Relats de la Cantina de Mos Eisley
II
Després que la reunió
d'intercanvi es dissolgués, els reptadors de les sorres es van afanyar a través
del Mar de les Dunes en direccions diferents, carregats amb nous tresors que
cada clan havia obtingut a través de dures negociacions.
Després d'una hora
d’incansable carrisqueig, en Het Nkik va convèncer la pilot per desviar-se pel
camí que el vehicle d’en Jek Nkik podria haver pres, per veure si podien
descobrir el que els havia passat als jawes perduts. Es van dirigir cap a les
granges d'humitat entre les que el seu company de clan solia comerciar.
En Het Nkik treballava a
la sala de màquines, persuadint als vacil·lants reactors perquè funcionessin només
uns pocs mesos més fins a l'estació de les tempestes quan els reptadors serien
aparcats al costat dels forts jawa als erms. Els vells mecànics d’en Wimateeka
haurien de fer-li a les bombes d'ions i als reactors una revisió completa. Els
companys d’en Het Nkik estaven molt més centrats en les seves tasques ara que
la reunió d'intercanvi havia acabat.
Al voltant del mig dia, el
guaita va fer sonar l'alarma. Havia vist fum. Normalment la vista de restes
cremant feia que els jawes es quedessin estàtics davant la possibilitat d'una
reclamació de salvament, però en Het Nkik va sentir un profund pressentiment;
cap dels altres va sentir el canvi en la seva olor.
Va deixar el seu lloc i va
agafar la plataforma elevadora fins al pont. Davant l'ample finestral, va pujar
a una caixa invertida d'equip i va observar. El fum es feia gran. El seu cor es
va enfonsar en el seu interior com si hagués perdut totes les seves possessions
en una mala barata.
Reconeixia l'oxidat metall
marró del nucli d'un vell transport, amb forma trapezoïdal. El reptador havia
estat assaltat, cosit a trets amb armes pesades de foc, i destruït.
En Het Nkik sabia que el
seu amic i germà de clan era mort.
El guaita va refilar
aterrit, expressant la seva por que el que fos que hagués colpejat el reptador
podria seguir en els voltants per atacar-los. Però el pilot, veient l'enorme
fortuna de béns sense reclamar, va vèncer la seva ansietat. Va usar la unitat
de comunicació per transmetre un missatge al fort d’en Wimateeka, establint els
seus drets de salvament.
Greixosos esquinçalls de
fum ascendien en l'aire mentre el reptador descendia cap al vehicle destruït.
En Het Nkik va sentir ressorgir una bombolla de ràbia al seu interior. Va recordar com les tropes havien assaltat els forts
jawes per practicar. Va pensar en l'assentament de l’Eet Ptaa envaït pels
Habitants de les Sorres. I de nou, quelcom més gran havia atacat els
indefensos jawes, potser per despit, o per esport, o sense cap raó.
L'únic que feien els jawes
era assumir les seves pallisses, escapar i acceptar la seva indefensió. Res
canviaria mai fins que algú els hi ensenyés una altra manera.
Va pensar en el blàster
que havia comprat a la reunió d'intercanvi.
El pilot va aturar el
reptador mirant cap a la millor ruta d'escapament per si els atacants
reapareixien. Les portes del casc es van obrir, i els jawes van sortir,
ajupint-se per tenir protecció, però ansiosos per llançar-se cap el tresor
descobert de ferralla. El pilot es va avançar per posar una balisa de reclam al
reptador arruïnat, advertint a altres carronyers. Els jawes van entrar a munts
per les portes mig obertes del vehicle, apressant-se a veure quins tresors
havien quedat intactes.
Diversos jawes van xisclar
quan es van adonar que no estaven sols al reptador danyat. Un vell humà amb
barba vestit amb robes desgastades però fluides estava a l'ombra al costat de
dos droides que semblava haver reclamat per a ell. Hi havia construït una
petita pira crepitant. En Het Nkik va olorar, olorant carn cremada, el vell
home ja havia començat el ritual d'eliminació dels cossos jawa en les flames
porgadores.
L'humà va alçar les mans en un gest apaivagador. Alguns dels cosins d’en
Het Nkik especulaven que el vell humà havia matat els altres jawes, però en Het
Nkik va veure que això era òbviament absurd.
Un droide de protocol
caminava rígidament al costat del vell home. El seu revestiment daurat estava
una mica esgarrapat, i tenia un bony a la part alta del seu cap, però malgrat
tot el droide semblava funcionar en perfecte ordre. L'altre droide, un model
amb forma de barril, es va quedar enrere i va emetre un xiulet agut a manera
d'alarma al veure els jawes. En Het Nkik va començar a calcular automàticament
quant podria aconseguir en una barata pels androides.
El droide de protocol va
dir:
-Ofereixo els meus serveis
com a intèrpret, senyor. Domino amb fluïdesa més de sis milions de formes de
comunicació.
El vell va mirar
serenament al droide i va fer un gest despectiu.
-Els teus serveis no seran
necessaris. He viscut en aquests deserts durant molt temps com per no entendre
el llenguatge dels jawes. Salutacions! -Va dir el vell home amb clares paraules
jawa-. Que comercies bé, encara que ho sento molt per la vostra tragèdia
d'avui, aquí.
Tres jawes es van inclinar
cap al terra ple de roques i van detectar petjades de bantha. Van començar un
gemec de pànic, sobtadament convençuts que els Habitants de les Sorres havien
declarat una guerra total.
Però hi havia alguna cosa
que no encaixava per al Het Nkik. Va mirar les empremtes, i el rude foc de les
armes que havia colpejat els punts més crucials de l'enorme transport de
minerals. Va olorar l'aire,
classificant capes d'olors des de metall fos i endurit, passant per la pudor
ardent dels cossos, fins a la sorra calenta. Va detectar un
rerefons d'armadura de plastiacer, lubricants frescos, un atac mecanitzat, però
no va poder trobar cap dels florits olors dels incursors tusken o el polsegós i
picant olor dels seus banthes.
En Het Nkik va assenyalar
això, i els altres jawes li van cridar, impacients, com sempre, per les seves
visions contradictòries. Però el vell home va parlar en la seva defensa.
-El vostre petit germà té raó. Va ser un atac Imperial,
no un cop dels Habitants de les Sorres. -Els altres van refilar amb
incredulitat, però el vell home va continuar-. Res els agradaria més a les forces d'ocupació Imperials
de veure una guerra entre els Habitants de les Sorres, els jawes i els grangers
d'humitat humans. No heu de creure els seus enganys.
- Qui ets tu? -Va preguntar en Het Nkik-. Com coneixes nostres costums
funeraris, i per què no has reclamat cap bé per a tu?
El vell home va dir:
-Conec els vostres costums
perquè intento entendre a les altres persones que comparteixen la meva llar al
desert. Sé que els jawes creuen que totes les seves possessions pertanyen al
clan a la seva mort, però els vostres cossos van ser prestats pel ventre de les
sorres, i els seus elements han de tornar per pagar el deute que teniu per la
vostra vida temporal.
Alguns dels jawes es van
quedar sense paraules pel seu eloqüent recital de les seves creences
intensament privades.
-Si ens entens tan bé -va
dir en Het Nkik impetuosament-, llavors sabràs que cap jawa mai li retornarà el
cop a un incursor tusken, ni tan sols per un assalt tan evident com aquest.
Tots els jawes són uns covards. Res els farà lluitar.
El vell home va somriure
indulgentment, i els seus ulls blau clar van semblar perforar a través de la
túnica d’en Het Nkik, veient profundament en l'ombra encaputxada de la seva
cara.
-Potser un covard només és
un lluitador al qual encara no se li ha empès prou... o al que no se li ha
mostrat la manera.
-General Kenobi -el va
interrompre el droide daurat -. L'amo
Luke porta absent massa temps. Hi hauria d'haver tingut abundant
temps per arribar a casa i tornar a hores d'ara.
El vell home es va girar
cap als jawes.
