El Blues de l’imperi: El Relat del Devaronià (i II)

Anterior

Relats de la Cantina

de Mos Eisley

II

Una Raó per Viure:

Tinc un petit apartament subterrani a dotze minuts de caminada enèrgica des de la cantina. Ha estat forçat dues vegades des que hi visc. La primera vegada vaig tornar i em vaig trobar la gesta feta, la segona vegada vaig sorprendre al lladre en l'acte. Un jove humà. Resulta que els humans no tenen bon gust.

Els llums s'encenen automàticament mentre obro el pany i entro. La porta dóna baixant un tram d'escales a un fred i suat soterrani que costa refredar una quantitat indecent. Les bobines d'intercanvi de calor s'encenen automàticament quan entro; sé per experiència que no seré capaç de dormir fins que hagin estat enceses durant una estona... i no farà el fred adequat fins que estigui adormit, i és moment d’apagar-les.

Només hi ha una cosa de valor a l'apartament, cap dels meus dos lladres el va trobar, afortunadament. Des de l'habitació exterior entres al cubicle dormitori, i des d'allà passes al bany. Les instal·lacions sanitàries estan dissenyades per a un humà, però s'ajusten a mi prou bé. A la dutxa, empenys cap enrere la paret enrajolada, i llisca prou per passar de costat.

Passo i entro en una petita habitació de vuit costats. Els murs no són perfectes, tendeixen a reflectir les altes freqüències i a absorbir les baixes, així que virtualment tot acaba sonant més alegre del que hauria. Algunes poden ajustar-se; altres simplement he de viure amb elles.

La paret de la meva esquena es tanca amb un sospir. L'habitació ja està freda, és la primera part de l'apartament que es refreda.

Al llarg de les parets estan les peces.

Algunes d'elles són úniques, estic segur. De valor incalculable. Còpies de les gravacions que no conserva ningú més a la galàxia. Algunes d'elles són merament rares i molt cares.

Els tinc a tots. O, per ser precís, tinc una mica de tots. Tinc música que l'imperi va prohibir fa una generació..., de músics executats per cantar la lletra equivocada, de la manera equivocada, a la persona equivocada, de músics que simplement es van esvair, de músics que van tenir la bona sort de morir abans que l'Imperi aconseguís el poder.

La Maxa Jandovar és aquí, i l’Orin Mersai, i Telindel i Saerlock, Lord Kavad i l'Orquestra Skaalite, M'lar'Nkai'kambric, Janet Lalasha, i Miracle Meriki, que va morir en captivitat imperial quatre dies després que el veiés tocar Dansa Estel·lar per última vegada. Els antics mestres, Kang i Lubrichs, Ovido Aishara, i el sorprenent Brullian Dyll.

Tinc dos enregistraments de l’Ardent Figrin Da'n i els Nodes Modals.

Da'n pot ser el major klooista que la galàxia hagi vist mai. I quant a Doikk Na'ts... hi ha alguna cosa en la seva forma de tocar que sempre em fa pensar en ell com cautelós, acurat... però de vegades, de vegades el foc arriba, i toca el fizzz tan bé com Janet Lalasha ho va fer alguna vegada.

La majoria dels seus músics de suport podrien ser els líders d'una banda inferior.

M'assec a la cadira, col·locada just al centre de l'habitació, on el so arriba alhora més clarament, obro una ampolla de Dorian Quill de dotze anys, i espero que comenci la música.

La meva gent creu que matant alguna cosa, has de celebrar-ho i estimar-la mentre mor. No hi ha barrera entre tu i la cosa que estàs matant, i tu mors mentre mates.

La música és l'única cosa que conec amb el que sents el mateix.

La música m'envolta fins que deixo d'existir.

Moro mentre mato.

És per al que viu.

M'alegro que els meus pares estiguin morts.

Al matí vaig anar a veure a Jabba.

Em va fer col·locar sobre la trapa, i la seva cua s'agitava mentre parlava. Això sempre em molestava. Part de mi estava espantat, fins i tot els carnívors són menjats per carnívors més grans. Una altra part de mi volia llançar-se sobre això.

Ell em mirava amb aquells horribles ulls esquerdats, i reia amb un riure estrepitós i desagradable.

- Llavors... quina informació té el meu espia menys favorit per vendre’m?

Ho vaig fer bé. Li vaig parlar en Huttès, el que normalment intento evitar, em fa mal la gola, i he de fer servir dos jocs de dents per fer alguns dels sons. Després d'una llarga conversa, la primera fila em fa mal de pujar i baixar ràpidament.

-Hi ha un mercenari a la ciutat. -M'havia assabentat del que vaig poder sobre ell abans de venir. No hi havia estat molt, però tenia pressa. Volia fer això ràpidament, si a Jabba no li agradaven Da'n i els Nodes Modals, podria ser que mai els veiés tocar. Ni a ningú més-. Obron Mettlo. Un autèntic professional, ha lluitat en desenes de batalles, sovint en el bàndol guanyador, està buscant feina. Moorin, té una actitud...

Va fer un so baix i rondinaire que podia interpretar-se com interès. En Jabba tenia un munt de músculs, però no sempre músculs intel·ligents, i els moorin tendien a ser brillants així com cruels.

Vaig seguir endavant.

-Si vol, podria contactar amb ell. Portar-lo perquè el conegui... per sopar, potser. Possiblement amb algun entreteniment, una mica de música... la música és bona amb els moorin. Les manté pacífics.

Les seves parpelles van baixar lleument, o estava avorrit o estava pensant. Finalment em va donar un lleu riure ofegat i va dir:

-Envia-me’l.

Em vaig inclinar i vaig retrocedir tan ràpid com l'educació ho permetia, apartant-me de la trapa.

-Com vulgui senyor. Vindrem... Amb la primera foscor seria apropiat?

Em va somriure i això va fer que la pell de la meva esquena s’ericés.

-Envia’l -va aclarir-. Tu no estàs convidat.

Em vaig quedar congelat a la vora de la trapa, amb la ment negant-se a funcionar. Segurament havia d'haver alguna manera de maniobrar...

En Jabba va fer un so. Un so familiar; havia escoltat a devaronians fer-ho també... llevat que es necessitava a una colla de devaronians. Això va redreçar les meves orelles i va fer que les meves dents frontals s'apartessin.

-Pots marxar ara.

Em vaig inclinar i vaig marxar.

Vaig passar la tarda a la cantina, bevent fins a l'ensopiment.

Sabia que en Jabba alimentaria al rancor amb els Nodes Modals. Mai havia tingut una banda decent, mai, ni una vegada. El més a prop que havia estat va ser amb el grup de Max Rebo, que podia portar una melodia si li donaves una cistella per guardar-la.

Però al matí següent, vaig saber que en Rebo estava fora buscant feina.

En Jabba tenia un nou favorit.

***

Vaig estar així de prop de suïcidar-me.

Durant quatre dies no vaig poder dormir pensant en això. N’hi havia una, ni a mig camí de viatge en un lliscant ràpid des Mos Eisley. Tocant per a ell. Em vaig frisar pensant en això. Vaig perdre tanta Gràcia en aquells dies que si hagués deixat una mica de vergonya, hauria de ser la d'aquest període.

En algun moment del cinquè dia vaig beure massa. Em vaig despertar jaient cap per avall al carreró de dalt, darrere de la cantina, en la foscor, amb algú colpejant la meva espatlla amb el dit del peu. Vaig decidir agafar un tros del seu panxell...

En Wuher es va agenollar al meu costat.

- Pots aixecar-te?

La freda grava pressionava contra la meva galta. Tenia cops, talls... els records van tornar lentament. Diversos bandarres m'havien colpejat... pals de fusta pesats o de metall, vaig recordar vagament. Només un robatori aleatori. El meu braç dret no es podia moure en absolut.

-No ho crec.

-Anem. -El meu cos és més dens que el dels humans; va trontollar, ajudant-me a posar-me dret. La tensió va enviar una sacsejada de sorprenent dolor a través de la meva espatlla-. On vius?

Em va carregar a mitges fins al meu apartament, i es va aturar a la porta mentre jo obria a les palpentes el pany intern.

- Necessites assistència mèdica?

No recordo si li vaig respondre o no. Era una pregunta estúpida. Cap metge a Tatooine sabia res sobre fisiologia devaronesa... o si ho sabien, jo no volia conèixer-los a ells.

Vaig arribar fins a la dutxa abans d'ensorrar-me. Vaig obrir l'aigua freda i em vaig asseure allà fins al matí, intentant decidir amb quanta força volia viure.

Al matí l'apartament em recordava a mitges a casa. Em vaig quedar en ell i no vaig sortir, mantenint les bobines d'intercanvi de calor funcionant tot el dia. Al voltant de migdia vaig trobar la força suficient per treure un tros de rata womp de la mida del meu braç del congelador, escalfar-la a la temperatura de la sang, i ficar-lo a la dutxa amb mi. Em vaig asseure sota l'aigua, nu, menjant fins que el meu estómac es va inflar, i quan no va quedar res més que ossos al terra de la dutxa, vaig tancar l'aigua i vaig anar trontollant fins al meu llit.

Em va portar algun temps sentir que era segur mostrar-me en públic una altra vegada. Moltes vegades algú va arribar a la porta, no la vaig obrir. Alguna informació viatja per Mos Eisley més ràpid que la llum. Mos Eisley és com una criatura vivent. Devora als malalts i als febles. Hi havia sobreviscut tots aquests anys sense haver de matar tan sols uns pocs dels meus companys residents. Ja s'haurien assabentat que m'havien atacat... els humans que m'havien robat podrien haver presumit d'això, en aquest cas els tindria en el meu congelador, qui vulgui que fossin, abans que acabés el mes.

Però en qualsevol cas no em vaig atrevir a tornar a la cantina fins que la meva força hagués tornat.

Al braç li va costar recuperar-se més temps; setmanes després encara estava rígid i em feia mal quan el movia equivocadament. Però estava gairebé sense menjar, així que no tenia altra opció. Un matí d'hora em vaig vestir, vaig col·locar les neves alarmes i em vaig dirigir cap a la cantina.

En Wuher va alçar la vista i va assentir quan vaig entrar. El primer a la porta. Va posar un got al taulell i va posar un xarrupet de líquid daurat.

-Convida la casa. Beu-te’l abans que entri algú.

Vaig mirar la beguda i després al Wuher, gairebé tan mancat de paraules com quan en Jabba em va dir que li enviés al mercenari ell sol.

-Moltes gràcies -vaig dir al final. Va assentir i vaig alçar el got...

I em vaig aturar. Els depredadors tenen millor olfacte que els menjafulles.

Hi havia alguna cosa estranya amb l'alcohol. Era...

Es va servir un glop mentre jo estava mirant el meu got, el va alçar cap a mi i se’l va beure.

Or de Merenzane. L'autèntic gènere. Preciós, pur, i autèntic Or de Merenzane.

En Wuher va tapar l'ampolla sense etiqueta mentre jo seguia mirant-lo, la va guardar sota la barra, i es va apartar de mi per acabar d'obrir.

Vaig portar el got a la meva taula, em vaig asseure i el vaig beure molt lentament. No havia sabut que hi havia una ampolla d'autèntic Or en tot Tatooine. Gairebé havia oblidat com de bo que n’era.

Em preguntava quants anys hauria tingut aquesta ampolla allà baix sense dir res.

Pel Fred!, Sóc un pèssim espia.

Això era una cosa de la qual estar orgullós.

Vaig passar el matí escoltant les converses al llarg de la barra. Havia estat aïllat... i havien passat coses interessants mentre havia estat amagant del món. L'última nit un creuer de batalla imperial havia lluitat en òrbita amb una nau espacial rebel, i avui els soldats d'assalt estaven buscant per tot Tatooine a algú, o alguna cosa, que se'ls havia escapat.

I una peça de notícies terriblement dolentes: El maleït mercenari que li vaig recomanar a Jabba s'havia embrancat en una baralla amb un parell dels guardaespatlles d’en Jabba i els havia disparat abans de convertir-se en aliment per rancor. Hi havia algun rumor que potser el mercenari havia estat un assassí contractat per la Dama Valarian, l'objectiu real havia estat el mateix Jabba...

Potser en Jabba havia oblidat qui l'hi havia recomanat.

I potser Llarg Snoot em tornaria els meus cinquanta crèdits.

Va venir a mi com una visió.

D'acord, no és cert, però s'acosta. Llarg Snoot es va aturar i va esmentar alguna cosa interessant: La Dama Valarian anava a casar-se. Max Rebo i la seva banda anaven a tocar a les noces.

Tot just ho vaig saber quan va marxar Llarg Snoot. Vaig mirar fixament al capdavant, a través de la gentada del migdia que venia per escapar de la calor, sense veure'ls, sense veure la cantina. Simplement pensant.

-Wuher.

Es va girar des d'una conversa amb un parell de femelles humanes que semblaven clons, les germanes Tonnika, així es van presentar. Es va girar grunyint; eren atractives, per als estàndards humans.

- Sí?

- Com va el negoci?

Em va mirar sospitosament.

-Fa pudor. Sempre fa pudor.

- Què et semblaria entreteniment amb músics de veritat?

- Rebo? No m'ho puc permetre, i el seu grup no val el que costa de totes maneres.

Li vaig dedicar el somriure educat.

-Figrin Da'n i els Nodes Modals. Són Bith. Són bons, Wuher. Vull dir, molt, molt bons.

- Quant em costarien?

-Cinc-cents una setmana.

Em va llançar una mirada desconfiada. Si alguna cosa sonava massa bé per ser veritat, algú estava sent fastiguejat.

-De debò. Una banda millor que la d'en Rebo treballarà aquí per menys del que costa la seva.

-Crec que puc arreglar-ho.

- Com?

Li ho vaig dir. Quan ho vaig fer ell va dir amb veu taciturna.

-Ets un cadell malèvol, Lab.

- És un tracte?

Va negar amb el cap, dient.

-És un tracte -i es va allunyar, sacsejant el cap i murmurant per a si mateix.

La Dama Valarian és la cosa més propera a la competició que Jabba el Hutt té a Tatooine. Això no és dir molt; en Jabba la tolera perquè això manté a tots els descontents en un lloc. Ella és un whípid, la qual cosa significa que és estúpida, enorme, lletja, té més músculs que jo i fa una olor pitjor que en Jabba. No me la menjaria ni després d'una llarga cacera.

Vaig anar a veure-la al seu hotel, el Dèspota Afortunat. El Dèspota Afortunat no és precisament un hotel, la veritat sigui dita, només una nau espacial que mai més s'enlairarà.

-D'acord -vaig dir-. Nodes Modals. El líder és Figrin Da'n. Sé que vol el millor per al seu casament, Dama Valarian. Aquest grup fa una música tan gloriosa, que el seu casament serà el tema de conversa en aquest racó de la galàxia. Persones de desenes d'anys llum parlaran amb enveja i desig de l'entreteniment proporcionat al casament de la gran Dama Valarian i del seu ben plantat consort, l'audaç D'Wopp, de la romàntica atmosfera creada pels millors músics que aquesta pobra galàxia hagi vist alguna vegada.

Em va mirar fixament -bo, crec que em va mirar fixament, amb aquests diminuts ulls embogits que tenen els whíphids, és difícil de dir -i va dir amb escepticisme:

- Millors que Max Rebo? Adoro Max Rebo.

Ho feia. I es mereixia tenir el petit homenet desagradable tocant en el seu casament, pel que feia a mi.

-Noble senyora, el vostre gust és com el de la vostra llengua, i ningú s'atreviria a dir el contrari -li vaig dedicar el somriure educat-. Però els Nodes Modals són actualment l'entreteniment favorit d’en Jabba el Hutt. Permetríeu que digués que l'entreteniment de la vostra boda el van proporcionar els músics que en Jabba considerava massa pobres per tocar per a ell?

Li va costar una mica entendre-ho. M'havia passat una mica amb la meva sintaxi, els whíphids tenen un vocabulari operatiu de només vuit-centes paraules.

- No! No ho permetré! Vull als Notes Nodals! -Semblava una mica indecisa-. Creus que vindran?

-Seran cars, la meva senyora. Faran front al disgust d’en Jabba que toquin per a vós. Podria costar... dos, o tres mil crèdits, potser. Si pogués disposar d'un droide missatger, estaria més que content de començar a fer els preparatius...

El matí del casament vaig trucar al Jabba.

Va riure, penso, amb autèntica diversió veient-me.

- El meu espia menys favorit! -Va tronar-. Potser hauries de venir a visitar-me. Podem sopar junts, i parlar sobre el mercenari que em vas presentar.

-Tinc informació, Jabba.

-Hmmm.

- Saps que els teus músics han desaparegut? Figrin Da'n i els Nodes Modals?

- Hmmmph! -Va fer un soroll rugidor i va sortir del pla. Vaig escoltar crits, acer ressonant, coses trencant-se... vaig romandre pacientment davant del foncaptador del meu comunicador i vaig esperar que tornés, si és que anava a tornar. Després d'una estona ho va fer-. Hoooo-va murmurar, sacsejant el cap-. On són, espia menys favorit?

-La Dama Valarian va a casar-se avui. Ella els ha contractat perquè toquin en el seu casament, a l'Hotel Dèspota Afortunat.

Els seus ulls es van estrènyer fins a formar dues escletxes.

- I què vol el meu espia menys favorit per aquesta informació?

Vaig estendre les mans.

-Oblidem certa presentació desafortunada...

Em va mirar fixament a través de les seves escletxes durant un segon, i llavors va deixar anar el riure eixordador.

-Espia menys favorit, truca’m de nou algun altre cop.

Va tallar la connexió.

Suor freda degotava a través de la pell de la part baixa de la meva esquena.

En Wuher s'havia vestit per al casament. S'havia canviat la camisa.

La cantina estava fosca i silenciosa, mai l'havia vist així abans, excepte en els primers minuts del matí. Li vaig donar a Wuher la meva invitació, la Dama Valarian me l'havia donat en agraïment per aconseguir-li als "Notes nodals" per al seu casament, mentre donava a entendre que en el futur, podria trobar millors negocis compartint informació amb ella en lloc que amb el Jabba.

Algú mataria al Jabba algun dia, però no anava a ser la Valarian.

-Estàs segur que el casament serà interromput -va repetir.

-Estic segur que els Nodes Modals no voldran tornar amb en Jabba després d'això. Tot el que has de fer és oferir-los un lloc on resguardar-se per un temps, on tocar algunes peces, guanyar alguns crèdits. Estaran destrossats; Valarian no els hi pagarà després que el seu casament sigui desbaratat.

Va sacsejar el seu cap, ficant-se ben endins la camisa de nou.

- Creus que es decidiran per això?

-Crec que saltaran sobre això.

En Wuher es va quedar allà, estudiant-me en la foscor.

-Lab... si posessis aquesta classe d'esforç en qualsevol altra cosa, podries ser un tipus adinerat.

Vaig sacsejar el cap i vaig dir amablement.

-Amic meu, això és tot el que vull.

És difícil manipular al Jabba. També perillós.

Jo estava assegut a l'ombra d'un edifici carrer baix del Dèspota Afortunat, veient arribar a la gentada al casament. Un lot de canalles, a tot arreu. Vaig reconèixer a diversos dels "convidats" com a gent d’en Jabba. Esperava que no hi hagués cap tiroteig. No havia vist prou forces d’en Jabba per fer això, si hagués decidit exterminar la Dama Valarian pel robatori dels seus músics, hauria enviat més soldats. Això era un bon senyal.

Podia escoltar-los, tan feblement que les meves orelles es van crispar, una cançó que podria haver estat "Llàgrimes d’Aquanna". Va ser seguida pel que era, sense cap dubte, "Caixa de Cucs". Estranyes eleccions per un casament. Potser estaven tocant peticions.

I llavors les males notícies van arribar.

Soldats d'assalt.

Dos esquadrons. Es van col·locar a boca de nit, tranquil·lament i amb els llums d'operació apagades, amb armadura de combat completa. Un esquadró va cobrir l'entrada de l'hotel, i el segon esquadró va entrar. Des del moment en què es van col·locar dubto que passessin més de vint segons.

Oh, el soroll era horrible. Des d'on estava assegut, podia sentir-lo. Crits, descàrregues làser, xiscles, una altra ronda de foc làser..., un dels soldats d'assalt prop de l'entrada va caure. Vaig alçar els macrobinoculars i vaig observar l'edifici amb ells. Les finestres s'obrien i l'escòria d'una dotzena de races diferents sortia amb dificultat per elles. Vaig alçar els macrobinoculars, escanejant l'estructura de la nau mig enterrada... Cap al cim de la nau, tres pisos per sobre de la bruta sorra, una resclosa d'emergència es va obrir ressonant. El primer cap que va aparèixer era un Bith. No podia endevinar qui era, tots els Bith semblen iguals, encara que no estiguis mirant per uns macrobinoculars. Més Bith el van seguir, i després la inconfusible forma rabassuda del meu amic Wuher. Van sortir corrent junts a través de la sorra, en Wuher i els Bith, i van córrer directament cap a mi en la foscor sense aturar-se.

Mai vaig pensar que en Wuher pogués moure’s tan ràpid... i un moment després vaig veure per què era capaç. Un parell de soldats d'assalt carregaven darrere d'ells, amb les armes preparades. Vaig perdre una mica de la Gràcia fent ensopegar al primer. El segon soldat va ensopegar amb ell. Em vaig inclinar sobre ells i vaig agafar els seus rifles. No havia agafat un rifle d'assalt en... bo, en molt de temps, però no havien canviat. Vaig treure les cèl·lules d'energia i els hi vaig tornar als dos soldats quan es van posar drets.

-Sembla que us han caigut, amics.

Un d'ells va saltar immediatament cap enrere, apuntant-me amb el rifle, i cridant:

- No et moguis!

L'altre em va mirar, després al seu rifle, i després una altra vegada a mi.

-Vinga -vaig dir amablement-. Som éssers raonables. Us heu entrebancat i us he ajudat a aixecar-vos. No cal que ningú s'enfadi. Si us heu fet mal amb la caiguda, potser, estaria més que content de compensar-vos per això...

Vaig deixar morir la meva veu i els tres ens vam mirar els uns als altres durant un batec.

El que m'apuntava amb el rifle inservible va dir amb veu tensa.

- Estàs intentant subornar-nos?

Em vaig alçar en tota la meva alçada, els vaig mirar des de dalt, i els vaig dedicar el somriure esmolat.

-No -vaig dir-, si heu de sentir-vos ofès per això.

Al matí, quan vaig arribar a la cantina, vaig trobar que els Nodes Modals ja hi eren, col·locant-se.

En Wuher em va mirar amb les celles arrufades.

-Em van disparar. Un pudent droide.

-Ho sento -no semblava enfadat, però... -. Els has sentit tocar.

Va assentir de mala gana.

-Sí. Són bastant bons.

-Són els millors -vaig dir suaument-. I crec que ho saps.

Ell només va esbufegar.

-Sobre la tarifa...

- Sí?

-Begudes gratis durant un any.

Va esbufegar una altra vegada.

-No és sagnantment probable. No els tindrem un any, marxaran del planeta tan aviat com puguin trobar algun idiota que piloti les línies espacials per a ells.

Tenia raó. Així i tot...

-La seva estada podria ser més llarga que això -vaig assenyalar-. En Jabba voldrà evitar que abandonin el planeta. Encara podria voler recuperar-los algun dia.

Realment em va somriure; m'agrada més quan arrufa les celles.

-Set begudes gratis al dia mentre segueixin tocant. Tan aviat com es facin l’escàpol d'aquí, pagaràs de nou. Pagaràs cada beguda després de la setena, de totes formes.

Vaig fer una ganyota abans d'adonar-me’n, amb el somriure esmolat.

-Tracte fet. -Em vaig aixecar i vaig anar cap a on en Figrin s'estava col·locant amb la banda i em vaig presentar.

Ho prometo, els Bith semblen despectius fins i tot quan no ho intenten. El tipus havia sentit òbviament sobre la meva reputació: Làbria el borratxo. El mig brillant, mig astut, mig sobri. Tot just em va mirar.

-Ah, si. L'espia menys favorit d’en Jabba.

El tipus era un apostador notori.

- Estàs interessat en unes poques mans de sàbacc? La multitud no començarà a aparèixer per aquí fins ben entrada la tarda de totes maneres.

-No crec.

-Aposta mínima de vint crèdits.

El seu cap va girar com si pertanyés a un droide.

- Ah? Pots donar-li suport?

Li vaig dedicar el somriure esmolat, a propòsit. Els Bith saben que són menjar.

- Estàs intentant insultar-me, Figrin Da'n?

Podria haver hagut un moll en algun lloc, en algun moment en la història del temps, més fred que el que utilitzem, però no apostaria per això.

Els Bith provenen d'un món càlid i brillant. Els devaronians, per la seva banda, veuen pràcticament més en infrarojos que ningú. És útil poder veure la calor, quan evoluciones en el fred.

Enterrades a la vora negra al llarg de la vora de les cartes hi havia marcadors sensitius a la llum infraroja de baix espectre. Vaig saber totes les cartes que tenia, tot el matí.

Ja estaven arruïnats: Per quan acabem era l'amo dels seus instruments, excepte del fizzz d’en Doikk Na'ts.

I quin dia va resultar ser.

A fe meva, semblava que l'univers havia conspirat per evitar que gaudís de la música. Primer la banda es va barallar entre si, i quan finalment van començar, amb una bonica versió animada de "Boig Per Mi", algun vell idiota li va tallar a un altre idiota -amb un sabre làser, de totes les coses congelades- i els va interrompre. Aquest psicòtic d’en Solo realment va mostrar la seva cara a la cantina just després d'això, i llavors és clar va haver de matar aquella miserable excusa de caça-recompenses anomenada Greedo. Si hagués tingut un blàster podria haver disparat a Solo per l'esquena mentre marxava, però bé, les oportunitats passen inadvertides.

A més, era millor no cridar l'atenció.

***

La tarda es va tornar vespre, i vaig consumir a poc a poc les meves begudes i els vaig sentir tocar. Els va portar una estona compenetrar-se, al principi en Figrin no podia deixar de mirar-me, i cada vegada que em veia mirant-lo li feia perdre la concentració. Però és difícil estar enfadat amb algú que és un erudit del que fas, i ho aprecia com jo els apreciava. La música es va anar fent més fosca mentre el dia avançava, més fumejant i més íntima, i en Figrin Da'n va tocar amb els ulls tancats, movent-se a través dels números, amb Doikk Na'ts al seu costat, i van tocar uns amb altres, construint a través dels números, tocant uns contra els altres, retroalimentant improvisacions en improvisacions, tocant, per primera vegada en qui sabia quant de temps, per a un públic que podia, i ho feia, apreciar el que ells feien. Un públic d'un.

Van tancar amb "Món Solitari", una elecció apropiada, suposo, amb les llargues seqüències entrellaçades de fizz i Kloo, acabant amb un dels solos més difícils de Kloo, i en Doikk va acabar la seva peça, inclinant-se en reconeixement d'un geni: I els Bith van romandre allà i van tocar, Ardent Figrin Da'n al mig de la música i jo veient-lo gemegar, fora de perill, segur, envoltat pel so, en aquest lloc que jo mai coneixeria.

FI