El caçador de les tenebres (XXXIII)

Anterior

Capítol 33

Lorn mirava a la llum més brillant que havia vist mai.

Se sentia... trencadís, com si en moure’s pogués trencar-se en incomptables trossos. A les orelles notava un estrany dring, al seu nas una olor estranya. Els seus ulls es negaven a enfocar-se. Tot ho sentia com en un somni. No tenia ni idea d'on era ni de com havia arribat fins allà.

Tot d'una, la llum, que ja s'adonava que era el sol, es va veure bloquejada per un rostre familiar.

–Bé. Ja has despertat. Com et sents?

Lorn va moure amb cura la mandíbula, adonant-se que podia parlar sense molta dificultat.

–Com el ninot masticable d'un gos de combat.

Va seure, amb la visió encara borrosa, i sentint multitud de molèsties que li van induir a estirar-se.

–Què ha passat?

–No recordes la nostra recent... situació? –va replicar I-5, després de guardar un moment de pausa.

Lorn va mirar al seu voltant. L'androide i ell es trobaven en una petita teulada situada al lateral d'un edifici. L'últim que recordava...

Es va tornar per mirar en una altra direcció. A uns cinquanta metres de distància es trobava l'edifici on els havia atrapat el Sith. Recordava a la Darsha obrint la porta, recordava al Sith emmarcat per la porta, però res més. Així li ho va dir a I-5.

L'androide va assentir.

–Pèrdua de la memòria a curt termini. No és d'estranyar, donat el trauma dels últims esdeveniments i la congelació per carboni. Pots caminar? –va dir, ajudant a Lorn a posar-se dempeus.

Aquest va provar el seu equilibri.

–Crec que si.

–Bé. Les autoritats arribaran en qualsevol moment, però amb sort Tuden Sal arribarà abans.

Tuden Sal. Per algun motiu, aquest nom va despertar altres records en ell.

–Ens vas congelar en carbonita.

–La cambra de tractament de deixalles en la qual estàvem estava dissenyada per preparar material volàtil de cara al seu transport. Va ser senzill reajustar els seus paràmetres per...

I llavors va tenir la revelació, com l'explosió d'una granada a curta distància.

–Darsha!

La llum del sol, molt més brillant del que estava acostumat, es va fondre momentàniament amb el gris dels nivells inferiors. La mà metàl·lica de l'androide va agafar-lo per l’avantbraç, mantenint-lo dret.

Darsha, la padawan Jedi, la dona amb la qual havia compartit les últimes tumultuoses quaranta-vuit hores, la dona que en aquest curt i intens període de temps havia arribat a importar més que qualsevol altra persona amb l'excepció d’en Jax i I-5, havia mort.

No. No podia ser. L'androide i ell havien aconseguit enganyar a una mort certa. Segur que ella també havia pogut fer el mateix d'alguna manera.

Va mirar al seu company amb desesperació. Va veure que l'androide s'adonava del que passava pel seu cap. I, d'alguna manera, va llegir la veritat en la seva cara inexpressiva.

Havien pogut escapar perquè ella havia guanyat temps, l'havia guanyat amb la seva pròpia sang.

També va recordar aquesta part. Ella havia... mort.

–Què ha passat? –va preguntar amb veu monòtona.

–S’ho va fer per amuntegar durant el combat diversos contenidors amb materials inflamables i els hi va calar foc en ser abatuda.

En ser abatuda.

Lorn va guardar silenci mentre es dirigien a la vora de la teulada.

–Per què no hem mort nosaltres?

–La carbonita és molt densa. Va resistir l'explosió, i nosaltres també en estar enquistats en ella. El procés tenia un temporitzador, i el vaig programar perquè ens descongelés a la mitja hora. Després d'això, em va semblar prudent canviar de parador.

Lorn va assentir a poc a poc.

–Què va passar amb el Sith? Ha sobreviscut, o va morir amb...? –No va tenir ànims per acabar la frase.

–Ho desconec. Si ha sobreviscut, cosa que consideraria extremadament improbable de tractar-se de qualsevol altra persona, amb tota probabilitat ens donarà per morts. La unitat congeladora de carboni va reduir els nostres bioritmes i processos electrònics a un nivell tan baix que no podria detectar-los ni un Mestre en la Força.

Lorn va estirar els braços i es va retorçar acuradament a un costat i a un altre. No semblava tenir efectes secundaris, a part d'un bon mal de cap. Bé, havia tingut ressaques molt pitjors.

A la part mitjana d’I-5 va sonar un xiulet.

–Ha de ser el nostre transport –va dir l'androide, traient el comunicador del compartiment del tors i connectant-lo –. Va confirmar la seva localització i el va apagar.

Uns segons després arribava un esvelt aerocotxe negre amb capota i finestretes negres, obrint les portes laterals quan es va posar a la seva altura. Lorn va mirar a l'interior i va veure que Tuden Sal havia anat a buscar-los en persona.

–Em preguntava en què us havíeu ficat aquesta vegada –va dir en Sal, mentre l’aerocotxe amb xofer s'elevava allunyant-se del lloc. Va mirar per la finestreta esmerilada a la destrucció de baix–. Però no sé si vull saber-ho, en vista del que hi ha a sota.

–Una sàvia decisió –va dir l'androide, inclinant-se per mirar per la finestreta–. Quant menys sàpigues, de menys podran acusar-te.

L’aerocotxe s'elevava cada vegada més, dirigint-se cap una pista de trànsit que els portaria al PortEst, on Sal tenia un dels seus restaurants. I-5 va donar un copet a Lorn a l'espatlla i va assenyalar la finestreta lateral.

–Potser no vols veure això –va dir.

El corellià va mirar per la finestra i va veure una petita figura de negre caminant per un dels passejos elevats de sota. Va sentir que les entranyes se li congelaven com si li haguessin submergit una altra vegada en carbonita. Només havia tingut un indici de la figura, que estava molt lluny, però semblava...

Tenia la gola seca, i va haver d'empassar saliva dues vegades abans de poder parlar.

–Tens augmentadors en aquest trasto? –va preguntar a Tuden Sal, que estava recolzat al seient encoixinat de davant.

El restaurador era un sakiyà, baix, robust i amb una pell que semblava metall polit. Va assentir i va tocar un control situat sota el vidre de la finestreta. L’aerocotxe era l'epítom del luxe: petit dispensador de begudes, comunicadors d'alta potència i un control de clima interespècies. Un instant després, davant les manipulacions d’en Sal, la petita figura de sota es va fer molt més gran, augmentant de grandària fins a omplir mitja finestreta. Portava la caputxa tirada, cobrint-se el rostre, i l'augment de la imatge amenaçava amb dividir la imatge en els seus components digitals, però Lorn el va reconèixer sense problemes.

Era el Sith.

Mentre mirava, l'assassí encaputxat va agafar una cosa del seu cinturó i el va aixecar per mirar-lo. Una petició a Sal va fer que l’augmentador s'enfoqués en ell. Lorn no es va sorprendre de veure l’holocró en mans del Sith.

–Algun amic teu? –va preguntar en Sal.

–En absolut, però voldria seguir-li el rastre. T'importa si donem una mica de volta?

–No hi ha problema. T'ho dec, Lorn.

–Mantingues els augmentadors al màxim, i situa't tot el lluny que puguis d'ell –l’aconsellà I-5.

Sal va prémer un botó i va donar instruccions a l'androide conductor. Van començar a seguir a la figura encaputxada a la major distància possible, tot just el just per no perdre-la de vista.

* * *

Darth Maul va emprar la seva connexió amb el Costat Fosc per fer que l'ombra que projectava en ell fos el més petita possible. El seu Mestre tenia raó: no seria d'utilitat silenciar els enemics dels Sith només per cometre l'error de revelar la seva presència als altres.

L'aprenent va aturar un aerotaxi. La seva motojet estava destruïda, i la que havia agafat prestada a la policia era massa perillosa, així que necessitava un transport que l’acostés a la mònada abandonada on tenia la nau.

Mentre el vehicle s'elevava, Maul es va mantenir atent a possibles perseguidors. Era improbable que n'hi hagués algun, ja que gairebé tots els que l'havien vist estaven morts, o es trobaven deu o més nivells per sota d'ell, però el seu Mestre li havia aconsellat discreció, i faria cas als seus desitjos.

* * *

Lorn i I-5 van observar com la fosca figura sortia del taxi i caminava cap a l'entrada superior d'una mònada abandonada. Van esperar uns minuts més, fins que el Sith va reaparèixer a la teulada.

Uns segons després el van veure trepitjar un esglaó invisible i desaparèixer.

–Un bon truc –va dir en Tuden Sal.

Lorn es va quedar mirant, completament desconcertat, sense estar segur de si havia de creure en el que veia. Era algun nou poder arcà d'aquest Sith assassí? Però, llavors, va sentir com I-5 responia al comentari d’en Sal.

–Ha de tenir un sistema d'invisibilitat de primera classe. Segurament amb base de silici.

Per descomptat. La seva Nèmesi havia entrat en una nau amb l'escut d'invisibilitat activat. Resultava d'allò més lògic, va pensar en Lorn. El Sith havia complert amb la seva missió; aconseguit l'holocró i, que ell sabés, matat a tots els que havien tingut notícia d'ell. Sens dubte es disposava a abandonar Coruscant.

Però jo no estic mort, assassí. Creus que ho estic, però no és així.

La qüestió era: què anava a fer a continuació?

Estava fora de perill, per primera vegada des de què havia començat aquest malson. El Sith li donava per mort, i l'únic que havia de fer era ser discret i deixar que aquest assassí demoníac abandonés la seva vida per sempre. I-5 i ell podien sortir de Coruscant i amuntegar tots els parsec que consideressin necessaris entre ells i el centre de la galàxia. No serien rics, però estarien vius.

I l'assassí pudent que havia matat la Darsha sortiria ben parat del seu crim.

Lorn sabia que podia acudir als Jedi i dir-los el que havia passat. No tenia cap dubte que mobilitzarien les seves files i donarien caça a qui havia matat dos membres del seu Orde. Malgrat tot el que hagués pogut succeir en el passat entre ells i Lorn, no tindria cap problema a convèncer-los perquè li creguessin. Era un dels avantatges de treballar amb una fraternitat de cultivadors de la Força.

Però els engranatges de qualsevol organització, per molt benigna que es considerés aquesta, sempre giren amb lentitud i morositat. En aquest mateix moment, el Sith havia d'estar preparant la seva nau per a l'enlairament. Podrien trobar-lo els Jedi un cop deixés aquest món?

Va mirar per la finestra. Davant seu, d'horitzó a horitzó, s'estenia Coruscant en tota la seva esplendor tessel·lada. Ell més que ningú podia dir que havia vist el pitjor i el millor que podia oferir el planeta capital. La seva vida havia estat per torns perillosa, frustrant, aterridora i descoratjadora. No hi havia tingut moltes alegries. Tot i així, seguia mostrant-se reticent a fer res que pogués comportar la seva pèrdua.

Mai havia volgut ser un heroi. L'únic que va voler sempre era portar una vida tranquil·la i normal amb la seva dona i el seu fill. Però la seva dona l'havia deixat, i els Jedi, als quals la galàxia considerava uns herois, li havien seduït per renunciar al seu fill.

Abans de conèixer la Darsha Assant mai hauria anomenat heroi un Jedi.

Va respirar fondo i va mirar a Tuden Sal.

–Necessitem una nau espacial.

–Ja m'ho va dir I-5 –va assentir el seu amic–. No és problema. A on vols anar?

Lorn va tornar a mirar a la teulada de la mònada, on un moment abans havien vist al Sith.

–A on vagi ell.

Següent