-La vostra reclamació de
salvament està segura aquí, però heu d'avisar als altres dels trucs que els
Imperials estan utilitzant. El destacament a Mos Eisley acaba de ser reforçat
amb molts més soldats d'assalt. Estan buscant... quelcom que no trobaran.
Els dos droides van romandre junts.
-Però el Prefecte i el
Governador Imperial seguiran fomentant la confusió entre els jawes i els
incursores tusken. -Llavors l'humà es va girar i va mirar directament a Het
Nkik-. Els jawes no estan indefensos... si no volen estar-ho.
En Het Nkik va sentir una
llança de por i comprensió travessant-li. Un record va tornar a ell com un
llamp atordidor. Va recordar amb la vivacitat d'una doble posta de sol al
desert una vegada, menys d'un any abans de la seva majoria d'edat, quan hi havia
escanejat un lliscant estavellat T-16 en els racons rocosos d'un canó sense
nom. Volent reclamar el salvament per a si mateix, en Het Nkik no va demanar
assistència jawa, ni tan sols d’en Jek Nkik. Quan va trobar el vehicle destrossat, va veure un jove
humà mort a terra, llançat allà pel xoc. Aparentment, els repulsors
del T-16 havien estat incapaços de contrarestar una elevació termal sobtada; el
lliscador havia xocat i derrapat, deixant una llengua de fum en l'aire buit.
En Het Nkik havia grapejat els mutilats controls, ignorant el cos
destrossat que ja havia començat a atreure insectes cercadors d'humitat de les
esquerdes de les roques. Hi havia alçat la vista sobtadament per
descobrir sis joves i cruels incursors tusken, amb les cares embolicades amb
parracs, xiuxiuejant a través dels seus filtres de respiració. Estaven
enfadats, preparats per a una heroica aventura que podrien comptar al voltant
de les fogueres durant tota la seva edat adulta. Els Habitants de les Sorres van alçar les seves esmolades
vares gaffi i van articular els seus udolants crits.
En Het Nkik sabia que
estava a punt de morir. Possiblement no podia lluitar ni tan sols contra un
dels Habitants de les Sorres. Estava desarmat. Estava sol. Era petit i
indefens... un covard i feble jawa.
Però mentre els Habitants
de les Sorres atacaven, en Het Nkik havia trobat l'encara funcional sistema de
seguretat del T-16, i el va activar. L'alarma sònica va enviar un palpitant xiscle prou fort per coagular la
sang d'un dewback. Espantats pel soroll, els incursors havien fugit.
En Het Nkik va romandre tremolant en les seves robes marrons, paralitzat
per la por i l'atordiment. Li va portar diversos segons adonar-se que ell només
havia foragitat els incursors tusken. Un feble jawa havia fet retrocedir un atac
dels Habitants de les Sorres assedegats de sang!
Havia estat una revelació
encoratjadora per a ell: Amb l'equip i l'actitud adequada, els jawes podien ser
diferents. I ara tenia un rifle làser.
-Sé que no estem
indefensos -va dir en Het Nkik al vell home que continuava mirant-lo -, però
els membres del meu clan no es donen compte.
-Potser ho facin -va dir
el vell home.
Mentre que els altres
jawes entraven al reptador destrossat, en Het Nkik va saber el que havia de
fer. Va anar cap al pilot i va renunciar a tota la seva part del salvament a
canvi d'un únic vehicle operatiu que li portaria a ell sol a través del desert
fins a l’espaiport humà... on els Imperials estaven aquarterats.
El vehicle de sorra d’en
Het Nkik es va trencar dues vegades en la seva expedició cap a l’escampada i
escanyolida ciutat de Mos Eisley. Aturat sota la palpitant calor dels sols
mentre l'ardent vent li llepava sota la caputxa, se les va apanyar per usar la
seva habilitat i els seus escassos recursos per fer que el vehicle tornés a
avançar ranquejant sobre el rocós terra.
Dins de la seva capa, el
blàster DL-44 se sentia increïblement pesat, fred i calent per igual. El pes en l'interior del seu pit semblava fins i tot més
pesat, però la ràbia ardent l’impulsava cap endavant.
