El caçador de les tenebres (XXI)

Anterior

Capítol 21

Darsha va sentir els sons d'un forcejament que semblava tenir lloc a gran distància. Semblaven augmentar i disminuir, trencant sobre ella com si fossin les onades de l'oceà mentre la seva ment forcejava per recuperar la consciència. Va desitjar vagament que el que fos que passava es detingués, per poder tornar a les profunditats del pou negre del que sortia reticent en aquest moment. Darrerament havia patit molta por i dolor, i sentia que es mereixia un descans.

Però l'altercat no va disminuir, sinó que va augmentar en sonoritat. Ja reconeixia una de les veus, la d’en Lorn Pavan. Les altres veus no semblaven ser humanes, assemblant-se en la seva majoria a grunyits i brams guturals.

Resultava evident que tenia algun tipus de problema. En el seu estat mig conscient, Darsha no veia cap motiu per a acudir en la seva ajuda. No li queia bé, i havia deixat molt clar que ella tampoc li queia bé a ell. No semblava sentir cap animositat personal per ella; només pels Jedi en general. En certa manera, això era fins i tot més insultant. Darsha preferia que algú basés el seu desgrat en la seva personalitat, i no en alguna cosa abstracte representat per ella. Podia enfrontar-se a l'enemistat més fàcilment que al racisme.

Això no obstant, estava resultant dolorosament obvi que el forcejament que sentia no es resoldria sol. I, de sobte, despertant bruscament, Darsha va recordar el que havia passat: l'atac d'aquests enemics invisibles en els túnels, la xarxa d’electroxoc que els havia atrapat. El camp energètic de la xarxa l'havia deixat inconscient. Fos on fos on era en aquell moment, no podia ser cap lloc saludable.

Va obrir els ulls i se les hi va arreglar per alçar el cap prou com per veure el que passava, tot i que en fer-ho va sentir al crani una punxada de dolor com el tret d'una pistola làser. El que va veure li va accelerar al màxim les glàndules d'adrenalina. Pavan forcejava amb diverses criatures de difícil classificació a l'escassa llum, a part que eren bípedes i definitivament subhumanes. Semblava haver-se-les manegat per deixar inconscient a una d'elles, la qual era al molsut terra al costat de l’androide, que també semblava fora de combat.

Darsha va aconseguir incorporar-se i posar-se de genolls. Els seus moviments van cridar l'atenció de diverses de les criatures que envoltaven a Pavan buscant el moment d'atacar-lo. Es van girar i van trontollar cap a ella, amb les seves udolants boques molt obertes. La padawan va veure la pell ondulant que cobria les conques oculars, i l'horror d'aquesta visió va fer que el cor li bategués precipitadament.

Va invocar la Força i, encara de genolls, va allargar dos braços, amb els dits molt separats, llançant cap als seus atacants dues onades bessones d'invisible poder. Les inesperades descàrregues els van encertar fent-los trontollar cap enrere. Van udolar de por i ràbia, en un sinistre udol que va reverberar per tot el lloc.

L'aspirant a Jedi va aprofitar l'avantatge que li proporcionava aquest respir momentani per a posar-se dempeus. Va buscar instintivament el sabre làser, i no es va sorprendre molt de veure que no penjava del clip de la seva cintura. No tenia temps de buscar-lo, atès que ja hi havia diversos subhumans carregant contra ella. Resultava difícil evitar-los malgrat que es movien amb lentitud, atès que eren molts en una càmera relativament petita.

Pavan, que tenia a dos d'ells aferrats a cada braç, va veure que ella havia despertat.

–Són xtons! -li va cridar–. Són caníbals!

Les seves paraules van fer que un calfred de por i repugnància recorregués la columna vertebral de la Darsha. Com gairebé tothom que vivia a Coruscant, havia sentit llegendes sobre aquests subhumans sense ulls, però mai va pensar que poguessin ser reals. La por li va donar noves forces i renovada concentració, tornant a rebutjar als seus atacants amb l'ús de la Força. Però eren més forts del que semblaven, a més d'extremadament tenaços i, malgrat veure’s enderrocats pel seu poder, tornaven a incorporar-se i a atacar, gemegant i udolant.

A Pavan li anava pitjor que a ella, en tenir només peus i mans amb els quals lluitar. Els xtons l'arrossegaven cap a un dels foscos racons de la cambra.

–Han desactivat a I-5! Ell pot ajudar-nos! –li va cridar.

És clar!, va pensar la Darsha. Hi havia experimentat per si mateixa com de fort que era l'androide, quan els va posar fora de perill tant a Pavan com a ella després de xocar l’aerocotxe. Va mirar a I-5 i en l'escassa llum va poder veure que l'interruptor Mestre del seu clatell estava desconnectat.

Podria reactivar-lo? No estava segura. No tenia manera d'arribar físicament fins a ell, i no estava tan segura del seu control en la Força, i menys en aquestes circumstàncies. Una cosa era utilitzar-la com una porra contra un enemic, i una altra molt diferent moure un petit interruptor a diversos metres de distància.

Va allunyar els seus dubtes. Havia de fer-ho, o podien donar-se ja per morts.

Va enfocar la seva ment en l'androide, va sentir la tènue, intangible, connexió que hi havia entre els seus pensaments i el fred metall de l'interruptor. El va empènyer amb la ment, sentint la resistència.

Un xton la va agafar per darrere.

Darsha va contenir un crit de sorpresa. Va sentir que gairebé perdia el feble agafador mental que tenia sobre la petita palanca de duracer, i amb tot el poder de la seva voluntat llançà el tentacle de Força contra ella. Llavors, l’xton va tirar d'ella cap enrere i la noia va sentir que els seus enganxosos dits, freds com les mans d'un cadàver, es tancaven al voltant al seu coll.

Un agut grinyol, que no s'assemblava a res que hagués sentit abans, va omplir de cop i volta l'aire. Era quelcom més que desagradable; era realment dolorós. Li va trepar les dues orelles per expandir-se al centre del seu cap com si fos una cosa viva i voraç. L’xton la va deixar anar i ella va trontollar cap endavant, emportant-se les mans a les orelles. Això la va alleujar una mica, però no prou.

Però era obvi que l'estridència li causava més dolor als xtons que a ella. La qual cosa no deixava de tenir sentit, ja que en viure en aquesta foscor eterna, les criatures haurien depès més i més de la seva oïda a cada generació que passava. Els seus xiscles i gemecs d'agonia tot just eren audibles per sobre d'aquest grinyol continu emès per I-5.

L'androide reactivat estava dempeus, movent-se amb rapidesa, obrint-se pas per entre l’atordit grup de subhumans per arribar fins a Lorn Pavan, mentre l'ensordidor so continuava brollant del seu vocalitzador. Els xtons que es duien a Pavan es retorçaven de dolor com els seus camarades, i l'havien deixat anar.

Darsha va seguir a l'androide. I-5 va agafar a Pavan i es va dirigir cap a la fosca boca d'un túnel que s'obria a la paret més llunyana de la càmera. No importava a on pogués portar-los, sempre seria un lloc millor que en el qual eren ara.

Però les seves possibilitats d'arribar a ell no eren molt bones. Encara que era evident que seguien patint de dolor, els xtons ja començaven a agrupar-se, sens dubte moguts per la visió del seu menjar escapant-se. Darsha va llançar més cops invisibles a una i altra banda, aclarint un camí per als tres, però ja es formava un grup més gran davant d'ells per bloquejar la seva sortida.

Va mirar desesperada al seu voltant, buscant una cosa que li servís d'arma, i va veure el seu sabre làser a uns cinc metres d'ella, sobre un munt d’escombraries i tecnodeixalles. Amb un sobresalt de sorpresa i gratitud, el va buscar amb la mà i la ment. L'arma va volar des de la seva posició creuant l'espai que els separava. Un xton va sentir que solcava l'aire i va donar un maldestre salt que gairebé l’intercepta, caient de cara als peus de la Darsha just quan aquesta sentia que el sabre làser arribava a la seva mà. Va prémer el botó activador i va sentir el satisfactori brunzit de la fulla groga brollant en tota la seva longitud.

Va agafar l'arma amb les dues mans, traçant amb ella una pauta defensiva en vuit. Li costava concentrar-se, en no haver deixat d'emetre l'androide el seu dolorós crit de sirena i semblar-li que el cap li anava a rebentar d'un moment a un altre. Va resar demanant perquè, de succeir això, la metralla cerebral encertés a algun xton.

Els subhumans no van tenir més remei que retrocedir davant l'amenaça conjunta del sabre làser i l'udol de l'androide. Els tres van entrar corrent al túnel, amb I-5 davant i Darsha protegint la rereguarda. Van sentir com els seguien els enfurismats crits dels seus antics raptors, però res més.

El liquen fosforescent que cobria les parets de la cambra on havien estat va continuar acompanyant-los només durant un breu tros del passatge subterrani, per després desaparèixer i reaparèixer en pegats esporàdics que poc o gens aconseguien alleugerir la foscor. Els fotoreceptors de l'androide revelaven un túnel de maons tot just prou alt com perquè Lorn caminés dret. No anava en línia recta, sinó que es corbava suaument, primer a l'esquerra i després a la dreta.

I-5 va apagar el grinyol un cop van perdre de vista la càmera dels xtons, passant de córrer a un ràpid caminar. Darsha tenia problemes per mantenir el pas de les llargues gambades dels altres dos, i cada vegada que les seves botes tocaven el dur empedrat sentia una nova punxada de dolor al cap. Va desitjar devotament que un dels atributs de la Força fora l'habilitat de guarir mals de cap.

Com si li hagués llegit la ment, l'androide va començar a emetre un altre so, un baix que era possiblement més discordant que l'anterior. Aquest va semblar penetrar en els seus ossos i músculs, i fins i tot en les seves mateixes cèl·lules, i fer-les vibrar subtilment, escombrant totes les toxines i dolors que les envaïen. El so va cessar als pocs minuts, deixant-la si no en plena forma, almenys sí notablement millor.

I-5 es va aturar després de caminar uns minuts més. Pavan i Darsha van fer el mateix, la segona desactivant de pas el sabre làser.

–Els meus sensors indiquen que no ens segueix ningú –va dir l'androide.

–Seguim movent-nos de totes maneres –va replicar Pavan–. Ja et vas equivocar abans, recordes?

–No siguis tan dur amb ell –va dir Darsha–. Després de tot ha tornat a salvar-nos la vida.

–Per molt que anheli que em valori, em sento forçat a assenyalar que aquesta vegada ens has salvat tu. Jo no hauria pogut fer res si no m'haguessis reactivat –va dir I-5, mirant a Lorn Pavan, tot i que es dirigís a la Darsha.

Pavan va titubejar un instant, desdenyós. Llavors va mirar la noia i li va dir:

–Té raó. Gràcies.

Resultava evident que havia necessitat tota una manada de banthes salvatges per arrencar-li aquestes paraules. Per què odiaria tant als Jedi?, es va preguntar la Darsha.

–No hi ha de què –va dir en veu alta–. Tu em vas salvar la vida a l’aerocotxe. Ara estem en pau.

Pavan li va dirigir una mirada que semblava gratitud i ressentiment a parts iguals.

–Busquem el camí més ràpid cap a la superfície –va dir a I-5–. Fins i tot els raptors semblen amistosos comparats amb el que viu aquí sota.

L’androide va assentir i es va posar a caminar, seguit pels dos humans. Cap d'ells va tornar a dir res, cosa que no va importar a Darsha. Caminava darrere d’en Lorn Pavan, preguntant-se novament a què es deuria la seva intensa antipatia cap a ella i el seu Orde.

Podia limitar-se a preguntar, és clar. L'únic motiu pel qual no ho havia fet encara era perquè no havien tingut temps per a això; portaven fugint des del moment en què es van trobar. Però els seus instints li indicaven que aquest no era bon moment per treure el tema, així que va guardar silenci. Potser ho fes un cop sortissin d'aquestes laberíntiques catacumbes, si és que arribaven a sortir d'elles. De moment, semblava que el millor era deixar-ho estar.

–Em sorprèn que els xtons es rendissin amb tanta facilitat –va dir bruscament Pavan, dirigint-se a l’androide–. No ens van seguir pel túnel.

–Jo també m'ho he estat preguntant –va replicar I-5–. I a la meva ment venen dues possibilitats, cap d'elles especialment agradable de contemplar. La primera és que ens estiguin preparant una altra trampa.

–Això mateix pensava jo. I quina és la segona possibilitat?

–Que més endavant hi hagi alguna cosa al que temen fins i tot els xtons.

Pavan no va fer rèplica alguna. Van seguir recorrent les entranyes de la ciutat planetària, però Darsha meditava en les paraules de l'androide. Per descomptat no pintaven una imatge molt alegre del futur immediat. Alguna cosa pitjor encara que els xtons?

Següent