18
Còrran va obrir els ulls. El fred i la foscor li van
indicar que encara era de nit. Les filagarses de boira que entraven per la
finestra de la cabana semblaven amplificar el silenci de la nit. Còrran sabia
que res, ni el més petit rastre de llum o so, l’havia despertat, però també
sabia que alguna cosa anava malament.
Va girar el cap cap al catre d’Ooryl i va veure que
estava buit. Això no suposava una gran sorpresa. Còrran ja havia descobert que
els gandians només necessitaven una fracció de les hores de son necessàries per
als humans, i pel que sembla a més eren capaços d'emmagatzemar el son per
utilitzar-lo quan no poguessin dormir. Al corellià li hagués encantat saber
quin conjunt de pressions evolutives havia proporcionat aquesta capacitat als
gandians, però Ooryl es mostrava decididament reservat en tot el concernent a
la seva especie, i Còrran no havia intentat arrencar-li més detalls.
La seva sensació d'inquietud no estava centrada en
Ooryl. Seguia sent una vaga sensació que alguna cosa anava malament, i es
tractava d'un tipus de sensació respecte a la que Còrran havia acumulat una
considerable experiència. L'havia sentit quan s'estava preparant per
enfrontar-se a uns criminals, o durant missions secretes quan la seva tapadora
havia saltat pels aires i els enemics es disposaven a fer-li el màxim dany
possible. El seu pare va assentir lentament quan Còrran li va parlar d'aquella
sensació, i el va animar a fer cas d'ella sempre que es presentés.
El corellià va obrir el seu sac de dormir i es va
estremir quan el fred aire de la nit va entrar en contacte amb la seva pell
nua. «Bé, pare, vaig a deixar-me portar pels meus instints...» Còrran es va
posar el vestit de vol, i va descobrir que el seu material sintètic conservava
el fred de la nit molt millor del que la seva carn era capaç de retenir la
calor.
Després es va posar unes botes que també estaven força
gelades. Hauria volgut córrer sense moure’s del lloc durant uns moments per
entrar en calor, però una onada de malvolença sorgida del no-res el va
embolicar de sobte.
Còrran va anar fins a l'entrada de la cabana, que no
tenia porta, i es va amagar entre les ombres. Hauria donat el seu braç dret per
un desintegrador, però havia deixat la seva arma personal en el centre de vol
de Talasea, juntament amb el seu casc, guants i la resta d’equip. «Quan era a
la Força de Seguretat de Corèllia, m'hagués deixat tallar el coll abans de
permetre que em sorprenguessin sense portar alguna mena d'arma a sobre... Ara ni
tan sols tinc una vibrofulla. O vaig a tenir molta sort, o acabaré molt mort.»
Els únics avantatges de què podia disposar procedien de
l'aspecte bàsic de la cabana. Amb la seva entrada sense porta, les seves
finestres sense vidres i el seu sostre d'aspecte bastant precari, la cabana no
semblava la classe de lloc on algú, i molt menys un pilot, podia triar viure.
Malauradament Ooryl i Còrran no havien tingut elecció, atès que un vendaval
havia enderrocat un dels arbres kaha locals i el tronc va travessar el mur de
la seva habitació a l'ala de pilots del centre de vol. Amb la seva falta de
subministrament d'energia i sent amb prou feines visible des del centre del
complex, la cabanya podia passar desapercebuda.
«Llevat que algú estigui sent molt, molt conscienciós...»
L’inconfusible xiuxiueig líquid del fang oprimit per la
sola d'una bota va alertar Còrran de la presència d'algú just fora de la
cabana. El corellià va alçar la mirada i va veure com el canó d'una carrabina
làser apuntava pel forat de l'entrada. Una cama esquerra recoberta per
l'armadura gris pissarra que usaven els soldats de les tropes d'assalt durant
les seves missions de comando va seguir a l'arma. El canó de la carrabina làser
es va desplaçar cap a la dreta, allunyant-se de Còrran, i va iniciar una lenta
exploració per l'habitació.
Còrran es va incorporar amb la violència d'un ressort
bruscament alliberat i va enfonsar el seu puny esquerre a la gola del soldat.
Utilitzant el seu cos com a arma, el corellià va estavellar al soldat contra el
brancal de la porta. Després Còrran va ficar la mà dreta a l'aixella de
l'armadura del soldat, va girar sobre els seus talons i va llançar l'home cap
al centre de la cabana. Fent un pas cap endavant, Còrran va saltar cap amunt i
va permetre que els seus genolls caiguessin sobre l'estómac de l’imperial.
El soldat va patir un accés de nàusees, i filets de
vòmit van sorgir de sota del seu casc. Còrran va treure la pistola
desintegradora del soldat de la seva funda, va fer lliscar el canó per sota del
mentó del soldat i va prémer el gallet. Un xiscle ofegat va acompanyar el
centelleig de llum vermellosa que es va estendre per les ulleres del casc, i
després el cos que havia estat debatent-se sota del corellià va quedar
sobtadament flàccid.
Còrran va torçar el gest. «Qui porta a sobre un
desintegrador ajustat per matar acaba sent mort per un desintegrador ajustat
per matar.» Va llançar la pistola desintegradora a terra al costat de la
carrabina, i després es va apartar de l'abdomen del mort i va obrir el tancament
del seu cinturó de municions. Després d'haver-lo alliberat de la pressió del
cos mitjançant una tirada, Còrran va veure que, a més dels ergizadors per als
desintegradors, el cinturó estava proveït d'una sèrie de compartiments, la
meitat dels quals estaven plens. Obrint un d'ells, Còrran va veure diversos
gruixuts cilindres platejats i va sentir com un nou sotrac recorria el seu cos.
«Càrregues explosives! I algunes ja deuen haver estat
col·locades...»
Un soroll a l'entrada va fer que Còrran es tornés. Un
soldat de les tropes d'assalt estava immòbil al llindar, amb el cap inclinat
cap a ell. La mà dreta d’en Còrran va buscar a les palpentes la pistola
desintegradora, però sabia que mai aconseguiria agafar-la a temps. Un instant
després es va adonar que les mans del soldat de les tropes d'assalt estaven
buides i, el que era encara més important, va veure que els seus peus estaven
suspesos en l'aire a uns cinc centímetres del sòl.
Ooryl va llançar el cos a un costat, i aquest va caure
a terra. El gandià va llançar una ràpida mirada al cos del soldat de les tropes
d'assalt i després va assentir.
-Ooryl demana disculpes per haver-te deixat indefens.
Ooryl estava fent una passejada quan la presència d'aquests intrusos va
començar a ser evident.
- Quants són?
El gandià va moure el cap.
-Ara hi ha dos menys. Ooryl va veure quatre més en
diferents punts del perímetre.
- I els nostres sentinelles?
-Han desaparegut.
-Mal assumpte. Els soldats de les tropes d'assalt
viatgen en grups de nou, i amb la tripulació de la nau que els ha portat fins
aquí això dóna un total de dues dotzenes. -Còrran va agafar el cinturó de
municions i se’l va posar. Mentre s'enfundava la pistola desintegradora, va
veure que Ooryl també s'havia apropiat de les armes del seu soldat -. El teu noi
és mort?
El gandià va assentir i li va donar la volta al seu
soldat fins a deixar-lo estirat sobre l'estómac. El casc del soldat de les
tropes d'assalt tenia un forat tacat de sang a la part del clatell. L'aspecte
del forat era una mica estrany, i Còrran seguida va saber que la causa estava
en la seva forma, i no merament en les bonys i irregularitats de l'armadura.
«Té forma de diamant...» Va alçar la mirada cap al
gandià.
- T'has fet mal a la mà?
Ooryl va ajuntar els seus tres dits, formant un puny
que tenia la peculiar forma de la ferida.
-Ooryl conserva tota la seva eficiència.
-Bé, doncs la nit i la boira disminueixen
considerablement la meva. Hauràs d'anar davant. Hem de suposar que els altres
pretenen volar el centre.
- Cap alarma?
Còrran va titubejar durant uns moments abans de
respondre. Donar l'alarma semblava el curs d'acció més lògic i efectiu, però no
disposaven de tropes que poguessin enfrontar-se als soldats imperials.
Despertar a tot el món suposaria una invitació a què els matessin mentre corrien
d'un costat a un altre desarmats. Els pilots intentarien arribar fins les seves
naus, i els soldats de les tropes d’assalt escampats pel centre de vol
acabarien amb ells en qüestió de segons.
-Crec que aquesta vegada haurem de recórrer al silenci
-va dir per fi -. Hem d’aproximar-nos al centre de vol des del costat pel qual
no ens poden veure.
El gandià va assentir i va començar a guiar Còrran per
entre la foscor carregada de boira. Mentre caminava amb la carrabina làser
enganxada al seu pit, Còrran va sentir com una legió de pensaments i emocions
trobades s'agitava dins d'ell. Un nou pla acudia a la seva ment amb cada pas
que feia. Havia d'haver formes millors de portar aquella situació que vagar a
cegues per entre les tenebres a la recerca de soldats de les tropes d'assalt.
Els enemics disposaven de tots els avantatges possibles
sobre ells. No només comptaven amb la seva armadura perquè els protegís, sinó
que a més el casc augmentava la seva capacitat de visió, i el comunicador
incorporat significaba que podrien coordinar els seus esforços per
localitzar-los i matar-los.
El curs dels pensaments d’en Còrran va canviar de
sobte, i l'ambició va fer sorgir somnis de glòria. El corellià es va veure a si
mateix convertit en un heroi de l'Aliança per haver fet fracassar la incursió
de les tropes d'assalt, però aquest somni va morir ràpidament. Tal com havien
demostrat Biggs Darklighter i Jek Porkins, la majoria d'herois de l'Aliança
eren elevats a tal estat pòstumament, i el desenllaç més probable d'aquella expedició
era precisament el pòstum. La idea no li agradava gens a Còrran, però la
sensació d'amenaça que s'anava estenent a través de la nit feia que resultés
molt difícil de negar-la.
I, al mateix temps, saber que la mort era un final
gairebé segur li va proporcionar una sensació de llibertat. El seu objectiu va
canviar, deixant de ser el de seguir viu per convertir-se en el d'assegurar-se
que els seus amics seguirien vivint. Còrran no estava lluitant per ell, sinó
per a ells. Era l'escut que evitaria que el mal de l'Imperi arribés a
tocar-los, i aquesta idea li va oferir un refugi en el qual estar fora de
perill de la sensació de catàstrofe imminent que havia començat a rosegar-los
per dins.
Ooryl el va detenir mitjançant una suau pressió de la
mà sobre el seu pit. El gandià va aixecar un dit, i després va assenyalar cap
endavant. Va formar un puny amb la mà dreta i després va descriure un lent arc
amb l'esquerra.
Còrran va assentir, va alçar la carrabina i va dirigir
el canó de l'arma cap a la línia assenyalada per Ooryl. El gandià va donar uns
passos cap a l'esquerra i va desaparèixer gairebé immediatament en la boira. El
corellià va esperar, concentrant tota la seva força de voluntat en un
desesperat desig de poder veure a través de la boirina per distingir el seu
objectiu. Sabia que les probabilitats de donar-li en alguna cosa eren mínimes,
i esperava haver de dirigir el seu foc cap a la font de qualsevol feix
desintegrador que veiés. Tot i així, Còrran es va permetre creure que podia
percebre la presència del soldat embolicat en una dura closca que es trobava
immòbil a uns vint metres davant seu.
Un cruixit vagament líquid li arribà al cor a través de
la boira. Còrran va posar-se en marxa, avançant cautelosament per entre les
plantes i els telons de molsa circellada que creixien a la perifèria del
complex. Més o menys al lloc on havia esperat ensopegar-se amb el seu objectiu,
va trobar el gandià inclinat sobre un soldat de les tropes d'assalt caigut a
terra. El casc semblava estar decididament aixafat per la part de dalt, i havia
baixat prou per arribar a ocultar la gola del soldat.
Ooryl va acabar d'obrir l'últim dels tancaments de les
plaques pectorals i ventral de l'armadura, i després les va apartar del cadàver
i se les va allargar a Còrran.
-Tu també tindràs exosquelet.
El pilot humà va somriure. Es va treure el cinturó i es
va posar l'armadura. Era massa gran per a ell, però va estrènyer les corretges
tant com va poder i va acabar aconseguint que li quedés raonablement bé. Afegir
el cinturó de municions del soldat al seu va ajudar a mantenir l'armadura al
seu lloc, encara que el pes de dos desintegradors -un a cada maluc -feia que se
sentís una mica maldestre.
Ooryl va prendre l'altra carrabina amb la seva mà
lliure i els dos van començar a caminar. Còrran va seguir al gandià, i no van
trigar d’arribar al costat del centre de vol que quedava més allunyat del
recinte central. Els dos van aprofitar el forat que l'arbre kaha havia obert a
la paret per tornar a entrar a l'edifici. Un fil de llum relluïa per sota del
panell de la porta que donava al passadís, i Còrran s'ho va prendre com un bon
senyal.
-Si els soldats estiguessin en aquesta sala -va dir
mentre estenia un dit cap al tènue resplendor -, haurien apagat la llum, perquè
deixar-la encesa significa que quedaran siluetejats quan entrin en una
habitació que es trobi a les fosques. Gavin i Shiel estan a l'habitació del
costat. Anem a reunir-nos amb ells.
El gandià va assentir i va entreobrir la porta. Va
donar un cop d'ull i després indicar a Còrran que podia avançar. El corellià va
tancar la porta darrere d'ell i va seguir a Ooryl fins a la següent porta del
passadís. Els dos van entrar, i el gandià va anar cap al lloc on estava dormint
el shistavanià mentre Còrran anava cap al llit d’en Gavin. Passant-se la
carrabina a la mà dreta, Còrran es va inclinar i va posar la mà esquerra sobre
la boca de Gavin.
Va sentir com el noi despertava amb un sobresalt.
-No facis soroll, Gavin. Sóc jo, Còrran... No et
moguis, d'acord?
Shiel va despertar amb un grunyit ofegat, però va
deixar de fer soroll després d'haver ensumat l'aire mitjançant un parell de
profundes aspiracions. Es va incorporar, i després es va aixecar del llit i es
va amagar al costat de la capçalera del llit d’en Gavin, reunint-se amb Còrran
i el gandià.
-Soldats de les tropes d'assalt. Sang.
Còrran va assentir.
-Tenim imperials a la base. Estan col·locant càrregues
explosives per volar-la per l'aire, i crec que ara es troben a l'hangar. Hem
acabat amb tres, i pensem que hi ha d’haver un total de dues dotzenes.
Ooryl li va lliurar una carrabina a l'home-llop
shistavanià.
- Saps com utilitzar això? La riallada xiuxiuejada d’en
Shiel va sonar curiosament semblant a un grunyit.
-Les marques de mort no cauen del cel com la pluja.
Còrran es va treure un dels cinturons de munició i l’hi
va passar a Gavin.
- Pots disparar un desintegrador?
El jove va assentir, el seu rostre molt pàl·lid sota la
llum que es filtrava per sota de la porta.
-Però no sé si li donaré en alguna cosa.