Als carrers batuts per la pols de Mos Eisley, en Het Nkik va mantenir el
vehicle de sorra en marxa fins que va veure un altre jawa, un membre d'un clan
distant que havia estat a la ciutat durant algun temps, i li va oferir en venda
el vehicle usat. Encara que va realitzar una negociació
pobra, en Het Nkik no esperava viure prou per gastar els crèdits; però la seva
naturalesa li prohibia regalar res.
A peu, en Het Nkik va
avançar pesadament a través de l’onejant calor del migdia, subjectant el
blàster fermament contra el seu pit, mirant les lànguides criatures
dormisquejar en portals de tova mentre esperaven que el dia es refredés. Els
carrers estaven gairebé deserts. Va caminar i caminar, sentint cremar els seus
peus, el pàl·lid pols empedreïa les seves peces.
Sabia el que pretenia fer,
però no sabia com anava a fer-ho. Tenia un blàster. Tenia una obsessió. Però
encara havia de trobar un objectiu... l'objectiu adequat.
Va notar una augmentada
presència Imperial a la ciutat, guàrdies situats a les zones d'atracada i al
centre de duanes, però no més de dos alhora. En Het Nkik sabia que la vida era
barata a Mos Eisley, i matar un soldat Imperial no causaria prou enrenou. Havia
de sortir d’aquesta resplendor de glòria i heroisme i que els jawes cantessin
sobre ell durant anys i anys.
Al centre de la ciutat va
trobar la gran ruïna de la nau espacial, Reina Vídua, un embolic de bigues
enredades, planxes del casc caient, i tot tipus d'estranyes criatures,
vagabunds i carronyers aguaitant a l'interior del casc.
Per al Het Nkik tenia
l'aspecte del lloc perfecte per a una emboscada.
Els seus instints li deien que se sentís indefens, però va aixafar aquests
sentiments fermament. Tenia la força, tant de bo pogués trobar la voluntat per
fer un exemple de si mateix. Això podia canviar les vides dels
jawes per sempre... o simplement podia morir imprudentment.
El pànic va fluir en el
seu interior mentre considerava la bogeria d'un insignificant jawa planejant
una cosa tan absurda. Volia amagar-se en un carreró fosc. Podia esperar la
foscor, escapolir-se ràpidament de la ciutat i trobar algun lloc on pogués
estar segur i ser un covard juntament amb els altres jawes, espantat de
qualsevol so amenaçador. Espantat de lluitar...
Donant-se ànims, en Het
Nkik va lliscar a l'interior de la bulliciosa cantina a través del brut carrer
principal des de la ruïna de la Reina Vídua. Olors conflictives el van
aclaparar, estranyes olors de mil espècies diferents, reactius que servien com
a estimulants per a un incalculable nombre de bioquímiques, l'olor d'intencions
amoroses, de violència continguda, de ràbia i riure, menjar i suor. Varietats
de música anaven a la deriva, una barreja de sorolls encadenats a una melodia.
Ell tenia crèdits. Podia
aconseguir un estimulant, cosa que li ajudés a centrar els seus pensaments,
reforçar el seu coratge.
En Het Nkik va baixar les escales amb passos ràpids, abraçant les ombres,
intentant passar inadvertit. En el profund dels plecs de les seves
robes agafava el preuat blàster. Va col·locar un pagaré al comptador de la
barra, esforçant-se per aconseguir l'alta superfície. Va haver repetir la seva
petició tres vegades abans que el cantiner humà pressionat entengués el que
volia. Prenent-se a poc a poc la seva beguda, en Het Nkik es va encorbar sobre
una petita taula privada, olorant rics reactius volàtils surant des de la
superfície del líquid. L'olor era tan intoxicant com la pròpia beguda.
Va intentar planejar, però
no li venia cap pensament. Hauria de recórrer a una acció espontània, a un gest
de còlera, en lloc d'un pla metòdicament orquestrat? El seu pla no requeria
delicadesa, merament un gran nombre d'objectius i l'element sorpresa. Va pensar
en els cossos cremant dels jawes, al reptador destrossat i al vell ermità humà
que li havia donat coratge.
Va sentir un calorós
rampell de sorpresa quan el vell ermità va entrar a la cantina amb un jove
granger d'humitat. El cantiner els va fer deixar els seus droides a fora, en un
altre moment en Het Nkik podria haver tramat un assalt per robar els dos
droides no custodiats, però no ara. Tenia coses més importants en ment.
El vell ermità no l'havia
vist, però en Het Nkik es va prendre la seva aparició com un signe, un
pressentiment de força. Va donar un glop a la seva beguda i es va asseure
observant al vell home parlar amb un pilot a la barra i després amb un wookiee,
i quan el noi granger d'humitat es va ficar en problemes amb un dels altres
clients, el vell home va anar al rescat amb l'arma més espectacular que en Het
Nkik havia vist mai, una vara brillant de llum que va tallar a través de la
carn com si fos fum.
Veure el sabre làser li va
fer dubtar de sobte del seu simple blàster. Va treure l'arma i la va col·locar
a la falda sota la taula, tocant les fines corbes metàl·liques, els botons
mortals, la cèl·lula d'energia introduïda en un extrem. Es va alarmar quan una
altra criatura se li va unir al seient de la seva taula, un pelut ranat de
musell llarg que feia olor de pols i ansietat per comerciar.
Els jawes i els ranats competien sovint uns amb altres en els carrers de
Mos Eisley. Els jawes tendien a vagar per les àrees buides de sorra, mentre que
els ranats es quedaven dins d'àrees poblades. Comerciaven de
vegades, però generalment es miraven els uns als altres amb sospita.
-Reegesk saluda en Het
Nkik i ofereix un intercanvi d'històries o mercaderies -va dir el ranat en la
salutació formalitzada.
En Het Nkik no estava
d'humor per parlar, però va donar la resposta apropiada. Xuclant la seva
beguda, escoltant el ranat xerrar sobre les seves mercaderies, va intentar
trobar una forma de reunir el seu propi coratge. Però quan el ranat li va
oferir un talismà de batalla tusken, es va aixecar sobtadament i va escoltar.
Els Habitants de les
Sorres eren grans guerrers; lluitaven contra criatures que eren moltes vegades
més grans que ells, massacraven assentaments sencers, domesticaven banthes
salvatges. Potser un amulet tusken podria donar-li l'avantatge que necessitava
després de tot. I què havia de perdre?
El ranat va semblar
adonar-se de quant volia el talismà, així que en Het Nkik li va oferir un alt
preu, amb la condició que podria pagar uns pocs crèdits ara i la resta després,
sabent que mai estaria allà per al segon termini.
Contra el seu bon judici,
en Het Nkik va treure furtivament el seu blàster de sota la taula perquè el
ranat pogués veure’l. Amb el talismà a la mà i el rifle làser sota la punta
dels seus dits, enfrontant-se a l'ardent intensitat dels ulls del ranat, en Het
Nkik va sentir que la inspiració tornava, va sentir la necessitat de venjança.
Va pensar de nou amb el seu germà de clan Jek Nkik, en com els dos havien fet
gairebé l'impossible, reparant el droide assassí... i llavors va recordar les
restes fumejants del reptador de les sorres.
Els Imperials havien fet això. Els Imperials havien
atacat altres forts jawa. Els Imperials continuaven estrenyent
el seu control a Tatooine. Potser el seu gest no només avivaria als jawes, sinó
que provocaria una revolució general. Llavors el planeta podria ser lliure de
nou. Això valdria qualsevol sacrifici, o no?
Una forta explosió i una
sobtada commoció per tota la cantina li va alarmar. Volia ficar-se sota la
taula, però es va girar per veure a un humà assegut en una cabina. El fum
pujava des d'un forat a la taula davant ell i un rodià fortament olorós jeia
sobre la taula. En Het Nkik va estar paralitzat durant un moment pel terror,
tot i que el ranat semblava divertit per la mort del rodià. En Het Nkik va
mirar com l'humà s'aixecava lentament, evitant al caça-recompenses mort i
llançant una moneda cap a la barra.
