El caçador de les tenebres (X)

Anterior

Capítol 10

Els déus de la fortuna somreien a Mahwi Lihnn. Just quan arribava a la Posada del Dewback, va veure sortir d'ella al neimoidià acompanyat de l'enorme i brutal massa d'un trandoshà. L'enorme reptiloide que acompanyava a Monchar tenia dues pistoles làser, una a cada maluc, i es movia com un guardaespatlles, cosa que sens dubte era.

Lihnn va repassar les seves opcions. Estava en un lloc massa públic per acabar amb el goril·la i dur-se a Monchar, així que hauria de seguir-los fins que es presentessin circumstàncies més adequades. Es va ficar en una estreta obertura situada entre dos edificis i els va deixar passar. Estava a punt de sortir i seguir-los a una distància prudencial quan algú més va sortir de la taverna. Era una figura encaputxada, embolicada en una capa, bípeda i de mida humana, que es va ocultar a l'ombra d'un pòrtic a l'altra banda del carreró. Lihnn no li va poder veure la cara, però era evident que, qui vulgui que fos, estava interessat en Monchar.

Lihnn es va afanyar a situar-se darrere d'un pilar, fora de la seva vista.

Algun bandoler interessat en robar-li?, es va preguntar mentre observava. Fos qui fos, havia d'estar molt segur de si mateix si pensava enfrontar-se a un guardaespatlles armat.

I per descomptat, la figura embolicada en la capa seguia al neimoidià i al trandoshà, movent-se per zones poc il·luminades amb una discreció que Lihnn no va poder deixar d'admirar. Si aquest individu podia disparar la meitat de bé del que sabia seguir a algú, podria acabar amb el trandoshà en un instant i ocupar-se després del neimoidià.

Lihnn va arrufar les celles i va preparar els DL-44 de les seves cartutxeres. El treball amenaçava amb complicar-se. Va decidir que la millor solució era acabar com més aviat amb el guardaespatlles i amb el misteriós perseguidor. Si calia, faria servir una granada glop contra Monchar, atrapant-lo en una bombolla de gel i portant-lo a Gunray d'aquesta guisa, encara que no ho creia necessari. Mai havia conegut a un neimoidià valent, mai havia sentit parlar d'un, i no creia que Hath Monchar resultés ser l'excepció a la regla.

* * *

Darth Maul es fonia amb la foscor, convertint-se en una ombra entre ombres, en un fantasma a la fètida penombra. Sempre era de nit en aquestes profunditats dels canons de ferrocret. Els llums artificials eren escassos i molt distants entre si, amb molts punts on estaven fosos, quan no robats, o trencats per algun vàndal. Tenia llocs de sobres on ocultar-se, i la parella que anava davant d'ell no tenia ni idea que els seguien. El guardaespatlles mirava de tant en tant al seu voltant per assegurar-se que no s'acostava cap perill, però era evident que era un inútil, sense habilitat ni entrenament. Maul no necessitava la foscor per amagar-se d'un ésser semblant.

Però, mentre vigilava a la seva presa i al seu guardià, va sentir que un pessigolleig d'alguna cosa tocava la seva consciència, si bé no era un veritable perill, sinó certa inquietud. Va mirar al seu voltant i va escoltar amb cura, però no va veure cap motiu per a aquesta reacció. Va expandir la seva consciència, va deixar que les fosques corrents de la Força s'estenguessin des d'ell, i va ser conscient d'una altra presència darrere d'ell, oculta a tota visió o sentit normal.

Segurament seria algun dels molts depredadors d'aquest temible lloc aguaitant a la seva presa. En ser conscient de la seva presència, Maul la va rebutjar. No sentia que de l'observador ocult brollessin especials emanacions de la Força, per la qual cosa no representava cap amenaça, fossin quins fossin els seus motius per ser–hi.

La parella va seguir un complicat camí, que girava i donava voltes, fins a arribar finalment a un bloc de petits habitatges cúbics que s'amuntegaven fins a conformar un bloc amb l’altura d'una dotzena d'habitatges i una amplada de vint, amb probablement la mateixa profunditat. La parella va entrar a l'edifici per una porta de duracer que Monchar va obrir amb l'empremta del polze.

El Sith va esperar uns moments abans d'acostar-se a la porta.

* * *

Mahwi Lihnn va ser una mica lenta en arribar al domicili. Estava segura que la figura de la capa que seguia al neimoidià sabia que era seguida al seu torn, tot i que no sabria dir per què ho creia així. Lihnn no pensava que l'hagués vist, i s'havia mogut amb totes les precaucions del món, les quals eren considerables. Però la sensació no l'havia abandonat en cap moment, per la qual cosa s'havia endarrerit més encara. Hi havia apostat al fet que el perseguidor encaputxat no perdria a Monchar, així que va deixar que el neimoidià i el seu guardaespatlles s'allunyessin prou com perquè ella no pogués veure'ls. Resultava arriscat perseguir un perseguidor en comptes de l'objectiu principal, però no havia tingut molta elecció.

Per tot això, per quan va poder apropar-se una mica més, l'objectiu i el seu guardaespatlles ja estaven dins de l'edifici, o això suposava, i el perseguidor encaputxat romandria parat davant la porta.

Llavors va brillar un sobtat esclat de llum, l'origen va quedar ocult pel cos del perseguidor. Lihnn es va ajupir darrere d'un cubell d'escombraries mentre la llum parpellejava. Per quan va tornar a mirar, la porta estava oberta de bat a bat i per cap part es veia la figura encaputxada.

Lihnn va treure la pistola làser de l'esquerra, mantenint la mà dreta lliure per utilitzar la ballesta de palma, una arma més silenciosa i, per tant, preferible. Va creuar corrent el fosc carrer.

En arribar a la porta, es va aturar per la sorpresa. Allà, a la placa de duracer, on abans es trobava el mecanisme de tancament, hi havia un forat semicircular encara fumejant, les brillants vores havien estat tallades amb la neteja d'un làser de cirurgià. El tancament i la nansa estaven a terra, també fumejants per l'eina que fos que els havia tallat. Lihnn només sabia de dos aparells que poguessin tallar una gruixuda capa de duracer amb tanta rapidesa i neteja: un bufador de plasma, massa gran per amagar-lo sota una capa i carregar amb ell, i un sabre làser.

I els únics que sabia que usaven sabres làser eren els Jedi.

Lihnn va empassar saliva tot i tenir la gola seca, i l'estómac li va fer un tomb. Si hi havia altres Jedi implicats d'alguna manera, el factor de risc se sortia de l'escala. Ningú es ficava amb els Cavallers Jedi. Només es té una oportunitat per acabar amb un Jedi que estigui alerta; després d'això el més probable és acabar partit en dos. Lihnn havia vist una vegada a un Jedi desviar un tret en l'aire amb el seu sabre làser. Això requeria uns reflexos inhumanament ràpids.

Per un moment va pensar seriosament en donar mitja volta i dirigir-se a l’espaiport. Haako no havia dit res de cap Jedi.

Però, no. Era una professional competent i entrenada. No podia permetre que es corregués la veu que havia renunciat a una feina, fos quina fos la raó per a això. I no sabia amb seguretat si l'encaputxat era un Jedi. A més, havia sentit que, malgrat la seva habilitat en combat, els Jedi no mataven a menys que no tinguessin una altra alternativa. Així i tot no li agradaria veure’s en una situació on hagués de dependre d'això.

A partir d'aquí hauria de prendre’s les coses amb molta cura i precaució.

Molta cura i precaució.

* * *

Lorn i I-5 caminaven cap a la seva cita per l'estret carrer, mantenint-se al centre per evitar veure’s sorpresos per un lladre que busqués un cop ràpid. Lorn portava una petita pistola làser en la butxaca de la túnica, agafant-la amb una mà dreta que notava una mica suada. La idea de viure en un planeta on no hagués de preocupar-se per aquestes coses cada vegada que sorties al carrer li resultava molt atractiva. I el de veure les coses a la llum natural del sol també era una idea nova. Portaven massa temps aquí baix. Ja era hora de canviar.

–Així que la transferència falsa va sortir bé, no? –va preguntar a l'androide.

–Per setena vegada, sí, ha sortit bé. Tenim una hora i vint minuts abans que els auditors androides ho descobreixin i ho rectifiquin. Potser quatre minuts més abans que puguin localitzar el parador del visor de crèdit i, depenent de  com d’ocupada que estigui la policia local, entre sis i catorze minuts abans que arribin per emportar-se al calabós al portador de la targeta per intent de robatori i ús il·legal dels protocols de comunicació THX-1-1-3...

–Estalvia’m els detalls. Tenim menys d'una hora i quaranta-cinc minuts per tancar aquest tracte i sortir d'aquí. Està molt més lluny aquest lloc?

–A la nostra actual velocitat arribarem a dos coma sis minuts. Temps sobrat per dur a terme la feina, i vendre-li l’holocró al hutt.

–Suposant que el neimoidià no vulgui beure alguna cosa i parlar de la política de la República o dels últims resultats de pilota fil.

–Atès que aniràs tu només a negociar això, confio que trobaràs la manera de saltar-te aquests preliminars. El temps corre i la identitat falsa que vaig utilitzar per a la transferència no aturarà les autoritats més enllà d'uns quants minuts un cop aconsegueixin el visor de crèdit. I això suposant que Hath Monchar no li doni el teu nom als oficials que l’arrestin. Una suposició bastant perillosa, ja que jo en el seu lloc el donaria a l'instant, tal com suposo que també faries tu si algú t’estafés d'aquesta manera. En aquest cas estarem ficats en excrement de bantha fins als globus oculars i els fotoreceptors, respectivament parlant. Així que declina qualsevol oferta de refrigeri líquid i de xerrada banal, i tanca aquest tracte; aquest és el meu considerat consell.

* * *

Trobar al neimoidià era un joc de nens per a Darth Maul. Les parets no podien aturar els foscos dits escrutadors de la Força. Quan va arribar al domicili correcte, va sentir que a l'altre costat de la porta hi havia quatre éssers. Monchar, per descomptat, i el guardaespatlles que havia vist acompanyant-lo. Les esmussades ones dels altres dos van ressonar amb violència continguda. Més guàrdies, sens dubte.

No importava. Hagués tres guàrdies o trenta, el resultat seguiria sent el mateix. Ja era hora que Hath Monchar pagués per intentar trair a Lord Sidious.

Va treure del cinturó seu sabre làser doble i va pressionar amb el polze el botó d'ignició. Va respirar fondo i es va centrar en els remolins i marees del Costat Fosc. Llavors, amb el seu poder i concentració així augmentats, va empènyer l'aire amb la mà lliure com si llancés una pilota invisible.

La porta es va trencar cap a dins.

* * *

Mahwi Lihnn es va moure amb molt de compte pels passadissos poc il·luminats de l'edifici, disposada a disparar contra qualsevol cosa que es mogués. Es va obrir una porta i una vella humana va començar a sortir, va veure la Lihnn amb el dit tens en el gallet, i va tornar al seu pis, tancant darrere d'ella la porta de frontisses.

Lihnn se les hi va arreglar per no disparar-li, però per molt poc.

Això podria ser un problema, va reflexionar. Hi havia centenars de pisos en aquest rusc, i de cap manera podria registrar-los tots. Hi havia comptat amb seguir a l’encaputxat fins al seu destí comú, però els breus instants de sorpresa en descobrir la manera en què l'altre havia forçat l'entrada havien estat suficients perquè la seva presa s'esvaís en aquesta conillera. Podia passar-se allà diversos dies buscant sense trobar mai al neimoidià. Igual hauria de sortir fora i establir vigilància a la porta de l'edifici.

El dolent és que no estava segura del que pretenia l'encaputxat en seguir a Monchar. Les ordres de Lihnn eren clares: portar de tornada a Hath Monchar viu. Si no el trobava aviat, acabaria amb un cadàver a les mans, cosa que no faria gens feliç al seu client.

No semblava tenir més opció que la de continuar la recerca.

* * *

Maul va connectar el seu sabre làser tot just va entrar per la porta. Els brillants raigs es van estendre en tota la seva longitud.

Va examinar el pis: el neimoidià estava assegut en una cadira contra la paret del fons. Un parell de quarren o caps de calamar buscaven les pistoles de les seves cartutxeres. El guardaespatlles trandoshà ja havia tret la seva, començant a disparar-la.

El Sith va girar el sabre làser i el va inclinar lleugerament. Aturar el tret era senzill. Redirigir-lo apropiadament resultava una mica més difícil, encara que no impossible. El raig va xocar contra la potent llança d'energia i va rebotar fins al cap de calamar més proper, colpejant-li al tòrax. El quarren es va ensorrar.

Maul es va permetre un lleuger arrufament de celles. El tret deflectit havia donat dos centímetres per sota d'on havia apuntat. Poc control per part seva.

Un segon tret làser del trandoshà es va dirigir cap a ell, i un altre gir ràpid, guiat pel Costat Fosc, va atrapar el raig i el tornà a disparar. El trandoshà va rebre a la cara el raig rebotat. Es va enfonsar, estremint-se a la vora de la mort, amb la cara feta una ruïna ennegrida de carn i escates, caient als peus de l’horroritzat neimoidià.

Millor.

Va saltar contra el quarren restant, que ja havia mig aixecat la pistola. El cap de calamar va disparar espantat, massa baix per fer una altra cosa que no fos danyar el sòl. El sabre làser va traçar un arc i, amb una torsió de canell, li va tallar al quarren el cap amb tentacles a l'altura del coll.

La baralla havia començat i acabat massa de pressa perquè el neimoidià pogués tan sols pensar en fugir. Es va encongir a la cadira, alçant inútilment les mans per apartar el perill. Ni tan sols tenia una arma.

Maul va apagar el sabre làser i se’l va tornar a enganxar al cinturó. Va dedicar una mirada de desdeny als tres cadàvers. Els seus androides de duel li havien proporcionat un molt millor combat que aquests tres. Lamentable.

Es va tornar cap a l’aterrit Monchar. Va aixecar lentament les seves enguantades mans i es va apartar la caputxa, revelant el seu aterridor rostre. Va somriure, mostrant les dents, per accentuar l'efecte.

Una olor acre es va fer notar per sobre de la pesta a mort de la cambra. La bufeta del neimoidià havia alliberat els seus continguts.

–Hath Monchar –va dir Darth Maul– Tu i jo hem de discutir certes coses.

* * *

–Ens queden aproximadament una hora i trenta i tants minuts –va dir l'androide quan Lorn i I-5 van arribar al complex cúbic–. La velocitat és essencial en aquest moment. Segurament la policia començarà a buscar-nos quan anem camí de l’espaiport, i això suposant que no hi hagi problemes en la nostra reunió amb el hutt.

–No et preocupis per mi, tu limita't a... Ei, què li ha passat a la porta?

–Sembla que ha tingut una disputa amb algú. No és de sorprendre en aquest veïnat. En qualsevol cas, no és assumpte nostre, oi? Ara afanya't!

Lorn va assentir i va entrar a l'edifici. Un cop al petit vestíbul, va trucar al turboascensor que el portaria al quart pis, on se suposava que residia el neimoidià. Aquest havia de caminar baix de fons per llogar un antre així, o bé s'estava esforçant per no ser localitzat. En qualsevol cas, si més no trigués a fer la compra i anar-se’n, més feliç seria. Va seguir agafant la pistola làser de la butxaca i va intentar semblar despreocupat mentre esperava l'ascensor. La despreocupació resultava difícil de simular en aquesta conjuntura. El visor de crèdit de la seva cartera semblava estar feta de material fissionable. No tots els dies intentava fer una estafa d'un milió de crèdits.

* * *

Atrapat en el poder del Costat Fosc, el neimoidià va forcejar per respirar. La mà esquerra d’en Darth Maul, alçada davant seu, es va tancar per formar un puny, i la seva gola es va sentir més limitada encara.

–Estàs disposat a parlar? –va preguntar en Maul.

El seu presoner no podia parlar, però se les va arreglar per assentir. L'escleròtica carmesina dels seus ulls s'havia enfosquit en diversos tons a causa de la congestió sanguínia.

Maul va relaxar el puny i la concentració. Hath Monchar es va ensorrar a terra, esbufegant mentre intentava recuperar l'alè.

–Qui més ho sap?

–Ni... Ningú. Només un humà, Lorn Pavan.

Maul va sentir la veritat en les seves paraules. Això estava bé. L'únic que hauria de fer era matar el neimoidià, i després buscar l'humà i matar-lo. I llavors acabaria amb aquesta trista tasca.

–On és ara l'humà?

–No ho sé.

La mà d’en Maul va tornar a tancar-se. Monchar va panteixar, tornant a buscar aire. Maul el va deixar anar.

–On?

–Ve... Ve cap aquí a comprar l'holocró!

–Quan?

–En qualsevol moment!

Maul va somriure. Tenia tota la informació que necessitava.

–Excel·lent. Has estat molt cooperador, Hath Monchar.

Monchar va mirar cap amunt des de la seva posició supina. En els seus ulls brillà l'esperança per un instant, però va morir en veure la seva destinació en l'expressió d’en Maul.

–És hora de morir –va dir aquest, traient el sabre làser.

–Espera! -la veu del neimoidià era un gemec aterrador–. Puc pagar-te! Et donaré tots els crèdits que em doni l'humà! Si us plau...

–Aixeca't. Enfronta't com a mínim al teu destí sense arrossegar–te.

Però Monchar estava massa paralitzat pel terror per fer res. Maul va sentir una onada de disgust per aquesta llastimosa criatura. Amb la mà lliure va fer un brusc gest cap amunt, i la seva víctima es va alçar com un titella tirat pels seus fils. Va penjar allà, indefens, en poder de la Força.

–Nooo.

Darth Maul va encendre una fulla del sabre làser i va traçar un arc lateral, tallant l'últim crit del neimoidià, alhora que el seu cap. A continuació va alliberar els fils de Força que sostenien l’espasmòdic cos i va contemplar com s'esfondrava.

A terra, darrere del cos, hi havia una caixa forta de duracer. Maul la va obrir amb un tall precís del sabre làser. Ah, aquí estava l’holocró esmentat. Va apagar el sabre làser, se'l va penjar al cinturó i es va ajupir per agafar-lo. Però, abans que els seus dits poguessin tocar-lo, va sentir que no estava sol.

–No et moguis! –va dir una veu provinent de la porta–. A poc que respiris massa fort et deixo fregit en el lloc!

Mirà la porta. Una humana alta amb una armadura de teranyina li apuntava amb dues pistoles làser.

Es va adonar que era la mateixa que abans havia sentit seguint-lo. Els seus llavis es van arrufar molestos. Va fer un ràpid sondeig mental, però la caçadora de recompenses –doncs segur que era això– era massa perspicaç, i estava massa atenta com per ser enganyada amb trucs mentals.

Va repassar les seves opcions. Mai agafaria el sabre làser amb la suficient rapidesa, ni tan sols amb la rapidesa amb què ho faria. Podria esquivar un tret, pot ser que fins dos, però confinat com estava en aquest petit cubicle, i enfrontat a una dona que molt bé podia fer en mig segon una dotzena de trets amb dues pistoles làser semiautomàtiques, necessitava crear una distracció.

Al costat dels seus peus hi havia la pistola del trandoshà. Li serviria perfectament.

Usant el seu domini de la Força, va agafar l'arma amb un fosc tentacle energètic i la va llançar amb força contra la cara de la caça-recompenses.

La dona era àgil. Va esquivar la pistola, disparant-li un llamp. Va fallar i va recuperar la posició, però la distracció havia complert amb el seu propòsit. Abans que l'arma rebotés a la paret i caigués a terra, Maul tenia ja el sabre làser a la mà. Va treure dues fulles en el moment en què el següent tret arribava a ell, seguit de mitja dotzena més en ràpida successió. Les mans de l'aprenent Sith eren una taca mentre permetia que el Costat Fosc s'apoderés d'ell per complet, deixant-se portar pel seu poder i concedint-li que el controlés i manipulés.

Els trets arribaven a les fulles giratòries del sabre làser, sent desviats cap a les parets, el sostre, el terra. Sense temps per apuntar, encara que un o dos trets sí que van encertar en la caça-recompenses sense fer-li cap efecte aparent. La seva armadura semblava ser de la millor qualitat.

La caçadora de recompenses va deixar anar les seves inútils pistoles i va buscar al canell on portava un llançacoets. La molt idiota!, va pensar Maul. Moririen els dos si hi explotava un coet!

No hi havia temps per intentar aturar-la. Maul es va filtrar per entre els corrents de la Força, movent-se a una velocitat antinatural quan es va girar cap a la paret més pròxima, un panell de plàstic barat, girant el sabre làser en una pauta tallant. El plàstic va cedir amb facilitat davant els supercalents talls plasmàtics de les fulles, i Maul va travessar la paret, saltant sobre una cadira de la cambra contigua que, per sort per als seus inquilins, en aquell moment estava desert, tallant cap avall amb una fulla del sabre làser, traçant a terra un oval desigual. Es va deixar caure pel sostre del cubicle inferior just en el moment en què el coet xocava amb la paret de la cambra del neimoidià i explotava.

* * *

Lihnn mai havia vist a ningú moure’s com l'home de les banyes i el cap tatuat. No vestia com un Jedi, però el seu control del sabre làser de doble fulla excedia en molt el de qualsevol Jedi del que hagués pogut sentir a parlar. Desviava els trets làser com qui matava mosques! Lihnn no podria vèncer a ningú que pogués fer això. La partiria en dos amb aquest sabre làser de doble fulla.

Desesperada, va decidir fer servir el llançacoets de canell. La seva única possibilitat era encertar de ple al banyut i esperar que l'explosió quedés prou continguda pel seu cos com per permetre-li sobreviure. Però, tot just va prémer el gallet del llançacoets, l'home tatuat va semblar desaparèixer en una taca. Tot d'una, a la paret hi havia un forat, allà on un instant abans hi havia una superfície sòlida.

Lihnn va intentar impedir que el coet es disparés, però ja era tard. El motor sense retrocés es va connectar i el míssil va deixar el seu canell. Va intentar saltar cap enrere, cap al passadís.

* * *

Va quedar inconscient només per un minut o dos, i per quan va poder tornar a enfocar la mirada el fum continuava girant en l'aire i els enderrocs allotjant-se. Tenia un brunzit a les orelles, a causa de l'explosió o de la dotzena d'alarmes residencials que es van activar per la seva causa, o per ambdues coses. Lorn se les hi va arreglar per posar-se dempeus, va treure la pistola i va avançar maldestrament. Sobresortint d'un forat a la paret hi havia un cos, del qual només podia veure unes cames inconfusiblement femenines. Donar per morta la dona semblava una aposta bastant segura.

Es va tornar i va mirar l’ennegrit cubicle. Al terra es veien el que semblaven les restes socarrimades i fumejants de quatre cadàvers. Va donar uns passos per la sala. Un dels cossos fumejants semblava ser el d'en Monchar, però resultava difícil saber-ho, ja que no tenia cap.

Lorn va sentir que se li revoltava l’estomac, tant pel que veia com pel que significava això: Hath Monchar ja no faria més tractes amb ningú. Estava completament mort, i tant I-5 com ell podien donar-se també per morts, si no aconseguien sortir de Coruscant en el termini d'una hora. Tot l'assumpte del frau bancari havia estat per a res!

Maledicció!

Lorn va donar mitja volta per fugir. Fins i tot en aquest sector, una explosió semblant acabaria atraient a les forces de seguretat. Havia de sortir d'allà, i de pressa. Però quan va començar a moure’s, va notar una lluentor en un racó de la cambra i la va mirar amb gest reflexiu.

El que va veure va acabar en sec amb les seves presses.

Seria possible? Semblava massa esperar. Però quan es va ajupir i el va mirar de prop, es va adonar que potser no s'havia acabat encara la partida.

El cristall holocró estava dins de la caixa forta mig oberta. Aquesta l’avia protegit impedint que fos destruït per l'explosió. Lorn el va agafar, subjectant-lo amb força amb una mà, mentre sostenia la pistola amb l'altra, i va arrencar a córrer pel passadís tan de pressa com va poder, davant les confuses i espantades cares dels inquilins que havien tret el cap previngudament per investigar, en direcció a l'escala. Encara hi havia una possibilitat, una molt petita, que tant I-5 com ell poguessin convertir aquest fiasco en una victòria. Però per a això havia d'allunyar-se d'allà el més de pressa que li fos possible.

Següent