-Apunta i dispara, i després segueix disparant i no
deixis de fer-ho. –Còrran va mirar als dos alienígenes -. Atès que els dos
podeu moure-us per entre la foscor i que la vostra coloració fa que resulti
difícil que us detectin, crec que hauríeu d’anar cap a l’hangar. -Va agafar
dues recàrregues del seu cinturó i les hi va passar a Shiel -. Ens obrirem pas
pel centre i intentarem atreure la seva atenció. Si aconseguiu esbrinar on és
la seva nau...
La llum del passadís es va apagar.
-Oh, oh.
Gavin va desenfundar la pistola desintegradora, i la
palanca de selecció del nivell d'energia va produir un espetec.
-Deixa-la en posició de matar, noi. -Còrran va
assenyalar la finestra -. I ara, aneu a flanquejar-los.
Després el corellià va girar sobre els seus talons i va
esmunyir-se cap a la porta. Va aixecar el braç, va fer girar el picaportes i la
va obrir uns centímetres. La foscor feia que no pogués veure res, però va
sentir un grinyol de frontisses en algun punt del passadís. Va acariciar el
medalló que portava perquè li donés sort i després va obrir la porta, va sortir
al passadís i va disparar una ràfega.
Dos feixos desintegradors es van escampar sobre el pit
d'un soldat de les tropes d'assalt i van fer que sortís acomiadat cap enrere i
xoqués amb un altre soldat. El dit del mort va accionar el gallet de la seva
carrabina, enviant una filera d'energia letal passadís avall. Còrran va saltar
cap a la dreta per esquivar-la, i la seva espatlla va xocar amb la paret. Un
esclat de llum vermell va sorgir de l'entrada que es trobava més prop de l'inici
del passadís, recordant a Còrran el centelleig que havia il·luminat les plaques
oculars del primer soldat a qui havia matat. En qüestió d'un instant, el
corellià va saber que l'habitació contenia a un tercer soldat de les tropes
d'assalt i que almenys un dels pilots de l'esquadró jeia mort al seu llit.
La segona ràfega d’en Còrran va abatre el soldat de les
tropes d'assalt que estava emergint de sota el cadàver de l'imperial. Còrran va
pensar que havia xocat amb el terra amb una violència prou gran per poder tenir
la certesa que estava mort, però els petits focs votius creats en les parets i
el terra pels feixos desintegradors que no aconseguien trobar un blanc no
proporcionaven la llum suficient perquè pogués estar segur. Llavors va entrar
en escena el soldat que havia estat invisible fins aquell moment dins de
l'habitació de l'inici del passadís i, com si fos la imatge de l’imperial
reflectida en un mirall, Gavin va sortir per la porta de la seva habitació.
- Gavin, no!
El granger va aconseguir fer un tret mentre el soldat
omplia el passadís amb un torrent de feixos d'energia. Còrran va prémer el
gallet de la seva arma i va desplaçar el canó en un veloç arc a través del
passadís. Va sentir com Gavin deixava escapar un gemec ofegat i queia a terra
darrere d'ell. Els trets del corellià van deixar sense cames al soldat
imperial. L'últim feix va travessar un protector ocular i va cobrir de
bombolles mig foses l'armadura a la zona del seu clatell.
Totes les portes s'estaven obrint al llarg del
passadís. Còrran va girar el cap cap a la més propera i va veure el twi'lek.
-Gavin ha caigut. Ajuda’l. Tenim soldats de les tropes
d'assalt a la base.
Nawara Ven el va mirar fixament.
- I com han trobat...?
-No ho sé. Han col·locat càrregues explosives. Treu a
tot el món d'aquí. Còrran va arrencar a córrer pel passadís, saltant per sobre
del trio de soldats imperials morts. Va treure l'alimentador esgotat de la
carrabina i va col·locar-ne un de nou. Quan s'estava aproximant a l'hangar, va
sentir molts trets. Les tires de plàstic semitransparent que penjaven sobre
l'entrada li van mostrar un gran nombre de feixos d'energia que es desplegaven
per convergir sobre dos punts en la foscor, fet que va indicar Còrran que Shiel
i Ooryl havien aconseguit atreure una considerable quantitat d'atenció
mitjançant la seva maniobra de flanqueig. «I també hi ha trets procedents de
l'altre costat de la porta...»
Va treure un cilindre explosiu d'un dels compartiments
del cinturó, va disposar el cronòmetre perquè esclatés passats cinc segons i va
deixar caure el polze sobre el botó activador. Després aixecant la vista i va
localitzar la que li va semblar era la major concentració de trets dirigits
contra els seus dos camarades. «Sis... Sí, això té bon aspecte.»
Còrran va travessar el teló de plàstic i va permetre
que el botó activador comencés a pujar, posant en marxa el cronòmetre, i
després va llançar el cilindre explosiu cap al grup de comandos, fent que
llisqués sobre la llisa superfície de ferrocret. «Tres, dos, un!»
L'explosió va dispersar els soldats, i va llançar a dos
per l'aire i per sobre del generador portàtil que havien estat utilitzant com a
cobertura. Còrran va girar sobre els seus talons abans que els seus cossos
xoquessin amb el terra i va tombar el canó de la seva carrabina làser cap al
soldat amagat a l'esquerra de la porta. La ràfega de foc làser es va obrir pas
a través de la cuirassa del tors, fent que el soldat sortís acomiadat de
darrere de la columna de caixes que l’havien estat protegint.
Girant sobre si mateix, Còrran va escampar un diluvi de
dards desintegradors de color carmesí sobre el soldat de les tropes d'assalt de
l'altre costat del llindar. Els feixos li van donar al pit i a les cames, fent
que sortís acomiadat cap enrere a través de la cortina de plàstic i traient-lo
de l'hangar. Prosseguint el seu gir, Còrran va enviar nous feixos
desintegradors contra les diferents fogonades sorgides de les armes de
l'enemic, retrocedint i girant, adquirint més velocitat i permetent que el seu
cos es mogués gairebé a l'atzar.
Sabia que hagués hagut d'estar terriblement espantat,
però com abans havia decidit que ja podia donar-se per mort, la por no
aconseguia trobar cap agafador en la seva ànima. Còrran era capaç d'enjudiciar
la situació amb un distanciament emocional que el sorprenia. Això li va
permetre veure la seva entrada a l'hangar d'una forma molt semblant a com havia
vist submergir-se en el núvol de caces TIE a Hensara. «Puc disparar contra
qualsevol..., així que més val que vagin amb molta cura.»
La carrabina d’en Còrran es va elevar, i el canó de
l'arma va escampar un bategar estroboscòpic de foc làser sobre la silueta d'un
soldat que s'havia pujat a la passarel·la de l'hangar. L’imperial es va aixecar
i va tremolar convulsivament, i després va iniciar un vol cap a enrere i cap al
sòl que Còrran va trobar increïblement gràcil. El seu aterratge, que va ser
considerablement violent i sorollós, va fer malbé tota la bellesa de la seva
caiguda i va tornar al corellià a l'horrible realitat en què es trobava
atrapat.
Un feix làser li va donar a la part dreta del pit i el
va llançar cap a les ombres. Còrran va xocar amb una paret de caixes de fusta,
i un teló d'estrelles va esclatar davant dels seus ulls quan el seu cap es va
estavellar contra alguna cosa sòlida. Va sentir soroll de fusta i vidres que es
trencaven, i el clapoteig d'alguna classe de recipient que començava a
buidar-se. El corellià va esperar que no fos el seu cos buidant-se de sang,
però els dolors que sentia al pit i les ondulacions de foc que irradiaven de la
ferida gairebé constituïen una garantia de què ell era la font del so. Una olor
desagradablement dolça es va barrejar amb la pudor de la carn cremada, i Còrran
va comprendre que s'estava morint.
«Fa olor de whisky corellià...» La seva ment va tornar
a la interminable successió de gots i copes buidades en la vetlla del seu pare.
