El caçador de les tenebres (XXII)

Anterior

Capítol 22

Darth Maul va seguir els seus instints. Li van conduir per un breu recorregut al llarg del conducte de trànsit i per una escala fins a arribar a un fosc túnel. Es movia amb rapidesa però amb precaució. Sabia que, en aquesta profunditat, a les entranyes del planeta vivien criatures amb les que podia tenir dificultats fins i tot un Senyor Sith. Però això no li impediria arribar a la seva presa i completar la seva missió.

Primer mataria a Pavan, per dos motius. Perquè era el principal objectiu, és clar, i perquè llavors podria prendre’s el seu temps per matar la Jedi. No esperava que li donés molta feina. Tenia la impressió que només era una aprenent del twi'lek al que havia matat i, per tant, no era un gran contrincant en potència. Però seguia sent un Jedi, i podria jugar amb ella una mica més abans d'assestar-li el cop fatal. Se sentia mereixedor d'alguna diversió en pagament parcial a tots els problemes que li havien causat.

El camí subterrani que seguia era tan fosc com un sac de carbó en una nebulosa. Ni tan sols ell, els seus ulls eren més sensibles a la llum que els de qualsevol humà, aconseguia veure gairebé prou per continuar el camí. Però, més que de la visió, depenia de les pertorbacions de la Força per guiar-se. Ja podia sentir la seva presa davant d'ell, i no la perdria.

Malgrat tot, se sentia impacient. Volia córrer, reduir ràpidament la distància que el separava de la seva presa, acabar d'una vegada amb aquest assumpte. Però només els idiotes es precipiten cap allò desconegut i en territori hostil, i Darth Maul no era un idiota.

S'havia tirat la caputxa cap enrere per sentir millor qualsevol cosa que pogués advertir-lo d'alguna amenaça. Llavors es va aturar bruscament, escoltant les febles vibracions.

Sabia que no estava sol.

L'aire humit i ple de miasmes continuava immòbil, i fins i tot l'alteració que havia notat en la Força havia estat d'allò més subtil. Tanmateix, no albergava cap dubte que estava sent vigilat. La llum gairebé inexistent li va dir que estava en una part ampla del túnel, a la qual donaven diversos passatges laterals. Sospitava que l'atac provindria d'ells.

Movent-se molt lentament, va baixar la mà enguantada fins el sabre làser que penjava de la seva cintura.

No s'esperava que l'atac fos des de dalt, però quan va arribar no li va agafar per sorpresa. Va sentir que l’electroxarxa queia des de dalt, i va saber que si intentava tallar-la amb la seva arma làser, l'energia d'aquesta li seria retornada cap a ell amb devastadors efectes. Així que, va preferir fer un salt cap endavant, rodar per sobre de la seva espatlla i posar-se fora de l'abast de la xarxa. Es va posar dret i va girar sobre el seu cos, encenent alhora els dos extrems de la seva arma.

I llavors els va tenir a sobre.

Darth Maul va tornar a abandonar-se al Costat Fosc, deixant que aquest guiés els seus moviments i donés potència als seus cops. Va romandre en el centre d'un remolí de siluetes visibles només en breus esclats estroboscòpics a mesura que eren enderrocades per les giratòries fulles d'energia. Els va reconèixer pels seus estudis sobre els indígenes de Coruscant: xton, humanoides subterranis degenerats, considerats per molts erudits com inexistents. El seu Mestre estaria molt interessat en saber que existien realment. Sempre i quan ell no acabés matant-los a tots.

Per quan van interrompre el seu atac i es van retirar udolant pels túnels laterals, ja existien menys que uns instants abans. Pel que podia comptar en la foscor, Maul havia matat a nou d'aquestes menyspreables criatures.

Va seguir movent-se a l’encalç d'aquest rastre i preguntant-se si Pavan i la Jedi s'haurien topat també amb els xtons. Si és així, hi havia moltes probabilitats que no haguessin sobreviscut. Igual li havien fet la feina. Resultaria decebedor veure’s privat del plaer de matar-los, però almenys això donaria fi a la seva missió.

Per descomptat, no podia donar per fet que aquest fos el cas mentre no trobés evidències clares d'això. L'humà ja havia demostrat ser més dur de matar del que havia suposat.

Va accelerar el pas en aquesta nit eterna, alerta davant la possibilitat de nous atacs.

* * *

Lorn va començar a pensar en les possibles solucions a la seva situació. Mentre seguia a I-5 pel túnel. No semblava haver-hi moltes. No s'havia vist davant d'una situació tan difícil en tots els seus anys d'home de negocis, venedor d'informació, o fins i tot al servei dels Jedi. Estava sent perseguit pels Sith, que se suposava no existien, fins a les fosses més profundes de la ciutat on li aguaitaven caníbals devoradors de carn... No hi havia dubte que era tot un repte.

Quin podria ser el seu següent moviment, en el cas que aconseguís tornar a la superfície i als nivells civilitzats de la societat?

Sabia que la padawan pensava portar-lo directament al Temple Jedi per comunicar-li la seva informació a Mace Windu i els altres membres del Consell. Però això era una cosa molt poc prioritària en la seva llista de desitjos. Per descomptat, els Jedi serien els ideals per protegir-lo del Sith, sempre que el seu perseguidor no hagués mort en l'explosió, però pel que a ell es referia era una solució gairebé tan dolenta com el problema. Ser un recurs a utilitzar per un Jedi? Era un pensament que l’emmalaltia, que despertava massa records que li havia costat molt enterrar. Així que, en comptes de cedir als sentiments que amenaçaven amb aclaparar-lo, va pensar en la seva altra sortida evident: Fugir.

El problema radicava en com pujar a una nau que pogués dur-los a I-5 i a ell prou lluny com per no ser trobats per Jedi i per Sith. El transport d'espècia per al qual tenien passatge havia sortit ja, però els espaiports estaven plens de naus. La cosa seria més senzilla una vegada deixessin Coruscant. Després de tot, la galàxia era molt gran. No podia haver-hi molts Sith, o ja hauria corregut algun rumor que arribés a oïdes dels Jedi. I si només hi havia uns pocs, va raonar Lorn, no els interessaria perdre molt de temps seguint-li el rastre a un venedor d'informació de segona classe.

Aquest era el millor pla: pujar a una nau ràpida, potser una de contrabandistes, i sortir de Coruscant. Encara no sabia com podria pagar el passatge, però ja se li ocorreria alguna cosa. Podrien fugir a algun planeta de tercera com Tatooine, i amagar-se al Mar de Dunes, o a les Terres Ermes de Jundland, fonent-se amb el paisatge. Després d'alguns anys igual podia obrir una taverna en un lloc com Mos Eisley. No és que hagi de ser una vida especialment emocionant, però almenys seria una vida.

Per descomptat, pot ser que a I-5 no li agradés tanta sorra. Els androides solen necessitar molts banys d'oli en entorns com el de Tatooine. Va mirar pensatiu al seu soci, que caminava davant d'ell amb la seva carcassa metàl·lica reflectint la llum dels seus fotoreceptors. Necessitava discutir el pla amb ell, veure si I-5 tenia alguna idea per solucionar el problema dels diners. Sempre semblava tenir la idea perfecta per complementar les seves. Per descomptat, per a això haurien d’allunyar-se uns moments de la Jedi.

Darsha. Es deia Darsha.

Incòmode, es va adonar que se sentia una mica culpable davant la idea d'escapar d'ella. Feia tant de temps que odiava als Jedi, amb una passió que ho abastava tot, que li costava veure'ls com a individus. Després de tot, ella li havia salvat la vida. Li costava superar el fet que ella fos una Jedi, però en el fons sabia que era quelcom més que això: era una persona. I fins i tot una persona agradable, per molt que li costés acceptar-ho. I també admirable de moltes diverses maneres. Sobreportava molt bé la pena, tenint en compte que el seu mentor havia mort en aquella explosió. I també els havia salvat dels xtons, d'això no hi havia cap dubte.

Però no perquè li agradis. Només per la informació.

Lorn va assentir per a si. No havia d'oblidar que els Jedi no feien res que no fos útil als seus propis fins. Res. No es faria cap favor posant-se en les seves urpes.

No, la millor sortida era fugir. Però, en aquest moment, això de comprar un passatge era una cosa que estava fora de tota qüestió, encara que fos per una simple barcassa d'escombraries.

I llavors es va recordar. Tuden Sal! Feia ja diversos mesos que havia proporcionat a l'amo d'una exitosa cadena de restaurants una mica d'informació que va ajudar al sakiyà a conservar la seva llicència per vendre licor. En aquell moment, a Lorn li anava força bé i només li va cobrar un parell de begudes, bé, pot ser que alguna més. Però Sal havia promès tornar-li el favor si arribava un dia en què necessités un.

I, pel que a Lorn es referia, aquell dia havia arribat ja. Tuden Sal era conegut pels seus contactes amb diverses organitzacions de traficants, incloent la del Sol Negre. Segur que sabria com treure'ls del planeta. Lorn es va sentir revitalitzat per aquesta possibilitat. Era un bon pla, si aconseguia mantenir-se amb vida prou per arribar a fer-ho realitat.

L'androide va disminuir el pas davant d'ell. En l'aire s'havia operat un canvi palpable. Els ecos dels seus passos semblaven ser més buits, més distants.

I-5 ho va confirmar.

–Per a qui pugui interessar-li, la caverna en la que acabem d'entrar té uns set-cents metres d'ample i dos-cents de profunditat, fistonats per estalactites que comencen a cinquanta metres per sobre de nosaltres. Malauradament, la cornisa en la qual estem acaba d'aquí a set metres, culminant en una caiguda que –l’androide va fer una pausa– a hores d'ara no és mesurable per la modesta capacitat dels meus sensors.

Fantàstic, va pensar en Lorn.

* * *

Darsha va sentir a Lorn Pavan llançar un llarg i turmentat sospir.

–Deixa'm endevinar –va dir ell–. Haurem de saltar.

–No, tret que de sobte hagis obtingut poders de levitació superiors als del nostre amic Sith –va replicar l'androide.

Darsha va buscar amb la Força. No va sentir res a part dels signes de vida de baix nivell presents en tot el lloc.

–Sembla buit –va dir.

–Vaja, gràcies, senyora de la Força, però disculpi si segueixo preocupant-me –va replicar Pavan sarcàstic–. Sembla que la teva eficàcia amb aquesta habilitat segueix sent una mica nebulosa.

–Resulta que fins i tot els Mestres Jedi, cosa que jo no sóc, poden ser enxampats per sorpresa per les coses que no són sensibles a la Força. Les criatures que no afecten molt al flux psíquic resulten ser de vegades gairebé invisibles.

Tot d'una va recordar el salt d'en Bondara a pel Sith i va guardar silenci.

–Les bones notícies són que sembla haver-hi un pont –va dir I-5.

Darsha va avançar fins a situar-se al costat de l’androide. Per conservar l'equilibri, va posar inadvertidament la mà a l'espatlla d’en Pavan, sentint com aquest es tensava i s'apartava.

Què era el que li passava?, es va preguntar. Què creia que li havien fet els Jedi per odiar-los tant? Darsha va recordar la mirada del Mestre Bondara quan Pavan es va presentar. El seu mentor coneixia el seu nom d'abans. Què significava això? No solia ser curiosa, però quant tornessin al Temple faria tot el que pogués per descobrir-ho.

És clar, va pensar. Com si encara hagués lloc per a ella en el Temple després de tot el que havia succeït. Hi havia fallat en l'exercici de graduació, fet que matessin el seu Mestre i havia estat a punt d'acabar devorada per un munt de monstres cecs. Quina classe de Jedi era el que feia tot això?

No un de molt bo, va haver d'admetre.

Darsha va negar suaument amb el cap, intentant desfer-se d'aquesta desesperació que no l'abandonava. No hi ha emoció; hi ha pau. Per descomptat havia comès errors, i probablement havia perdut qualsevol possibilitat de convertir-se en Jedi. Però mentre el Mestre Windu o qualsevol altre membre del Consell no la reassignés oficialment a un altre lloc, ella continuaria complint el seu deure el millor que pogués. Portaria a Lorn Pavan al Temple perquè la seva informació podia ser de valor per al Consell, perquè podia ajudar a mantenir l'ordre contra el mal ús del poder. Això era el que faria un Jedi, i això era el que pensava fer.

Afortunadament, Pavan no era com Oolth el fondorià, que havia estat tot bravates i covardia. Pavan era difícil d'entendre, però fins aquest moment tots els seus actes havien estat els d'un individu valent i lleial. L'única cosa que dificultava el fet de portar-se bé amb ell era el seu odi cap als Jedi.

I-5 va augmentar un parell de graus la potència dels seus fotoreceptors i els va apuntar contra el pont.

A l'escassa llum que projectava l'androide van poder veure diverses cordes gruixudes, grises i polsoses pels anys, partint des del final de la cornisa per perdre’s en la foscor. Creuant les cordes hi havia tot tipus d'objectes plans: taulers, planxes de metall tallades i altres. Pràcticament l'única cosa que tenien tots en comú és que eren més o menys plans i estaven disposats en la direcció en què volia anar el grup.

Lorn va fer un pas i saltà sobre una de les cordes. Tenia un equilibri excel·lent, va notar ella, i semblava tenir una gràcia natural en saltar. Ell va veure que ella el mirava i va forçar una mica més la cosa en l'últim salt, donant una ràpida tombarella en l'aire.

–Les cordes semblen ser prou fortes per a mi –va dir, aterrant amb una perfecta tombarella doble.

Va esperar un instant abans de respondre a la pregunta no formulada de la Jedi.

–Solia fer esport en gravetat zero quan tenia altra manera de vida.

–Si heu acabat amb els vostres primitius ritus d'aparellament –va interrompre l’androide–, potser puguem travessar ja aquest pont. Per si no ho recordeu, hi pot haver un Sith trepitjant-nos els talons.

–Disculpa? –va dir en Lorn–. Ritus d'aparellament?

Darsha també es va sentir indignada.

–El teu androide té raó. Ens hem de seguir movent.

Ritus d'aparellament, ha, va pensar ella mentre trepitjava el pont. Ni de lluny.

Següent