El Blues de l’imperi: El Relat del Devaronià (I)

El Blues de l’imperi: El Relat del Devaronià



Relats de la Cantina de Mos Eisley
Daniel Keys Moran
 Relat 8

I

Suposo que no ens va portar més de cinc minuts aquesta tarda executar als Rebels, començant i acabant.

La Rebel·lió a Devaron no va tenir cap oportunitat. El meu món natal està escassament poblat, fins i tot per devaronians, i és políticament irrellevant, però és a prop del Nucli. A prop de l'Emperador, així es congeli.

Jo era Kardue'sai'Malloc, tercer de la línia Kardue a portar aquest nom, un devaronià i un capità de l'exèrcit devaronià.

Els Kardue havien servit a l’Exèrcit Devaronià durant setze generacions a través de les guerres clon, fins als dies en què ningú somiava que l'antiga República caigués alguna vegada. L'estil de vida de l'exèrcit s'ajustava a mi, i jo a l'exèrcit, a part de l'estrès de tractar amb l'Imperi, i la detestable necessitat de posar tropes devaronianes sota el comandament Imperial durant la Rebel·lió, era una vida tolerable.

Setze generacions de servei militar van finalitzar la tarda després que envaíssim les posicions Rebels a Montellian Serat. Em va costar mig any penjar l'armadura, però aquell va ser el moment.

Montellian Serat és una vella ciutat. Bé, era, datava dels dies d'abans de què el meu poble tingués el viatge estel·lar. Que els Rebels escollissin prendre posicions allà era tàcticament estúpid, però no sorprenent. Vaig passar la nit supervisant el bombardeig dels murs de l'antiga ciutat, i amb les primeres llums del matí vaig aturar el bombardeig prou per oferir als rebels l'oportunitat de rendir-se. Van acceptar l'oferta, rendint les armes pels destrossats murs de la vora de la ciutat, i van sortir en una única fila: homes i dones, eren set-cents forts.

Els vaig reunir dins d'un tancat de retenció construït precipitadament i vaig muntar guàrdies. Estava preocupat per algun intent de rescat, a mig dia de marxa cap al sud, un altre grup de rebels seguia lluitant.

Després que es van rendir, vam bombardejar la ciutat fins convertir-la en runes. L'Imperi volia assegurar-se que ningú cometia l'error de refugiar rebels de nou.

Les nostres ordres van arribar just després del migdia. Es creia que els rebels anaven a moure’s cap al nord; jo havia d'agafar les meves forces i interceptar-los. No havia de deixar a cap de les meves forces enrere com a guàrdies dels rebels capturats.

Les ordres no eren més específiques que això... però no hi havia cap dubte.

Els vaig executar a mitja tarda. Vaig moure cap enrere als guàrdies col·locant-los en semicercle, i els vaig ordenar obrir foc amb els rebels dins del tancat de retenció. Van passar gairebé cinc minuts abans que la cridòria s'aturés i vaig poder estar segur que els set-cents eren morts.

No hi havia temps per enterrar-los.

Vam marxar cap al sud a la propera batalla.

Entre unes coses i altres va costar gairebé mig any aplacar la Rebel·lió a Devaron. Les rebel·lions són assumptes interminables, fins i tot les fracassades. Quan això va acabar, vaig presentar la meva dimissió. Al principi els meus superiors, tots humans, no van poder decidir si l'acceptaven i deixaven que els meus companys "nadius" em matessin un cop ja no tingués la protecció de l'Armada Imperial, o rebutjar-la i executar-me per traïció per haver fet la petició en primer lloc.

Recordo que no em va importar gaire.

Em van deixar anar.

Em vaig esvair. Ni els meus superiors imperials, ni la família o amics deixats enrere, els quals cobejaven les meves banyes, van tornar a veure’m, ni jo a la meva col·lecció de música, de nou.

El temps va passar.

A mig camí a través de la galàxia, des de Devaron, al petit planeta desert de Tatooine, a la ciutat portuària de Mos Eisley, a una cantina oculta prop del centre de la calorosa i polsegosa ciutat, vaig alçar la mirada de la meva beguda buida i vaig somriure al meu vell amic Wuher.

Li vaig mostrar el somriure educat. Els devaronians estan més intensament diferenciats pel sexe que la majoria de les espècies. Els homes tenim les dents més esmolades que les dones, dissenyades per caçar, els devaronians vam evolucionar de caçadors de canilla. Les dones també tenen canins, però també tenen molars i poden sobreviure amb menjar que faria que els homes ens moríssim de fam. En rares ocasions, però, en un naixement entre cinquanta, un devaronià naixerà amb dues dentadures. Jo sóc un d'ells. En els vells temps era un atribut de supervivència, els homes devaronians amb les dues dentadures eren usats com a exploradors solitaris per la gossada. Podien recórrer majors distàncies i sobreviure en terrenys on la majoria dels homes es moririen de gana. Podia ser cultural i podia ser genètic, però no hi ha dubte que els devaronians amb dents dobles són menys criatures de la canilla que la majoria dels homes devaronians.

Dubto que la majoria dels devaronians pogués fer el que jo he fet, a tot això.

La meva filera exterior de dents són femenines, planes i en absolut amenaçadores. La filera interior, composta per dents esmolades com agulles, són per estripar carn. Quan em sento amenaçat o furiós, la filera exterior de dents es retreu. En aquestes circumstàncies és un reflex, però puc fer-ho a propòsit.

A vegades ho faig a propòsit. Això sobresalta als humans... bo, esglaia la majoria d'espècies no carnívores, però els humans són un cas especial, tota una mena d’omnívors. No hi ha moltes espècies intel·ligents d’omnívors allà fora. Tinc una teoria sobre ells: Són menjar que va decidir contraatacar. En el cas dels humans, pastetes arbòries. Mai aconsegueixen sobreposar-se a la seva pròpia audàcia, sospito, raó per la qual són un grup nerviós.

(Un cop un humà va intentar dir-me que els humans eren carnívors. Jo no em vaig riure d'ell, malgrat els seus molars i dos parells lamentables de poc esmolats incisius, i un tracte digestiu tan llarg que la carn que mengen es descompon abans d'arribar a l’altre extrem. Amb un cos dissenyat d'aquesta manera, jo hauria assumit que menjaven fulles).

En Wuher em va dedicar el seu habitual nas arrufat en resposta al meu educat somriure de dents planes.

-Deixa’m endevinar, Làbria. El got està defectuós.

En Wuher és el meu millor amic a Tatooine. És un humà rabassut i lleig, amb un mal caràcter i cap de les virtuts humanes. Odia als droides i no li importa gaire res més. M'agrada molt. Hi ha una puresa en la seva abominació per l'univers que és realment un avanç espiritual. Si pogués alliberar-lo del seu amor pels diners, podria assolir perfectament la Gràcia.

-Sí, amic meu. Ha deixat de funcionar. Si m'ho arreglessis...

- Amb?

-Ah, el líquid ambarí, suposo.

- L'Or de Merenzane?

-L'ampolla porta aquesta etiqueta -vaig admetre.

-Un Or de Merenzane, zero amb cinc crèdits.

Vaig deixar caure una moneda de mig crèdit sobre la barra, i vaig esperar mentre omplia la meva beguda. L'Or de Merenzane és un beuratge dolç i subtil, amb molts milers d'anys de tradició fermentador rere d'ell. Una única ampolla pot costar perfectament més de cent crèdits, depenent de la collita.

Vaig prendre un glop de la meva beguda i vaig somriure de nou. Adequat. Podries usar-lo per netejar els tubs dels propulsors, però podria fondre el blindatge. Em vaig dirigir cap a la meva taula preferida, tan lluny del lloc de la banda com vaig poder, i vaig instal·lar-me amb les orelles tapades per passar el dia.

Era el primer client a la porta aquest matí. Tot just podia recordar un temps en què no ho havia estat.

Tatooine és un petit planeta, brut i inservible. Les úniques coses dignes de menció que té són Jabba, i els pilots que produeix any rere any. No tinc ni idea de per què en Jabba va escollir Tatooine com a base, potser perquè està tan lluny del Nucli que és menys probable que l'Imperi li molesti aquí. En realitat, no importa.

Pel que fa als pilots, bé, Tatooine és un desert, ple de grangers d'humitat de nord a sud. Una sola granja ocupa tant espai que per visitar-se uns als altres han de viatjar llargues distàncies amb ràpids aerolliscadors, els seus fills aprenen a pilotar a edats primerenques. En la majoria de les granges de Tatooine et portaria un dia anar d'un extrem a l'altre a peu, i probablement primer moriries de gana.

Odio Tatooine. Encara no estic segur de per què segueixo aquí. Era una cosa temporal, recordo això. Estava seguint la Maxa Jandovar, la gran -bo, per ser humana, gran- vandfillista. Vaig seguir perdent-la. Era una de la mitja dotzena d'artistes supervivents que valia la pena veure que no havia vist en directe. Vaig passar mitja dècada seguint-la a tot arreu a través d'àrees recòndites, arribant a un planeta rere l'altre durant setmanes, dies, o com en una ocasió en què em va donar la gran oportunitat per demostrar-li gràcia, un escàs mig dia després que ella se n'anés. No va deixar una agenda, no podia, d'acord. L'Imperi no es prendria la molèstia de donar-li caça, però si anunciés on anava a anar la propera vegada, certament s'hauria trobat un esquadró de soldats d'assalt esperant-la a l’espaiport quan hi arribés.

L'Imperi no confiava en els artistes. Particularment en els grandiosos. La política no els interessava, i insistien a explicar la veritat quan no era convenient. Van arrestar a la Maxa Jandovar a Morvogodine. Va morir en captivitat. Jo era a Tatooine quan ho vaig saber, preparant-me per dirigir-me a Morvogodine.

D'alguna manera, vaig acabar quedant-me.

Nightlily, la h'nemthe asseguda en un extrem de la barra, semblava avorrida i excitada. Vaig sentir llàstima per algú.

- Ei, Wuher!

En Wuher em va mirar al llarg de la barra.

- Sí?

-Veritat Universal Nombre U: Mai hauries de dir "Bé, per què no m’arrenques el cap d'una mossegada?" a una femella h'nemthe que és més gran que tu.

No va somriure. Idiota.

A la taula al costat de la meva, dos humans estaven intentant convèncer un mercenari moorin perquè els ajudés a robar un bar a l'altre costat de Mos Eisley, vaig fer una nota mental de trucar l'amo i vendre-li una advertència sobre els homes. No semblava que el moorin anés a ajudar-los: només un dels humans parlava l'idioma del mercenari, el seu accent era terrible, i la seva sintaxi era ocasionalment histèrica. Podia veure el mercenari esforçant-se per prendre'ls seriosament. En cert moment el mercenari, Obron Mettlo, els va grunyir que ell era un soldat, un lluitador; va esmentar alguna de les batalles en les que havia lluitat. Realment jo havia sentit de la major part d'elles: si no estava mentint, era un seriós professional.

- Ei, Wuher!

En Wuher em va mirar al llarg de la barra.

- Sí?

- Com diries a algú que parla tres idiomes?

-Trilingüe.

- A algú que parla dos idiomes?

-Bilingüe.

- A algú que parla una llengua?

Ho va pensar un moment.

- Monolingüe?

-Humà.

Gairebé somriu abans de contenir-se.

El dia va passar lentament. Tendien a això. Vaig beure prou per mantenir el món lleument apartat de la meva atenció, i vaig esperar a la posada de sols. Em vaig moure una mica al voltant, asseient-me a la barra algunes vegades, buscant conversa, fins i tot vaig convidar a dues begudes a un soldat d'assalt fora de servei, rebaixant-me. Un rebuig; estava més interessat en dones que en conversar, i jo dubtava que sabés res de totes maneres. Aquesta era la naturalesa de les inversions, però; algun dia podria saber alguna cosa, si tal cosa era possible en un soldat d'assalt. I llavors podria pensar en el seu vell amic i company de beguda, Làbria.

Passar informació és una ocupació arriscada, en el millor dels casos.

No puc dir que sigui molt bo en això.

Llarg Snoot va aparèixer al vespre. Havia estat un bon dia fins llavors; en Wuher no tenia músics aquell dia, i jo no m'havia posat els meus taps per les orelles ni una vegada.

Llarg Snoot volia vendre’m informació.

Jo li vaig somriure, a la meva taula del racó tan lluny de l'escenari com podia aconseguir-ho. El somriure esmolat.

-Això és nou. Passa.

El "nom" de Llarg Snoot és Garindan. Una vegada vaig fer que un droide de protocol realitzés una recerca de la paraula. En cinc idiomes diferents significava "Beneït", "fusta cremada", "pols d'una tempesta de vent", "lleig" i "torrada". Cap dels cinc idiomes el parlaven espècies que s’assemblessin en alguna cosa a Llarg Snoot.

Llarg Snoot era l'espia més reeixit de Mos Eisley. En una ciutat amb tants espies com els que aquesta ciutat tenia, això deia alguna cosa. Pagava adequadament per la informació, de vegades jo li donava informació valuosa. A vegades fins i tot ho feia a propòsit.

-Però Làbria -va intentar persuadir-me, baixant la veu-, aquest és un assumpte d'interès particular per a tu.

-Dóna'm una pista.

Va sacsejar el cap, onejant la trompa davant de la meva cara. Vaig reprimir el desig incivilitzat d'aixafar-la amb una ungla esmolada. (Sovint tinc l'oportunitat d'exhibir la Gràcia al tractar amb Llarg Snoot.)

-Cinquanta crèdits, Làbria. No et penediràs.

Ho vaig pensar. Vaig prendre un glop de l'or àcid i el vaig bellugar entre les meves dents de darrere una mica. Podia sentir com ajudava a mantenir les dents esmolades.

-Cinquanta crèdits és molt. Revendible?

Es va gratar sota el morro, pensant.

-No se m'acut a qui.

Una mica d'interès per a mi, però no revendible...

Vaig poder sentir com es redreçaven les meves orelles.

- Qui és?

-Cinc...

-Pagaré. Qui està al planeta?

-Figri...

El vaig aixecar del seu seient.

- L’Ardent Figrin Da'n està a Tatooine?

Va fer un soroll ofegat.

-La gent... està... mirant.

Vaig mirar al meu voltant. Alguns d'ells ho estaven, de fet. Rar, tenir tots aquests ulls en mi. Vaig deixar anar a Llarg Snoot, i es van girar.

-Ho sento. Estic una mica excitable.

Es va fregar al coll.

-Has de tallar-te les ungles.

-Espero fer-ho. -Es va asseure de nou però jo estava massa excitat-. La banda està amb ell?

-Cinquanta crèdits.

Un grunyit va pujar des del fons de la meva gola. Vaig treure un bitllet de cinquanta crèdits i el vaig deixar caure a la mà estesa, i vaig tractar de mantenir el grunyit allunyat de la meva veu quan vaig parlar.

- Qui?

-Estan tocant per al Jabba.

- Tots ells?

-Els Nodes Modals.

-Aquests són -vaig dir, incapaç de mantenir l'excitació allunyada de la meva veu-. Doikk Na'ts al fizzz, Tedn Dahai i Ikabel G'ont al fanfar, assenyalen Cheel al bandfill, Tech Mo'r a l’ommni...

-Sí. Aquests són els noms.

Oh, déu meu.

La banda més gran de jizz de la galàxia era a la ciutat.

Vaig marxar abans del normal, tan aviat com va enfosquir a l'exterior. En Wuher va bellugar el cap cap a mi quan sortia.

-Fins demà, Làbria.

Vaig assentir cap a ell i vaig sortir a l’ardent nit.

"Làbria" és una paraula extremadament bruta en la meva llengua natal. Es tradueix, aproximadament, com "menjar fred", tot i que la frase bàsica ha perdut el significat.

Per les meves banyes, no entenc als humans. He viscut al seu voltant prop de dues dècades. Les coses per les que maleeixen! Sexe, excrements, i religió.

Mai els entendré.

Hi ha quatre bilions d'estrelles a la galàxia. La majoria d'elles tenen planetes, al voltant de la meitat tenen planetes capaços de mantenir vida. Al voltant d'una desena part d'aquests mons han desenvolupat vida per si mateixos, i al voltant d'un entre mil d'aquests mons ha desenvolupat formes de vida intel·ligent.

Aquestes són xifres aproximades. Hi perfectament uns vint milions de races intel·ligents a la galàxia, però. Ningú pot seguir-li la pista a totes elles, ni tan sols l'Imperi.

No tinc ni idea de quants caça-recompenses hi a Mos Eisley.

Centenars de professionals, estic segur. Desenes de milers es tornarien caça-recompenses sense dubtar-ho un moment si la recompensa fos prou alta, i si qualsevol ho sabés.

El Carnisser de Montellian Serat té cinc milions de crèdits sobre les seves banyes. Però Devaron està a l'altre costat de la galàxia, i potser només hi hagi una dotzena d'éssers en tot Tatooine que sàpiguen amb seguretat a quina espècie pertany. Hi ha altres dos devaronians al planeta, l’Oxbel i la Jubal. M'agrada més l’Oxbel, una vegada fingim ser germans, durant una estafa més aviat complexa que no va resultar com havíem esperat. No ens assemblem en res -els seus avantpassats van evolucionar a l'equador, els meus cap al pol nord-, però els humans als quals intentàvem enganyar no haurien vist la diferència. M'agrada més l’Oxbel, però no he arribat a confiar en ell. Ha estat fora de Devaron fins i tot més del que ho he estat jo, i és completament possible que ni tan sols hagi escoltat sobre el Carnisser de Montellian Serat... però és millor estar segur.

(Hi ha aspectes negatius d'estar segur, però. La femella devaronesa més propera està a l'altra banda del Nucli. Només pensar-hi fa que em facin mal les banyes).

La majoria dels caça-recompenses són vagues. Si no ho fossin, tindrien una altra ocupació.

I la investigació no és el seu punt fort.

Vaig agafar el curt camí a casa.

Següent