Cada ronda de begudes havia puntuat un brindis o un homenatge al seu pare ofert
per membres de la Força de Seguretat de Corèllia, des del director fins Gil i
Iella passant pels novells als quals el seu pare havia pres sota la seva
protecció. Aleshores Còrran havia pensat que el fet que t’acomiadessin
celebrant semblant vetlla seria la forma més digna i elegant de marxar del món.
«I ara estic al·lucinant la seva olor.»
Un espasme de dolor el va deixar com a herència un
moment de lucidesa, i Còrran es va aferrar a ell. Els seus ulls van tornar a
ser capaços de veure amb claredat, i va veure feixos làser que cremaven en
totes direccions a través de la foscor. Va intentar aixecar la seva carrabina,
però no podia sentir el seu pes a la mà. Còrran va decidir desenfundar la
pistola desintegradora, i va ser llavors quan va descobrir que el seu braç dret
no estava funcionant massa bé.
Aquest descobriment va arribar un parell de segons
abans que els feixos làser li ensenyessin la silueta d’un soldat de les tropes
d'assalt que estava buscant refugi a prop seu.
Còrran va desitjar que el seu cos s'enfonsés al
ferrocret, però no va passar res.
El soldat de les tropes d'assalt va apartar alguna cosa
amb un peu, i un instant després Còrran va sentir com la carrabina xocava amb
una caixa invisible. Va intentar incorporar-se usant el braç esquerre, però el
dolor que va sentir en el costat dret del pit el va detenir.
Còrran va descobrir que s'estava quedant sense respiració.
«El meu pulmó... Deu d’estar mig esclafat.»
L’imperial va baixar la seva carrabina, de manera que
va proporcionar una excel·lent visió del seu canó a Còrran.
-Tot ha acabat per a tu, escòria rebel.
-Per a tu també, soldadet. -Còrran va alçar la mà
esquerra, però va mantenir el polze exercint pressió sobre l'extrem del
cilindre explosiu que havia tret d'un dels compartiments del seu cinturó -. Si
moro, això explota.
El soldat de les tropes d'assalt va titubejar durant un
segon, i després va bellugar el cap.
-Bon intent. Però ho estàs sostenint per l'extrem
equivocat.
El gemec d'un feix desintegrador va omplir carreró
sense sortida delimitat per les caixes i els contenidors, i Còrran no va poder
evitar encongir-se sobre si mateix. Es va dir que aquella era una forma molt
poc digna de morir, i un instant després va adonar-se’n que els morts poques
vegades són tan vanitosos. El cos del soldat de les tropes d'assalt es va
balancejar per sobre d'ell, i després es va doblar per l'altura dels genolls i
va caure a terra al seu costat. El forat obert a l'esquena de la seva cuirassa
fumejava i tirava espurnes.
Wedge va arribar a la carrera i va clavar un genoll a
terra al costat d’en Còrran.
- Com li van les coses, senyor Horn?
-Bé, algunes parts del meu cos no em fan mal
excessivament...
Wedge va somriure.
-Aguanti. Els soldats de les tropes d'assalt s'estan
retirant. ¡Metges!
-Bombes...
-Ja ho sé. Estem localitzant-les i desarmant-les.
Còrran va somriure i va intentar respirar profund.
- Gavin?
-En força mal estat, igual que vostè. Ja hem iniciat
els preparatius per a l'evacuació.
-Pot donar-me per mort. -Còrran va torçar el gest -.
Estic tan greu que puc olorar l'aroma del whisky corellià.
-I ho està ensumant Còrran, perquè està jaient al
centre d'un bassal d'aquest whisky.
-Wedge va arrufar les celles -. La caixa sobre la que
va caure estava plena de Reserva de Whyren.
- Què? Com...?
Wedge va bellugar el cap mentre els androides metges
anaven cap a ells.
-No ho sé. Resoldre aquest misteri serà la seva nova missió
mentre es recupera de les ferides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada