El caçador de les tenebres (I)

Darth Maul, el caçador de les tenebres

Michael Reaves

 

Darth Maul, despietat aprenent del mal, és un dels llegendaris Sith, un Orde que serveix al Costat Fosc de la Força... Darth Maul, guerrer del terrible Lord Sith, Darth Sidious... Darth Maul, una llegenda nascuda de les malsons de la història... en un relat d'intriga i misteri situat just abans dels esdeveniments d’Star Wars. Episodi I. L'Amenaça Fantasma.

Després de moltes dècades esperant a les ombres, Darth Sidious dóna el primer pas en el seu pla per posar als seus peus a la República Galàctica. Es reuneix en secret amb els seus contactes neimoidians, de la Federació de Comerç, per dissenyar el bloqueig del planeta Naboo. Però un membre de la delegació desapareix i Sidious, que no necessita del seu poder per sospitar d'una traïció, ordena al seu aprenent, Darth Maul, caçar al traïdor.

A Coruscant, capital de la República, el neimoidià es mou amb rapidesa per vendre la informació secreta al millor postor. Per a Lorn Pavan, un informador del mercat negre, el negoci és massa bo per deixar-lo escapar. Però ara, ell també és un objectiu per a Darth Maul...

Mentrestant, una jove padawan anomenada Darsha Assant està a punt de convertir-se en Jedi. Una missió serà la seva prova. Al costat d’en Lorn, pels laberíntics passadissos i clavegueres del costat ocult de Coruscant, haurà d'escapar del caçador Sith. El Consell Jedi necessita conèixer la informació secreta.

El futur de la República depèn de la Darsha i Lorn. Però, com podrà una padawan inexperta i un home comú, aliè als poderosos camins de la Força, triomfar per sobre d'un dels assassins més perillosos de la Galàxia?

Fa molt més temps,

en una galàxia molt llunyana...

Primera part

Carrers dolents

Capítol 1

L'espai és el lloc ideal per amagar-se.

El vaixell de càrrega neimoidià Saak'ak solcava pesadament les profunditats inexplorades de l'Espai Salvatge. Mostrava orgullós els seus colors, amb el sistema d'invisibilitat desconnectat, sense por de ser detectat. Allà, a parsecs de distància del Nucli Galàctic i dels sistemes que l'envoltaven, podia amagar-se a simple vista. Fins i tot els neimoidians, antics reis de la paranoia, se sentien segurs en la vasta infinitud de l'abisme que separava el nucli d'un dels braços de l'espiral.

Però ni tan sols en aquest lloc podien els líders de la Federació de Comerç lliurar-se per complet de la seva tendència natural al subterfugi. Buscaven trampes i enganys per tot arreu, tal com la jove eruga busca la seguretat i la calor de la seva cel·la de dormir al rusc grupal. El Saak'ak era un bon exemple d'això. Aparentava ser una nau comercial, amb la seva forma en ferradura dissenyada per transportar enormes càrregues, però, si tot just algun enemic desprevingut es posés a l'abast del seu camp de tir, es farien visibles el sòlid blindatge de duracer, les torretes de canons làser i el sistema de comunicacions de potència militar.

I per llavors, és clar, ja seria massa tard.

Tot estava silenciós al pont del Saak'ak, a excepció dels xiulets i timbres dels diferents monitors de suport vital i el gairebé inaudible murmuri del sistema de filtrat d'aire. Hi havia tres figures en un lateral de l'enorme pont d'acer transparent. Vestien els folgats mantells i vestidures de l'aristocràcia neimoidiana, però quan va aparèixer una quarta figura entre ells, el seu llenguatge corporal evidenciava deferència cap a ella, quan no una actitud clarament servil i humiliant.

La quarta figura no estava realment amb ells en un sentit físic. La forma amb túnica i caputxa era un holograma, una imatge tridimensional projectada des d'un punt desconegut situat a anys llum de nosaltres. Però per molt intangible i immaterial que fos, dominava amb la seva presència als tres neimoidians. Llavors, va parlar amb veu seca i ronca, amb el to d'algú acostumat a rebre obediència instantània.

–Només en sou tres.

–A... Així és, Lord Sidious –va dir quequejant el més alt dels tres, el que portava la tiara de cresta triple de Virrei.

–Et veig a tu, Gunray, i als teus lacais Haako i Dofine. On és el quart? On és Monchar?

Nute Gunray, Virrei de la Federació, es va agafar les mans davant seu en el que era més un intent d'impedir-li fregar amb nerviosisme que un gest de súplica. Hi havia esperat que amb el temps s'acostumaria a tractar amb el Senyor Sith, però encara no ho havia aconseguit. En comptes d'això, aquestes reunions amb Darth Sidious s'havien anat tornant més molestes i incòmodes a mesura que s'acostava la data de l'embargament. Gunray no sabia com se sentirien els seus segons al comandament, Daultay Dofine i Rune Haako –ja que discutir els propis sentiments era anatema a la societat neimoidiana–, però sí sabia com se sentia ell després de cada trobada amb el senyor Sith. Sentia ganes d'arrossegar-se fins a la sala de naixement del seu rusc matern i de tancar després l'escotilla de la seva entrada.

I més en aquest moment. Maleït Hath Monchar! On era aquest condemnat idiota d'alga pudent? A bord del Saak'ak, per descomptat que no. Havien registrat la nau sencera, des de l'esfera central a les escotilles dels extrems dels dos braços d'atracada. No només no havien trobat enlloc al Virrei delegat, sinó que havien descobert la manca d'una nau exploradora amb capacitat d’hiperimpuls. Si se sumaven els dos fets, les possibilitats que el Virrei Gunray acabés alimentant una de les granges de fongs de Neimoidia augmentaven de forma alarmant.

La imatge hologràfica de Darth Sidious titil·là lleugerament, recuperant a continuació la seva poc estable resolució. Un problema de transmissió, probablement causat per la flamarada solar d'alguna estrella situada entre aquest lloc i el misteriós món del qual podia provenir el senyal. I no per primera vegada es va descobrir Gunray preguntant-se en quina classe de nau o món podia estar el Sith de carn i ossos, i tampoc per primera vegada va apartar precipitadament i amb un calfred aquesta idea del cap. No volia saber massa de l'aliat que tenien els neimoidians en la seva actual empresa. De fet, li agradaria poder oblidar el poc que ja sabia. Col·laborar amb Darth Sidious era tan segur com veure’s atrapat en una cova de Tatooine amb un drac Krayt famolenc.

El rostre encaputxat es va tornar per mirar-lo directament.

–I bé? –va exigir Sidious.

Fins i tot quan obria la boca per respondre, Gunray sabia que mentir seria un acte fútil. El Senyor Sith era un Mestre de la Força, aquest misteriós i penetrant camp d'energia que, en dir d'alguns, mantenia unida la galàxia tant com la gravetat. Potser Sidious no fos capaç de llegir els pensaments dels altres, però per descomptat podia donar-se compte de quan algú li mentia. Però fins i tot sabent això, el neimoidià tenia tanta capacitat per no parlar amb dissimulació com per impedir que les glàndules sudorípares del seu clatell traspuaran una substància oliosa.

–S'ha posat malalt, Lord Sidious. Massa bon menjar. És... és de constitució delicada.

Després de dir això, Gunray va tancar la boca, mantenint els llavis fortament premuts per impedir que tremolessin. Es va maleir interiorment. Havia estat una prevaricació tan patètica i evident que fins i tot un gamorreà s'hauria adonat. Es va quedar esperant que Sidious ordenés a Haako i Dofine que es rebel·lessin contra ell i el despullessin del seu rang i vestit. I no li’n quedava cap dubte que ells farien precisament això. Si hi ha algun concepte en el lèxic galàctic difícil de comprendre per a un neimoidià, aquest és el de la paraula lleialtat.

Per a la seva sorpresa, Sidious es va limitar a assentir en comptes de dirigir-li un rajada de vituperis.

–Ja veig. Molt bé, llavors només serem quatre a discutir les mesures urgents a prendre en cas de fracassar l'embargament comercial. Ja s'informarà a Monchar un cop estigui recuperat.

I el Senyor Sith va continuar parlant, descrivint el seu pla d'ocultar un gran exèrcit secret d'androides de combat als cellers de càrrega de les naus dels comerciants, però Gunray amb prou feines podia concentrar-se en els detalls. Estava sorprès que hagués funcionat la seva improvisada excusa.

Però l'alleujament del Virrei va ser breu. Sabia que com a molt només havia aconseguit guanyar una mica de temps, i no massa. La propera vegada que l'holograma d’en Sidious es materialitzés novament al pont del Saak'ak, tornaria a preguntar per Monchar... i aquesta vegada no acceptaria com a excusa la malaltia.

No tenia altra solució que trobar al seu lloctinent errant, i com més aviat millor. Però, com fer-ho sense despertar les sospites de Sidious? A vegades Gunray sentia que el Senyor Sith era capaç de mirar cada compartiment, nínxol i cubicle del vaixell de càrrega, i que estava al corrent de tot el que passava a bord, per trivial o poc important que fos.

El Virrei va procurar controlar-se. Va aprofitar que l'atenció d’en Sidious estava momentàniament centrada en Haako i Dofine per lliscar subreptíciament una càpsula antiestrès entre els llavis. Va notar com les seves beines pulmonars s'expandien i contreien convulsivament dintre d'ell, a la vora de la hiperventilació. Un vell adagi definia als neimoidians com l'única espècie intel·ligent dotada d'un òrgan consagrat a l'única tasca de preocupar-se. Quan Nute Gunray va notar que l'ansietat que havia fet callar momentàniament amenaçava amb tornar a acumular-se en el seu sac estomacal, l'adagi va semblar adquirir un desagradable matís de realitat.

* * *

Darth Sidious, Senyor Sith, va concloure les seves instruccions als neimoidians i va fer un gest casual, gairebé negligent. A l'altre costat de l'habitació un interruptor es va moure donant fi a la transmissió hologràfica. Les titil·lants imatges blanc-i-blaves dels neimoidians i la secció del pont de la seva nau que captaven els transceptors multifase es van esvair.

Sidious es va quedar un moment immòbil en la reixeta de transmissió, en silenci, amb la mà alçada, meditant en els corrents i refluxos de la Força. Aquells amb una sensibilitat menor eren aliens a ella, però per a ell era una boirina omnipresent, invisible però tangible, que s'agitava i movia constantment al seu voltant. No hi ha paraules o descripció que pugui transmetre com és la seva essència; l'única manera de comprendre-la és experimentant.

Al llarg de molts anys d'estudi i meditació havia après a interpretar tots i cadascun dels moviments del seu incessant flux, per casual que fossin aquests. Però fins i tot sense aquesta habilitat hauria pogut adonar-se que Nute Gunray mentia sobre el parador d’en Hath Monchar. Un vell acudit sobre el Virrei ho resumia a la perfecció:

Com se sap si un neimoidià menteix?

Perquè té la boca oberta.

Sidious va fer que sí amb el cap. No tenia cap dubte sobre la deshonestedat d’en Gunray; l'única incògnita era per què. Era una pregunta que havia de ser resposta, i aviat. Si bé era cert que els neimoidians eren criatures febles, també ho era que fins i tot les criatures més covards s'incorporen sobre les seves cambres posteriors i et mosseguen si es veuen prou motivades. Estaven conspirant a la seva esquena. Pensar altra cosa era ser irremeiablement ingenu, i malgrat ser moltes les coses que podien atribuir-se a Darth Sidious, la ingenuïtat no era una d'elles. Només podia fer una cosa, donada la importància potencial de l'embargament a Naboo i les seves posteriors maquinacions econòmiques.

Sidious va fer un altre gest casual. La Força va onejar en resposta, i la reixeta de transmissió situada sota els seus peus va tornar a brillar. Un holograma de la seva persona va tornar a ser enviat al buit en direcció a una altra localització remota. Era el moment de fer entrar en el joc a un simple participant, un que s'havia entrenat i estudiat durant anys per dur a terme aquesta mena de tasques. Aquell que componia l'altra meitat de l'Orde Sith. El seu protegit, el seu deixeble, el seu sicari.

Aquell que Sidious havia batejat com Darth Maul.

* * *

Els androides de duel estaven programats per matar.

Eren quatre, del millor dels Duelistes d'Elit que proporciona Trang Robòtics, i cada un amb una arma diferent: un amb un estoc d'acer, un altre amb una pesada porra, el tercer amb una cadena curta i l'últim amb una parella de destrals de combat de doble tall tan llargues i amples com l'avantbraç d'un humà. Estaven programats amb les habilitats d'una dotzena de Mestres en arts marcials, i els seus reflexos calibrats a un punt per sobre del màxim humà. El seu xassís de duracer era resistent als làsers. Havien sortit de fàbrica equipats amb inhibidors de conducta que els impedien infligir un cop de mort al seu contrincant quan aquest estava vençut, però aquestes inhibicions havien estat desconnectades pel seu nou propietari. Qualsevol error lluitant amb ells podia ser fatal.

Darth Maul no cometia errors.

L'aprenent Sith estava parat al mig de la sala d'entrenament envoltat pels quatre androides. La seva respiració era tranquil·la, els seus batecs lents i regulars. Era conscient de com reaccionava el seu cos al perill, i el controlava.

Dos dels androides –Estoc i Cadena, els va batejar en silenci– estaven dins del seu camp de visió. Als altres dos –Porra i Destral– no els veia en estar situats a la seva esquena. Tant era; la seva consciència de la Força li permetia sentir els seus moviments amb la mateixa claredat que si tingués ulls al clatell.

Va alçar la seva arma, el sabre làser de doble fulla, i el va connectar. Llances bessones d'energia pura van brollar d'ell, xiuxiuejant i espetarregant en bucles escarlates que començaven i acabaven en les dues obertures de flux situades a ambdós extrems de l'empunyadura. Qualsevol Cavaller Jedi podia manejar un sabre làser de una sola fulla; només un Mestre lluitador podia fer servir l'arma que va dissenyar mil·lennis enrere el llegendari Senyor Fosc Exar Kun. Si no estava en perfecta sintonia amb l'arma, aquesta podia ser tan letal per a qui la usava com per al seu contrincant.

Estoc es va llançar a fons, l'articulació del seu genoll metàl·lic es va doblegar fins a gairebé tocar a terra. L’esmolada punta va brillar dirigint-se cap al cor del Sith, gairebé massa ràpid perquè es pugui veure.

El Costat Fosc va florir en Darth Maul, el seu poder va vibrar en ell com un llampec negre, engrandint els seus anys d'entrenament, guiant les seves reaccions. El temps va semblar alentir-se, perllongar-se.

Li hauria estat fàcil tallar en dos la fulla de l'Estoc, ja que pocs metalls poden resistir el tall sense fricció d'un sabre làser.

Però això no suposava cap repte. Va fer un gir cap a la punta, fent contorsions cap a l'exterior i movent les mans horitzontalment a l'alçada del pit. La fulla esquerra del sabre làser va tallar el braç d’Estoc. Tant braç com arma van fer un sonor estrèpit en caure a terra.

Maul es va deixar caure sobre el genoll esquerre, en el moment en què el cop de Porra arribava des de la seva esquena, girant sobre el seu cap, fallant per poc la seva banya dorsal. Sense mirar, guiat per les vibracions de la Força, va tirar enrere la fulla dreta i cap endavant l'esquerra –un, dos! – Clavant-les en els compartiments abdominals tant de Porra com d’Estoc. Les espurnes van brollar dels circuits afectats, i el fluid lubricant va esquitxar el terra en una enrogida boirina oliosa.

Usant la inèrcia del cop cap endavant, Maul es va llançar per sobre de l'androide que s'esfondrava davant seu, rodant amb fluïdesa sobre l'espatlla. Es va incorporar girant el sabre làser per sobre del cap abans de parar-se sòlidament en la posi de teräs käsi anomenada "Cavalcant el bantha". Fins i tot mentre feia aquest moviment, hi havia una part d'ell controlant mentalment l'estat del seu cos. La seva respiració era lenta i regular, el ritme del seu pols amb prou feines havia augmentat dos o tres batecs per minut de la seva mitjana en repòs.

Dos menys, quedaven dos.

Cadena va atacar girant la seva arma sobre el cap com si fos el propulsor d'una gironau. Les pesades baules es van acostar a Maul, el qual va girar sobre el peu dret per projectar la cama esquerra en una poderosa puntada lateral, clavant la bota al pit blindat de l'androide i parant-lo en sec. Es va deixar caure a la gatzoneta, va girar el sabre làser com si fos una dalla i va tallar netament l'androide pels genolls. Aquest es va ensorrar sense les seves cames, mentre Maul tornava a girar la seva arma i assumia la postura coneguda com “Rancor rampant”. Alçant-se de la postura agenollada, va colpejar amb la fulla dreta entre les cuixes mecàniques de Cadena, amb força, usant els músculs de les cames per augmentar l'impacte.

La força del cop va dividir a Cadena des de l’entrecuix fins al cap. Es va sentir un grinyol metàl·lic quan l'androide es va partir en dos. Les seves cames i peus van tocar el terra tot just un instant abans que caiguessin sobre elles les meitats superiors.

L'aprenent Sith es va veure banyat per l'olor acre dels circuits i el fluid lubricant cremant-se. El que uns segons abans era una màquina d'alta tecnologia en perfecte funcionament havia passat a ser un munt de ferralla tot just recognoscible.

Tres menys, en quedava un.

Destral va atacar el flanc esquerre d’en Maul, girant les seves esmolades fulles en moviments defensius, amunt, avall, esquerra, dreta, en una encegadora pauta d'esmolada mort que aspirava a agafar desprevingut al seu contrincant i tallar-lo per baix.

Maul es va permetre un arrufament de llavis. Va pressionar els controls del sabre làser. El brunzit va deixar de sentir-se en apagar-se els raigs d'energia. Es va ajupir, mantenint la mirada fixa en l'androide mentre deixava l'arma a terra i l'apartava amb la bota.

Va adquirir una postura defensiva, avançant el peu esquerre, inclinant-se cap l'androide uns quaranta-cinc graus. Va observar el letal i rutilant arabesc de Destral mentre aquest es dirigia cap a ell. Un androide com aquest no coneixia la por, però Darth Maul sabia que deixar l'arma i enfrontar-se a un contrincant viu amb les mans nues aterriria a qualsevol que fos més llest que un androide de duel. La por era una arma tan potent com un sabre làser o una pistola de raigs.

El Costat Fosc bullia al seu interior, buscant encegar-lo amb odi, però el va mantenir a ratlla. Va alçar una mà oberta a l'altura de l'orella, l'altra al costat del maluc, després va invertir les posicions, observant. Esperant.

Destral va guanyar un altre mig pas de terreny, creuant i entrecreuant les fulles, buscant una obertura.

Maul va decidir proporcionar-la-hi. Va moure la mà esquerra, apartant-la del cos, exposant el costat a un envit o un tall.

Destral va veure l'obertura i va atacar, molt ràpid, movent una de les fulles per tallar mentre aixecava l'altra com a suport.

Maul es va deixar caure a terra, va envoltar amb el peu esquerre al turmell de l'androide i va tirar d'ell mentre feia servir l'altre peu per colpejar-li amb força la cuixa. Va caure cap enrere, incapaç de mantenir l'equilibri, i va colpejar el terra. Maul va fer un salt, va girar frontalment en l'aire, i va aterrar al cap de l'androide, enfonsant-hi els talons de les seves botes. El crani de metall va cruixir i es va enfonsar. Els seus llums van centellejar i els fotoreceptors cuirassats es van trencar.

Maul va tornar a saltar cap endavant, girant en l'aire per assumir la posició förräderi, a punt per saltar en qualsevol direcció.

Però no era necessari; havia acabat amb els quatre. Un tècnic dedicaria diversos dies a reparar a Porra, Destral i Estoc. Cadena havia quedat irreparable, només podrien reciclar les seves peces.

Darth Maul va deixar anar aire, va relaxar la posi i va assentir. El ritme del seu cor s'havia accelerat, com a molt, en cinc batecs per sobre del normal. En el seu front hi havia una lleugera brillantor de suor, però a part d'això tenia la pell seca. Potser havien transcorregut uns seixanta segons del principi al final del duel. En Maul va arrufar lleugerament les celles. Ni de lluny era la seva millor actuació. Una cosa era enfrontar-se a uns androides i derrotar-los, i una altra fer-ho amb els Jedi.

Hauria de fer-ho millor.

Va recollir el sabre làser i se'l va penjar del cinturó. A continuació, i aprofitant que ja havia escalfat els músculs, es va disposar a practicar els seus exercicis de lluita.

Tot just havia recorregut uns metres quan el va detenir una resplendor familiar a l'aire situada davant d'ell. Maul va posar un genoll a terra i va inclinar el cap abans que la figura encaputxada tingués temps de solidificar-se.

–Mestre –va dir–, què desitges del teu servent?

El Senyor Sith va mirar al seu aprenent.

–Estic complagut per la manera en què vas portar a terme la missió del Sol Negre. Aquesta organització trigarà anys a recompondre’s.

Maul va assentir lleugerament en agraïment. Aquestes lloances indirectes era el major reconeixement al seu treball que rebia, i així i tot les rebia rares vegades. Però les lloances no tenien importància, ni tan sols procedint d’en Sidious. L'únic que importava era servir al seu Mestre.

–Tinc preparada una altra tasca per a tu.

–Tot el que desitgi el meu Mestre, es farà.

–Ha desaparegut Hath Monchar, un dels quatre neimoidians amb els qual tracto. Sospito d'una traïció. Troba’l. Assegura't que no ha parlat amb ningú de l'embargament que estem preparant. Si ho ha fet, mata’l, i fes el mateix amb tot aquell amb qui hagi parlat.

La imatge hologràfica es va esvair. Maul es va incorporar i es va dirigir cap a la porta. El seu pas era ferm, els seus posats segurs. Qualsevol altre, fins i tot un Jedi, hauria protestat dient que era una missió impossible. Després de tot, vivien en una galàxia molt gran. Però el fracàs no era una opció per a Darth Maul. Ni tan sols era un concepte.

Següent