La vida era certament
barata a Mos Eisley, però ell volia vendre la seva a un alt preu. Altres jawes
a la cantina es van afanyar a reclamar el cos, en un altre moment ell també
podria haver lluitat per la seva part de les restes, però va deixar que els
seus germans agafessin el que necessitaven.
Va abaixar la mirada i va
veure el ranat acariciant el blàster DL-44, i en Het Nkik el va apartar d'una
tirada. Va sentir la determinació i l'entusiasme vessant a través dels seus
músculs. La beguda intoxicant va brunzir a través del seu cervell. L'arma se
sentia lleugera i poderosa a les mans.
Mai estaria més preparat.
Sense acomiadar-se del
ranat, va agafar el blàster, va prémer el talismà de batalla tusken, i va
sortir corrent de la cantina, creuant els brillants carrers fins a les ruïnes
de la Reina Vídua.
Tan aviat com va ser, en
Het Nkik va saber que havia volgut fer això. Estrenyent el blàster contra un
costat, va pujar gatejant per les calentes planxes de metall del casc de les
restes, trobant agafadors per a peus i mans per alçar-se fins a una posició més
elevada, un bon lloc des del qual disparar.
El seu pols martellejava.
El seu cap cantava. Sabia que aquest era el seu moment. Tota la seva vida havia
estat enfocada cap a aquest moment. Va trobar un lloc fosc. Un bon punt per a
la seva emboscada.
Una línia de tropes
d'assalt en patrulla va girar la cantonada, marxant cap a la cantina com si
busquessin alguna cosa. Marxaven
a passos curts, aixafant la pols sota els seus blancs talons, absorts en el seu
objectiu. La llum del sol lluïa en les seves polides armadures. Les seves armes
sondrollaven i trontollaven mentre caminaven, els seus cascos miraven
directament al front. Caminaven ràpidament, apropant-se més i
més. Va comptar vuit en una fila. Sí, vuit. Si ell, un únic feble jawa, podia
acabar amb vuit soldats Imperials, això seria material de llegenda. Cap jawa
podria oblidar que el seu germà, en Het Nkik, havia clavat tal cop contra
l'Imperi. Si tots els jawes
poguessin fer el mateix, l'Imperi es marxaria de Tatooine.
Va agafar fermament el
blàster. Es va ajupir. Va observar als soldats aproximar-se. Els seus brillants
ulls grocs es van centrar en ells, i va intentar determinar el millor pla
d'atac. Colpejaria al líder en primer lloc, després als del mig, després als de
darrere i després una altra vegada al capdavant en una escombrada. Hi hauria
una dutxa de raigs làser. Les portaria un moment descobrir la seva posició. Per
a alguns d'ells seria un moment massa llarg.
Fins i tot existia la
ridículament petita possibilitat que pogués matar-los a tots abans que
poguessin disparar en la seva direcció. A la ruïnosa nau tenia una mica de
cobertura. Potser sobrevisqués a això. Podia viure per colpejar una vegada i
una altra. Potser podria convertir-se fins i tot en un líder jawa, un senyor de
la guerra. En Het Nkik, el gran general!
Les tropes d'assalt es van
aturar al davant de la nau, mirant cap a la cantina, sense veure’l si més no.
Arrogants i confiats, van ignorar la Reina Vídua.
En Het Nkik va agafar el
blàster. Els seus genolls estaven preparats per explotar, com un ressort,
esperant, esperant fins que no va poder aguantar un moment, un instant més, i
va articular un trinat udolament de ràbia i venjança en una conscient imitació
d'un crit tusken. En l'únic moment de glòria de la seva vida, tan a prop del
final, en Het Nkik va saltar i va apuntar el rifle làser cap als seus
objectius.
Abans que poguessin
girar-se tan sols en la seva direcció, va prémer el gallet... una vegada, i una
altra, i una altra.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada