Capturar a Arawynne (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

–Estan aquí! –va cridar la noia ghostling des de la copa dels arbres–. Ànakin, Kitster, i Dorn estan sent perseguits per Sebulba i els seus companys.

La noia vigilant va lliscar sota l'arbre. En aquells dies, el clar era un manicomi de nens xisclant.

Mitja dotzena de wisties van volar per sobre, alçant-se cap als arbres per fer una ullada per si mateixos.

Arawynne va reunir els ghostlings, i per un moment tots es van quedar en un clar, abraçant-se els uns als altres. Llavors va dir:

–Està bé, tots sabem què fer. Vosaltres petits aneu a la sala de ventiladors i apagueu els ports d'escapament. Espereu-nos allà. Si no hi arribem aviat, continueu i sortiu al desert. Ànakin i Kitster estaran buscant-vos. –La seva cara estava pàl·lida de por.

Arawynne va observar als petits marxar al costat dels grans mentre se n'anaven a través dels arbres, saltant troncs i ajupint-se sota les fulles de falgueres. Va mirar la Pala.

–Esperem que Sebulba no demanés ajuda, –va dir–. L'única forma en què podem lluitar contra ells és si els agafem sols.

Els wisties van volar de tornada en un núvol espurnejant de llums multicolor. En petites veus, la gent del foc va dir:

–Volarem per sobre dels arbres i ens mantindrem vigilant.

Pala es va sentir agraïda per què les petites criatures oferissin la seva ajuda. Va assentir, i tots es van enlairar, dirigint-se cap a la porta del jardí. Cap d'ells tenia una arma més poderosa que un pal esmolat.

Sebulba i els seus companys havien arribat al jardí ràpidament. Gardulla la Hutt ja els havia rebut per a la recerca. Immediatament Sebulba sabia que tenia als nens atrapats. Va posar a un dels guàrdies i Gardulla a la porta, per assegurar-se que ningú escapava. Llavors ell i els altres van comprovar les seves armes. Cada un tenia un blàster per als humans, i una pistola de potinga (també coneguda com pal d'esprai Stokhli) per als ghostlings. Els blàsters estaven posats en atordir.

Van entrar i van mirar a la jungla del jardí de plaer de la Gardulla. Els arbres es gronxaven majestuosament per sobre. Els ceps i lianes penjaven d'ells com cortines verdes. A baix, el bosc era un laberint sota els arbres enfosquits. El camí es dividia en tres direccions.

–Quin camí? –va preguntar Sebulba.

Djas Puhr va ensumar l'aire.

–S'han dividit. Cada un va córrer per un camí diferent.

Sebulba va estrènyer les dents.

–Estic cansat d'aquests nens. Acabem amb ells.

Djas Puhr va assenyalar a l'esquerra.

–Hi ha un clar al mig del jardí, i la meitat voreja la finestra sud. Condueix als nens cap endavant. Si podem forçar-los cap a l'obertura, haurien de ser blancs fàcils.

Djas Puhr va assenyalar als altres que aniria directament cap endavant. Va manar a Gondry pel camí de l'esquerra, esperant que el gegant balbucejant portés als nens cap a ell. Sebulba i Khiss anirien per la dreta.

Djas Puhr es va dirigir cap als matolls. Les ombres eren fosques i profundes, i el petit noi que seguia no havia deixat empremtes.

Però no podia evitar deixar un rastre d'aroma. Era el tipus perfecte de lloc perquè Djas Puhr cacés. Va córrer amb seguretat, saltant sobre troncs i roques, caminant lleugerament sobre la molsa, fins que va arribar a una gruta on la molsa penjava com barbes dels arbres.

Es va aturar allà. Podia olorar l'aroma d'un nen. Era fort en l'aire. Va mirar a l'arbre, reptant per la base, fins que va veure un noi vestit amb túniques de jawa a cinc metres d'altura, grimpant pel tronc d'un arbre mentre es parava en una branca.

Djas Puhr ni tan sols es va molestar a demanar-li que baixés. Sabent que només l’atordiria, va apuntar el seu blàster. El raig va fallar, però el noi va trontollar i va caure. Djas Puhr el va agafar, va tombar el seu cos dormint sobre el terra del bosc, i va fer enrere la seva caputxa.

Era Dorn.

Djas Puhr va somriure. Els hutts pagarien una bona recompensa pel petit lladre.

* * *

–Aquí, petit nen, –va cridar Gondry–. Vine amb Gondry! No et faré mal, ho prometo!

El gran ciclop balbucejant trontollava per les fulles de falguera que s'alçaven sobre el seu cap. El rastre s'havia tornat massa difícil com per seguir-lo.

–Vine amb Gondry! –va cridar.

Ànakin es va amagar i va contenir el seu alè mentre el gegant trontollava cap a ell. En la distància va escoltar foc de blàster, i un dels homes d’en Djas Puhr va cridar:

–Tenim a un!

No podia haver estat a més de cent metres, en el camí que Dorn havia pres.

Ànakin va reptar fins que va aconseguir un lloc on la seva mà de cop i volta es va enfonsar a terra, fins al seu colze. Va mirar a terra. Era verd i molsós, igual que en qualsevol altra part. Però difícilment podia treure la seva mà. Era més dur que el fang o la sorra, més com l'argila.

Argila ràpida, es va donar compte, importada del planeta Circarpous V!

–Vine aquí, petit noi, –va cridar Gondry–. Sóc el teu amic.

–Ho promets? –va cridar l’Ànakin–. Promets que no em faràs mal?

L'enorme gegant va rugir i va córrer directament cap a l’Ànakin, cridant de delit. Ànakin va reptar envoltant el pou d'argila ràpida i va cridar de terror.

El gegant va arribar rugint a través de les fulles de falgueres... i splat!

El seu blàster va volar de la seva mà i va aterrar a terra. El ciclop va udolar d'ira i terror, sacsejant-se a l'argila. Va agafar la fulla de falguera més propera, però aquesta es va deixar anar, incapaç de suportar el seu pes.

Ànakin va anar cap al gegant i el va mirar als ulls.

–Ajuda! –va cridar Gondry.

Ànakin va agafar el blàster i va pensar què fer.

–Ja saps, –va dir l’Ànakin–, podria disparar-te, i tu simplement t'enfonsaries en l'argila ràpida i t’ofegaries.

–Si us plau, –va cridar Gondry–. No.

–Què em donaràs si et deixo anar? –va preguntar Ànakin.

–La meva col·lecció de roques! –va cridar Gondry. Estava enfonsant-se ràpidament. Ja estava enfonsat fins al pit.

–Hmmm... –Va dir l’Ànakin–. Què tal això. Si salvo la teva vida, ens deixes anar a mi i als meus amics.

Gondry va semblar pensar-s'ho. Una mirada furtiva va passar per la seva estúpida cara.

–Uh, d'acord.

–De veritat? –va preguntar Ànakin–. No sembles sincer. Et diré què, jura-ho per la teva vida.

Gondry tenia una mirada culpable a la cara. Diria qualsevol cosa per alliberar-se. Però també era una criatura supersticiosa.

–Uh, juro.

–Per la teva vida? –va preguntar l’Ànakin.

Gondry estava enfonsant-se. Estava fins a les aixelles. Va mirar al voltant desgraciadament a l'argila ràpida.

–Però no vull morir! Vull viure! Ho juro per la meva vida!

–Bé, –va dir l’Ànakin–, suposo que això és suficient. –Va agafar la branca d'un arbre i la va llançar a Gondry.

Durant uns llargs minuts, Ànakin va estirar el gegant, tractant d’alliberar-lo de l'enganxosa argila ràpida. Al final Gondry va reptar fins a terra, panteixant per l'esforç, el seu cos cobert d'argila.

Va jeure per un moment a terra, panteixant.

–Recorda el que has promès, –va dir Ànakin–. Ens deixaràs a mi i als meus amics lliures.

El gegant va somriure maliciosament.

–Encreuament dels dits dels peus.

Va saltar i es va llançar sobre l’Ànakin, però Ànakin havia estat esperant una traïció. Ja estava corrent.

* * *

Sebulba era un enemic arter. Sabia que els nens tractarien d'amagar-se d'ell. Va enviar a Khiss corrent pel camí, fent multitud de soroll. Llavors va reptar pel camí tan silenciosament com era possible.

Davant hi havia un enorme arbre. Les seves arrels s'alçaven sobre el seu cap, formant una caverna. El camí anava pel túnel fosc. Sebulba es va endinsar en les ombres i va esperar.

En uns moments va ser recompensat. Khiss feia temps que s'havia anat, i un noi va arribar maldestrament pel camí, feliç per pensar que estava escapant. Sebulba el va capturar fàcilment.

Sebulba va somriure maliciosament i va tirar enrere la caputxa del xaval. Era un noi de cap fosc. Sebulba no el va reconèixer. Tots els nens humans li semblaven molt similars al dug.

Han caigut dos, només en queden vuit.

Següent