El caçador de les tenebres (II)

Anterior

Capítol 2

Coruscant.

Un nom que evocava la mateixa imatge en la ment de gairebé tots els éssers civilitzats de la galàxia. Coruscant: lluminós centre de l'univers, blanc de les mirades de tots els mons habitats, corona enjoiada dels sistemes del Nucli. Coruscant, escó governamental de la miríada de mons que componen la galàxia. Coruscant, epítom de la cultura i el coneixement, síntesi d'un milió de civilitzacions diferents.

Coruscant.

Només veient el planeta des de la seva òrbita es podia apreciar del tot l’enormitat de la seva creació. Pràcticament tota la seva massa terrestre, que abastava gairebé tota la seva superfície, en haver-se assecat o desviat els seus mars i oceans mil generacions abans mitjançant enormes cavernes subterrànies, estava coberta per una metròpoli de múltiples nivells composta per torres, mònades, ziggurats, palaus, cúpules i minarets. Durant el dia, l'interminable paisatge de la ciutat estava pràcticament tapat pels múltiples nivells de trànsit i les milers de naus que entraven i sortien de la seva atmosfera, però a la nit es mostrava en tota la seva esplendor, fent empal·lidir fins i tot l'espectacular nebulosa i els raïms globulars del proper Nucli Galàctic. El planeta irradiava tanta energia que ja faria molt de temps que la creixent degeneració atmosfèrica l'hauria convertit en una roca sense vida, si no fos pels milers de purificadors de CO2 estratègicament situats a la capa superior de l'atmosfera.

Un interminable anell de titànics gratacels cenyien Coruscant pel seu equador, algun d'ells tan alt que travessaven les capes superiors de l'atmosfera. Per tot el planeta podien trobar-se estructures similars, encara que més petites. I eren aquests enrarits nivells superiors, tan nets com espaiosos, els que conformaven el concepte que tenia la majoria de la gent de la capital galàctica.

Però tota visió de bellesa i riquesa, per grandiosa que sigui, s'ha de basar en alguna cosa i en algun lloc. Al llarg de l'anell equatorial, per sota de l'estrat de trànsit aeri més inferior, sota els il·luminats gratacels i les brillants façanes, es trobava un altre aspecte de Coruscant. Un lloc al que mai arribava la llum del sol, i la interminable nit de la ciutat només estava il·luminada per les titil·lants holoprojeccions de neó que anunciaven atraccions de baixa estofa i negocis tèrbols. Els foscos racons estaven infestats per paneroles aranya i enormes rates blindades, i a les bigues d'edificis abandonats feien niu falcopenats amb ales d'una envergadura que arribava al metre i mig. Aquesta era la part baixa de Coruscant, ni vist ni admès pels rics, i on només es trobava als repudiats i els condemnats.

Aquesta era la part de Coruscant que Lorn Pavan considerava la seva llar.

* * *

El lloc de trobada l’avia suggerit el toydarià; era un edifici llardós al final d'un carreró sense sortida. Per poder entrar-hi, Lorn i l’androide, I-5, van haver de passar per sobre d'un rodià que dormia sobre un munt de parracs situat al costat de la polleguera de l'entrada.

–Sempre m'he preguntat si tota la teva clientela està subscrita al mateix servei –va dir l'androide de protocol en entrar–, aquest que proporciona una llista dels llocs on citar-se més desagradables i de pitjor reputació de la galàxia.

Lorn no va respondre. Ell mateix s'ho havia preguntat en alguna ocasió.

A dins hi havia un petit vestíbul, ocupant la major part del seu espai una cabina de plastiacer groguenc. A la cabina hi havia un mascle humà calb recolzat en una cadira que s'adaptava a la forma del seu cos. Quan van entrar, alçà la mirada sense mostrar curiositat.

–La cabina 5 està lliure –va grunyir, assenyalant amb el polze una de les portes que s'alineaven al vestíbul circular, i mirant a I-5 abans de parlar–. Un crèdit per cada mitja hora. Si l'androide es fica dins, haurà de signar un imprès de consentiment.

–Venim a veure Zippa -li va dir en Lorn.

El propietari va tornar a mirar-los, va canviar de postura i va prémer un botó amb un dit llardós.

–Cabina 9 –va dir.

L’holocabina era encara més petita que el vestíbul, la qual cosa implicava que tot just era prou gran per contenir als quatre que ara s'amuntegaven en ella. Lorn i l'androide es van aturar al costat del sofà circular situat davant la placa transmissora. Zippa surava una mica per sobre de la placa, el so del seu ràpid batre d'ales proporcionava un constant brunzit de fons. L'escassa llum feia fosca la seva clapejada pell blava fins donar-li un poc saludable to porpra negrós.

Darrere d'ell hi havia una altra forma molt més gran. Lorn es va adonar que no era humana, però la llum escassejava massa per poder endevinar la seva espècie. Va desitjar que Zippa deixés de surar; fos quin fos l'ésser situat darrere d'ell, pudia com un pot de silage al migdia, i la brisa generada per les ales d’en Zippa no alleujava molt l'olor. Resultava obvi que tampoc aquest s'havia molestat últimament a banyar-se, però per fortuna l'olor corporal del toydarià no era ofensiu; de fet recordava la dolcespècia.

–Lorn Pavan –va dir aquest amb veu que d'alguna manera sonava a estàtica, com si estigués una mica dessintonitzada–. M'alegro de tornar-te a veure, amic meu. Ha passat molt de temps.

–Jo també m'alegro de veure't, Zippa –va replicar Lorn, pensant en la capacitat del vell truà. Ningú podia simular la sinceritat millor que ell. La veritat és que el millor que podia dir-se d'ell era que mai et clavaria un punyal per l'esquena a no ser que això li resultés completament... oportú.

Zippa va variar lleugerament l'angle de les seves ales, rotant cap a un costat mentre assenyalava a la massa en ombres del racó.

–Aquest és Bilk, un... associat.

Bilk va avançar una mica, i Lorn el va poder veure prou com per reconèixer-lo com gamorreà. Això explicava la pesta.

–Encantat de conèixer–te, Bilk –va comentar, fent un gest en direcció al seu company–. Aquest és el meu soci, I-5-YQ. I-5 per abreujar.

–Encantat –va dir l’androide–. Si no li importa, desconnectaré els meus sensors olfactius abans que se sobrecarreguin.

–Vaja, vaja! –va comentar Zippa, mirant a l'androide amb ulls bulbosos–. Un androide amb sentit de l'humor! M'agrada. Vols vendre’l? –El toydarià es va acostar més a ell, elevant-se una mica per avaluar millor la vàlua d'I-5–. Sembla molt ben acoblat. Això són cables powerbus Cybot G7? Fa anys que no els veig. Tot i així, igual val alguna cosa com a curiositat. Et dono cinquanta crèdits per ell.

Lorn va donar una puntada de peu al servomotor inferior esquerre d’I-5 abans que pogués proferir una protesta indignada.

–Gràcies per l'oferta, però I-5 no és de la meva propietat. Som socis en el negoci.

Zippa va mirar a Lorn abans de trencar a riure panteixant.

–Tens un estrany sentit de l'humor, Lorn. Mai sé quan estàs de broma. Tot i així, segueixes agradant-me.

Tot d'una, Bilk va aclucar els ullets i la seva gola va proferir un grunyit, inclinant-se truculent cap a l’androide. Lorn va suposar que probablement acabava d'adonar-se que el comentari havia estat un insult. Els gamorreans no eren l'espècie més intel·ligent de la galàxia, i amb molta diferència.

Zippa es va situar davant el seu enorme guardaespatlles.

–Tranquil, Bilk. Aquí som tots amics –va dir, abans de tornar-se cap a Lorn, i va rebuscar amb els seus nuosos dits en un sarró del que va treure un cub de vidre gran com el palmell de la mà, que va brillar vermellós a la mig obscuritat de la cabina–. Aquest és el teu dia de sort, amic meu. El que tinc aquí és un autèntic holocró Jedi, cronodatat amb tota fiabilitat en una antiguitat de cinc mil anys. Aquest cub conté secrets dels antics Cavallers Jedi. –El va mantenir a l'alçada dels ulls d’en Lorn–. Estaràs d'acord que no hi ha preu massa gran per a un artefacte com aquest. Però, tot i això, l'únic que demano són uns tristos vint mil crèdits.

Lorn no va fer cap intent de tocar l'objecte que li ensenyava el perista.

–És molt interessant, i un preu molt bo. Si és el que dius que és.

–Nifft! Dubtes de la meva paraula? –va respondre Zippa en to ofès.

En Bilk va grunyir i va fer cruixir els artells d'una mà contra el palmell de l'altra. Va fer un so d'ossos trencant-se.

–No, és clar que no. Estic segur que creus que el que dius és cert. Però hi ha molts venedors sense escrúpols al món, i fins i tot algú amb la teva experta vista pot arribar a ser enganyat. L'únic que demano és alguna prova empírica.

El perista va retorçar el musell per formar un somriure, exposant unes dents esquitxades amb les restes del seu últim menjar.

–I com proposes que obtinguem aquesta prova? Un holocró Jedi només pot ser activat per algú que sàpiga usar la Força. Hi ha quelcom que no m'has dit, Lorn? És que ets un Jedi d'amagat?

Lorn va sentir que una ombra freda li envaïa. Va donar un pas endavant i va agafar a Zippa per l'armilla de pell de fleek, tirant cap a si al sorprès toydarià. Bilk va grunyir i es va llançar cap a Lorn, per aturar-se en sec quan un raig làser prim com un cabell li va socarrimar el cuir cabellut entre les banyes.

–Calma't –va dir tranquil·lament I-5, baixant el dit índex del que havia brollat el Raig–, i no hauré de mostrar-te les altres modificacions especials que em vaig fer instal·lar.

Ignorant l'enfrontament entre l'androide i el gamorreà, Lorn va parlar en veu baixa a Zippa.

–Sé que això ho has dit pretenent que fos una broma, i per això vaig a deixar-te viure. Però no tornis a dir-me mai, mai, una cosa semblant.

Va mirar fixament als sortits i aquosos ulls del toydarià un moment més, i el va deixar anar.

Zippa es va afanyar a situar-se darrere d’en Bilk, batent les ales amb més força que abans. Lorn va poder veure que s'empassava la sorpresa i la ràbia que sense cap dubte sentia mentre s'allisava les arrugues de l'armilla. Lorn es va maleir interiorment; sabia que era un error deixar-se dominar pel seu geni. Necessitava el tracte; no es podia permetre el enemistar-se amb el perista. Però el seu comentari li havia agafat per sorpresa.

–Sembla que he tocat un nervi –va dir Zippa. No hi havia deixat anar l’holocró durant l'altercat i se’l va tornar a ficar al sarró del cinturó–. No sabia que tractava amb algú tan... temperamental. Potser hagi de buscar-me un altre comprador.

–Potser. I potser hagi d’agafar el cub i pagar-te el que val, que suposo no serà més de cinc mil crèdits.

Va veure com a Zippa se li enrogien les seves cavernoses fosses nasals. No sabia resistir-se a un regateig, encara que fos amb algú que li havia posat les mans a sobre.

–Cinc mil? Pfah! Primer m’ataques, i després m’insultes! Vint mil és el seu just preu. Però és obvi que has tingut alguna mala experiència amb els Jedi –va comentar, fregant-se la seva peluda i gairebé inexistent barbeta–. Em mou la compassió. Així que, en vistes d'aquesta passada tragèdia teva, potser puguis convèncer-me de baixar el meu preu a divuit mil, ni un decicrèdit menys.

–I a mi em mouen els remordiments per la meva conducta. En gest de disculpa, augmentaré la meva oferta a vuit mil. Pren-lo o deixa-ho.

–Quinze mil. I amb això només em perjudico.

–Deu mil.

–Dotze –va dir Zippa, recolzant-se en l'aire i creuant els seus esquelètics braços en gest de conclusió.

–Fet.

Estava disposat a pujar fins als quinze, però no hi havia motiu perquè Zippa ho sabés. Va treure d'un compartiment del cinturó un gruix feix de crèdits de la república i va començar a comptar-los. La majoria de les transaccions dels nivells superiors es duien a terme mitjançant xips de crèdit electrònics, però poca gent feia servir a baix els xips. El perista va tornar a treure l’holocró i el va lliurar al seu comprador al mateix temps que aquest li lliurava els bitllets.

Lorn va acceptar el cub.

–Bé. Ha estat un plaer tractar...

Va deixar la frase a mitges quan va veure que Bilk apuntava amb una pistola làser a l'entrada de recàrrega d'I-5. Zippa, amb un somriure decididament desagradable, va surar cap a endavant, agafant de la mà d’en Lorn l’holocró i els crèdits restants.

–Em temo que, en aquest cas, el plaer és tot meu –va dir el toydarià mentre els seus dos clients alçaven les mans. A continuació, va deixar de somriure per proferir les següents paraules amb un sinistre xiuxiueig–. Ningú m’amenaça i viu per explicar-ho. –La seva mà de tres dits va passar davant la placa del sensor i es va obrir la porta de la cabina–. Li diré al propietari que la cabina 9 necessita una neteja extra. Afanya't, Bilk. Vull trobar un altre comprador per a aquest objecte.

La porta de la cabina es va tancar en sortir Zippa, deixant dins al gamorreà. Era impossible saber si el seu musell de porc somreia o no, però Lorn estava segur d'això.

–A on anirà a parar la galàxia quan un no pot ni fiar-se d'un perista toydarià? –va comentar a I-5.

–És una desgràcia. Em donen ganes de... cridar.

Lorn seguia tenint les mans aixecades i va inserir ràpidament a les orelles els seus dits índexs tan profundament com va poder, mentre el vocabulador d'I-5 emetia un ensordidor grinyol d'alta freqüència. El volum resultava terriblement dolorós fins i tot amb les orelles tapades. Bilk, desprevingut, va reaccionar tal com havien suposat que faria: udolà de dolor i es va posar les mans a les orelles en un gest reflex, deixant caure la pistola làser.

I-5 va interrompre el crit, va agafar l'arma abans que toqués el terra i en un altre segon l’apuntava contra Bilk. O el gamorreà no es va adonar o estava massa enfurismat com per importar-li. Es va llançar rugint contra els dos amics.

El raig de partícules va travessar la placa blindada del pit d’en Bilk, obrint-se pas a través de diversos òrgans interns i sortint entre els omòplats. La intensa calor del raig va cauteritzar la ferida a l'instant, detenint qualsevol hemorràgia visible, encara que això li va importar poc a Bilk. Va caure a terra com un sac de carn, que era bàsicament en el que s'havia convertit.

Lorn va agitar la mà davant la placa de sortida i la porta va tornar a obrir-se.

–Anem... Abans que Zippa s'allunyi! –va cridar a l'androide mentre carregava pel vestíbul. El propietari amb prou feines els va mirar quan van passar davant seu.

Van sortir a l'escassa llum del carreró sense sortida, portant Lorn la pistola que li havia llançat I-5. Però no hi havia senyals de Zippa. Sens dubte havia sentit el crit d'I-5, endevinat el probable destí d’en Bilk, i deixat que les seves ales li apartessin de la vista tan ràpid com li fos possible.

Lorn va donar un cop de puny a la paret plena de grafits.

–Genial –gemegà–. Ha estat genial. Hem perdut quinze mil crèdits i el cub. I ja tenia a algú emparaulat per pagar-me cinquanta mil per un holocró autèntic.

–Potser de no haver comès aquesta petita malaptesa... –Lorn es va girar per mirar a I-5, el qual va continuar parlant–. Però pot ser que aquest no sigui el moment més apropiat per discutir-ho.

Lorn va aspirar profundament, deixant sortir l'aire amb lentitud. Es feia de nit amb rapidesa.

–Anem. Serà millor que sortim d'aquest sector abans que ens trobin els raptors. Seria la manera perfecta d'acabar el dia.

–Bé. Era un autèntic holocró Jedi? –va preguntar I-5 quan van començar a caminar.

–No vaig tenir ocasió d'examinar-lo de prop, però aquests gravats cuneïformes apuntaven que era alguna cosa més rara encara. Crec que era un holocró Sith.

Lorn va negar disgustat amb el cap, disgustat sobretot amb si mateix. Sabia que I-5 tenia raó, que el seu esclat de ràbia va haver de precipitar la traïció d’en Zippa. Ja havia tractat abans amb el toydarià i mai li havia traït. Estúpid, estúpid, estúpid!

Però no tenia sentit castigar-se així. S'havia quedat sense crèdits, i estava en una zona de Coruscant on no convenia estar sense recursos. Necessitava un negoci, i el necessitava aviat, o probablement acabaria tan mort com Bilk.

No era una idea reconfortant.

Següent