El caçador de les tenebres (IV)

Anterior

Capítol 4

Nute Gunray va apartar irritat el plat de fongs. Era el seu menjar favorit: humus de fems negre marinat en les secrecions alcaloides de l'escarabat fumat, assaonat a la perfecció, just quan les espores començaven a donar fruit. Normalment, els seus nòduls gustatius i olfactius estarien tremolant d'èxtasi davant la perspectiva de semblant experiència gastronòmica, però no tenia cap gana. De fet havia estat incapaç de mirar al menjar des de què el Senyor Sith va aparèixer al pont i va notar l'absència d’en Hath Monchar.

–Emporta-t’ho -li va cridar a l'androide de servei que surava respectuosament a prop.

El plat va ser apartat i Gunray es va posar dret, allunyant-se de la taula. Es va parar davant d'una de les mampares d'acer transparent, mirant esquerp al paisatge infinit del camp d'estrelles.

Seguia sense notícies d’en Monchar, i sense pistes sobre el seu parador. Si el Virrei hagués de suposar alguna cosa, i això era l'únic que podia fer en aquell moment, suposaria que el seu Virrei delegat havia decidit obrir un negoci propi. Hi havia moltes maneres de convertir el coneixement de l'imminent bloqueig en diners, diners suficients per començar una nova vida en un món nou. Estava bastant segur que aquest era el pla d’en Monchar, sobretot perquè ell mateix havia pensat més d'una vegada en fer-ho.

Però això no ho convertia en un problema menor. Si no aconseguia que Monchar tornés al Saak'ak abans de la propera crida d’en Sidious...

Va sentir com el panell de la seva cabina sonava suaument.

–Endavant –va dir.

El panell va lliscar per obrir-se, i va entrar Rune Haako. El diplomàtic de la Federació de Comerç va creuar la sala, es va asseure i es lligà les vestidures porpres amb precisió meticulosa, allisant els plecs a consciència abans de mirar a Gunray.

–Suposo que no hi ha notícies d'en Hath Monchar?

–Cap.

Haako va assentir. Joguinejà un moment amb el coll de la túnica, ajustant-se després les mànigues abrusades. Gunray va sentir una punxada d'irritació. Podia llegir en Haako com si fos un expedient de dades; sabia que el diplomàtic havia de fer un suggeriment referent a la situació actual, i sabia que tants embuts estaven pensats per posar-lo a la defensiva. Però el protocol exigia que no mostrés els seus sentiments; fer-ho seria reconèixer que Haako portava l'avantatge en la situació.

Aquest va alçar per fi els ulls, enfrontant-se a la mirada d'en Gunray.

–Potser pugui suggerir una forma d'actuar.

–La que sigui –va dir Gunray, fent un gest amb la mà concebut per mostrar només un interès educat.

–Al llarg dels meus treballs per a la Federació de Comerç he hagut de tractar ocasionalment amb persones d'habilitats i atributs singulars. –Es va ajustar les puntes de la caputxa–. Em refereixo concretament a certa humana anomenada Mahwi Lihnn. Per un preu preacordat busca i recupera a persones que s'aparten del seu deure o que han comès algun delicte.

–Parles d'un caçador de recompenses –va dir en Gunray, adonant-se que el seu interlocutor contenia un somriure, i que, en admetre que coneixia el terme usat per algú d'habilitats tan grolleres, perdia prestigi davant el seu subordinat. Però no li va importar, estava massa excitat davant la possibilitat implícita en el suggeriment del diplomàtic–. Podem contractar aquesta Mahwi Lihnn perquè trobi a Monchar i el porti abans que Sidious torni a reunir-se amb nosaltres.

–Això mateix.

Gunray va notar el vetllat desdeny en el to d’en Haako. Es va ajustar el coll de la seva túnica i es va prendre temps per replicar. La seva emoció inicial davant una solució potencial al problema li havia calmat una mica, i ara estava decidit a mostrar a Rune Haako que no es jugava a la lleugera amb el prestigi d'un Virrei de la Federació.

–I tu... coneixes a un personatge així? –va preguntar, fent que el seu to i expressió transmetessin el grau just de desdeny davant el fet que algú de la posició d’en Haako admetria haver-se relacionat socialment amb un individu tan vil.

L'alegria va desaparèixer del semblant d’en Haako. Els seus dits van tirar nerviosos del fil d'una filigrana de la túnica.

–Ja he dit que els meus deures com a diplomàtic adjunt de la Federació...

–És clar –va dir, tenyint aquestes dues paraules de compassió i altivesa a parts iguals–. I la Federació de Comerç t'està molt agraïda per la teva disposició a fraternitzar amb gent tan... acolorida... amb l'esperança que les seves habilitats puguin arribar a ser-nos útils algun dia. –Notà que Haako arrufava els llavis com si el diplomàtic hagués mossegat una trufa amarga, i va seguir parlant–. Per descomptat, els moments desesperats requereixen mesures desesperades. Encara que lamento haver de demanar això a algú del teu rang, espero que puguis trobar ànims per tornar a contactar amb aquesta tal Mahwi Lihnn, per resoldre de forma satisfactòria la situació amb Monchar.

Rune Haako murmurà la seva aquiescència i va marxar. Quan es va tancar la porta, Nute Gunray va assentir satisfet. No estava malament, gens malament. Se les havia arreglat per trobar una possible solució al problema de la desaparició d’en Monchar, alhora que li baixava els fums a aquest insofrible nyeu-nyeu d’en Haako. Va escoltar amb plaer el gandul rugir del seu sac estomacal que anunciava el retorn de la seva gana. Igual tornava a intentar-ho amb el sopar.

* * *

–El hutt l'hauria pagat molt bé. Estava disposat a deixar anar una bona quantitat de pasta per un autèntic holocró Jedi. I hauria pagat el doble per un de Sith –va dir en Lorn, mirant abatut el fons del seu got, agitant les restes verd-i-blaves del licor johrian que l’omplia fins a poc abans–. El cub valia cinquanta mil crèdits. I ara l’he perdut juntament amb els meus quinze mil. Era tot el que tenia.

–La qual cosa ens posa en un compromís financer d'allò més desesperat –va dir I-5.

Els dos estaven asseguts al bar situat darrere de la taverna de la Pedra Lluminosa Verda, a prop del conegut Passadís Carmesí de la ciutat. Eren clients habituals i la presència de l'androide no provocava molta controvèrsia, malgrat que el cartell de l'entrada proclamés en bàsic i altres llenguatges que "No es permeten androides".

–És tot per culpa meva –va murmurar Lorn, més al taulell tacat de beguda que al seu company–. Si no hagués perdut el control... –Mirà l'androide amb mirada tèrbola–. No sé per què segueixes sent el meu soci.

–Ah, hem arribat a l'etapa sensiblera. Et durarà molt? Potser em poso en ciberestasis fins que se't passi.

–Saps que pots arribar a ser un veritable bastard? –va replicar amb un grunyit i fent un gest perquè tornessin a omplir-li el got.

–Vegem..., segons els meus bancs de dades, la principal definició de bastard és "nen nascut de pares no casats". Però, hi ha una definició secundària de "una cosa d'orígens inusuals o irregulars". Suposo que m'és aplicable el segon cas. –Quan el bàrman anava a omplir el got d’en Lorn, I-5 el va tapar amb la mà–. El meu amic ja s'ha destrossat per avui suficients neurones amb compostos d’hidroxyl. I no puc dir que tingui una provisió d'elles en excés abundant.

El bàrman, un bothan, va mirar a Lorn, encongint-se a continuació d'espatlles i anant-se al fons del bar. Un duro amb vestit espacial assegut a prop d'ells els va mirar, semblant adonar-se per primera vegada de la presència de l'androide.

–Deixes que el teu androide decideixi quant pots beure?

–No és el meu androide. Som socis. Companys de negocis –va dir, pronunciant amb cura les paraules.

Les membranes nictitants dels ulls del duro van parpellejar en senyal de sorpresa i incredulitat.

–M’estàs dient que aquest androide té rang de ciutadà?

–Ell no et diu res –va replicar I-5, tornant-se per mirar el duro–, més que res perquè està tan borratxo que no es té en peu. Sóc jo qui et diu que t'ocupis dels teus assumptes. El meu rang dins de la societat galàctica és una cosa que no t’incumbeix.

El duro va mirar al seu voltant, va veure que els altres clients de la taverna ignoraven la conversa, va arronsar les espatlles i va tornar a concentrar-se en la seva copa. I-5 va aixecar a Lorn del tamboret i el va empènyer en direcció a la porta. Aquest va caminar trontollant, va creuar el lloc i es va girar per mirar el conjunt de la taverna.

–Jo vaig ser algú, un cop –va dir al grup de clients, la majoria dels quals no es va molestar a alçar la mirada–. Treballava en els nivells superiors. Tenia un àtic. Podia veure les muntanyes. Maleïts Jedi, ells em van fer això.

Llavors, va fer mitja volta i va sortir, seguit per l’androide.

A fora, l'aire era fred i Lorn va sentir que recuperava una mica de sobrietat. El sol s'havia posat ja, donant pas al llarg crepuscle de les regions equatorials.

–S'han assabentat, oi?

–De tot. Els tenies captivats. Segur que no poden esperar al següent i emocionant capítol. Mentrestant, per què no anem a casa abans que algun alegre noi de la zona decideixi esbrinar quant triga a cremar el teixit humà amarat en alcohol?

–Bona idea –va contestar Lorn, quan I-5 va agafar-lo del braç i va començar a caminar.

Van passar al costat de venedors ambulants que venien holos de contraban, droga brillestim i altres mercaderies il·legals per a la venda. Captaires de diverses espècies s'embolicaven en capes esparracades i els tocaven demanant almoina. Van arribar al quiosc més proper que servia d'entrada subterrània, van descendir per una escala que portava molt temps trencada i que conduïa a un serpentejant passadís. Si a la superfície feia calor, allà baix semblava una sauna. L'olor corporal de diversos éssers sense rentar es desplaçava entre els transeünts, combinant-se amb la pesta a fongs que impregnava les parets, aconseguint una barreja gairebé al·lucinògena. Per què no podien olorar tots com els toydarians?, es va preguntar Lorn.

Van girar per un estret passadís lateral, les parets i sostre eren un complicat entramat de canonades, conductes i cables. Titil·lants tires luminescents situades a intervals irregulars proporcionaven una il·luminació escassa. Llimacs del granit s'arrossegaven per terra, obligant a Lorn a prestar atenció per on trepitjava, una tasca gens fàcil en el seu estat. Finalment van arribar a la tercera d'una sèrie de portes metàl·liques, que es va obrir després de diversos intents amb la targeta clau.

El cubicle sense finestres, una cel·la tallada en els sòlids fonaments de ferrocret de la ciutat, estava dissenyat per a un únic ocupant, però en ser company d’en Lorn un androide, no estaven especialment estrets. Hi havia un parell de cadires, un catre plegable de paret, un petit lavabo i una cuina amb prou feines prou gran per contenir un nanones i un conservador de menjar. El compartiment estava immaculadament net, un altre avantatge de tenir un androide a prop.

Lorn es va asseure al catre i va mirar al sostre.

–Això és l'única cosa que cal saber dels Jedi –va anunciar.

–Oh, si us plau. Una altra vegada, no.

–Són un munt d’elitistes nyeu-nyeus i egoistes.

–Tinc aquest discurs gravat, saps? Puc posar-lo en un holo a alta velocitat; estalviaríem molt de temps.

–Guardians de la galàxia... No em facis riure. L'únic que els interessa guardar és la seva manera de vida.

–Jo enlloc teu, situació hipotètica per la qual la mera menció amenaça amb sobrecarregar els meus circuits de lògica, deixaria d’obsessionar-me amb els Jedi i començaria a pensar d'on sortirà el següent menjar. Jo no requereixo nutrició, però tu sí. Necessites vendre alguna cosa bona, i de pressa.

–Mai vaig haver de desconnectar el teu anul·lador de creativitat –va dir Lorn mirant a l'androide, fent després una llarga pausa–. Però, tens raó, no té sentit demorar-se en el passat. Cal mirar cap endavant. El que necessitem és un pla, i ja mateix.

Després de dir aquestes paraules, va caure cap enrere, al catre i va començar a roncar sonorament.

I-5 va mirar al seu tombat company.

–Mai va haver d’atorgar intel·ligència a una cosa que va evolucionar a l'atzar –va murmurar.

Següent