia produït tantes vegades que Còrran ni tan
sols podia tractar d'explicar-les.
L'expressió de sorpresa clarament visible a la cara de
Mírax li va indicar que en realitat la contrabandista havia parlat sense
pensar. De fet, ella estava tan concentrada en tractar de comprendre el perquè
del seu comentari com ho estava ell en l'efecte que havia tingut sobre la seva
persona. «El rebuig automàtic m'ha dolgut perquè esperava merèixer alguna cosa
més que això. I ella s'ha mostrat tan seca i tallant perquè em vaig atrevir a
suggerir que em convenia tan poc com Erisi..., i la seva pròpia reacció l'ha
deixat molt sorpresa!»
Còrran va travessar l'habitació i es va asseure a
l'extrem de la llitera d’Ooryl.
-Escolta, Mírax, hem tingut un dia molt llarg i el dia
de demà serà francament dur. No volia ofendre't.
-Ja ho sé. En realitat pensava en algú de la teva
unitat, i m'estava desfogant. En aquests moments estic una mica enfadada amb
els thyferrans. El preu del bacta està pujant, saps? Li donen la culpa a un
atac ashernià contra una planta processadora. Abans solia obtenir uns beneficis
bastant raonables dels enviaments, però ara no aconsegueixo reunir els diners
necessaris per comprar una quantitat de bacta prou gran. M'he vist reduida a
transportar menjar i components, i amb això mai arribes a fer-te ric.
-Tant de bo pogués ajudar-te.
-Per descomptat. -Mírax va moure el cap sense deixar de
somriure -. Si volgués matar el meu pare, li enviaria un holograma i li diria
que el fill de Hal Horn m'ha dit que li encantaria poder ajudar-me a fer uns
quants negocis.
-Les cendres del meu pare estan tractant de tornar a
adquirir forma en algun punt de l'òrbita entre Corèllia i Selònia per
detenir-me. -Còrran va somriure i li va donar uns copets a un genoll cobert per
la manta -. Però parlava seriosament.
-Et crec. No sé on aneu a parar demà, però si quan
siguis a la superfície et trobes amb algú que pugui signar un acord
d'importació / exportació exclusiu, pensa en mi i treu-li una targeta de dades.
-Si acabo en la superfície d'aquest lloc, l'únic que
acabarà sent exportat serà la meva persona..., i m'exportaran a Kèssel.
-Bé, en aquest cas t’oferiré un bon preu per l’espècia
que treguis de les mines.
-Ets tota cor.
Mírax va alçar els genolls i els va pegar al pit.
-Serà bastant dur, oi?
-L'únic que tenim al nostre favor és que no saben que
hi anem cap allà.
-Bé, això ja és alguna cosa. -Mírax va estendre el braç
i els seus dits van acariciar el medalló d’en Còrran -. És el que crec que és?
-No ho sé. Era l'amulet de la bona sort del meu pare.
-Còrran se’l va treure i l'hi va allargar, amb la cadeneta d'or inclosa -. És
una moneda envoltada per una mena de penjoll que em permet suspendre'l d'una
cadeneta. El meu pare solia portar-lo a la butxaca, però quan porto alguna cosa
a la butxaca gairebé sempre acabo perdent-lo. Bé, és el que creies que era?
Mírax el va fer girar sobre el seu palmell i el va
examinar atentament.
-És un credijed.
- Què dius que és?
Mírax va arrufar les celles.
-El meu pare els deia així. Procedeix d'un crèdit dels
Jedi. Sembla una moneda, però en realitat és un medalló commemoratiu encunyat
quan un Jedi corellià arribava a convertir-se en un Mestre Jedi. S'encunyaven
cosa d'una dotzena i els repartien entre la família, els amics més íntims, el
Mestre Jedi i els seus estudiants favorits.
Còrran va arquejar una cella.
- Com saps tantes coses sobre els credijeds?
Mírax li va somriure amb dolçor.
-Estimat amic... És que has oblidat que em guanyo la
vida proporcionant el que normalment és estrany en aquells que volen tenir-lo?
Aquest tipus de peces de col·lecció es poden vendre a molt bon preu, sobretot
des que l'Emperador va monopolitzar el mercat de tot allò referent als
Cavallers Jedi. Com ho va aconseguir el teu pare?
-La veritat és que no ho sé. -Còrran va reflexionar
durant uns moments -. Sé que el meu avi solia reunir-se amb els Jedi per tal de
coordinar les seves accions amb les de la força de Seguretat i que tenia un
amic entre ells, però això era abans de les Guerres Clòniques. Suposo que
aquest tipus era algú a qui coneixia. En una ocasió em va dir que l'únic Jedi
al qual havia arribat a conèixer realment bé va morir a les Guerres Clòniques.
Mírax li va tornar l'amulet.
-Espero que et doni més sort de la que li va donar al
Jedi la cara del qual van estampar-hi.
Còrran va tornar a penjar-se’l del coll, agraint la
sensació del seu pes sobre el seu estèrnum.
-Jo també ho espero. -Es va aixecar i va reprimir un
badall amb la mà -. Em sap greu. No creguis que és per haver estat parlant amb
tu, eh?
-Ja ho sé, ho sé. És tard, i el dia ha estat esgotador.
-M'aixecaré d’hora per gravar uns quants missatges,
però ara necessito dormir.
-Jo també.
-Bé, doncs llavors vaig a dormir.
-És el que m'havia imaginat que faries.
Mírax es va tombar i va tirar de la manta fins a
deixar-la recollida sota la seva barbeta.
Còrran va anar fins al seu llit, va seure i es va
treure les botes. Després va començar a llevar-se el vestit de vol, però es va
aturar quan va veure que Mírax l’estava observant.
-Em pensava que anaves a dormir.
-I és el que faré, però m'estava preguntant...
- Sí?
- No tens por de passar fred aquesta nit?
Còrran va tirar del vestit de vol fins lliscar al llarg
de la meitat inferior del seu cos. La pregunta de Mírax semblava d'allò més
innocent, però la peculiar inflexió de la seva veu havia aconseguit impregnar
de tota mena de matisos i invitacions. Visions dels dos estretament abraçats al
seu llit van desfilar per la ment d’en Còrran. La temptació era molt forta. Els
braços de Mírax li oferirien un refugi on estar fora de perill de la soledat i
la por que sentia, però pel que fa allò que fessin. Bé, Còrran ho faria
únicament per i per a ell mateix, i això no estaria bé.
-Sí, Mírax. Crec que no tindré fred.
-Oh, bé. -Mírax li va somriure mentre Còrran es tapava
-. Només era una pregunta.
-Gràcies.
Còrran va accionar l'interruptor de la llum, i la
foscor es va apoderar de l'habitació.
- Còrran?
- Sí?
- Estàs segur que no tindràs fred?
-Seguríssim -va dir Còrran, lamentant cada síl·laba.
-Fantàstic -va dir Mírax en un to ple d’entremaliada
malícia -. En aquest cas no et farà res passar-me la teva altra manta, oi?
-De cap manera. -Còrran va deixar escapar una suau
rialleta i va llançar la manta del peu del seu llit a la foscor -. Bona nit,
senyoreta Térrik.
-Que dormi bé, senyor Horn.
El nou dia li portarà cels clars i blancs fàcils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada