Murmuris a la foscor (I)

Les aventures de l'Àlex Wínger

L'Imperi ha augmentat les mesures de seguretat, però l’Àlex i la resistència de Garos IV no es donaran per vençuts...

I

En Wink Tasion va rondinar per a si mateix en veu baixa. Sabia que els soldats exploradors als qui vigilava estaven a punt de canviar de freqüència. Podia distingir pel to de les seves veus, encara que no entenia més que una paraula de cada cinc, a causa de l'estàtica al canal de comunicació.

Va aixecar la vista del seu lloc de treball quan un moviment a la sala va cridar la seva atenció. Va saludar amb el cap a l’Àlex Wínger quan aquesta va entrar al centre d'operacions de la resistència. Ara el dia ja té un estel brillant, va pensar per a si mateix. Ella li va apuntar amb el dit com si fos un blàster. Ell va somriure, sacsejant el cap... era una broma entre ells que es remuntava gairebé un any.

L’Àlex havia estat en dues de les seves classes a la universitat. Per aquell temps, en Wink la coneixia com la filla del Governador Imperial de Garos IV, no com un dels membres més valuosos de la resistència. Així doncs, quan ella va entrar amb passos dansaires al centre d'operacions el primer dia de treball d’en Wink, aquest gairebé li va disparar. Gràcies a la Força, un dels seus camarades el va detenir. I per sort, l’Àlex tenia un gran sentit de l'humor!

-Vaig veure aquesta ganyota a la teva cara des de l'altre costat de l'habitació -li va dir mig en broma mentre que s'acostava per mirar per sobre de la seva espatlla.

-Avui el senyal és pèssim -va dir, entregant-li un auricular de recanvi -. Ei, Mika, pots escoltar això? -Va exclamar el supervisor en una altra estació d'intercepció, a dos seients de distància.

En Mika Kaebra va treure una visualització dels canals imperials que estaven sent monitoritzats pels operadors, després va teclejar el canal d’en Wink per escoltar-lo. Com a cap de comunicacions d'aquesta estació de monitorització d’Ariana, recorria les longituds d'ona imperials a la recerca de qualsevol tràfic de missatges interessant. I els operadors sempre podien comptar amb la seva ajuda quan sorgia algun problema.

Avui tenia cinc operadors..., típic per a la primera part del dia. Dos d'ells estaven assignats a la tasca de monitoritzar les comunicacions dels soldats exploradors al complex del centre miner al sud d’Ariana. Un treballava en les comunicacions entre el complex i les casernes imperials de la ciutat, i els altres dos portaven el control del tràfic de missatges cap i des del món exterior i altres llocs d'avançada a Garos IV.

L’Àlex va fer una ganyota quan l'estàtica va trencar les ones.

-No puc sentir res... S'han traslladat?

-Això crec. -En Wink va dubtar, tractant d'escoltar qualsevol senyal de vida. Allà estava! - Algú encara hi és... espera...

-Puc sentir-lo. -Amb dificultats, va pensar en Mika, mentre escoltava per una orella i començava a rastrejar canals per l'altra -. Què està dient?

Van escoltar una veu llunyana tractant de parlar sobre l'estàtica.

-És TK-21. Està demanant instruccions -va dir en Wink.

- Suposo que té tantes dificultats com nosaltres per sentir-los! -Va observar en Mika -. Vinga, 21, on és el teu cap? -Li va dir el soldat explorador que estava vigilant, sabent que l'home no l’hauria escoltat encara que el canal estigués lliure d'interferències. Calia tenir sentit de l'humor per romandre assegut en aquestes estacions d'intercepció durant hores i hores, o en cas contrari podries tornar-te boig.

- Qui està al canal B-2? -Va preguntar un altre operador.

-Podrien ser els teus nois, Wink. Comprova-ho -va dir en Mika.

-B-2 -va repetir en Wink, mentre canviava els canals.

-TK-21 continua demanant ajuda -li va dir en Mika.

En Wink va escoltar la conversa durant uns segons.

-Sí... són ells. El cap acaba d'enviar a TK-16 per cridar a 21.

-Està bé -va dir en Mika -: Vaig a seguir per aquí de moment.

En Wink va somriure al Mika i li va fer un gest amb el polze cap amunt. El senyal de B-2 era molt més clar. Aquesta unitat de soldats exploradors que estaven monitoritzant era una nova xarxa que la resistència havia descobert al voltant d'una setmana abans. Els soldats estaven literalment muntant el nou sistema de defensa del perímetre en el complex del centre miner on els imperials estaven excavant.

L'Imperi estava espavilant després que la resistència hagués atacat a diversos dels combois de subministrament. Estaven col·locant sensors en un radi de cinc quilòmetres al voltant del centre miner, cosa que incloïa àrees en les que la resistència tenia dipòsits d'armes ocults. Això significava que la resistència tindria més dificultats per observar l'activitat prop de les mines, per no parlar de la recuperació de les seves pròpies armes.

El que abans havia estat una petita guarnició de tropes imperials, havia crescut en els últims mesos a prop de cinc-cents oficials només a Ariana. A més de tot el personal de suport i els exploradors i els soldats d'assalt que els acompanyaven, inclosos els assignats al centre miner. La resistència mai s'havia enfrontat a condicions com aquestes. Solia ser relativament fàcil robar equips imperials, aguaitar els subministraments d'aliments i atacar els pocs llocs d'avançada que l'Imperi havia establert. Però tot això havia canviat.

Enfrontats a creixents dificultats, els lluitadors per la llibertat de Garos IV estaven decidits a continuar la lluita. Com un dels seus líders els havia dit, només havien d’esculpir en el bloc de pedra una única imatge cada vegada. Una victòria petita seguia sent una victòria.

L’Àlex va deixar l'auricular, va donar uns copets al Wink a l'esquena i es va dirigir a l'altre costat de l'habitació per parlar amb Magir Paca, un dels líders del moviment de resistència. Estava estudiant la pantalla principal amb el tinent Dair Haslip. Ningú estava segur de què era més estrany: veure aquí baix a algú en uniforme d'oficial Imperial, o treballar amb la filla del governador imperial.

-Paca. Dair –L’Àlex va saludar els dos homes.

-Hola, Àlex -va dir en Paca.

Ella va assenyalar amb el cap cap a la pantalla.

- Més males notícies?

-El general Zakar ha sol·licitat altres dos mil soldats -va explicar en Dair.

- Dos mil? -Va exclamar l’Àlex.

-Bé, no és inesperat -va dir en Paca -. Amb el nostre continu assetjament als seus exploradors, i donada l'òbvia importància de les mines, suposo que en Zakar vol estar segur de poder fer el lliurament quan el Destructor Estel·lar torni per a una recollida.

- Encara no hi ha informació sobre on estan enviant els imperials el mineral? -Va preguntar l’Àlex.

-Ni una paraula. Estic gairebé segur que ni tan sols el propi general Zakar ho sap -va dir en Dair, encara que a penes podia creure-s’ho ell mateix.

-El secret sembla ser una prioritat molt alta.

En Paca va grunyir.

-És irònic, no? Estan augmentant els efectius i afegint sensors, i encara volen mantenir en silenci tota aquesta operació! Recordeu les meves paraules, amics. La Nova República s'assabentarà d'això. Rastrejaran aquesta base secreta -va dir en Paca, esperant que la seva veu expressés més confiança de la que sentia. Com tots els altres, havia sentit els rumors sobre l’empenta de la Nova República cap a Coruscant. Si Coruscant queia, seria només qüestió de temps fins que s'estenguessin cap a Garos IV. (1)

(1) Per l'època d'aquesta història, Coruscant ja porta al voltant de dos anys a mans de la Nova República. O bé es tracta d'un error en la línia de temps de l'autora, o és només que els rumors triguen molt d’arribar a Garos IV (N. del T.)

L’Àlex va mirar a la pantalla principal amb una mirada llunyana en els seus ulls. Mai havia parlat als seus amics sobre les visions. Visions d’aerolliscadors avançant cap al complex del centre miner. Visions d'una batalla en el cel sobre Garos IV.

-La Força està amb nosaltres -va dir. La seva veu es va tornar tot just un murmuri -. Vindran. N’estic segura.

Els dos homes van mirar a l’Àlex. Només la seva forma de dir-ho els hi donava esperança per al futur. Però tot i així, en el fons de la seva ment es preguntaven si la resistència podria continuar operant contra el millor equipat Imperi. Podrien aguantar fins que la Nova República arribés per ajudar-los?

- Què passa amb la construcció a les mines? -Va preguntar l’Àlex quan es va adonar del que estaven mirant.

-L’última de les casernes estarà llesta per a la seva ocupació en dues o tres setmanes -els va dir en Dair -. Poden allotjar fàcilment a mil dues-centes persones en el complex.

- I el búnker? -Va preguntar en Paca.

-Dels informes que he llegit, la construcció està gairebé acabada. Està previst que entri en funcionament d'aquí a una setmana... si reben el lliurament d'aquestes unitats de control de sistemes Anscot per als sensors.

-Quan aconsegueixin activar aquests sensors, el lloc serà gairebé impenetrable -va observar l’Àlex.

En Dair i en Paca es van mirar entre si i després a l’Àlex. Els dos estaven sorpresos pel seu comentari. Ella no era dels que es donaven per vençuts.

L’Àlex va captar les seves mirades.

- He dit gairebé impenetrable!

-No et preocupis, l’Àlex. ¡Segur que trobaràs un punt feble! -Va dir en Dair, mig en broma.

Ella li va somriure, sacsejant el cap.

- No has sentit res sobre les unitats de control? -Va preguntar en Paca al Dair.

-Probablement el mateix que en Mika i els seus operadors estan escoltant. Només estan tractant d'esbrinar quan estaran llestes les coses per l'enviament des de Garan.

En Paca va assentir.

-Està bé, mantingues les orelles ben obertes.

-Paca -En Mika el va cridar des de l'altre costat de l'habitació -. Tenim un problema. Mira això.

En Paca, en Dair i l’Àlex van mirar per sobre l’espatlla d’en Mika mentre aquest transcrivia, pràcticament paraula per paraula, la conversa que estava espiant.

- Has aconseguit fixar la localització? -Va preguntar en Dair.

-Encara no -va dir en Mika, sense aturar-se tan sols mentre els seus dits volaven sobre el teclat -. Jaytee, recull el canal A -va demanar a un altre operador quan dues de les veus es van separar de la xarxa principal.

-El tinc -va confirmar en Jaytee.

-Maleïda sigui -va maleir en veu baixa Paca mentre llegia els missatges entre TK-32 i el seu comandant d'esquadró.

-Tinc la ubicació -va informar en Mika.

-Posa-la en el monitor principal -li va dir en Paca, tornant-se a mirar quan un petit punt vermell va aparèixer a la pantalla. l’Àlex va moure el cap. Els imperials havien localitzat un dels amagatalls d'armes de la resistència en una cova no molt llunyana del centre miner.

En Paca va teclejar alguna cosa en la seva pròpia targeta de dades: una llista del que estava emmagatzemat en aquesta ubicació.

-Armes petites -va dir -. Gràcies per força que no han descobert el llançador de míssils Plex que tenim amagat per aquí! -Un petit consol, la resistència necessitava totes i cadascuna de les armes que pogués aconseguir. Va col·locar un avís per indicar a tots els equips el descobriment dels imperials i va escriure una nota perquè es discutís sobre com moure altres armes fora d'aquesta zona. Llavors es va adonar que en Jaytee estava ocupat en el seu lloc d'intercepció -. Què fan els teus nois?

-Parlar de la seguretat a la mansió del governador.

Així que el meu pare finalment ha demanat guàrdies per a la casa, va pensar l’Àlex. Hauré d'anar a la universitat després de tot.

-Dair, per què no t'uneixes al Governador i a mi a sopar aquesta nit? Podem provar el dispositiu de seguretat. Haurem de saber el que està passant al voltant de la mansió abans d'intentar moure les armes de les coves.

-Bona idea, Àlex -va dir en Paca.

-Passaré per la teva oficina més tard i posaré una invitació formal -va dir l’Àlex al Dair.

-Està bé.

-Aneu amb compte -els va dir en Paca.

L’Àlex li va fer un somriure sorneguer.

-Hey, alguna vegada m'has vist córrer riscos? -Va fer una pausa, i després li va assenyalar amb el dit -. No contestis a això!

En Paca va riure, sacsejant el cap.

- Podràs informar-nos demà sobre el dispositiu?

-Tinc classe a les 9:00. Com va a les 10:30? -Va deixar anar una rialleta, assenyalant en Jaytee que seguia escoltant els dos soldats exploradors a la mansió -. Segur que en Jaytee sabrà tant com jo!

-D'acord. -Paca va somriure -. Demà a les 10:30.

-Fet -va dir, dirigint-se a l’altre costat de l'habitació cap a la porta que conduïa als túnels.

En Paca i en Dair la van veure allunyar-se. Hi havia una cosa molt especial sobre l’Àlex Wínger. Tots dos homes compartien el mateix pensament quan la porta que donava al sistema de túnels es va tancar al darrere.

La Força estarà amb nosaltres.

■ ■ ■

-Bona tarda, senyors -va saludar l’Àlex als dos oficials a l'àrea de recepció del general Zakar -. Està disponible el tinent Haslip?

-Senyoreta Wínger -va dir el tinent Nil -, és un plaer veure-la de nou. El tinent acaba de sortir. Estic segur que estarà de retorn en breus moments.

-Està bé. L’esperaré -va dir, prenent seient al costat de la finestra que donava a l'avinguda. Va amagar el fàstic que sentia de veure el carrer bullint de trànsit militar.

En Dair va entrar a l'habitació.

-Àlex, eh, senyoreta Wínger – va quequejar -. Com està?

L’Àlex es va posar dreta.

-Molt bé, Tinent -va dir ella, mirant als altres dos homes que pretenien fer cas omís d'una escena que havien presenciat en diverses ocasions.

- Què puc fer per vostè avui? -Va preguntar ell.

-Al meu pare i a mi ens agradaria que s'unís a nosaltres per al sopar d'aquesta nit -va dir ella, deixant que un lleuger rubor aparegués en les seves galtes.

El tinent Nil podia sentir el tremolor de la seva veu i li va llançar un somriure maliciós al tinent Polg. Normalment, l’Alexandra Wínger era tan serena i confiada. Òbviament, no era tan freda en els assumptes del cor.

En Dair estava d'esquena als altres oficials de l'habitació. Va ocultar el seu somriure, representant el seu paper com un actor en una escena d'una obra teatral.

-M'encantaria sopar amb vostès -va dir.

- Per què no ve cap a les sis? Pare arribarà abans de les set, així que tindrem temps per fer una passejada al llarg dels Penya-segats i gaudir de la vista.

-Només hi ha una vista que m'interessa, Alexandra -va dir en veu baixa, sabent que en Nil i en Polg el sentien igualment.

L’Àlex el va mirar i va somriure, després es va tornar cap a la porta.

-Ens veiem aquesta nit, tinent -va dir ella, girant-se.

En Dair es va quedar parat i va sospirar quan la porta es va tancar darrere seu. Nil i Polg estaven rient per a si mateixos. Era obvi per a ells que en Dair Haslip estava bojament enamorat.

-Ens veiem aquesta nit, tinent -va repetir en Nil, imitant l’Àlex.

En Dair el va fulminar amb la mirada.

-Oh, calla -va dir, redreçant el seu uniforme -. A més, què estàs mirant?

-Res, tinent -va dir en Nil innocentment.

-Bé, llavors torna al teu treball.

■ ■ ■

-Bona nit, tinent Haslip -va saludar en Dair el droide servent -. La senyoreta Alexandra l'espera al pati.

-Gràcies, CT -va dir en Dair -. Jo mateix trobaré el camí.

-I tant, senyor.

La vista des de la mansió del governador imperial probablement era una de les millors que podien trobar al llarg dels Penya-segats Tahika. L’Àlex estava allà dreta, contemplant el mar en calma, mentre les últimes hores de llum del sol brillaven sobre l'aigua. Va sentir com en Dair s'acostava i es va tornar per donar-li la benvinguda amb un somriure a la cara. Ell la va prendre en els seus braços i la va besar als llavis, cosa que la va agafar per sorpresa.

-Vaig veure dos soldats exploradors a la part davantera de la casa -li va xiuxiuejar a cau d'orella -. Algun aquí enrere que pogués estar observant?

-Sí -va dir ella, comprenent el motiu d'aquesta mostra d'afecte -. Hi ha dues més patrullant les terres, que jo sàpiga.

-Està bé -va dir ell, apartant-se d'ella, però plantant un suau petó al front -. Està començant a haver-hi massa gent aquí, no et sembla?

-Anem a fer una passejada pels Penya-segats -va suggerir ella -. Tenim almenys una hora abans del sopar.

Va prendre la mà de l'Àlex a la seva i la va conduir baixant per les escales de pedra als jardins. Ella podia sentir el seu nerviosisme i sabia que no era perquè estigués preocupat pels soldats exploradors.

- No és bonic això? -Li va preguntar ella quan estaven a la vorera dels Penya-segats.

En Dair no estava mirant el paisatge.

-Bell -va dir en veu baixa. L’Àlex el va mirar, sentint els seus pensaments -. Àlex, jo...

- Shh! -Va xiuxiuejar -. M'agrades, Dair. Ets un bon amic. Treballar junts contra l'Imperi d'aquesta manera... Bé, ja saps... No vull que et portis una impressió equivocada. Si us plau, no compliquis les nostres vides més del que ja ho estan.

Ell sabia que ella tenia raó. Havia tingut aquesta mateixa conversa amb ell mil vegades.

-Ho entenc, Àlex.

Ella li va somriure tímidament, però hi havia una espurna d'exuberància juvenil en els seus ulls.

- Ei, anem! Et faig una cursa!

Ella havia arrencat a córrer abans que ell pogués recordar-li que havien de tenir un aspecte mig decent per al sopar amb el governador. Però va sortir corrent darrere seu, atrapant-la finalment quan es va aturar de sobte per mirar al voltant. Estaven prop de les mines, potser a tres quilòmetres o així. Per un moment, l’Àlex va tenir una fugaç sensació de perill. Però després va desaparèixer.

- Què passa? -Li va preguntar en Dair.

Ella va arrufar les celles, encongint-se d'espatlles.

-No és res. Vegem quant temps els porta rastrejar-nos -va dir ella, agafant-lo de la mà i conduint-lo per un altre camí que seguia paral·lel a la vora dels penya-segats.

Havien caminat uns cinc minuts, quan l’Àlex es va deixar caure a terra.

-Aquest sembla un bon lloc -va comentar.

- Un bon lloc? -Va preguntar ell -. Sí. Perquè ens trobin.

-Bé, si tu ho dius. –l’Àlex va mirar el seu cronòmetre -. Per descomptat, els està prenent un temps.

-Potser no patrullin aquesta zona de forma regular. I saps que els sensors de les seves motojets no són tan fiables prop dels Penya-segats -va dir.

-Podria ser -va convenir ella, mirant en direcció a les coves a una distància de mig quilòmetre. Es preguntava com de fàcil que podria ser traslladar el llançador de míssils Plex que la resistència tenia amagat a prop. Si a aquests soldats exploradors els costava tant de temps trobar...

-Aquí vénen -va dir ella, amb aquesta mateixa mirada llunyana en els seus ulls que havia vist abans aquest mateix dia al centre d'operacions.

En Dair es va esforçar per escoltar els sons de motojets.

-Jo no sento res -va dir.

- Shh!

Deu segons després, el brunzit dels motors es va fer evident. En Dair es va sorprendre de comprovar l'agudesa de l'oïda de l'Àlex... o era una altra cosa? Va sacsejar el cap amb incredulitat i la va mirar fixament.

L’Àlex es va acostar més a ell.

-Ara, recorda que això és només una feina. -Ella va vacil·lar, mirant a un altre costat per un moment. Llavors el va mirar fixament als ulls -. Estàs llest? -Li va preguntar.

- Eh? A punt per què? -Va preguntar mentre les motojets s'acostaven.

-Per això...-Ella es va inclinar i el va besar suaument, ignorant les motojets que s'havien detingut a pocs metres de distància.

En Dair va representar el seu paper com una cosa natural, sense necessitat d'estímul algun. No era conscient dels passos que s'acostaven, i no va trencar el petó en cap moment.

L’Àlex finalment va obrir els ulls i va veure els dos soldats exploradors drets davant ells.

-Dair -va dir ella, allunyant d'ell -. Tenim companyia.

- Què dimon...? -Es va aixecar i es va enfrontar als soldats.

-Em sap greu, tinent, però aquesta zona està fora de límits -li va dir un dels homes.

- Fora de límits? -Va exclamar l’Àlex -. Aquestes terres pertanyen al meu pare!

El soldat va mirar a la jove per un moment

-Ordres del general Zakar, senyoreta Wínger.

L’Àlex va mirar el soldat, i després se'n va anar.

- Àlex, espera! -Va exclamar en Dair -. Moltes gràcies -li va dir el soldat amb sarcasme -. Àlex!

En Dair va aconseguir arribar-hi, posant-li un braç al voltant de les espatlles.

Ella tremolava. Però en veure l'expressió del seu rostre, va haver de contenir el riure.

-Bon espectacle -va xiuxiuejar.

-Aquesta nit serem el tema preferit de la caserna -va dir rient.

■ ■ ■

Següent