El caçador de les tenebres (IX)

Anterior

Capítol 9

Lorn va examinar el brut i mal il·luminat interior. La Posada del Dewback tenia un aspecte encara menys respectable que la Pedra Brillant a la qual solia anar, i això era dir molt. No hi havia molta clientela, però la que hi havia semblava estar composta per veterans combatents. Lorn es va fixar, entre altres, en un devaronià al que li faltava una banya, en un wookiee clapejat que semblava haver perdut la meitat del pèl i un sakiyà amb la calba recosida amb un ondulat teixit queloide.

I-5 també va examinar el lloc al seu torn.

–La cosa no para de millorar –va dir l'androide.

Lorn es va fixar en un cartell de sobre de la barra on hi ha escrit "Prohibida l'entrada als androides" en bàsic. També va notar que diversos dels clients miraven amb sospita a I-5.

–Crec que serà millor que esperis fora -li va dir a l’androide–. Em sap greu.

–Crec que podré suportar el rebuig –va replicar I-5, tornant a l'exterior.

Lorn va veure un neimoidià en una taula situada en un racó, assegut sol; semblava molt incòmode. Quan va començar a caminar entre les taules, va sentir que la porta s'obria a la seva esquena, i va entreveure de cua d'ull la forma encaputxada i embolicada en una capa que entrava en aquell moment. El nouvingut tenia un aspecte d'allò més sinistre, però també el tenien els altres clients del lloc, amb la possible excepció del neimoidià, així que Lorn no es va fixar en ell.

Quan s'acostava a la taula, va notar que una presa d'acer li subjectava bruscament els braços.

–Ei! –va exclamar, intentant alliberar-se, però el seu atacant era un trandoshà molt més fort que ell. Els seus forcejaments van cridar l'atenció del neimoidià, el qual va alçar la mirada.

–És vostè Lorn Pavan?

–Ho sóc. Aparti al seu perdonavides.

–Deixa’l, Gorth –va dir, amb un gest.

El trandoshà va deixar anar a Lorn. Aquest va agafar una cadira i es va asseure fregant-se els braços, que se li havien entumit per l'abraçada de l'ésser reptilià.

–Disculpi’m –va continuar el neimoidià, mirant per tot el bar –. Comprendrà que vulgui tenir alguna protecció en un lloc com aquest. Gorth m'ha estat molt recomanat.

–Puc veure per què –va dir en Lorn–. Anem al gra. Què és el que té?

* * *

Quan Darth Maul va entrar a la ratera coneguda com Posada del Dewback, no es va tirar enrere la caputxa i es va asseure al racó més fosc del local. Quan alguna de les febles ments que l'envoltaven feia que els seus propietaris aventuressin una mirada en la seva direcció, la Força anul·lava o desviava aquest interès. En aquests antres de debilitat mental sempre solia ser pràcticament invisible, tal com ell desitjava.

Hi havia localitzat immediatament a la seva presa. L'ànsia d'acostar-se a ella i separar el cap del cos li era temptadora, però sabia que fer-ho seria una bogeria. Hauria de matar primer al gran guardaespatlles trandoshà, i probablement també al corellià. Matar a tres persones és una cosa que no passa desapercebut, ni tan sols en un antre com aquest. Que no resultava convenient cridar l'atenció en un lloc públic era una cosa que el seu Mestre li havia ensenyat a molt tendra edat. Els Sith són poderosos, però només són dos. Per això, havien convertit la discreció en una de les seves principals armes.

I en aquest local hi havia massa clients per poder controlar-los per complet, per molt febles mentals o químicament esmussats que estiguessin. No podia esborrar el record d'un assassinat a sang freda de diverses dotzenes de caps, com no podia estar segur de matar-los a tots. I aquí i allà cremava algun intel·lecte massa fort per ser manipulat amb senzilles tècniques de control mental. Podia sentir a aquells pocs brillant com llums fotònics en una plana fosca.

A més, havia d’interrogar a fons a la seva presa per esbrinar amb qui més havia parlat.

Però, per fi estava davant del seu objectiu. Això era el que importava, i acabar amb la seva missió només era qüestió de temps. Esperaria al moment adequat per ocupar-se d'ell.

En aquest moment, el neimoidià parlava amb el mercader humà d'informació, probablement segellant així el destí d'aquest home. Ja determinaria més tard, i amb exactitud, quanta informació havia passat d'un a un altre, quan interrogués a Hath Monchar. Si aquest Lorn Pavan havia acudit a parlar d'altres assumptes i no sabia res de la traïció d’en Monchar, se li permetria conservar la seva insignificant vida. Però moriria si era en partícip de la subversió. La situació era així de simple.

* * *

Mahwi Lihnn va recórrer carrerons i carrerons buscant la Posada de Dewback. No es pot dir que aquesta zona de Coruscant l'hagués impressionat molt. Gairebé tots els carrers del sector tenien recargolades corbes i estrets passatges, plens d'escòria de claveguera buscant una víctima fàcil. La dona anava armada fins a les dents, no era presa fàcil, i els lladres i matons la miraven passar sense moure’s d'on eren, demostrant ser prou intel·ligents com per reconèixer el perill quan el veien. Ella no estava especialment preocupada per la seva seguretat; havia estat en llocs molts pitjors que aquest i sobreviscut a ells. Per sobre de tot, era una qüestió d'actitud, ja que en caminar projectava una confiança i un aire de perill que deixava ben clar que, al primer senyal de problemes, qualsevol possible busca–raons acabaria convertit en un fumejant cadàver a la greixosa vorera, que seria ràpidament saquejat pels altres.

Va arribar a una cruïlla, va titubejar un moment, i va prendre pel ramal de la dreta. Qualsevol altra persona s'hauria perdut sense remei en aquest laberint, però Mahwi Lihnn havia temperat el seu sentit de la direcció en multitud de llocs semblants de tota la galàxia, i sabia que acabaria per arribar al seu destí. Sempre arribava a on se suposava que havia d'arribar, i sempre sortia ben lliurada un cop arribava allà. Era, senzillament, la millor en el que feia.

Com aviat descobriria Hath Monchar.

* * *

Després de pujar uns quants trams d'escales, Darsha Assant va arribar als nivells inferiors i habitats de l'edifici. Al final d'un passadís va localitzar el que es feia passar per una farmàcia. Havia perdut el seu visor de crèdit normal, però encara li quedava el d'emergència. Només servia per a petites quantitats, sent desgraciadament insuficient per llogar un lliscant, però amb suficient disponible per comprar embenats de carn sintètica antibiòtica amb la qual curar-se les ferides, i fins i tot per agafar un taxi si no anava molt lluny. Les seves robes també estaven en molt mal estat, però en el fons d'emergència no tenia prou per comprar altres. No importava; tenia coses més importants de què preocupar-se que el seu guarda-roba.

Un cop es va trobar millor, després de cobrir-se les ferides amb la carn sintètica curativa, va buscar un lloc tranquil, si pogués ser amb parets que li protegiren esquena i laterals, on meditar què fer a continuació.

No hi havia manera d'endolcir la situació. Estava senzillament arruïnada. Havia perdut al seu protegit; els falcopenats ja havien d’estar-li netejant els ossos del cadàver. I l’avia perdut davant una vulgar banda de carrer. I, a sobre, tenia el comunicador trencat. En resum, la missió havia estat un complet i absolut desastre. El Mestre Bondara havia tingut raó en qüestionar la seva habilitat.

Darsha va seure en un banc tacat de grafits i va intentar concentrar-se en el que li havien ensenyat. Era inútil; no aconseguia trobar la calma a partir de la qual ha d'actuar un Jedi. En comptes d'això sentia pena, tristesa, ràbia, però, sobretot, vergonya. Hi havia portat la desgràcia sobre ella mateixa, sobre el seu mentor i sobre la seva herència. Ja no es convertiria mai en un Cavaller Jedi. La seva vida, tal com l'havia conegut, i com havia esperat que fos, s'havia acabat.

Igual hauria estat preferible morir, devorada pels falcopenats. Almenys així no hauria d'enfrontar-se al Mestre Bondara, ni hauria de veure la decepció en els ulls del seu mentor.

Què havia de fer?

Podia buscar una estació de comunicacions pública i demanar ajuda. Havia d'haver alguna que funcionés, fins i tot allà baix. El Consell enviaria un Jedi a recollir-la, a un autèntic Jedi, va pensar amargament. L’acompanyaria de tornada com si fos una nena a la qual portaven custodiada perquè no pogués fer més mal.

Es va imaginar a si mateixa entrant d'aquesta manera en el Temple. Era el que necessitava per fer que la seva vergonya fos completa.

Va estrènyer les dents. No. No pensava anar així. Hi havia fracassat en la seva missió, cert, però encara tenia el seu sabre làser, i encara li quedava una mica d'orgull, ni que fos una ombra del que havia estat. No demanaria ajuda. Trobaria alguna manera de tornar al Consell pels seus propis mitjans. Li devia almenys això al Mestre Bondara, i a si mateixa.

Va respirar profundament, va deixar escapar lentament l'aire i va tornar a buscar quietud en la Força. El seu aprenentatge com a Cavaller Jedi havia conclòs. Això no hi havia manera de canviar-ho. Podia enfrontar al seu destí sense suplicar ajuda.

Es va aixecar, va tornar a respirar profundament i va deixar anar l'aire. Sí. Almenys podia fer això.

* * *

Lorn no podia creure en la seva sort. Semblava que les coses per fi milloraven una mica. Amb cura, per no descobrir el seu entusiasme, li va dir al neimoidià:

–I diu que té tota aquesta informació gravada en un holocró, amb els detalls de l'imminent bloqueig?

–Així és –va replicar Monchar.

–I podria, veure aquest vidre?

El seu interlocutor li va llançar una mirada molt fàcil de llegir, fins i tot tenint en compte les diferències existents entre les expressions facials d'humans i neimoidians: És que em prens per estúpid?

–Mai el portaria sobre la meva persona en un lloc com aquest, ni tan sols tenint a Gorth de protector. L’holocró està guardat en lloc segur.

–Ja veig –va dir Lorn, inclinant-se cap endavant–. I voldria vendre’l per... quant?

–Mig milió de crèdits de la República.

Lorn va somriure. Havia de portar l'assumpte amb molta calma i fredor.

–Mig milió? Sí, és clar. Té canvi per un bitllet d'un milió de crèdits?

–Em temo que no –va respondre el neimoidià amb un somriure apagat.

–Molt bé –va dir l'humà, que ja havia jugat abans en aquest joc i sabia que era el moment de parlar–. Si té el que diu, estic disposat a donar-li dos-cents cinquanta mil.

–No m’insulti. Si tinc el que dic, i li asseguro que és així, la informació d'aquest vidre val el doble del que demano, pot ser que més en les mans adequades. No anem a regatejar com si fóssim venedors de banthes, humà. Mig milió de crèdits, i punt. Per poc que tingui la intel·ligència de la puça verda sarconeana, acabarà traient aquesta mateixa quantitat de benefici, quan no molt més.

Això era cert, i Lorn ho sabia. És clar que si ell pogués tenir a mà mig milió de crèdits, no estaria allà, assegut en aquesta cofurna, fent negocis amb dades robades. Però no pensava deixar passar de llarg un tracte així. Igual no tornava a tenir una altra ocasió semblant.

–D'acord. Mig milió. On farem l'intercanvi?

El neimoidià va pressionar un botó de la seva canellera, i damunt de la taula es va il·luminar una petita projecció hologràfica no més gran que el polze d’en Lorn.

–Aquesta és la direcció del meu cubicle –va dir en Monchar–. Reuniu-vos-hi amb mi en una hora. Vingui sol.

Una hora! Lorn va mantenir la seva expressió acuradament en blanc.

–Jo, ah, pot ser que necessiti una mica més de temps per aconseguir els diners.

–Una hora –va repetir en Monchar–. Si no pot procurar els diners per llavors, buscaré a un altre que estigui més capacitat. M'han dit que hi ha un hutt anomenat Yanth que pot estar molt interessat en el que tinc.

–Conec a Yanth, i no voldrà tractar amb ell. És més arter que una serp de vidre.

–Llavors, vingui amb els diners i consumarem la transacció.

Lorn va memoritzar la direcció i va assentir. Monchar va apagar l’holo.

–D'acord. No hi ha problema. Li veuré en una hora –va dir finalment, aixecant-se i dirigint-se cap a la porta.

I-5 l'esperava fora.

–I bé? –va preguntar l'androide, mentre recorrien el carrer desert.

Lorn li ho va explicar amb rapidesa mentre caminaven.

–Així que tenim una hora, més aviat cinquanta–cinc minuts, per aconseguir cinc–cents mil crèdits. Alguna idea?

–I tant, és una oportunitat excel·lent. De fet, podria ser l'oportunitat de la teva vida, encara que jo espero tenir oportunitats millors, atès que tinc entre un setanta-quatre i un setanta-cinc per cent de probabilitats sobreviure’t, i això en una estimació conservadora, deixant al marge accidents greus, desastres naturals o actes de guerra...

–Anem contra el crono i tu discuteixes de taules actuarials. La qüestió és: com podrem aconseguir mig milió de crèdits en menys d'una hora?

–Sí que és la qüestió, si.

–Podem buscar alguna partida de cartes. Sóc bo al sàbacc.

–Però no sempre. Si ho fossis no ens veuríem en aquesta situació. I com que no tenim diners, qui anava a recolzar-nos i donar–nos crèdit suficient com per ficar-nos en una partida de tan alta volada?

–Així de sobte... ningú.

–I quant de temps trigaries a guanyar aquesta quantitat, suposant que poguessis entrar en una partida així? Fins i tot en el cas que fessis trampes i no t’enxampessin, podries guanyar-la en cinquanta-dos minuts, descomptant, és clar, el temps que es triga a arribar al domicili del neimoidià?

–D'acord, això del sàbacc no és una opció viable. Suposo que tindràs una idea millor.

I-5 es va aclarir els circuits de la parla amb quelcom que va sonar gairebé com una tos humana.

–Només hi ha una opció viable: un frau bancari.

Lorn es va parar per mirar a I-5. Un givin va ensopegar amb ell, va murmurar una disculpa i va continuar el seu camí. Sense apartar la mirada d'I-5, Lorn va agafar al givin per l’exosquelet, va estirar-lo i va recuperar la cartera. A continuació va apartar del seu costat el carterista donant-li una empenta.

–T’escolto –va dir a l'androide.

–Fa temps que penso en aquesta idea. I la tenia de reserva per si necessitàvem un pla d'urgència. Si el portem a terme, ens veurem obligats a abandonar Coruscant, i seria molt improbable que poguéssim tornar alguna vegada, tret que fos alterant radicalment la nostra aparença i passant-nos la resta de la nostra vida mirant per sobre l'espatlla.

–Amb un milió de crèdits en el nostre compte, podríem anar-nos molt, molt lluny d'aquí. I m'encantaria poder anar-me'n. Podríem instal·lar-nos en algun món llunyà on no hi hagi cap ambaixada de la República, fer algunes inversions, viure com reis. Parla’m d'aquest pla.

Van continuar caminant mentre I-5 s'explicava. En realitat no robarien els diners, però l'androide estava segur de poder intervenir el flux de dades d'una de les moltes firmes bancàries de Coruscant i preparar una transferència fantasma de fons al seu compte personal. Els androides auditors ho descobririen gairebé immediatament, així que caldria calcular molt bé el temps. Però si tot sortia bé, Lorn podria mostrar a Hath Monchar un visor de crèdit amb un valor de mig milió. L'androide va explicar que una quantitat major provocaria investigacions automàtiques i que el banc descobriria qualsevol intent de transferir els fons un cop iniciada l'auditoria. El truc consistia a fer que el neimoidià acceptés el visor de crèdit en pagament i que fes la transferència al seu propi compte abans que se'ls acabés el temps.

–La finestra de marge que tindrem serà molt petita, i es tancarà de seguida, però en teoria pot fer-se –va concloure I-5.

Lorn va sentir una onada d'excitació. Podrien tirar-ho endavant. I si ho aconseguien, acabarien amb un holocró d'un milió de crèdits en el seu poder, i deixant al neimoidià amb la bossa buida. La qual cosa seria una pena per a ell, però així era la vida a la galàxia real. I, per descomptat, Lorn no passaria les nits en blanc preocupant-se per ell.

–Anem a fer–ho. Si no funciona, no estarem pitjor que ara.

–Si no esmentem la molt clara possibilitat que tu et passis els propers trenta anys ocupant una cel·la a l'asteroide presó de la República, i jo patint un esborrat complet de memòria.

–Et preocupes massa.

–I tu no et preocupes prou.

Però Lorn sabia que I-5 correria el risc. Se suposava que els androides estaven programats amb més integritat i honradesa que els humans o altres espècies nascudes de forma natural, però les coses no sempre eren així. D'alguna manera, I-5 va aconseguir que un dels seus circuits evolucionés fins a tornar-se ambiciós, i la brillantor dels crèdits l'atreia tant com a Lorn. Aquest era un dels motius pels quals es portaven tan bé.

Com més ho pensava, més sentia una excitació com no l'havia sentit en anys. Funcionaria, i usarien els diners per construir-se una nova vida en la Vora. Allà hi havia molts mons on podia desaparèixer qualsevol que tingués els diners suficients per adquirir una nova identitat i portar una vida còmoda sense que li fessin preguntes.

Una nova vida, i aquesta vegada una vida de veritat. Potser no com la que havia portat abans, però per descomptat molt millor que l'arrossegada existència que patia en aquell moment.

Per descomptat, això implicava deixar enrere qualsevol possibilitat de tornar a veure a Jax.

I què?, va preguntar salvatgement una veu al fons del seu cap. Com si ara hi hagués alguna possibilitat de veure’l. Això és cosa del passat. Ja va sent hora que tornis a viure.

Sí. Ja era hora.

Va mirar a I-5 i, malgrat no haver expressió en el semblant metàl·lic de l'androide, va estar segur que sabia amb exactitud el que ell estava pensant.

–A què estem esperant? –va preguntar a l’androide–. El hutt continua esperant que li duguem un holocró i no anem a decebre’l. Buscarem un port de dades i a fer–ho.

Següent