Dibuixant els mapes de la
pau:
El relat del granger d’humitat
Relats de la Cantina de Mos Eisley
M. Shayne
Bell
Relat 15
Relat 15
I
Dia 1: Un nou
calendari
Vaig pensar: S'ha acabat. No sortiré
d'aquesta. Vaig ascendir una duna amb el meu lliscant de superfície -anant
ràpid, sempre ràpid- i vaig veure vuit habitants de les sorres envoltant
l'evaporador que havia anat a reparar. Tot just vaig tenir segons, llavors, per
decidir què fer: llançar-me a través de les dunes per salvar un evaporador
espatllat al qual necessitava pel seu rendiment, o donar la volta i sortir
disparat cap a la defensa de la meva llar i els meus dos droides. Vaig
accelerar el lliscant cap endavant.
Els habitants de les sorres es van escampar
i van fugir, i vaig observar cap a on van fugir, així que sabia des d'on
podrien atacar. Tot per mig litre d'aigua, vaig pensar. Estava arriscant la
vida per mig litre d'aigua. La producció de l'evaporador s'havia reduït en un
trenta per cent, més o menys un litre al dia, i havia d'aconseguir que la seva
producció ascendís al litre i mig estàndard i mantenir-lo aquí. La granja
estava tan al límit, tant, que cada evaporador havia de rendir al màxim o
perdria la granja.
En qüestió de segons estava al costat de
l’evaporador, em vaig aturar en un núvol de pols i sorra que va aixecar el meu
lliscant.
No podia veure als habitants de les sorres,
encara que la seva aroma mescada rondava al voltant de l'evaporador en la calor
del final del dia. Les ombres dels murs del canó s'allargaven sobre les dunes
de la superfície de la vall.
Aviat estaria fosc, i jo estava en un canó
on havien arribat els habitants de les sorres, lluny de casa.
La tecnologia humana espantava els
habitants de les sorres –el meu lliscant certament ho havia fet- però no
romandrien espantats molt de temps. Vaig agafar el meu blàster i vaig saltar
fora del lliscant per veure quin mal havien fet a l'evaporador.
Un indicador de potència aixafat. Una
cèl·lula solar rajada. Ratllades al voltant de la porta del dipòsit d'aigua,
com si haguessin intentat accedir a l'aigua. El dany era mínim.
Però què fer ara? No podia vigilar tots els
meus evaporadors remots. Tenia deu d'ells, cada un situat a mig quilòmetre de
sorra i roca, no al quart de quilòmetre estàndard; Estava tan a prop del Mar de
les Dunes que un evaporador necessitava el doble de terreny per extreure el
litre i mig d'aigua que calia recol·lectar de l'aire. Si els habitants de les
sorres havien descobert que els evaporadors contenien aigua i si estaven
determinats a aconseguir-la, la meva granja estaria arruïnada. Puc reemplaçar
indicadors de potència i cèl·lules solars. No puc protegir evaporadors a
quilòmetres de distància d'habitants de les sorres que volen aigua.
Vaig escoltar un greu grunyit sobre una
duna del nord, i immediatament em vaig ajupir al costat de l’evaporador i vaig
examinar l'horitzó. El grunyit sonava com un bantha salvatge despertant a la
calor del dia, però sabia que no era cap bantha. Els habitants de les sorres
tornaven.
Estaven decidits a aconseguir aquesta
aigua.
I per què no ho haurien de fer? Em vaig
preguntar de sobte. Abans que jo arribés, l'aigua recollida a l'interior del
meu evaporador hauria estat la seva aigua, destil·lada de l'aire per la rosada
matinal, no extreta a totes les hores del dia per una màquina. Han d'estar
desesperats per l'aigua per arribar a acostar-se a una màquina humana, per
tocar-la, per intentar obrir-la. Com serà el seu sofriment per empènyer-los a
això?
Vaig escoltar més grunyits de
"bantha" venint del sud d'on em trobava, sobre les dunes, i després
de l'est i de l'oest, i finalment del nord una altra vegada. Estava envoltat, i
en pocs minuts arribaria un atac.
De sobte em vaig adonar del que havia de
fer.
-Endavant, malgasta els teus guanys- diria
l’Eyvind, que posseïa la granja situada a tres valls més enllà de la meva-,
malgasta els teus guanys perquè pugui comprar la teva granja barata als teus
creditors quan t'obliguin a abandonar els terres.
Però no faria cas a la veu de l'Eyvind al
meu cap, i tampoc li hauria fet cas a ell si hagués estat amb mi llavors. Vaig
parlar a l'evaporador, i un panell va lliscar des de la part frontal dels
controls. Vaig escriure la seqüència numèrica que havia programat, i vaig
escoltar com l'evaporador segellava l'odre d'aigua al seu interior. Quan va
acabar, la porta frontal del dipòsit es va obrir. Vaig extreure l'odre i el
vaig deixar a la sorra, a l'oest de l'evaporador, a l'ombra, fora de l'abast de
la llum del segon sol ponent. Vaig treure la meva navalla i vaig fer una petita
obertura a la part superior, on estava l'aire, perquè els habitants de les
sorres poguessin olorar l'aigua i accedir-hi.
Vaig introduir l'ordre per tancar la porta
del dipòsit, després li vaig dir a l'evaporador que tanqués la portella sobre
els seus controls, vaig córrer al meu lliscant i el vaig dirigir a dalt d'una
duna al sud-oest de l'evaporador. No podia veure cap habitant de les sorres,
però sabia que eren mestres barrejant-se amb el terreny i sorprendre els
incauts. Havia escoltat moltes històries sobre com de ràpids -i letals- que
podien ser amb els seus bastons gaffi, les armes amb aspecte de destral de
doble fulla que fabricaven amb el metall que recuperaven de les deixalles de
Tatooine. Em vaig ajupir al meu lliscant i vaig tractar d'observar qualsevol
moviment... No m'atrevia a volar més lluny: Estaven per tot arreu al meu
voltant i amb tota seguretat em llançarien les seves destrals si intentava
escapar, i no em venia de gust ser decapitat en el meu propi lliscant. A més,
esperava que s'adonessin del que havia fet: que els havia donat aigua. El que
encara no sabia llavors és si podia estar segur de comprar amb això la meva
vida i la seva confiança, i per tant la meva granja.
Vaig veure moviment:
un dels habitants de les sorres, venint del nord, lentament, ajupit sobre la
sorra cap a l'evaporador i l'aigua. Quan va aconseguir l'odre d'aigua a l'ombra
de l'evaporador, es va agenollar a la sorra i va ensumar la bossa: feia olor de
l'aigua al seu interior. Va alçar el cap lentament i va llançar un estrident
crit que va ressonar a través del canó. Aviat vaig
comptar vuit habitants de les sorres -no, 10- apressant-se cap a l'aigua des de
totes les direccions, quatre d'ells fent un ampli desviament al voltant del meu
lliscant.
Només un d'ells, un
petit - jove? - Va prendre un glop. Els altres van abocar la resta de l'aigua
en un fi odre de pell d'animal per portar-la amb ells, i no van desaprofitar ni
una sola gota. Quan van acabar, el qui primer havia olorat l'aigua em va mirar.
Després tots ells em van mirar. No van parlar ni fer cap soroll, i no van
fugir. Qui havia olorat l'aigua va alçar de sobte el seu braç dret, mantenint
el puny tancat.
Vaig saltar del lliscant, em vaig allunyar
alguns passos d'ell, i vaig alçar el braç dret amb el puny tancat com a
resposta. Vam romandre així, mirant-nos l'un a l'altre, durant
algun temps. Mai abans havia estat tan a prop d'ells. Em preguntava si ells
havien estat mai tan a prop d'un humà. Una lleugera brisa provinent de l'est
del canó bufava sobre nosaltres i ens refrescava, i sobtadament tots els
habitants de les sorres es van girar i van desaparèixer en les dunes.
No van destrossar el meu evaporador. No van
tractar de matar-me. Van deixar en pau l'evaporador després que jo els hi donés
l'aigua, i em van deixar en pau a mi. Havien acceptat el meu obsequi.
Em vaig prometre, llavors, deixar-los
l'aigua d'aquest evaporador. Perdria la possibilitat de vendre l'aigua, ho
sabia -i necessitava vendre-la -, però em semblava un petit preu a pagar si
donant uns pocs litres llavors ells no arruïnarien els meus evaporadors. Podia
apanyar-me amb el rendiment dels altres nou evaporadors durant un temps, i
mentrestant comprar dos dels vells evaporadors de segona generació de l'Eyvind
per arreglar-los. Quan aquests estiguessin en marxa, el meu rendiment tornaria
al mínim que necessitava per sobreviure.
Tot aquest esforç
semblava un preu petit a pagar per ser capaç de viure a prop dels habitants de
les sorres en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada