CAPÍTOL 11
Sebulba
estava irat. Estava sense alè i pudia tan malament que sabia que mai seria
capaç d'acostar-se sigil·losament a un esclau de nou.
Realment
volia matar el nen que li havia disparat amb el canó d'aigües residuals.
En lloc
d’això, va córrer a un clar i va trobar un ostatge.
Per
alguna bona fortuna, es va topar amb un jardiner ho'din amb pell verda
brillant. En el cap del jardiner hi havia tubs carnosos coberts d'escates
violetes. El jardiner estava en un petit forat, plantant algun tipus de
carabasses. Els seus llargs dits, amb les seves puntes corbades de succió,
suaument introduïen les arrels de la planta en el fang.
–Està bé,
amant de les flors, –va dir Sebulba–. On trobo als nens?
Va
apuntar amb el blàster al ho'din.
–Nens? –va
preguntar el gentil ho'din–. Has perdut a algun dels teus nens? És un noi o una
noia?
–Només digues-me
el que vull saber, –va grunyir Sebulba–, o t'ompliré de forats, només serviràs
d'abonament.
–No puc
pensar en un major honor, –va respondre el ho'din–, que en alimentar amb el meu
cos el terra quan ja no el necessiti.
–On són
els estúpids nens ghostlings? –va cridar Sebulba.
El
ho'din va mirar a la seva esquerra, més profundament dins del jardí. Potser
estava tractant d'atreure a Sebulba en la direcció equivocada, o potser
accidentalment se li havia escapat la posició dels ghostlings.
–Està bé,
–va dir Sebulba–. Tu lideres el camí.
–Però...
–Va començar a objectar el ho'din.
Sebulba
va disparar a una petita carabassa del terra. Els ceps de la petita planta van
començar a retorçar-se com serps.
El
ho'din va mirar a la planta moribunda atordit.
–Saps com
de lluny a través de les estrelles aquesta petita ha vingut?
–Què m'importa?
–Va dir Sebulba–. Odio les plantes. –Disparà a un arbust proper per demostrar-li-ho
–. Ara duu-me amb els ghostlings!
–Està bé,
va dir el ho'din–. Et portaré amb ells. –Es va aixecar lentament, agafant una
aixada de mànec llarg que utilitzava per a cavar a la terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada