Tranquil cor: El Relat del cambrer (I)

TRANQUIL COR: EL RELAT DEL CAMBRER

DAVID BISCHOFF

Relat 6

Wuher, un cambrer que feia el torn posterior al doble migdia de la cantina de l'espai port de Mos Eisley, va ser abordat. Per empitjorar les coses, l'assaltant era un dels seus menys favorits de tot el que es reunia a la major congregació d'escòria intergalàctica.

Un extensor li va colpejar des de la pàl·lida ombra del carreró, enredant suaument el seu turmell, encara que amb la suficient força per detenir-lo. En Wuher va reaccionar automàticament agafant el pal de la part posterior del seu cinturó. Sempre era necessària una arma d'algun tipus per a aquells que creuen el camí d'un port de lladregots i matons com Mos Eisley. Tanmateix, la patètica veu que va venir del carreró i les escombraries li va fer no actuar.

-Si us plau, senyor. No volia fer-li mal. Li sol·licito asil humilment.

En Wuher va parpellejar. Es va fregar la bruta cinta que portava sobre els seus inflats ulls. Hi havia begut massa ahir a la nit en el seu propi bar i s'havia quedat adormit. Tenia una lleugera ressaca empipant-lo. No estava d'humor per arribar a un acord amb gentussa que demanava refugi o almoina.

-Deixeu-me en pau,-va grunyir. - Qui dimonis ets? -Wuher era un tipus esquerp, que preferia mantenir-se en els seus pensaments. Encara que en ocasions tenia una mica d’agressiva curiositat. Aquest era un tret que el seu cap, Chalmun el wookiee, va trobar com a recurs en els aspectes experimentals químics del treball d’en Wuher, encara que podria fer-li acabar malament.

-Sóc C2R4,- va cridar una veu, acompanyada de diversos xiulets i sorolls. -M'he escapat dels jawes, que volien utilitzar-me per peces de recanvi, tot i que sóc de gran ajuda d'una peça, per no dir res del valor del meu coneixement. Ha estat pura sort, els jawes van usar un dispositiu de retenció oxidat que va caure, permetent-me escapar.

En Wuher es va acostar més a les ombres i va haver d'ajustar la seva visió a l’angoixant brillantor que era una de les precioses característiques de Tatooine. Entre la pila de residus, plàstics i contenidors de metall, Wuher va apreciar una de les coses mes rares que havia vist. I Wuher havia vist de sobres moltes d'aquestes maleïdes rates tecnològiques per al seu gust.

La criatura metàl·lica va deixar anar la lleugera pressió que exercia l’extensor i es va recollir amb la mateixa vehemència que les paraules d’en Wuher.

- Vaja! Si senyor, efectivament ho sóc. Però li asseguro que no sóc un droide comú. La meva presència a Tatooine és un error de proporcions còsmiques.

El cos del droide era baix i arrodonit, similar al disseny de les unitats R2. Però aquí acabava aquesta similitud. Als costats del robot hi havia apèndixs bulbosos i quadrats penjant com balcons. En mig una mena de sèrie de fuets metàl·lics i dues carcasses amb dits. Al centre de la seva cara hi havia una obertura amb una graella que imitava un seguit d'esmolades dents. Feia la sensació d'estar tot acoblat, semblava que el droide havia començat la seva vida com una unitat R2, però hauria estat usat d'una altra manera per una boja ment mecànica amb un dubtós talent electrònic i de soldadura.

-Espera un minut. Sembles una unitat R2 trucada però parles com un d'aquests marietes de protocol!

-Els meus components inclouen aspectes d'ambdues unitats, així com de diverses altres. Encara que les meves especialitats inclouen, preparar menjar, descomposició d'enzims, programar diagnòstics químics i acceleració de composicions bacterianes. També sóc una excel·lent liquadora, forn de rostir i torradora de sorollblats, també puc preparar ràpidament un excel·lent menjar de la brossa diària.

En Wuher va mirar l'estrany artefacte incrèdul.

