El caçador de les tenebres (XI)

Anterior

Capítol 11

L'edifici en què havia entrat Darsha era una mònada, un hàbitat d'un quilòmetre d'alt completament autosuficient. L'enorme estructura era molt més que un simple complex d'apartaments i, igual que molts altres, incomptables, que brollaven per tota la superfície de Coruscant, contenia en el seu interior pràcticament tot el que podien necessitar els seus inquilins: habitacions on viure, botigues, jardins hidropònics i fins i tot parcs interiors. Hi havia molta gent que es passava literalment la vida en edificis com aquest, en alguns casos holocomunicant-se amb oficines situades a mig món de distància, sense arribar a sortir mai d'ell.

Mai abans havia comprès l'atracció que podia suposar una vida així. Però, en aquests moments, es va descobrir simpatitzant amb aquesta gent, ni que fos perquè ella tampoc tenia desitjos de deixar l'edifici. Però la seva reticència no naixia d'alguna agorafòbia incipient, sinó del fet que sortir d'ell implicava tornar al Temple Jedi, on hauria d’enfrontar-se al Consell i admetre el seu fracàs.

Però no tenia una altra alternativa. El Consell havia de conèixer la mort del fondorià, i com més aviat millor. Tenia el deure d'informar del seu fracàs, per molt que li avergonyís aquest.

Va haver de pujar quatre trams més d'escales per arribar a un nivell que tingués algun tub elevador en funcionament. Aquest li va pujar deu nivells més amunt, on va trobar un lloc de control fronterer complet amb el seu androide guardià armat, delimitant el ghetto dels nivells inferiors de la secció superior de la mònada. L'androide es va fixar amb certa sospita en el seu lamentable aspecte, però la va deixar passar en adonar-se que era una Jedi.

Quan va deixar l'edifici, es va trobar en un món molt més familiar. Va caminar fins a un pont transparent i va mirar cap avall, a través del sòl de permacret. Les llises parets dels edificis que l'envoltaven queien fins a perdre’s en la boira i la foscor. Sota aquesta boira estava l'abisme del que acabava d'escapar. Si se li donava a triar entre tornar a ell o tornar al Temple per admetre el seu fracàs, no estava molt segura de quin dels dos camins preferiria.

Però no tenia opció, oi? La veritat era que no.

Es va acostar fins a una parada d'aerotaxis, conscient de les mirades de què atreien les seves robes esquinçades i les seves ferides embenades. La veritat és que segueixo atrapada entre dos mons, va pensar.

En la seva targeta d'emergència tenia el crèdit just per contractar un aerotaxi que la portés fins al Temple. Quan es va asseure al seient posterior, es va sentir sobtadament aclaparada pel cansament. Es va esforçar per no quedar adormida mentre el taxi feia el seu curt viatge. Va reconèixer en la seva letargia, més que com una reacció a tot el que havia patit, un intent d'escapar al que li esperava.

El viatge va acabar massa aviat. Va pagar al conductor i va entrar al Temple. Des de què tenia memòria, el mer fet de creuar per aquestes portes sempre havia estat una font de consol per a ella. Significava un retorn al santuari, a la seguretat, a un lloc on els pesars i preocupacions de la resta del món quedaven enrere. Ja no se sentia d'aquesta manera. Els alts murs i la suau il·luminació del lloc li provocaven ansietat i claustrofòbia.

Va bellugar el cap i va tirar enrere les espatlles. Seria millor que acabés d'una vegada amb tot. En aquestes hores del dia, el Mestre Bondara havia de trobar-se en les seves estances. Informaria primer al seu mentor, i després, segurament, anirien tots dos a presentar-se davant el Consell.

* * *

Darth Maul havia comès un error.

L'enormitat d'aquesta revelació li pesava com un planetoide gegant. Hi havia subestimat a la caçadora de recompenses perquè la Força en ella no era gran. Un error que gairebé li havia costat la vida, i què ignominiós hauria estat això. Ell que havia estat entrenat per combatre i matar els Jedi, morir a mans d'una vulgar caça-recompenses!

No podia donar per fet qüestions tan perilloses.

No tornaria a fer-ho.

Sabia quin havia de ser el seu següent moviment. Hath Monchar era mort, però encara havia d'ocupar-se de l'humà. La policia i els androides apaga-focs començaven a arribar per quan Maul va sortir de l'edifici. No podia ennuvolar els circuits cognitius dels androides amb la mateixa facilitat que a un cervell orgànic, així que va haver de moure’s amb rapidesa pels enfosquits carrers de la superfície per evitar qualsevol interrogatori.

A unes illes de distància va trobar una embocadura de carrer desert i allà va activar el seu comunicador de canell. Un moment després apareixia davant seu la imatge de Darth Sidious.

–Digues quins progressos has fet –va dir Sidious.

–El tergiversador Hath Monchar ha mort. Va compartir els seus coneixements amb un altre ésser, un humà anomenat Lorn Pavan. Sé on viu l'humà. Aniré a buscar-lo i matar-lo.

–Excel·lent. Fes-ho amb tota la rapidesa que et sigui possible. Estàs segur que ningú més ho sap?

–Sí, Mestre, jo...

Maul es va interrompre en adonar-se'n. L’holocró!

Sidious, com sempre, va saber que alguna cosa anava malament.

–Què passa?

Darth Maul sabia que havia d'admetre el seu fracàs. No va titubejar. La idea de mentir al seu Mestre mai va passar per la seva ment.

–Monchar posseïa un holocró que segons ell contenia tota la informació. Vaig tenir oportunitat d'agafar-lo, però jo... vaig fracassar a l'empresa.

Hauria estat inútil intentar exculpar-se esmentant a Sidious la inesperada aparició de la caça-recompenses i la subsegüent explosió de la qual havia escapat per poc. L'única cosa important era que l’holocró no estava en el seu poder. Va mirar a Darth Sidious i va veure que els seus ulls s’entornaven desaprovadors.

–M'has decebut, Maul.

Va sentir que la censura es clavava en ell com un dard gelat. Res d'això es va reflectir a la cara.

–Ho sento, Mestre.

–La teva tasca és ara doble: matar aquest Lorn Pavan i recuperar el vidre.

–Sí, Mestre.

Sidious va mirar amb fermesa al seu deixeble.

–No tornis a fallar-me.

L’holograma es va apagar.

Darth Maul va romandre un moment en silenci a la perenne foscor de la superfície de la ciutat. La seva respiració era ferma i pausada, el seu cos immòbil. Només algú entrenat per sentir les espires i circells de la Força hauria tingut un indici de la sinistra tempesta que rugia al seu interior.

El seu Mestre li havia reprès. I amb raó. Aquest vidre podia arruïnar els plans acuradament traçats de Darth Sidious. I ell, Darth Maul, hereu dels Sith, l'havia abandonat per salvar la vida.

Idiota!

Esbufegà pel nas mentre respirava fondo, estremint-se. No tenia temps per autorecriminacions. El cubicle del neimoidià ja havia d'estar envaït per androides policies buscant pistes referents a l'explosió. Difícilment passarien per alt un vidre d'informació dins d'una caixa forta oberta.

Per descomptat, també existia la possibilitat que hi hagués quedat destruït en l'explosió, però no podia comptar amb això. Hauria de tornar i esbrinar el que havia estat d'ell, encara que en la petita cambra es trobés tota la policia androide de Coruscant.

I un cop hagués trobat l’holocró i s'hagués desfet de l'humà, s'enfrontaria al càstig que sens dubte li reservava Darth Sidious per a tan lamentable fracàs.

Maul va sortir del carreró i es va dirigir de tornada al domicili.

* * *

Lorn va trobar a I-5 entrant al primer pis de l'edifici, o intentant-ho, ja que l'estampida d'espantats inquilins omplia totes les sortides. Tot i que el rostre metàl·lic de l'androide era tan inexpressiu com sempre, se les va arreglar per expressar una preocupació que va ser substituïda per l'alleujament en veure’l.

–Sortim d'aquí –va murmurar Lorn–. I de pressa.

–Això em sembla una idea remarcablement astuta.

Caminant amb rapidesa, no van trigar a posar diverses illes d'edificis entre el desastre i ells.

–Sembla que no ha anat tot segons el pla –va comentar I-5.

–Ets el rei dels sobreentesos –va dir Lorn, explicant a continuació el que hi havia succeït–. No tinc ni idea de qui era la dona morta. No tinc ni idea de què va provocar l'explosió. No tinc ni idea de qui va matar al neimoidià i als seus sicaris. Però el que sí que tinc és això.

I va treure l’holocró d'una butxaca.

–Sembla estar codificat –va dir I-5, agafant-lo i examinant-lo de prop–. El que és segur és que conté algun tipus d'informació. Però, sense activar-lo, resulta impossible saber si són els detalls de l'embargament comercial a Naboo o una recepta per a un guisat alderaanià.

–Serà millor que sigui el que Monchar va dir que era –va dir Lorn mirant el seu crono de canell–. Tot just tenim temps per reunir-nos amb el hutt i arribar a l’espaiport.

–Jo calculo al voltant d'una altra mitja hora de gràcia. La major part dels agents de la llei estarà molt més interessada en aquesta explosió que en agafar-nos a nosaltres. No obstant això, estic d'acord en què es requereix una ràpida retirada. M'he pres la llibertat d'usar la nostra riquesa temporal per contractar dues cabines en el pròxim transport d'espècia que surti amb rumb a la Vora. Quan tinguem els diners del hutt podrem pagar el passatge en metàl·lic.

Lorn va assentir. El seu company tenia raó. En aquest moment el més important era desfer-se de l’holocró i abandonar el planeta el més aviat millor. El més probable era que qui matés a Hath Monchar també volgués el vidre, i Lorn no tenia cap ganes de conèixer-lo. Encara podia veure mentalment el cos sense cap del neimoidià tirat a terra de l'apartament, al costat dels seus guardaespatlles. Un d'ells també havia estat decapitat.

Es va aturar bruscament, paralitzat per la impressió. I-5 el va mirar a la cara, apartant-lo ràpidament del corrent de trànsit del carrer.

–Què passa?

–No hi havia sang.

L'androide no va dir res. Va esperar.

–Qui va matar a Hath Monchar, li va tallar el cap. I un dels guàrdies quarren estava igual. Però no hi havia gens de sang. Te n'adones? No hi havia sang. Això vol dir...

–Cauterització. Fusió dels teixits per una calor intensa i sobtada... –va fer una pausa, i Lorn va saber que havia arribat a la mateixa conclusió que ell–. Potser un ràpid moviment lateral d'una pistola làser en tret continu...

–El raig de partícules d'una pistola, encara que sigui una DL-44, no és tan calent, i tu ho saps. En línia recta pot segellar mentre crema, però per cauteritzar una cosa de la mida d'un coll es necessiten diversos segons. Hauria hagut de fer-ho un cop morís Hath Monchar, cosa que no tindria cap sentit. Només hi ha una arma capaç de fer-ho a l'instant. La mateixa arma que es va utilitzar per tallar el pany de la porta de duracer.

–Un sabre làser –va dir I-5, mirant al seu voltant com per assegurar-se que no el sentia ningú–. Estàs dient que un Cavaller Jedi va matar a Monchar?

–Per molt que odiï admetre-ho, les execucions no són el seu estil. –Lorn va sentir la gola sobtadament seca, i va haver d'empassar saliva diverses vegades abans de poder continuar–. La qual cosa ens deixa amb només una altra conclusió lògica.

–Els Sith? Impossible. L'últim va morir fa mil anys.

–Això és el que creu tothom. Però és l'única conclusió que té sentit. Fa mil·lennis que els Jedi mantenen en secret la forma de fabricar un sabre làser. Per crear i usar-ne un, s'ha de dominar la Força. I els Sith eren l'únic altre Orde de sensibles a la Força que ha conegut la galàxia.

–I per què no pot ser un Jedi renegat? Un que hagués sucumbit a algun tipus de psicosi d'aquestes a les quals, he notat, són tan proclius els éssers orgànics. Crec que estàs traient conclusions prematures.

–No, d'això res –va replicar Lorn, agafant a l'androide i tirant d'ell mentre accelerava el pas–. El que faré és ficar-me en aquest transport d'espècia i sortir d'aquesta roca massa urbanitzada. Igual que tu. –A l’Altra banda del carrer va veure un desintegrador públic d'escombraries i va canviar de rumb, arrossegant encara a I-5–. I anem a desfer-nos ara mateix d'aquest holocró.

–Ara sí que sé que estàs boig. Aquest holocró és la nostra única possibilitat d'aconseguir una nova vida. Com pagarem si no el nostre passatge en el vaixell de càrrega d'espècia? No podem...

Lorn va empènyer l'androide contra la paret plena de grafits d'un enorme processador de hidroreciclat. Vianants de diverses espècies van passar al costat d'ells prestant poca o cap atenció al seu altercat.

–Escolta'm bé –va dir Lorn amb les dents premudes–. Si tinc raó, hi ha un Sith solt que segurament buscarà això –va afegir, alçant l’holocró–. No se li podrà comprar, espantar o despistar, i no s'aturarà davant de res per aconseguir-ho. No em ve de gust tenir el meu coll cauteritzat.

–Suposem que tens raó. Suposem que el misteriós assassí d’en Monchar és un Sith. Suposem que vol el vidre, i que sap que el tenim nosaltres. Suposem que ens acorrala abans que vegem al hutt i ens demana que l'hi lliurem. Què li faria més feliç? Què li lliuréssim el vidre o que li diguéssim que l’havíem destruït?

Lorn es va aturar, intentant calmar el seu pànic. Sabia que no estava fent servir el cervell, o almenys no la part situada just darrere del front. Estava pensant amb la part de darrere de l'òrgan, amb el component primari de lluitar-o-fugir.

Però això de lluitar-o-fugir, o més concretament fugir, era l'única opció que tenia sentit en aquest cas. Lorn havia investigat profusament als Sith en la seva vida anterior, i sabia que eren purament i simplement fanàtics. Si tenien a un Sith seguint-los el rastre, l'únic prudent que podien fer era posar mitja galàxia de per mig entre el seu perseguidor i ells, i el més aviat possible.

No obstant això, havia d'admetre que l'argument d'I-5 sobre conservar l'holocró no mancava de certa lògica. Després de tot, pot ser que venent-lo al hutt n'hi hagués prou per apartar el Sith del seu rastre. Resultava raonable suposar que buscava l’holocró i no a ells.

I això en el suposat cas que Monchar hagués estat assassinat per un Sith. Després de tot, la galàxia era un lloc molt gran i Coruscant un lloc al que anaven habitants de tots els mons coneguts. Potser en algun lloc hi hagués algú, que no fos ni Sith ni Jedi i que hagués aconseguit apoderar-se d'un sabre làser, descobrint la manera de fer–ho servir. Després de tot, no cal ser un Mestre de la Força per tallar-li el coll a algú amb una espasa d'energia.

Però res d'això feia que Lorn se sentís millor. Ni l'androide ni ell havien aconseguit sobreviure els últims quatre anys en el perillosos baixos fons de Coruscant a força de córrer riscos. Com li havia dit a I-5 més d'una vegada, el problema no era ser paranoics, sinó ser prou paranoics.

Però seguia sense tenir moltes opcions. Podien conservar l'holocró i quedar-se a Coruscant esperant que el sol fet de lliurar-lo dissuadís  l'assassí d’en Monchar que no els decapités també a ells. O podien vendre’l i usar els crèdits per a fugir, amb l'esperança de no ser perseguits.

Cap de les dues alternatives semblava oferir moltes possibilitats de sobreviure fins a la vellesa.

Lorn va sospirar i va deixar anar a l'androide.

–D'acord. Anem a veure al hutt.

Següent