El caçador de les tenebres (VIII)

Anterior

Capítol 8

Lorn es va despertar sentint-se com si li hagués atropellat una estampida de banthes.

Es va arriscar a obrir un ull. La llum del cubicle era escassa, però fins i tot així li va semblar com si una pistola làser li hagués disparat a l'ull, pujant pel seu nervi òptic fins arribar al cervell. Va proferir un grunyit, va tancar precipitadament l'ull, i es va embolicar el cap amb els braços.

Va sentir com, des d'alguna part de la foscor, I-5 li deia:

–Ah, ja desperta la bèstia.

–Deixa de cridar –va balbucejar.

–El meu vocabulador està sintonitzat a un nivell mitjà de seixanta decibels, el normal per a una conversa humana. Per descomptat, pot ser que tinguis l'oïda una mica hipersensibilitzada, donada la quantitat d'alcohol que segueix havent–hi en el teu corrent sanguini.

Lorn va grunyir i va intentar, sense èxit, obrir un forat al seu llit.

–Si vas a continuar amb aquesta actitud –va continuar dient I-5 implacable–, suggereixo que et facis extirpar les poques cèl·lules del fetge que et queden sanes, si és que et queda alguna, i que les emmagatzemis criogènicament, atès que igual necessites que et clonin aquest òrgan concret en un futur molt pròxim. Puc recomanar-te un androide metge MD-5 molt bo a qui conec...

–Molt bé, molt bé! –va exclamar Lorn, asseient-se i bressolant l'adolorit cap a les mans, mentre mirava l’androide–. Ja t'has divertit. I ara fes que se’m tregui.

–Fer què se't tregui? –va dir l'androide, fingint una educada incomprensió–. Només sóc un vil androide, com podré jo...

–Fes-ho... o reprogramaré el teu mòdul cognitiu amb la pistola làser d’en Bilk.

–Naturalment, visc per servir –va dir I-5 amb un sospir notablement humà.

L'androide va fer una pausa abans d'emetre amb el seu vocabulador un so de to baix que pujava i baixava per l'escala, semblant ressonar en el petit cubicle.

Lorn va romandre assegut al llit i va deixar que el so li banyés, que reverberés al seu cap. Als pocs minuts, el mal de cap va afluixar la seva presa, igual que les nàusees i el malestar general que sentia. No estava segur de com funcionava la cançó sense paraules de l'androide, però hi havia alguna cosa en les seves vibracions que la convertien en la millor cura per a la ressaca que havia conegut mai. Però no hi ha cura sense un preu, i sabia que a canvi hauria de suportar durant gairebé tot el dia la complaguda superioritat d'I-5.

Així i tot valia la pena. Per quan l'androide va deixar d'emetre el so, Lorn se sentia notablement millor. Aquest dia no aniria al gimnàs del Centre Trantor a exercitar-se en gravetat zero, però almenys podia pensar en fer-ho sense que això li produís ganes de vomitar.

Va mirar a I-5 i es va tornar a sorprendre pensant com era possible que un androide amb una única i fixa expressió facial, i tan limitat llenguatge corporal, pogués manegar-se-les per semblar tan desaprovador.

–Ja estem tots millor? –va preguntar aquest amb burleta sol·licitud.

–Diguem que estic disposat a posposar allò de la reprogramació, almenys per ara –va respondre, aixecant-se amb compte, ja que seguia sentint com si el cap se li anés a caure del coll si l’agitava massa.

–La teva gratitud m'aclapara.

–I el teu sarcasme em deprimeix –va comentar, mentre es dirigia al lavabo, es mullava la cara amb aigua freda i es passava un netejador d'ultrasons per les dents–. Crec que fins i tot puc estar en una habitació on hi hagi menjar –va dir en sortir.

–Ja hi haurà temps per això. Crec que la teva prioritat és examinar els missatges que van arribar mentre estaves en estat comatós.

–Quins missatges?

Era massa esperar que Zippa hagués decidit vendre'ls finalment l’holocró. No obstant això, sabia que I-5 no s'hauria molestat a conservar els comunicats si no fossin importants.

–Aquests missatges –va replicar pacient l'androide, activant la unitat de missatges.

Sobre la unitat es va formar la titil·lant imatge d'un cos fofo i enorme. Lorn va reconèixer a Yanth el hutt.

–Lorn –va dir la imatge amb una veu profunda–. Pensava que avui ens trobaríem per parlar de cert holocró que desitjaves ensenyar-me. És molt poc educat fer esperar a un comprador, saps?

La imatge es va dissoldre.

–Gràcies –va dir Lorn a I-5–, si després no estàs molt ocupat, tinc un genoll ferit sobre la qual pots tirar una mica de sal.

–Crec que la teva actitud canviarà quant vegis el següent missatge.

La segona imatge es va materialitzar sobre el projector. De seguida li va resultar evident que no eren ni Zippa ni Yanth. Un moment després reconeixia l'espècie: un neimoidià. Això per si sol ja resultava sorprenent; els senyors de la Federació de Comerç no solien veure’s per Coruscant, a causa de les tenses relacions existents entre la seva organització i el Senat de la República.

El neimoidià va mirar furtivament al seu voltant abans d'inclinar-se cap endavant i parlar en veu baixa.

–Lorn Pavan, m'han donat el seu nom com el d'algú que sap ser... discret manejant informació delicada –va dir amb els tons clapotejants de la seva espècie–. Desitjaria discutir un assumpte que pot ser-nos mútuament beneficiós. Si li interessa, reuniu-vos amb mi a la Posada del Dewback a les 0900. No li parli a ningú d'això.

La imatge tridimensional es va apagar.

–Torna a posar-ho –va dir Lorn.

L'androide així ho va fer, i Lorn va veure el missatge per segona vegada, prestant més atenció al llenguatge corporal que al que es deia. No estava familiaritzat amb els manierismes neimoidians, però no calia ser un psicoanalista interplanetari per veure que l'alienígena estava tan nerviós com un nuvi de H'nemthe. Una cosa que podia significar problemes, però també beneficis. I en la seva línia de treball poques vegades s'obtenia el segon sense haver de sortejar el primer.

–Tu què dius? –va preguntar, mirant a I-5 mentre estrenyia un botó que esborrava el segon missatge.

–Jo dic que tenim disset decicrèdits de la República al banc, i tota la xavalla que se t'hagi pogut caure en el llit de dormir. Crec que d'aquí a una setmana toca pagar el lloguer. Crec que hauríem de parlar amb aquest neimoidià.

–Jo també ho crec –va dir en Lorn.

* * *

Ja gairebé s'havia passat l'hora del menjar nocturn. Mahwi Lihnn havia investigat quatre restaurants que incloïen cuina neimoidiana al menú. Només en un d'ells va trobar a un neimoidià. Una femella. Lihnn la va interrogar, però ella va afirmar no conèixer a cap paisà anomenat Hath Monchar. No obstant això, va esmentar una altra casa de menjars de les rodalies que solien freqüentar els de la seva espècie. Era una petita posada anomenada Dewback, dels pocs locals de begudes de la zona on se servia cervesa d’agàric, beuratge extremadament apreciat per la majoria dels seus.

Lihnn va decidir anar a fer una ullada.

* * *

No hi havia resultat especialment difícil localitzar el cubicle on residia Lorn Pavan. Quan va arribar a ell, Darth Maul se'l va trobar amb la porta oberta, i amb un humà i un androide, aquest d'una sèrie de protocol, sortint per ella. Maul es va fondre ràpidament amb les ombres del passadís subterrani i els va veure passar davant seu. Els dos coincidien amb la descripció del bàrman baragwin.

Excel·lent. Amb una mica de sort li conduirien fins a la seva presa.

Els va seguir a una distància segura, emprant les ombres per amagar-se quan li era possible i confiant en el poder ocultador de la Força quan no ho era. L'humà i l’androide no tenien ni idea que els seguien. Aniria darrere d'ells fins que contactessin amb el neimoidià. Llavors actuaria com considerés més apropiat.

Maul sentia el Costat Fosc brollar en ell, omplint-lo d’impaciència, urgint-li a completar aquesta missió el més aviat possible. Això no és per al que t'han entrenat, va pensar. No són una presa digna de les teves habilitats.

Va intentar rebutjar aquests pensaments, doncs eren herètics. El seu Mestre li havia encomanat aquesta missió, i això era l'única cosa important. Tanmateix, no podia evitar sentir irritació davant aquest deure. No era un autèntic desafiament a la seva habilitat. Després de tot, li havien criat i entrenat per combatre i matar els Jedi, no a soldats rasos.

Com odiava als Jedi! Com menyspreava la seva beateria buida, les seves pretensions de pietat, la seva hipocresia. Com anhelava que arribés el dia en què el seu Temple seria una fumejant ruïna, coberta pels seus destrossats cadàvers. Amb només tancar els ulls podia veure l'Apocalipsi que patiria aquest Orde amb la mateixa vivesa que si fos realitat. I, després de tot, era realitat, una realitat futura, sí, però igualment vàlida. Era una cosa a la qual estava destinada, ordenada, per defecte. I ell seria un instrument clau en la seva destrucció. Per a això s'havia concebut tota la seva vida.

I no per buscar a un patètic fracassat pels ravals de Coruscant.

Maul va negar amb el cap i va grunyir en silenci. El seu objectiu era servir al seu Mestre, fos quina fos la missió que li encarregués aquest. Si Darth Sidious sabés que tenia aquests dubtes, li castigaria severament, com no li castigava des de què era un nen. I ell no resistiria al càstig, encara que ara fos un home adult. I és que Sidious faria bé en castigar-lo.

L'humà i l’androide van sortir del passatge subterrani i van continuar caminant pels estrets carrers de la superfície. La nit estava molt avançada, però la ciutat planetària no dormia mai. Els carrers estaven sempre abarrotats, fos quina fos l'hora de la nit o el dia. Era una sort, ja que això li facilitava el fet de seguir a la seva presa sense ser descobert.

Ja no podia faltar molt més temps, es va dir. Acabaria aquest treball de forma satisfactòria, i potser després se li recompensés amb una tasca més digna de les seves habilitats. Una cosa com la missió del Sol Negre. Amb aquella missió sí que havia gaudit.

Pavan i l’androide van baixar per un altre carrer, tan estret i limitat pels alts edificis que amb prou feines hi havia lloc per a dos sentits de trànsit a peu. Van entrar en una porta situada sota un cartell decorat amb un dewback rampant.

Aquest semblava ser el seu destí. Maul va sentir que el pols se li accelerava lleugerament per l'anticipació, malgrat el control gairebé perfecte del seu sistema nerviós. Si tot anava segons el previst, aviat acabaria amb aquesta tasca tan molesta. Va entrar a la taverna.

Següent