-Però ets un droide. Odio els droides.

- Però puc tenir un ús extraordinari!

En Wuher es va preguntar perquè estava perdent el temps amb el droide. Simple curiositat, això havia de ser. Necessitava un maleït rentat de cervell, això és el que necessitava.

-Mira, merda de maquina, menyspreu la teva amabilitat, com fa el meu cap per una bona raó. Fins i tot l'inferior dels jawes pertanyen a una tribu. Tot i que aquests t’apunyalen per l'esquena. Els droides, Qui sap que sou o d'on veniu? Sou com bombes, i nou de cada deu vegades exploteu a la cara dels vostres amos. -Wuher va aixeco un peu i el va posar al cap de l'objecte. -Ara, Fora del meu camí, tinc coses a fer! -Va donar una puntada a l'objecte que es va donar la volta, xiulant, cap a l'entrada de la cantonada i en Wuher va continuar el seu camí.

- Senyor! ¡Amable Senyor! ¡Reconsidereu-ho! Hauré d'estar aquí tot el dia recarregant les meves bateries. No m'atreveixo a sortir a la llum del dia per si els Jawes em troben. Concediu-me asil i no es penedirà, li ho juro!

- Buah! La paraula d'un droide és inútil! - Va grunyir l'home amb menyspreu.

Amb enorme disgust, en Wuher va haver d’apressar-se. Una prova més de perquè no havia de ser tan confiat passejant pels carrerons per estalviar escassos segons. Evitava els més foscos i freds perquè tendien a atraure la multitud. En canvi, aquest semblava més clar i en Wuher havia pensat que seria una drecera segura.

Els camins habituals de Mos Eisley eren un núvol de pols on els dobles sols irradiaven una calorosa radiació sobre els lletjos edificis i hangars. En ocasions el rugit d'una bèstia d'alguna nau que li enviava a la claredat del cel o que s'ajupia de forma inestable per amagar-se. El lloc feia fins i tot més olor de l'habitual barreja de nociva gasolina i les emanacions dels acalorats cossos alienígenes, juntament amb l'ocasional oloreta d'alguna espècia exòtica o una mica més mundana olor de putrefacció o orina. En Wuher va percebre al centre urbà una quantitat d’speeders major a l'habitual, així com un incòmode percentatge de tropes d'assalt.

Alguna cosa estranya passava, això era evident.

Oh, bé. Això volia dir que potser tingués més feina avui a la cantina. Com eloqüentment deia en Chalmun, un altre merder, un altre tanoca.

Mentre el cambrer camina pels concorreguts carrers, amb el sol colpejant i els ulls entretancats, encara estava molest pel droide amb què s'havia topat. Wuher era molt conscient que els droides eren essencialment inofensius. Odiar-los era com odiar el teu vàter o al teu forn o un vaporador d'humitat si d'alguna manera havien estat revestits amb un coneixement innocu. És cert, els droides solen ser en essència fiables sense cap estructura ètica ni racial. La veritat, i el cambrer ho sabia, era que els droides eren un objectiu fàcil.

En Wuher havia estat abandonat a Mos Eisley de petit, un humà entre gent a la qual no li agraden els humans. Havia estat colpejat i escopit durant tota la seva miserable i dura vida. El seu cap odiava els droides, en essència perquè no bevien i per tant ocupaven habitacions a la cantina que podien ser ocupades per clients que pagaven. En Wuher odiava a tothom, però els droides eren les úniques criatures que podria expulsar sense importar-li.

En Wuher era un home corpulent de mitjana edat, amb una barba de quatre dies, fosques ulleres i postura esquerpa des de dalt del seu greixós pèl fins al més profund de la seva greu i freda veu. Els seus ulls eren durs i foscos, i en ells no es podia veure res excepte la indiferència amoral quotidiana. No obstant això, un petit foc brillava en el seu cor, un somni que mantenia viu amb ganes després d'anys de dur treball. A la nit, arrossegant els peus fins a la seva bruta barraca, la majoria de les vegades una mica borratxo per les seves pròpies begudes, en Wuher es quedava mirant les estrelles en el beneït fred i veia possible arribar-hi i tocar-les, possiblement per viure la seva fantasia.

Potser llavors, quan hagi aconseguit aquest somni, no hauria d’expulsar a suplicants i indefensos droides per reforçar la seva patètica autoestima. Potser llavors podria donar alguna cosa a criatures inferiors a ell.

La granulada cantina amb forma de xampinyó va aparèixer davant d’ell. Wuher va caminar cap a l'entrada posterior. Va agafar la seva targeta d'identificació, va desbloquejar la porta i va caminar acuradament pels foscos esglaons. Va encendre els llums. No hi havia ni fred ni humitat a baix al celler. No hi havia soterranis freds i humits a Tatooine. No obstant això la seca olor de terra era la base per a la resta d'olors que s'apreciaven aquí, olors que sortien de les files de l'equip de laboratori, barrils, tancs i cisternes que s'elevaven a les taules i el terra com una cadena de metall, plàstic i vidre.

En Chalmun importava una mínima quantitat de material per a begudes, el molt gorrer. La resta del que se servia a la cantina de Mos Eisley es feia a la ciutat o aquí baix.

En Wuher tenia poc temps. El seu torn a la part superior començava de seguida. No obstant això un impuls urgent el va portar a una petita fornícula de la part posterior, un buit del soterrani on la resta d'empleats poques vegades s'aventuraven. Va encendre una petita llum i va aparèixer una màquina amb alambins, tubs, dials i vasos de precipitats. Al major dels vasos hi havia acumulada una petita quantitat d'un fluid verd fosc. En Wuher va examinar el detall dels dials que marcaven la gravetat i composició química. Al recinte emanava una mena d’efluvi irritant, com el d'uns mitjons bruts. Dolça música per al nas d’en Wuher! Els dials i les lectures digitals mostraven pràcticament la ràtio de contingut que Wuher havia calculat necessari. Un calfred d'excitació li va passar pel cos. Això podia ser el que buscava. El seu elixir! El seu licor perfecte, adaptat expressament per a gustos bioquímics no inferiors a un personatge com Jabba el Hutt, senyor i amo d'esclaus del criminal Tatooine.

En Wuher va contenir els seus tremolors, va inspirar profundament i va trobar un comptagotes estèril. Va treure el tap del got i va introduir el comptagotes, va aspirar una petita quantitat i va retirar el tresor verd jade.

Ah! Si aquesta destil·lació era la correcta, la beguda que Jabba el Hutt seria considerada el licor perfecte, què mes podria fer Jabba que nomenar-lo el seu cambrer o destil·lador o cerveser o enòleg personal? D'aquesta manera, amb posició elevada, l'humil Wuher podria guanyar la reputació i els diners que podria ajudar a portar-lo d'aquest fastigós desert de merda a algun prometedor i immaculat bar a un planeta paradisíac.

En Wuher es va dur el tub a la boca. Una tira de fluid va lluir com un diamant a la llum ambre. Va deixar que una mica caigués a la boca. Un llamp i un espurneig. Va sortir un núvol de fum. El dolor va ser immediat, però ho va aguantar. Va deixar que els sabors s’arrosseguessin en el seu paladar com la mort amb les seves botes de taló. Va fer un gest de dolor, va arronsar-se i ho va suportar. Rotwork. Skusk. Mummergy. Amarg i de dur aroma amb un petit cop d'alcohol al final.

Maleïda sigui! No prou bo. Els seus instints bioquímics, que havien estudiat amb cura altres begudes favorites d’en Jabba, havien sintetitzat una barreja teòricament perfecta, un licor que podia entusiasmar qualsevol cuc.

Això no era suficient. Li faltava algun element.

Merda!

El cambrer va anar a agafar el seu davantal i va pujar feixugament per les escales on l'esperava el seu fumejant cau de treball.

- Aigua! -Va sol·licitar l'alien verd en el seu molest llenguatge. - Aigua destil·lada embotellada, cambrer, no cometis un error! Tinc crèdits per pagar-la, aquest nas pot descobrir-ho! -L'alien es va tocar la seva absurda probòscide amb un dels seus dits verds.

El nas d’en Wuher es va moure. Era ell o l'olor d'aquest forat era pitjor que altres vegades.

-Si, amic. És la teva comanda, però sembla com si poguessis amb alguna cosa una mica més forta.

Els ulls com joies de l'alien van brillar de fúria i les seves orelles semblaven agitar-se amb indignació.

-Com t'atreveixes a parlar-me amb aquesta confiança, púrria d'humà. Creu-me, sóc un valent bevedor de qualsevol tipus de beguda forta. Però tinc com a regla acceptar-la només de veritables cambrers.

Una desfigurada cara es va apropar al lúgubre bar i a la conversa.

-En realitat aquest tipus fa alguna de les millors fotudes begudes per a un fastigós nadiu menjamerda. Jo l’acceptaré, Dr Evazan. He pres moltes begudes en dotze sistemes on he obtingut sentències de mort i passaré revista a aquestes begudes.

En Wuher va fer un esquerp gest amb el cap donant-li les gràcies. Així i tot l'alien no ho hagués provat. El tipus era un rodià, en Wuher ho sabia, i un caça-recompenses pel fanfarró afront que li havia fet. Una mala barreja.

-Ximpleries. -Va dir el rodià, els petits apèndixs satèl·lit sobre el seu cap es movien endavant i enrere com si busqués un canal de televisió. Del seu to es desprenia un to desdenyós. -Els humans no tenen el que cal tenir per ser bons cambrers. Tots dos termes s'exclouen mútuament.

Aquesta era la cantarella que escoltava Wuher sovint. Des del primer dia que es va graduar amb el seu kit de química amb un parell de begudes interessants i es va valer d'aquesta habilitat per a aplicacions de major èxit en una escola de cambrers per correspondència, havia estat menyspreat per voler agafar les tasques de servir a una sèrie de persones de diferents planetes, biomes, ecologies i altres. Els cambrers d'aquest tipus de llocs, que són freqüentats per bioquímiques diferents i úniques, eren més bioalquimistes que simples servidors de begudes. Havies de posar atenció en el que estaves fent. No tant per servir un bon got d'alguna variació d'àcid sulfúric que li agradés a un devaronià, deia un Gotal. Així mateix, una simple cervesa podia fer que un jawa s’arrugués com un cuc. Realment no és que els humans no poguessin fer-se càrrec d'aquest desafiament, sinó mes bé que no es volien preocupar d'això. És més, hi havia uns pocs en els dies de la vella i xenòfoba República que usaven les oportunitats per enverinar lentament enemics.

-Escolta, verdoset. -Va grunyir Wuher defensant-se. -Vés a l'oficina d’en Chalmun. El meu certificat està just a la paret.

- Ho faré! I faré qualsevol esforç necessari perquè siguis acomiadat del teu lloc. La teva amabilitat no ha estat correcta. -El rodià es va inclinar sobre la barra amb els seus amples i rodons ulls clavats directament en els d’en Wuher: una manera den confrontació de la seva espècie que expressava gran menyspreu. El nas d’en Wuher es va veure assaltada per una olor que havia notat anteriorment. En Wuher va arronsar-se cap enrere.

- Bah! Covard! –Va engegar el rodià. -Que sàpigues, "cambrer", que jo sóc Greedo, altament valorat en la meva feina pel mateix Jabba el Hutt. També li faré saber la meva queixa després que m'ocupi de la feina que m'ha portat a aquesta pollosa cantina. Ara, la meva ampolla d'aigua natural, si us plau. I ràpid abans que l'hagi d’agafar jo mateix.

L'olor era tan forta que en Wuher es va quedar momentàniament atordit. Fins i tot quan es va ajupir i va agafar l'ampolla d'aigua i la va destapar, tot estava confós.

Aquesta olor.... Quelcom sobre aquesta olor... Quelcom sobre Greedo.

Feromones, naturalment. Però feromones úniques, diferents de les que en Wuher havia olorat. El cambrer tenia un gran nas, amb una capacitat olfactiva altament entrenada i sensible. Aquesta era una de les raons per les que era un bon bioalquimista.

El rodià li va prendre l'ampolla, deixant amb menyspreu un grapat de crèdits al taulell. Fins i tot encara que havia tingut aquest tipus de tracte abans, encara li picava a Wuher. Es va sentir amb un munt de merda de rata womp, i el fet que no podia fer res per venjar-se va fer que se sentís pitjor. Això barrejat amb aquesta olor. Podia olorar aquesta aroma en els grans de la planta dels seus peus. Li arribava fins el mes profund del seu ésser i no estava completament segur de per què.

En els moments següents va estar en una mena de somni mentre seguia en el seu treball, servint. Havia fet unes bones begudes per a la banda, la música ajudava a fer el treball en aquest abocador més suportable.

Va servir a un aqualish i a les germanes Tonikka. Va batre una delícia gasosa per als músics de blues devaronians. Tot el temps en una mena de boira d'empipament i confusió.

Tot just havia notat l'arribada de noves persones fins que el seu assistent li va tirar de la túnica.

-Wuher, tenim un positiu en el detector de droides.

L'alarma va escombrar les seves imatges mentals mentre Wuher es tornava i mirava cap avall a la petita criatura Nartiana, dos dels seus quatre braços estaven ocupats netejant gots.

-Gràcies Nackhar.

En Wuher va tornar la seva atenció cap a l'entrada, on un senyor gran i un jove estaven encaminant-se cap a les motes de llum de la fumejant foscor de la taverna, seguits per un brillant i refinat droide de protocol i un droide R2 rodador.

- Ei! -Va dir Wuher amb la seva millor veu aspra. -Aquí no servim a aquests.

Hi va haver una mica de confusió.

Va haver d’aclarir la seva postura.

-Els teus droides. No els volem aquí.

Els droides van marxar.

Va tenir una particular sensació fent fora els droides. Era un dels exercicis de poder que li feia sentir còmode a Wuher, era una àrea neta i lliure en què estava segur de no ofendre a ningú mes. A ningú, fins i tot mentre mirava com marxaven els droides, no va semblar importar-li res. La imatge d'aquell droide solitari, tirat en aquell carreró, demanant ajuda. D'alguna manera, els remordiments d'aquell record es van unir amb el fort aroma de les feromones d’en Greedo per crear un estrany malestar i fins i tot una rara excitació al cambrer.

Un jove amb robes del desert li va donar una sacsejada i li va demanar una mica d'aigua. Va necessitar un parell de sacsejades perquè en Wuher li fes cas, però finalment li va servir la beguda i en Wuher va continuar amb el seu treball i va servir a un grinyolant ranat.

Estava immers en el seu particular desànim fet pel qual va trigar una estona a adonar-se que estava començant un altercat. En Wuher va mirar per comprovar que el Dr Evazan semblava haver tingut una confrontació amb el jove. El senyor més gran es va acostar i li va parlar. El següent que va saber en Wuher és que hi havia una espurna encegadora.

Alarmat, va cridar.

- No feu servir blàsters! No utilitzeu blàsters!

Una espasa de llum va brunzir a l'aire. Un cop, un desastre. El braç armat del company Aqualish de l’Evazan es va separar del seu cos. El senyor gran i el jove es van apartar i després d'un moment de silenci, la banda va començar de nou a tocar.

-Nackhar -va dir en Wuher al seu assistent. -Neteja això si us plau, tinc feina a fer.

Tot i que el doctor l’havia defensat, en Wuher no va sentir res. L'home era una criatura horrible, malalta i dement. No hi havia cap necessitat de tacar el terra amb sang i aguantar els grunyits de l'associat del doctor per un temps excessiu.

El Nartian va sortir disparat.

En Wuher tornar a la feina.

Un altre merder, un altre tanoca.

Treball habitual a la cantina de Mos Eisley.

Una pena que en Chalmun no estigués a prop. La seva imponent figura solia descoratjar a aquest tipus de vàndals. El Wookiee que havia estat parlant amb el senyor gran s'assemblava una mica al seu cap, una mica més alt i jove. Ell havia estat perdent el temps amb el lladre i contrabandista Han Solo. El pilot havia comentat alguna cosa sobre si el Wookiee era el seu primer company. Una professió perillosa. Potser hi havia coses pitjors en l'univers del fet de ser menyspreat per un rodià a la Cantina de l’espaiport de Mos Eisley.

De totes maneres, això li irritava, i en Wuher podia sentir el seu enuig i el seu odi enrotllant-se com una serp de sorra trepitjada.

El següent que va saber és que una parella de soldats d'assalt havien passat per la porta i entrat al bar.

-Creiem que hi ha algun tipus de xivarri aquí. -Va dir un amb una veu electrònica i sorda que sortia del seu casc en forma de crani.

-Efectivament -va dir en Wuher. Va mirar al voltant, i va veure l'esquena dels autors en una taula al final de l'establiment. Curiosament asseguts al costat de, no podia ser altre, Han Solo i el seu primer company Wookiee. -El vell i el jove d'allà.

Els va assenyalar. Com més aviat se’n vagin els soldats, millor. Li posaven nerviós. El lloc ja tenia prou problemes tal com estava. D'altra banda, els soldats d'assalt deixaven propines terribles.

La ment d’en Wuher va tornar als seus pensaments com si estigués en pilot automàtic, preparant crespats de bari i sulfats congelats i fins i tot servint una injecció i una mica de barril. Fins i tot es va servir ell mateix una mica de cervesa de la seva pròpia collita, per poder calmar el suau mal de cap que li aguaitava a la part posterior del seu crani. No obstant això, durant tot això encara li perseguien dues coses: l'olor que encara se li clavava en les seves fosses nasals i el gemec d'aquell droide. Què li passaria al droide? Per què s'hauria de preocupar? I quina va dir que era la seva especialitat?

Els seus pensaments es van veure interromputs de cop per un fort tret.

Tots els caps van mirar cap a l'origen, la taula on estava assegut Han Solo. L'alegre contrabandista s'estava aixecat cap a la barra, retornant la seva pistola a la funda.

En Wuher no podia creure el que estava deixant darrere

-Perdona pel paquet. -Va dir en Solo, deixant una moneda de dos crèdits davant d’en Wuher. Normalment Wuher hagués posat un palmell de la mà sobre la moneda per evitar la seva apropiació. Tanmateix, estava massa atordit pel que havia vist com per pensar en els diners.

Allà, tirat sobre la taula, estava Greedo el caça-recompenses rodià, un pessic de fum s'elevava sobre el seu abdomen disparat.

Greedo, mort com el rebló d'una nau.

Algun tipus de fresca satisfacció va travessar a Wuher, una barreja entre realitat i somni que no passava prou sovint. Bé, les criatures es mataven aquí tot el temps, i això podria haver donat a Wuher major satisfacció si hagués estat darrere del gallet d'aquell blàster, veure el seu poder travessant a aquell detestable pudent.

Algun tipus de fet transcendental va travessar al cambrer. Els processos de pensament s’embrollaven eixordadorament al cap, era com si el cel s'hagués obert i la llum del Cosmic Wisdom, estigués caient sobre ell.

Aquell droide... aquell estrany i espantat droide.

Havia de posar-lo fora de perill. Havia de salvar-lo!

-Nackhar. -Va dir.

La petita criatura es va aixecar.

-Ha vist això senyor. Jo dic que en Chalmun hauria de guardar totes les armes a la porta.

- Faràs tu els registres, Nackhar?

El cambrer ajudant es va quedar sense paraules amb el concepte.

-Substitueix-me. Tinc una tasca important que he d’atendre. Estaré aviat de tornada. Mentrestant, no permetis que moguin un centímetre el cos del rodià. No deixis que aquests jawes se l'emportin d'aquí. Entens?

-Si. Per suposat, però si la policia...

-Poden examinar el que vulguin, i no hi ha problema en què ho facin. Tanmateix, reclama’l en nom d’en Chalmun. És oficialment la nostra propietat.

- Però perquè no pots...? On vas?

-Vaig a emprendre una missió de compassió.

Dient això, en Wuher va marxar.

El droide no estava entre els cubells de residus.

En Wuher es va alarmar. La cosa havia dit que estaria allà fins al vespre. La seva absència només anunciava una mala jugada.

En Wuher es va inclinar i va inspeccionar el terra sorrenc. Bastant segur, empremtes. Petjades fresques que baixaven pel carreró en l'altra direcció. Sense cap pensament més, ni per precaució o per pròpia protecció, el cambrer es va llançar darrera d'elles.

El droide ha de ser rescatat.

Es va llançar a través dels retorçats carrerons, seguint les petjades. El sòl explicava la història amb força claredat. Petjades de droides. Un parell de petites petjades de sabates. Un jawa havia descobert el ser metàl·lic, com el temia. Mentre avançava, Wuher va agafar el pal de la part posterior del seu cinturó. En un moment, va escoltar els reveladors xiulets i veus: els sons del droide i el seu nou mestre.

En Wuher es va enganxar ràpidament contra la paret, mirant de reüll darrere de la cantonada.

Estava segur, ells estaven aquí, caminant com ànecs. El jawa havia ajustat un dispositiu de retenció en el rar droide. Estaven a uns pocs metres del carrer principal.

Es devia moure amb rapidesa.

Sense vacil·lar, Wuher el cambrer va saltar del seu amagatall, va córrer darrere dels jawes i amb força i decisió va etzibar un cop a la part posterior de la seva caputxa. Thunk. El jawa va caure com un sac d'arrels smunk. Ràpidament, el cambrer va portar la criatura encaputxada a la part més fosca del carreró, deixant un lleu rastre de sang.

Va tornar on el droide, va examinar el seu cos i va trobar el dispositiu de retenció. Li ho va treure i el va llançar darrere del jawa abatut.

El droide havia sobreviscut.

- Senyor! M'ha salvat. M'ha lliurat dels meus enemics!

-Correcte, C2R4.

-Has patit un canvi de sentiments. Ho sabia, ho sabia, sabia que en el fons et bategava un cor d'or. Per això em vaig arriscar a aquella trobada amb tu. Això és meravellós. Per això escriuen històries meravelloses sobre vosaltres! Una pobra ànima, canviada a millor. Gràcies, humà. Oh, gràcies!

-Benvingut, C2R4. Si, em vaig adonar que eres un droide injustament tractat. La meva miserable i trista vida em va fer adonar-me que devia fer alguna cosa bona i que valgués la pena per una vegada. -Wuher va somriure. -De totes maneres no hem de quedar-nos aquí de xerrameca. Sens dubte hi haurà més jawes. Haig de portar-te a un lloc segur.

-Oh, les meves estrelles de la sort brillen. Senyor, ha reviscut la meva fe en la veritable espiritualitat pura de l'ànima dels humans. Com veu, nosaltres, els droides, metàl·lics, no posseïm consciència ni espiritualitat.

-Oh, Déu. Així segur que tindrem molta filosofia sobre la qual discutir. Tanmateix, primer hem de córrer. -Va dir Wuher ansiós. - Hi ha res que pugui fer per facilitar el teu camí?

-Ja ho ha fet amable senyor. Aquí estava pensat el pitjor, en les despulles de Mos Eisley. Hi ha veritable espai per créixer en la puresa de l'ànima humana.

-Si, he tingut un canvi radical en la meva actitud cap als droides. -Va dir en Wuher. -Et portaré de tornada a la cantina. T’amagaré al soterrani, on no hi ha detectors de droide.

- Oh, oh! -Va dir el droide, embadalit pel radical canvi. -Per fi he experimentat l'amabilitat dels humans.

-Oh,-va soltar Wuher amb un gest obert. -Avui no crec estar particularment interessat en això.

Depenia de la gota, una joia promesa.

Va caure.

L'habitual dolor, és clar. Molt dolent, però era el preu que pagaves per les incompatibilitats del sistema. Així i tot, en Wuher ho va suportar estoicament, fins i tot amb gust, esperant les notícies que portaria el gust. Els seus agitats orificis nasals s'estaven comportant d'una manera positiva mentre un familiar vapor pujava fins a fer-li pessigolles.

Al voltant d’en Wuher, com si esperessin expectants, estaven tots els trastos de la seva fornícula d'experiments, amb els seus dos nous elements...

Si, si. Això era nou!

Va notar un gust a bergamota!

Millor, alguna cosa mes... i li va copejar amb un terrible poder, era com si algú li hagués donat un cop al cap.

El gust dels dos aliens de merda pujava com embull de beines d'espècies esclatades i unes farinetes de fang.

Va caure sobre el seu banc, sota una tortura d'espasmes.

- Mestre! Mestre! -Cridava C2R4. - Està bé?

En Wuher es va estremir

Es va sacsejar.

Es va aixecar amb un ridícul somriure a la cara.

- Wow!

Va donar un cop d'ull al seu alambí, al got de precipitats més gran, gairebé mig ple d'aquest mortal elixir, i mes àdhuc borbollant a les espirals i interiors del seu improvisat laboratori.

-És fins i tot millor del que esperava,-va dir. -És exactament el licor que demana Jabba el Hutt.

- Jabba el Hutt, mestre? -Va dir el droide. - No és el Lord criminal d'aquest territori?

-Ximpleries,-va dir Wuher. -Està mal valorat pels seus enemics. No només serà el meu benefactor, sinó també el teu.

- Moltíssimes gràcies!

-Si. Per suposat. Anirem a la feina junts, C2R4. Primer treballarem per al Jabba el Hutt. Després no, fotrem el camp d'aquest detestable planeta. Grandesa C2. Estem destinats a la grandesa! -Va somriure el dur cambrer al seu nou col·laborador.

C2 es va mantenir en el mateix centre de la fornícula. Sota un nou element que va extreure d'una aixeta del seu cos, era una petita ampolla plena d'un líquid gris maragda. Unes poques gotes d'això havien estat suficients per donar-li al licor d’en Jabba el seu nou i meravellós cop cap al territori de grandesa. En Wuher, extraordinari bioalquimista, seria capaç de mantenir feliç al Jabba per molt temps

De la reixeta facial del droide, va extreure un nu peu verd d'alien, havia estat processat per extreure’n fins l'últim bri del preciós suc en els excel·lents extractors químics de C2R4.

Penjat d'una punxa al costat del bullent alambí hi havia el nou ocupant de la fornícula bialquimista d’en Wuher: el cap d'en Greedo el rodià. Nackhar havia hagut de lluitar amb força amb els jawes per salvar el cos. Li va costar diverses rondes de beguda gratis, però va valer la pena.

-Aquí estan les teves feromones Greedo,-va dir Wuher el cambrer, brindant amb el seu comptagotes. –En Han Solo ha fet un favor tant a tu com a les dones rodianes. -El cap mirava cap enrere inexpressivament.

-He de dir que la criatura era cartilaginosa i agressiva. -Va dir el droide. -Tinc por que els meus trituradors necessitaran ser esmolats després d'aquest ardu treball.

En Wuher va somriure burleta i li va fer l’ullet.

-Res és prou bo per a tu, C2. Creu-me, aquest és el començament d'una gran amistat

Des de llavors, en Wuher el cambrer va tenir una actitud completament nova cap als droides.

        FI