La sopa està llesta: El relat del fumador de pipa (I)

La sopa està llesta: El relat del fumador de pipa

Relats de la Cantina de Mos Eisley  

Jennifer Roberson
Relat 12

Dolor-plaer... plaer-dolor. Inseparables. Indescriptibles. Ineludibles.

... Més a prop, una mica més a prop...

Tatooine. Mos Eisley. Una claveguera de planeta, una claveguera d’espaiport, que ofereixen poc per al no iniciat, excepte potser la pèrdua de diners, d'extremitats, de la vida, però més abundants que altres llocs en risc, en Oportunitats, en Sort, a l'infinit miracle de l'esperança... il·lícita, il·legal, completament embriagadora.

... Més a prop, si no t'importa...

Per a mi, igual que per als meus companys de ventrada, germans de sang, Tatooine i Mos Eisley són encara més abundants en potencial: de carn, de sang, de vísceres, de l'aclaparadora promesa de riscos presos i riscos a ser presos; en allò inefable i indefinible que els de la meva raça anomenem sopa.

Plaer-dolor... dolor-plaer. En el profund de les butxaques de carn amb les meves fosses nasals, ocultes per subtils solapes entre els trets d'altra banda humanoides, les probòscides s'estremeixen.

... Encara més a prop... encara més...

Això és pel que visc, pel que pesco, el que caço. L'aroma de la sopa, i després la sopa mateixa, corrent càlid, i ràpid, i dolça als racons de les venes, les artèries, el cervell. En els racons de la carn.

Això ens presta a la llegenda. Ens converteix en un mite. Ens fa semblar dimonis de somnis: No et portis malament o l’Anzat t'atraparà i et xuclarà tota la sang.

Però no és sang en absolut.

... Gairebé a l'abast...

En la brillantor orgullosa de l'implacable migdia de Tatooine no existeixen les ombres. Només la gosadia del dia, la magnificada munificència dels sols bessons, i la resplendor encara més brillant de la glòria de la meva necessitat.

... Ha passat molt temps, massa...

Mos Eisley mai deixa d'estar abarrotat, però aquells que comprenen el caràcter temerari de Tatooine comprenen també la seva malignitat, el seu malvat propòsit: rostir, coure, fregir. I per això fugen, aquells que ho saben, cap a l’esquerp recer dels refugis escombrats per la sorra i escorxats pel sol.

Per què necessito ombres quan la pròpia llum del dia, i la temeritat, faran que els homes es precipitin de cap fugint d'ella?

... Tres passos més...

Humanoide. Puc olorar-lo... assaborir-lo, aquí, just aquí; mesurat en totes les mesures possibles: un matís, un to, un sospir, un petó... un soupçon *, si se’m permet l'expressió, d'una petita excrescència, el vapor de la sopa bullida dins del cos, indetectable per a totes les races humanoides excepte per la meva.

... Dues més...

No és un boig, no per complet, els bojos moren molt abans de trobar-se amb gent com jo, el que ens evita alguns petits problemes. És molt millor deixar que la vida s'encarregui de fer la selecció. Per quan la gent arriba a Tatooine, els bojos de veritat ja són morts. Aquells que han sobreviscut a l'arribada tenen alguna petita mesura d'intel·ligència, talent, habilitat, de significativa destresa física... i una gran dosi de sort.

Un intangible, és la Sort, un atribut que un no pot comprar, ni robar, ni fabricar. Però és finita, i completament inconstant. Només que vosaltres mai ho sabeu.

________________________________________

* Sospita. En francès en l'original. Probablement, l'autor realitza un joc de paraules entre aquesta paraula i l'anglesa soup, sopa, que apareix constantment en el text (N. del T.)

Només jo ho sé. Jo sóc Dannik Jerriko, i sóc el Devorador de Sort.

... Un pas més...

... SÍ...

Ell és bo. És ràpid. Però jo sóc millor, i més veloç.

Només una imatge, estic massa perdut, massa famolenc: el vel negre encegador de la sorpresa en els seus ulls, nus i obscens per a aquells que entenen, però ell no entén, no comprèn res. No sap ni qui ni què sóc, només que sóc... i sóc algú que ha col·locat les mans sobre les seves orelles i ha agafat el seu crani per mantenir-lo cara a cara en una àvida abraçada.

... Càlida, dolça sopa...

Ell podria lluitar, si li deixés, estendre la invitació. I jo li deixo, estenc la invitació -complet terror ondula la sopa- breument, oh, molt breument, per fer-li pensar que és millor que jo, que l’Oportunitat és la seva confident i que la Sort segueix sent el seu amant. Però no és por el que desitjo, ni covardia, ni valor. El descarat desig de caminar en el tall posant en risc una vida, la vostra vida, confiant que l'habilitat i l’Oportunitat i la Sort estenguin la xarxa de seguretat.

Ell és bo, és ràpid, desitja caminar al tall, i de fet ho fa: saltant, inclinant-se, trontollant... però ningú és millor o més ràpid que jo, i jo he retirat la xarxa. L’Oportunitat i la Sort, abans convocades, s'han retirat davant la meva presència: sóc un anzati després de tot.

Es va fer simplement i ràpidament amb la manifesta eficiència de la meva espècie: probòscides prènsils es desenrotllen des de les bosses de la galta, primer s'insereixen i després s'obren camí per les fosses nasals fins al cervell. Paralitza instantàniament.

Vaig devorar la seva Sort. Vaig beure la sopa. Vaig deixar caure el seu cos.

No sabran on trobar-lo; mai ho fan al principi. Això arriba més tard, després, i només si algú es preocupa prou com per fer un escaneig per a buscar-lo. Jo teixo el meu propi malson, crec la meva pròpia mitologia. Una mort ràpida, neta; sense enrenou, sense desordre.

Però els assassins a sou no tenen amics, ni ningú que es preocupi prou per ells. Per això mato als assassins.

Exterminador. Anihilador. Assassí d'assassins.

La sopa sempre és sopa, però la més dolça és la de l'envàs més allunyat al prestatge.

... Oh... és dolça...

Però la dolçor -com la Sort, com l'Oportunitat- és finita. Sempre. I així el cicle comença, acaba, comença de nou, i acaba, però sempre hi ha un altre començament.

Sóc un Anzat, dels anzati. Ara em coneixeu com Dannik Jerriko, però tinc molts noms.

Els vau conèixer tots de nens, els vau oblidar d'adults. La llegenda és ficció, el mite irreal, és més fàcil deixar de banda les coses infantils a la falsa il·luminació de la maduresa, perquè les pors de la infantesa sempre es componen de veritats. Algunes veritats són més dures que altres. Alguns contes populars molt més aterridors.

No deixeu que hi hagi por. Por no és el que anhelo, ni el que desitjo. És corrosiu al paladar, com vinagre en lloc de vi.

Deixeu que hi hagi valor, no covardia; deixeu que abundi l'arrogància. Confiança, no dubtes d’un mateix; seguretat en les capacitats d'un. I la bona disposició, incansable, la il·limitada fisicalitat de l'única constant: la prova de les limitacions d'un. Assumpció de riscos, no reticència. El desafiament a l'Oportunitat.

No em feu prediccions. No m’escriviu profecies. Permeteu-me prendre el millor de vosaltres, el millor en vosaltres.

Deixeu-me alliberar-ho. En mi viureu per sempre.

No és que jo vulgui matar éssers.

Si, ho sé... heu escoltat les històries. Però això és una veritat del cor, si podeu creure que tingui alguna: Els éssers embelleixen.

No estic dement, no rondejo, no bec sang. M'enorgulleixo de les aparences, de la meva herència, de la meva feina. M'ho prenc seriosament, aquest treball, no hi ha en absolut marge d'error, no hi ha laxitud per una mala actitud.

Si em donessin un mitjà legítim i efectiu per sortir-me’n, deixaria de matar... però he provat drogues estimulants, i no són efectives; la pujada és temporal i contraproduent. Els derivats sintètics i imitacions també són inútils, de fet, aquestes mediocritats em fan emmalaltir. El que em deixa una única solució, la solució per a tots els anzati: la sopa en el seu estat més pur, exsudat per la carn i extret de la carn. Es podreix fora del cos.

El que vol dir que ha de ser un cos.

És una veta mare, Mos Eisley, una poderosa concentració d'entitats de tota mena, reunint-se en negocis privats que ara també són meus. Entre treballs, hi ha festa, vacances, la meva oportunitat de caçar. De buscar i trobar la vena més capaç de satisfer el meu paladar. Digueu-me gurmet, si voleu, no veig raó per no satisfer-me entre dues missions que, amb la seva finalització, amb el mètode per a la finalització, serveixen per satisfer els meus ocupadors.

Tinc temps. Tinc salut. Sóc de fet bastant ric, encara que no digui res sobre això, els crèdits són un tema completament vulgar. Si no et pots permetre contractar-me, ni tan sols saps que existeixo.

Només un ocupador, el primer que vaig tenir, es va queixar dels meus preus. Era un home buit amb poca imaginació... Em vaig beure la seva sopa per això, però em va deixar insatisfet, les persones que em contracten són generalment covards, incapaços de res més enllà del desig de poder i recompensa financera, i la sopa està diluïda. Però em va servir, aquella mort; ningú va tornar a queixar-se mai.

La lleialtat, com la Sort, no pot ser adquirida, només prestada durant un predefinit espai de temps en el qual em serveixo a mi mateix fins i tot mentre serveixo a altres afavorint les ambicions -o apaivagant les insignificants disputes- de miríades d'éssers. En general és un arranjament totalment satisfactori: Els meus ocupadors tenen el plaer de saber que certa "molèstia" ja no molestarà més, jo bec la sopa de l'adversari caigut, i els meus ocupadors em paguen per això.

Però del que la gent no s'adona és de com d’efímer que és el meu vincle: Només és la sopa allò que sóc lleial, i als propòsits de l'extracció.

Altres anzati s'amarren a vides petites, vides completament enfocades a la caça. Però hi ha més, molt més, una necessitat que només té la imaginació de veure què jeu allà fora, i de trobar la manera de prendre-ho.

Deixeu-los que amarrin. Deixeu-los que visquin les seves petites vides, bevent de venes que no mereixen la pena. Deixeu que jo prengui les millors en el seu lloc. Un glop que puja al cap, aquesta sopa, molt més embriagadora -i per tant més duradora-que les mesures temporals en què es recolzen altres anzati.

I mentrestant em paguen per fer el que he de fer.

Sí. Oh, si. El millor de tots els mons.

Sempre són els espaiports, sempre els bars. Suposo que un podria igualment suggerir que els bordells serveixen també per al mateix propòsit, però en aquests llocs es realitza un tipus enterament diferent de negocis, transitori en la seva naturalesa i sense prendre molts riscos, excepte en l'elecció de parella o, potser, d’eines. Als bars es beu, es juga, s'aposta. Vénen aquí primer quan acaben un negoci, buscant tant vici, espècies i entreteniment com pugui ser adquirit en la cantina, i vénen aquí buscant feina. Pirates espacials, burladors de bloquejos, assassins a sou, caça-recompenses, fins i tot un grapat d'aquests involucrats en l'Aliança Rebel. L'Imperi ha expulsat a aquests últims dels llocs que ells preferirien, transformant a persones anteriorment innocents i de bon cor en ànimes tan desesperades com altres, però amb una visió pura i platejada com els sols bessons de Tatooine, completament inalterats per la dura realitat dels temps.

Quan un creu amb prou fermesa, quan la convicció és absoluta, un no s'acovardeix davant les adversitats. La seva sopa és molt dolça.

La sorra asfíxia. És un ésser en si mateixa, alhora tímida i dominant. Desllueix les botes, embruta els teixits, s'incrusta en les arrugues de la pell. Fa que fins i tot els anzati busquin alleujament, i per tant busco un interior, lluny de la calor dels sols bessons, i m'aturo allà, recordant un dia fa molts anys, i a un corpulent i immisericorde hutt, amb els ulls tancats per ajustar-los més ràpidament a la pàl·lida i escassa llum, espessa i rància com mantega de bantha.

Seria massa esperar que el propietari de la cantina instal·lés més llums, o millorés la seva etapa de potència Queblux, identificable per la seva lamentable manca d'eficiència i un greu, gairebé inaudible, gemec. Semblants reparacions xocarien amb la naturalesa d’en Chalmun, que es basa en la desconfiança, els tractes es fan al vespre, no sota la fixa i immitigable resplendor de Tatoo I i Tatoo II, grans incendis com ulls en el semblant d'una galàxia que, com la cara de l'Emperador, s'embolica amb una àmplia caputxa.

Ah, però hi ha més aquí, dins, quin alleujament per a la sorra, per a la calor. Hi ha l'aroma, la promesa de sacietat.

... Sopa...

És densa, tan densa... al principi estic desbordat, és millor que el que recordava: tants nivells i gustos, els matisos, els tons, els sospirs... aquí podria beure durant dies sense fi, ple amb satisfacció.

Ahh.

Tantes persones, tants sabors, tanta Sort per menjar. L’Oportunitat és aquí corpòria, la varietat infinita. És una simfonia de sopa corrent càlida, ràpida, humida, com sang gairebé bullint sota el fràgil teixit de la carn.

No sóc un droide, diu el detector; sóc benvingut a la cantina d’en Chalmun. I ric en la privacitat de la meva ment, perquè Chalmun, encegat per la seva parcialitat, no sap que hi ha coses al món més detestables que els androides, que són generalment inofensius, senzills i fins i tot bastant convenients. Però deixeu l'home amb la seva intolerància, si tots fossin com l'Aliança Rebel, tan intransigents en l'honor, la sopa seria tan fluixa com unes farinetes.

... Sopa...

En les butxaques de les galtes, les probòscides s'estremeixen. Per un instant, només un instant, treuen el cap un mil·límetre, aclaparades per l'embriagador aroma detectable només pels anzati, els altres, no importa raça ni gènere, són completament inconscients d'això. Però res es guanya sense espera, és un filling completament vigoritzador, i fa que la negació d'un mateix valgui la pena.

Les probòscides es retiren adequadament, encara reticents, enrotllant-se de nou a les butxaques amb les meves fosses nasals. Raspallo una fina capa de sorra de les meves mànigues, em col·loco bé la jaqueta, i sota els quatre graons que condueixen a la panxa del bar.

Aquí la sopa és abundant.

La paciència serà recompensada.

Al principi és incrèdul. Un home de caràcter esquerp, agre i de rostre encartonat i completament pàl·lid malgrat els sols bessons, una mica bulbós i deforme com si estigués sense acabar, o potser desfet més tard en les petites hostilitats de la seva vida. Del seu gros nas queia una llarga gota, corbant-se sobre la seva boca de flàccids llavis. Les seves vestimentes estan marcides, el seu cabell descuidat i greixós. No em recorda.

La cortesia no existeix; a Mos Eisley, a la cantina d’en Chalmun, del cambrer d’en Chalmun, no se’n pot esperar cap.

- Que vol què?

-Aigua -repeteixo.

Els ulls foscos s'estrenyen un instant.

- Sap on és?

-Oh -vaig dir, somrient-, naturalment.

Assenyala amb un polze aixafat sobre la seva espatlla.

-Aquí enrere tinc un ordinador que barreja mil sis-centes varietats de licor.

-Oh, naturalment, ja m'ho imagino. Però vull el que no puc barrejar.

Va arrufar les celles.

-No és barata, sap? Això és Tatooine. Té els crèdits per a això?

La seva sopa és lenta, i insípida, la seva aroma difícilment discernible. És servent, no el servit, no algú que reconeix vores o assumeix riscos més enllà de posar un got davant un client; oferiria poc plaer, i menys satisfacció.

Però hi ha aquells que ho farien. I tots ells són aquí.

Extrec d'una butxaca una única moneda llisa. Brilla sota la pàl·lida llum: simple i pur or. No és precisament un xip de crèdit, però igualment comprarà la meva aigua. A Tatooine, ho saben. A Mos Eisley saben témer.

El cambrer humiteja els llavis. Els ulls llisquen cap als costats, ocupant-se de fer una ullada a un petit chadra-fan que s'acosta a la barra a la recerca de libació.

-El marcador d’en Jabba no serveix de res aquí -murmura, i busca sota la barra en la seva reserva oculta per extreure un pot de vidre gebrat de costosa aigua gelada.

Deixo la moneda sobre la barra. Li diu moltes coses, i se les dirà a altres també; en Jabba paga bé, i aquells que treballen per a ell, o que treballen per a altres que treballen per a ell, reconeixen l'evidència tangible del favor del hutt.

Ha passat molt de temps. Hi ha hagut altres incomptables ocupadors en tots els sectors de la galàxia, però en Jabba és... memorable. Potser és el moment que busqui una segona assignació, sempre hi ha assassins fracassats que el hutt vol morts. No suporta la incompetència.

Considero per un moment com seria beure la seva sopa... però en Jabba està ben guardat, i fins i tot un Anzat podria trobar difícil trobar a la carnosa corpulència els orificis apropiats on inserir les probòscides.

Tanco la meva mà sobre la copa i sento la mossegada del gel. A Tatooine, això és un luxe. No és sopa, de cap manera, però val la pena l'espera. Fins i tot quan el cambrer es gira per increpar rudement a dos humans acompanyats per droides detinguts pel detector, glopeixo lentament, assaborint l'aigua.

Els licors enterboleixen la ment, alenteixen el cos, no alimenten res excepte la debilitat. Els anzati evitem aquestes coses, igual que evitem les drogues estimulants o les sintètiques. El que és natural és millor, igual que a la sopa. Hi ha força en el que és pur.

Hi ha debilitat en el vici... i jo, després de tot, ho hauria de saber. A la llibertat del meu estil de vida hi ha també captivitat. No hi ha barrots, ni reixes, ni camps d'energia, ni càpsules de contenció. Hi ha en el seu lloc un empresonament més insidiós que aquestes coses, i tan desagradable per a un Anzat com beure la sopa d'un covard.

Vaig beure sopa contaminada d'un home contaminat, i vaig assimilar el seu vici: la necessitat diària d'una substància proscrita però amb la que feien contraband freqüentment entre mons, coneguda com nic-o-tin, també anomenada t'bac.

Sóc en Dannik Jerriko. Anzat, dels anzati, i Devorador de Sort.

Però mai vaig dir que fos perfecte.

Esclata bastant ràpid -una tempesta de sorra al cor del mar de dunes- com solen fer-ho les confrontacions de taverna. No paro atenció més enllà del fet d’ensumar l'aire a la recerca de la promesa; hi és, però atenuada. Em prenc el meu temps preparant la pipa -hi ha consol en el ritual, satisfacció en els preliminars-, col·loco la boqueta entre les dents, després aspiro el fum del t'bac profundament. És un hàbit menyspreable, però és un que ni tan sols jo sóc capaç d'abandonar.

Darrere meu, gemega la música. En Chalmun ha contractat una banda des de la darrera visita. És música apropiada per a una cantina fosca com el capvespre del desert. A través del pudent aire viciat pel fum i la suor, la malenconiosa melodia creix i minva, insidiosa com la pols de les dunes.

... Sopa...

Em giro, exhalant suaument, en les butxaques de les galtes, les probòscides tremolen.

... Sopa...

Un flaix, abrupte i descobert, completament cru i sense refinar. No em costa més que un instant localitzar-lo, localitzar l'entitat: humà, i jove. Temor, desafiament, aprensió, un rastre de trencadís coratge... ah, però és massa jove, massa inexpert. Malgrat l'obstinat gest de les seves mandíbules, de la brillantor de desafiament en els seus ulls blaus, no ha viscut prou per saber el que arriscava. Encara no està madur.

Els joves no saben res de la vida, res dels seus perills, les seves petites i grans hostilitats. Només coneixen el moment, cecs a les possibilitats, no hi ha coratge en els joves, només la bogeria de la joventut. En els mascles és pitjor: una intransigència tossuda com un bantha, barrejada amb desequilibri hormonal. La seva sopa és immadura, i completament insatisfactòria. És millor deixar que madurin.

Aspiro fum, el mantinc, l’exhalo. En el precís instant en què faig això la confrontació empitjora. Dos éssers s'enfronten ara al noi: humà i aqualish. És bel·ligerància de taverna, nascuda de la beguda i la inseguretat, un estúpid esbojarrat a d'establir domini sobre un noi novell, la inexperiència promet entreteniment superficial per a aquells que es diverteixen amb aquestes coses. Li segueix una topada, com sempre, el noi és empès i xoca contra una taula.

Després d'això la música s'atura, tallada a meitat d'un gemec. Em diu molt sobre els membres de la banda: Clarament no estan acostumats a llocs com la cantina d’en Chalmun, o sabrien que mai han de parar. Els músics experimentats tocarien un contrapunt als crits, els xiscles, els brams, usant la cacofonia, sense importar com d’atonal que fos, per construir una nova melodia.

Llavors va néixer un so completament inesperat, un so com no havia escoltat en cent anys: el greu i vibrant brunzit d'un sabre de llum desenfundant-se i encenent-se.

... Sopa...

Em giro instantàniament, buscant... les probòscides tremolen, s'estremeixen, es retiren reluctants davant la meva insistència. Però ho saben tan bé com jo ho sé: En algun lloc de la cantina d’en Chalmun està el got que necessito.

És una lluita ràpida i decisiva, una escaramussa que acaba aviat. Amb només un únic cop de sabre de llum, l’aqualish queda... bo, desarmat. Desbraçat *, si se’m permet l'expressió.

________________________________________

* En l'original, one-armed (amb un sol braç). L'autor fa un joc de paraules amb el doble significat arma-braç de la paraula arm, usant-la a Unarmed (desarmat) i one-armed (N. del T.)

El noi es va quedar enrere. Vaig sentir la seva aroma de nou, salvatge i descontrolada. Però ara hi havia alguna cosa més, molt més del que esperava, planejant a les vores, estimulant-me amb la seva presència, amb la repressió del seu poder... i llavors veig l'ancià que silenciosament retira el seu sabre de llum, i me n'adono del que és.

Un Mestre malgrat la seva reticència, que no busca guerres de paraula ni d'obra; Mestre del que, en aquests temps, es manté innombrable, no sigui que l'Emperador sospiti. Però sé el que és: Jedi. No podria altra cosa sinó saber-ho. És massa disciplinat, massa ben blindat contra les intrusions com el sondeig anzati, i és aquest mateix blindatge el que fa que la veritat, per a mi, sigui òbvia.

Ho deixo com ha d'estar: innombrable. No veig necessitat de dir-ho. Li deixo ser el que és, ningú més sospitarà. Està fora de perill una estona més.

El noi s'ha guanyat la meva atenció. Si tenen veritables negocis junts és informació que cal saber. Si l'ancià ha pres un deixeble hi ha de fet raons per témer... si ets part de l'Imperi, i recordes les velles formes.

Si no ho ets, com jo -llevat que recordis els vells dies, els dies fins i tot més antics- no importa en absolut. A menys que et preocupis a explicar les monedes que en Jabba podria pagar, o altres, incloent-hi Darth Vader.

Incloent-hi l'Emperador.

Presumpció vana. És el producte principal d'aquests llocs, l'ostentació ritual d'un ésser davant un altre per mantenir una reputació, o per crear una reputació, per a sol·licitar un lloc en el món, o per crear un lloc, un intent de crear d’un mateix una mica més del que un és.

Hi ha aquells que realment són més, com Anzat, jo sóc molt més del que qualsevol podria sospitar (o imaginar còmodament), però ells rarament recorren a l’ostentació vana, perquè tots els altres saben qui són i què han fet. Dir qualsevol cosa més és redundant, cosa que dilueix els fets.

Però fins i tot aquells més hàbils, fins i tot aquells més notoris es poden veure pressionats a recórrer al va presumir davant l'implacable cara d'un Mestre Jedi que dubti d'aquests fets. Éssers com l'ancià poden reduir al més fort a la indefensió d'un pàrvul, i sense dir ni fer gran cosa.

La banda s'ha recuperat, o estan sota pena de veure reduïda la seva paga si els músics no continuen tocant immediatament. La música, menys estrident ara, atenua totes les converses excepte les més properes a mi, però jo no necessito dependre de les paraules o el to per obtenir informació. La presumpció vana se sustenta sovint de l'essència de la sopa.

Exhalo, sento estremir-se les probòscides, em giro lentament per prendre les meves mesures de la cantina. Obtinc la direcció fàcilment, i quan fixo el meu objectiu no puc altra cosa sinó somriure; l'ancià i el seu pupil han anat a un dels cubicles. No és la seva aroma la que sento ara, sinó aquells amb els que parlen: un gegantí wookiee i un mascle humanoide.

... Sopa...

Bull ràpidament, poderosament, tan ràpidament i poderosament que no puc evitar fer una altra cosa més que fixar-me en això. Em deixa sense alè.

No l'ancià Jedi, que és disciplinat, i blindat. No el noi, que és jove i immadur. No el wookiee, que és passiu en tot menys en lleialtat. L'humanoide. El corellià.

Els anzati viuen molt de temps. La memòria ho tolera.

Una filagarsa de fum flota per l'aire des de la meva pipa. A través de la seva corona, somric. El busquen, i al wookiee, però a tots els éssers de la cantina d’en Chalmun els busquen en algun lloc. Fins i tot a mi em busquen, o hauria d'estar-ne; ningú sap qui o què sóc, ni per què em busquen, i per això hi ha un ajornament.

Sóc acurat en la caça, sempre meticulós en aquells detalls que altres ignoren, i massa sovint moren per això. Requereixo confirmació. No emprenc res fins que estic segur.

En aquest cas la confirmació i la certesa requereixen poc temps i menys paciència. El Jedi i el seu pupil marxen, però són immediatament reemplaçats per un rodià. Està nerviós. La seva sopa és tan insubstancial que gairebé és com si no existís, és servent, no servit.

És covard. És estúpid. És incompetent. És lent per comprometre’s. I per això està mort per l'esclat d'un blàster de contraban a la mà d'un completament compromès i consumat pirata.

... Sopa...

M'emociono al mateix temps que les probòscides tremolen, expectants. És aquí, aquí... i ara, just ara, aquest moment... el matís, el to, el sospir, el crit, l'evanescència de la sopa personificada, encarnada i descoberta, i rica, tan rica...

Només necessito anar-hi i prendre-la, beure-la, abraçar-lo com abracen els anzati, dansar la dansa amb el corellià, la seva sopa és espessa, i calenta, i dolça, molt més dolça que qualsevol que hagi provat des de fa massa temps...

Ara.

Ara.

Però les presses dilueixen la realització. Donem-li temps, i paciència.

... Aquesta sopa...

La banda segueix gemegant. Està l'aspra aroma del fum; el fort i acre sabor de la suor, la greixosa i polsegosa pudor de la sorra de les dunes; l'estridència de la mort per blàster trobada novament, traspuant de la covardia i l'estupidesa del rodià. Va ser una pobra mort que no mereixia comentaris, no seria lamentat ni tan sols per la persona que l'havia contractat.

És -era- el hutt, segur. Cal preguntar? No hi ha cap altre que s'atreviria a contractar assassins a Tatooine, a Mos Eisley.

Cap excepte Lord Vader, i l'Emperador.

Però ells no són aquí. Només en Jabba.

El hutt està en totes les coses, és en si mateix totes les coses, i tot arreu, a Tatooine, a Mos Eisley, a la cantina d’en Chalmun.

... Aquesta sopa...

Una última inhalació de t'bac, aspirada profundament i assaborida, com també el moment, el coneixement, la mateixa necessitat s'assaboreixen. Una breu visió de l’enlluernadora llum del sol il·lumina l'interior quan el corellià i el seu company wookiee parteixen amb les precipitades premisses d’en Chalmun, temorós de les repercussions imperials. És l’espaiport d’en Jabba en tot excepte el nom, i aquest nom és l'Emperador, qui no necessita conèixer dels assumptes del hutt, o que els coneix, però no li importen.

Dins és penombra de nou. Apartaran el cos: i algú informarà en Jabba que el seu mercenari és mort.

Ha informat, ja ho sap, i a mans de qui ha estat.

... Aquesta sopa...

Però quin sentit té que pagui per això de la meva pròpia butxaca? La d’en Jabba és més profunda.

Per descomptat, el hutt pagarà bé. Però seré jo qui es begui la sopa.

... Aquesta sopa...

Les probòscides s'estremeixen mentre exhalo contínuament i lentament dos dolls bessons de fum, amb la callada satisfacció i el sotrac de la meva pròpia sopa quan salta per les expectatives.

... La sopa d'en Han Solo...

Ah, però serà una caça que valdrà la pena caçar... i una sopa com la que jo, ni tan sols Dannik Jerriko, Anzat dels anzati, Devorador de Sort, de l'Oportunitat, no he conegut mai.

FI