El caçador de les tenebres (XIX)

Anterior

Capítol 19

Disciplina.

La disciplina ho és tot. Conquesta el dolor. Conquesta la por.

I, el que és més important, conquesta el fracàs.

Va ser la disciplina el que va permetre a Darth Maul sobreviure a una caiguda de trenta metres sobre un munt de runes i enderrocs; la disciplina de combat teräs käsi, que li proporcionava un control complet sobre el seu cos, i pot fer acrobàcies aèries per dirigir la seva caiguda i evitar sortints ornamentals, cornises i altres obstacles potencialment letals; la disciplina del Costat Fosc, que li permetia manipular la gravetat, minorant el seu descens prou com per colpejar el sòl sense convertir-se per això en una bossa d'ossos trencats i òrgans estripats. Maul va poder dirigir d'aquesta manera la caiguda del seu cos i així sobreviure, fins i tot estant mig estabornit a resultes de la inesperada explosió de la seva motojet.

Però ni tan sols algú en tan superba forma física com ell podria sortir de semblant explosió i caiguda completament il·lès. Després de l'impacte, va jeure mig conscient entre les restes, apreciant vagament que a curta distància tenia lloc una segona explosió provocada per l’aerocotxe estavellant-se.

Jeure allà, i recordà.

* * *

No hi ha dolor on hi ha fortalesa.

A Darth Maul li semblava haver tingut sempre al seu costat al seu Mestre. Era una part de la seva vida, implacable, indomable, inexorable. La disciplina havia estat la seva guia des de molt abans d'aprendre a parlar. Darth Sidious li havia modelat, esculpint el seu cos i la seva ment com si fos una arma sense fissures, convertint a un nen feble i ploraner en el guerrer definitiu. I Maul estava disposat a morir per ell, sense preguntes ni titubejos. Els objectius de Lord Sidious eren els objectius dels Sith, i aquests havien de fer-se realitat, costés el que costés.

Tota l'existència d’en Maul havia estat un entrenament continu. Tot havia estat exercici i instrucció des dels seus primers anys, des de molt abans que la veu se li tornés greu. Havia estudiat i après els intricats moviments i formes de l'estil de combat teräs käsi, amb les seves pautes de moviments basades en les actituds de caça de diverses bèsties de tota la galàxia: la "Envestida del wampa", el "Rancor rampant", la "Serp drac dansaire", i moltes més. Hi havia realitzat exercicis en entorns que anaven de la gravetat zero a camps gravitatoris que doblaven el de Coruscant. Hi havia dominat l'intricat i perillós ús del sabre làser de doble fulla. I tot això amb un objectiu: ser la millor eina possible al servei de la voluntat del seu Mestre.

Però no havia après només a lluitar. Els ensenyaments del seu Mestre havien abastat molt més que això. També havia après discreció, subterfugi, intriga.

El que es fa en secret té un gran poder.

Un dels seus primers records era el de ser portat davant el Temple Jedi. Tant Sidious com ell havien anat disfressats de visitants. El control que tenia el seu Mestre del Costat Fosc era tal com perquè els seus enemics no sentissin la seva presència, sempre que no entressin a l'edifici. De totes maneres, això hauria estat improbable, ja que el Temple no estava obert als visitants. Havien estat allà durant la major part del dia, assenyalant-li Darth Sidious els diferents rostres dels seus enemics a mesura que aquests sortien i entraven. A Maul li va resultar emocionant adonar-se que podia estar en presència dels Jedi, mentre escoltava al seu Mestre parlar-li de la seva futura caiguda, sense que ells tinguessin ni la més remota idea de l'inevitable destí que els esperava.

Aquesta era la gran glòria i l'oculta fortalesa dels Sith: el fet que només eren dos: Mestre i aprenent. Les seves operacions clandestines podien tenir lloc pràcticament davant els mateixos nassos dels Jedi, i els molt idiotes no sospitarien res fins que fos massa tard. Aviat arribaria el dia de la caiguda dels Jedi, molt aviat.

Però per a ell mai seria massa aviat.

La ira és una cosa viva. Alimenta-la i creixerà.

El twi'lek amb el qual va combatre no havia estat el primer Jedi amb el qual havia creuat el sabre làser, però no estava molt lluny de tornar a tenir aquest honor. Havia estat revigoritzant comprovar que ell, Darth Maul, era millor en combat que els seus odiats enemics. Anhelava poder enfrontar-se a un dels guerrers Jedi més grans: Potser Plo Koon, o Mace Windu. Això sí que posaria a prova la seva habilitat. I no tenia cap dubte que acabaria tenint aquesta oportunitat. El seu odi pels Jedi era prou fort com per fer real per si sol una confrontació així.

Aviat.

* * *

Va recuperar la consciència, adonant-se que estava estirat sobre un munt d'escombraries no molt lluny d'on el Jedi havia provocat la seva pròpia fi i gairebé també la d’en Maul. Un saquejador devaronià estava a punt de treure-li el sabre làser, caigut prop d'ell. El Sith va mirar l'intrús, i aquest no va perdre temps a desaparèixer.

Va agafar el sabre làser i es va posar dempeus. Els seus músculs, ossos i tendons van udolar de dolor, però el dolor no significava res. L'únic que importava era saber si hi havia completat o no la seva missió.

Els retorçats restes de l’aerocotxe jeien cent metres carrer avall. Maul el va investigar. Hi havia quedat aixafat per grans trossos de ferrocret i duracer que requeririen massa temps per ser moguts, fins i tot amb l'ajuda de la Força. Va obrir els sentits, intentant determinar si el cos dels seus enemics jeia sota la runa. El que li va dir la Força li va fer tancar el puny en gest de fúria.

L’aerocotxe estava buit.

Hi havia la possibilitat que l'explosió els hagués llançat fora del cotxe abans que caigués la runa, en aquest cas els carronyers de la ciutat havien d'haver-se emportat els cossos del lloc. Però no estava segur que hagués passat d'aquesta manera. Donat el tipus de sort que havia tingut el corellià fins aquell moment, Maul sabia que només se sentiria còmode informant a Lord Sidious que per fi estava resolt el problema quan veiés el cadàver d'en Pavan, i a ser possible amb el cap separat de les espatlles gràcies al seu sabre làser.

Començava a sentir cert respecte per aquest Lorn Pavan. Encara que gran part de la seva capacitat per evadir al seu destí podia atribuir-se a la sort, l'aprenent de Sith havia d'admetre que una altra part es devia als instints de supervivència d’en Pavan. Evidentment, mai no hauria durat tant de temps en els nivells baixos de no tenir la capacitat d'un escarabat per sentir i evitar el perill. Així i tot, Maul estava lleugerament impressionat. Cosa que tampoc era molt important. L'habilitat de la seva presa per romandre amb vida només faria que el seu inevitable triomf fora encara més satisfactori.

Va començar a registrar la zona, rastrejant els filaments del Costat Fosc, buscant el camí que havien pres. Va veure el quiosc gairebé immediatament. Fins i tot sense la Força per guiar-lo, va saber que era l'única ruta d'escapament que podien haver pres. Malauradament, l'explosió de l’aerocotxe havia cobert de runa l'entrada al subterrani.

Se li estava esgotant la paciència. Cinc metres carrer amunt hi havia una reixa de ventilació que semblava donar al mateix conducte subterrani que al quiosc. Va encendre un dels extrems del seu sabre làser i el va enfonsar en la reixeta. La fulla va tallar fàcilment els llistons metàl·lics. La reixeta va caure un segon després a l'interior del conducte, i Darth Maul la va seguir.

Va aterrar amb suavitat. El túnel sencer tremolava pel rugit d'alguna bèstia titànica. Maul va alçar la mirada per veure un transport de càrrega sense conductor dirigint-se cap a ell a més de cent quilòmetres per hora.

Qualsevol altre, inclòs un atleta entrenat en un camp gravitatori molt més pesat, hauria quedat aixafat i reduït a farinetes. Però Maul es va aferrar a la Força i va deixar que el desplacés cap amunt i a un costat com si estigués a l'extrem d'una gegantesca banda elàstica. El gegant metàl·lic no li va encertar per mil·límetres.

Maul es va descobrir parat en una estreta passarel·la que semblava córrer a un lateral del conducte. Va mirar al seu voltant, buscant amb els ulls i la ment. Sí... havien escapat per aquí. El seu rastre estava fresc.

Podien fugir, però no amagar-se.

Darth Maul va reprendre la caça.

* * *

El primer pensament que va tenir Lorn quan va recuperar parcialment la consciència va ser que per a què podia molestar-se algú a segrestar-lo i treure'l de Coruscant per abandonar-lo en un dels gegantins mons gasosos de la galàxia, probablement Yavin. Resultava obvi que era això el que havia passat, ja que sentia que la gravetat i la pressió atmosfèrica l’aixafaven fins convertir-lo en una pasta sense ossos. Sobretot al seu cap. I fos el que fos el que estigués respirant, no s'assemblava ni de lluny a una còmoda barreja de nitrogen i oxigen.

Igual havien aparcat en una òrbita massa pròxima a l'horitzó d'un forat negre, i aquestes forces estaven fent-lo miques. Cosa que explicaria per què tenia un mal de cap de forma tan terrible, i per què no sentia ni les mans ni els peus.

Va pestanyejar i va veure certa llum de color verd-i-grisosa. Es va adonar que jeia sobre un fred terra de pedra, amb els braços i cames lligats. La llum, per feble i tremolosa que fos, seguia sent excessiva perquè pogués encaixar amb aquest mal de cap. Aquesta vegada sí que he hagut d’agafar una bona, va pensar. Potser I-5 tingués raó en allò de les cèl·lules del meu fetge, però no penso admetre-ho davant seu.

Així i tot, seguia havent alguna cosa estranya en la situació. Sabia que si es donava l'ocasió podia arribar a ser un borratxo bastant desagradable, però mai havia arribat al punt que haguessin de lligar-lo. Hmm. Igual hauria de tornar a obrir només un ull, amb molt de compte, és clar, i fer un altre cop d'ull al seu voltant.

Mirant-lo a tot just un pam de distància hi havia una cara que no hauria imaginat ni en els seus pitjors malsons.

Lorn va panteixar i es va tirar instintivament cap enrere, intentant apartar-se de la monstruosa aparició. El sobtat moviment va posar en marxa un detonador tèrmic que algú havia implantat en el seu crani amb molt poc civisme, i el dolor li va resultar tan sorprenentment intens que per un moment es va oblidar de la cosa que l'observava.

Però només per un moment.

Allò es va acostar a ell, mirant-lo. No, es va corregir Lorn, no mirant. Un ha de tenir ulls per mirar. Tots els components del seu rostre eren extremadament repulsius, però sense cap dubte els ulls eren el pitjor de tots. Pitjor que aquesta somorta pell blanc-i-blavosa i el llarg i molsut pèl, pitjor que l'ample esvoranc sense llavis que tenia per boca i que recordava l'entrada a una caverna plena d'estalactites i estalagmites grogues, pitjor encara que la protuberància semblant a un crani que feia les vegades de nas amb dues esquerdes verticals per finestres.

Els ulls eren per descomptat pitjors que tot això.

Perquè no semblava tenir-ne cap. Des dels pesats plecs de la base del front fins a les eixutes galtes només hi havia pell albina. Darrere d'aquesta pell, allà on havien de trobar-se les conques dels ulls, es veien dos òrgans amb forma d'ou agitant-se contínuament, girant l'un independentment de l'altre. Ocasionalment s'ennuvolaven amb un to més fosc, com si es llisquessin sobre ells unes membranes situades sota la pell.

Al llarg dels anys anteriors, Lorn havia tractat amb gran varietat d'espècies alienígenes, acostumant-se a veure tot tipus de criatures en els carrers i aeropassejos de Coruscant. Però hi havia quelcom terrible, i obscenament erroni en l'aparença d'aquest monstre. A la d'aquest i en d'altres que eren com ell, ja que els ulls d’en Lorn s'anaven acostumant a la difusa llum i podia veure que hi havia almenys una dotzena, potser més, ajupits al seu voltant, formant un semicercle.

Es va tirar encara més enrere, recolzant-se en colzes i talons. Tasca aquesta gens fàcil si es té en compte que encara sentia el cap prou gran com per posseir òrbita pròpia. Les criatures se li van acostar més encara, trontollant grotescament sobre artells i cames contrafetes. Lorn va mirar desesperadament al seu voltant, buscant a I-5, sentint que a la gola se li s'amuntegaven els inicis d'un crit. Va veure a Darsha Assant tombada en el brut terra de pedra, a dos metres de distància, i a I-5 a una distància semblant a l'altre costat. La padawan semblava inconscient, però respirava amb normalitat. Va notar sense gran sorpresa que el seu sabre làser ja no penjava del cinyell. I-5 jeia amb el rostre tornat cap a Lorn, i l'humà va poder veure que els seus fotoreceptors estaven enfosquits. Havien desconnectat el seu control Mestre.

Estaven en una bona càmera, de sostre subjectat per columnes convergents. La llum, la poca que hi havia, brollava del liquen fosforescent que cobria les parets. El lloc semblava una ferralleria, havent aquí i allà peces trencades d'equip i maquinària. Feia una pudor com d’una ossera.

Fixant-se millor, va poder veure dispersos entre les deixalles tecnològiques quelcom que semblaven ossos rosegats i pertanyents a diferents espècies.

Lorn va ajustar acuradament la seva posició, posant les cames sota d'ell. El cap seguia udolant-li com un banshee corellià, però va intentar ignorar el dolor. Si aconseguia arribar fins a I-5 i tornar a connectar l'interruptor Mestre del seu clatell, l'androide s'ocuparia en poc temps d'aquests horrors subterranis. Tenien les orelles anormalment grans, sens dubte depenien de l'oïda per guiar-se en la foscor. Un bon xiscle del vocabulador d'I-5 provocaria una estampida entre ells, retornant-los a les tenebres de les que havien sortit.

Estava bastant segur d'on es trobaven, encara que aquest coneixement el consolava ben poc. De fet, feia tot el contrari. Des de què la seva pèrdua de gràcia li va llançar als carrers dolents de Coruscant, havia sentit rumors ocasionals sobre criatures humanoides involucionades anomenades xton, que aguaitaven en les profunditats dels laberints subterranis de la ciutat planetària. Es deia que el fet d’habitar en la foscor durant milers de generacions els havia privat dels ulls. Se suposava que encara conservaven coneixements tecnològics rudimentaris, la qual cosa explicaria la xarxa d’electroxoc que havien fet servir per capturar a Lorn i els seus camarades.

També se suposava que eren caníbals.

Lorn mai havia donat crèdit en aquestes històries, considerant-les contes per espantar nens recalcitrants i fer-los obeir, un altre mite dels molts que es donaven com fongs als carrers dels nivells baixos. Però en aquest moment resultava obvi que aquest mite concret era massa real.

Els xtons se li van acostar encara més. Un d'ells es va col·locar entre Lorn i I-5, encara que igual era una, ja que tots anaven nus a excepció d'uns esparracats tapalls, i la seva pell estava tan solta i fofa que resultava difícil determinar a quin sexe pertanyia cada individu.

Així és com acabaré, va pensar Lorn, sorprenent-se en sentir tan poca por. Quina carrera he tingut; de pròsper tècnic al servei dels Jedi a fugitiu a punt de ser devorat per caníbals mutants en les entranyes de Coruscant. Això si que no m'ho esperava.

Els xtons es van acostar més encara. Un allargà cap a ell un hirsut i pàl·lid braç. Lorn es va tensar. Pensava lluitar, és clar. No aniria com un nerf a l'escorxador. Era el mínim que podia fer.

Ho sento, Jax, va pensar quan van arribar fins a ell.

Següent